dijous, 22 de desembre del 2016

"Les llengües de cultura: el supremacisme lingüístic de l’IEC”, per Toni Barceló

 (Font imatge i text: Lliure i Millor)

Vostès ja saben que s’ha publicat la Gramàtica de la llengua catalana de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC). L’obra comença amb un pròleg de Joandomènec Ros, president de l’IEC, i un altre text signat per la presidenta de la Secció Filològica, Maria Teresa Cabré, que arranca així (les cursives són meves): «És ben sabut que qualsevol llengua de cultura disposa d’una codificació normativa, establerta explícitament o bé d’una manera implícita, que recull en una ortografia, un diccionari i una gramàtica. Aquesta és la situació en què es troba la llengua catalana, dotada de les tres eines fonamentals d’una llengua de cultura.» Des del meu punt de vista, aquesta declaració és un cas dolorosament flagrant de supremacisme lingüístic.

Llegint les paraules de Cabré hom pot pensar que les llengües que no tenen una gramàtica i un lèxic escrits no tenen lèxic ni gramàtica de fet. El problema ve de la confusió entre els conceptes de llengua natural i llengua cultivada. Les llengües cultivades són llengües elaborades amb una intenció determinada a partir d’una llengua natural que s’aprenen mitjançant una instrucció conscient. En són exemples els models de llengua reflectits en les ortografies, les gramàtiques i els diccionaris normatius. En canvi, les llengües naturals són les que s’adquireixen espontàniament en la infància de manera inadvertida i automàtica. Com a manifestacions concretes de la capacitat humana del llenguatge, totes les llengües naturals del món comparteixen un conjunt de trets que han estat descrits per la lingüística: els universals lingüístics. En aquest sentit, les llengües naturals, i no només les llengües cultivades, són fonamentalment gramàtica i lèxic.

Seguint el fil, si hi ha llengües de cultura, aleshores també n’hi deu haver que no ho són. Aquí la principal objecció és que el concepte de cultura és molt restringit perquè està lligat estrictament als productes escrits. Si per cultura entenem només aquesta porció dels productes humans, aleshores n’estam excloent la major part. En altres paraules, si un grup humà no té escriptura, aleshores no té cultura. Des d’una perspectiva més àmplia, si el fet cultural és el que defineix l’Homo sapiens, i si acceptam el concepte restringit de cultura que estam descrivint, aleshores en el món hi deu haver algunes societats que no en formen part, d’aquesta espècie. Tot plegat resulta pervers.

Però no és cert que l’escriptura precedeix la cultura. L’escriptura és una tècnica que apareix al voltant de l’any 3300 aC en un tipus concret d’organització social. La principal novetat que incorpora és la possibilitat de fixar l’oralitat en un suport material. Això és una innovació revolucionària, sens dubte, però de fet no és un patrimoni exclusiu de les societats amb escriptura. Sabem que avui encara hi ha societats àgrafes, que mantenen i transmeten els coneixements, les tradicions i les formes de vida pròpies de generació en generació perfectament mitjançant l’oralitat. De fet l’oralitat no només precedeix l’escriptura, sinó que és l’àmbit en què es desenvolupa la major part de l’activitat lingüística humana. La cultura en sentit ampli –l’oralitat, però també les formes d’organització de la vida col·lectiva, els sistemes de creences, les cultures materials, etc.– és, doncs, anterior a l’aparició de l’escriptura; per tant, afirmar que existeixen llengües sense cultura és un contrasentit.

Els deia, lectors, que aquest cas en particular em causa un gran dolor de llengua. Consider que qualsevol institució que es dediqui d’una manera o una altra a l’estudi, la conservació i la promoció de les llengües hauria d’anar especialment amb compte amb el llenguatge que hi projecta. Se suposa que els membres de la Secció Filològica, la nostra acadèmia de la llengua, estan sensibilitzats amb aquestes qüestions, i per això crec que és un desencert presentar amb aquestes paraules una gramàtica normativa per al segle XXI. Hi ha un risc al darrere d’aquest discurs, un risc que s’ha consumat moltes vegades al llarg de la història i la conseqüència més greu del qual són les diguem-ne pràctiques evangelitzadores que han menat comunitats lingüístiques fins a la substitució o l’extermini –crec que a ca nostra ja ho coneixem prou. Per això, una institució que potencialment diu que representa una comunitat lingüística que és superior a d’altres perquè pot escriure la llengua pròpia, a mi, personalment, no em representa. Segurament hi havia més maneres de celebrar el fet que la catalanofonia tengui per fi una nova gramàtica normativa. Humilment deman a l’IEC que rectifiqui.

dilluns, 19 de desembre del 2016

Antoni Simon Mossa. Un intel·lectual sard entre arquitectura i política, per Marcel A. Farinelli

Antoni Simon Mossa (1916-1971) va ser una figura polièdrica. Exponent d'una família algueresa que, des del segle XVIII, havia estat protagonista de la política local i, durant el Trienni revolucionari sard (1794-1796), havia liderat el partit filo-francès, és una de les figures més rellevants de la política sarda de la postguerra. Estudiant d'arquitectura, durant els anys 30 viu a Roma, on va conèixer, i portar a l'Alguer, Josep Pla. Els anys successiu a la fi del conflicte mundial és molt actiu com arquitecte, a l'Alguer en particular, on realitza uns hotels i unes cases particulars d'estil inconfusible. Vaig parlar d'aquesta figura, i de la seva relació amb l'Alguer, en Història de l'Alguer, però ara mateix, quan es celebren els cent anys del seu naixement, em sembla el cas de publicar algunes pàgines, encara inèdites, del que serà el meu pròxim llibre (encara en work in progres!).


* * *

Al costat d'una brillant carrera com arquitecte, Simon Mossa era una figura que va protagonitzar el debat i la producció cultural a la Sardenya de la postguerra. En els articles publicats a La Gazzetta Sarda, La Nouva Sardegna o la revistaIchnusaMossa demostrava una extraordinària sensibilitat per la condició del poble sard, com també per la situació de tots els que es consideraven minories nacionals. No era l'unic, l'acompanyaven altres figures que, amb ell,  van marcar el discurs cultural del sardisme durant els primers decennis de la República Italiana. Aquests eren l'arqueòleg Giovanni Lilliu, que realitzava les primeres recerques sistemàtiques sobre la civilització nuràgica i, a partir dels seus descobriments, parlava d'una illa caracteritzada per la “constant resistencial sarda”, o sigui la contínua resistència als forasters. Li feia costat el jurista Antonio Pigliaru, que descrivia la societat pastoral illenca com auto-regulada mitjançant l'institut de la venjança, i estranya a qualsevol forma d'organització estatal. Als dos cal afegir l'antropòleg Michelangelo Pira, que criticava la falsa imatge del sard difosa a partir de l'antropologia de finals de segle XIX, i denunciava, amb argumentacions lingüístiques, la condició colonial de la relació amb Itàlia. D'aquests tres noms, Simon Mossa serà el quart, i portarà a les extremes conseqüències polítiques aquestes reflexions (Lilliu, 1971; Pigliaru, 1959, 1970; Pira, 1968, 1978).

Simon Mossa era un intel·lectual de relleu, fonamental per entendre l’evolució de la política, la cultura i la societat sarda en l’etapa de la postguerra, i del mateix sardisme (sobre aquest corrent polític, Farinelli 2015). L’arquitecte i polític analitzava la qüestió sarda amb una perspectiva Europea i, a mesura que el procés de descolonització progressava amb la proliferació de nous estats sobirans, en una perspectiva mundial. Malgrat això només al 1961 va entrar al PSd'A, del qual serà líder a partir del 1965, mantenint unes posicions independentistes i, sempre més, esquerranes. Una tal evolució el va portar des d'una primera fase en la qual no s'allunya gaire del què havia estat el sardisme dels anys vint, és a dir un moviment que, en el fons, es movia en una òptica regionalista, fins a arribar, durant els anys 60, a sostenir la necessitat de la independència. L'arquitecte arribava a aquestes conclusions a partir de l'anàlisi de la situació sarda i europea, en la qual veia una incongruència entre les fronteres estatals i aquelles que el definia “minories” i “comunitats nacionals”. Les primeres eren formades per grups de població que no compartien la nacionalitat de l’estat del qual formaven part, com els germanòfons a Alsàcia o al Sud Tirol, i que però podien comptar amb la protecció d’un estat-nació més enllà de la frontera, com Alemanya pels alsacians i Àustria pels tirolesos. Gràcies a aquesta característica, les minories nacionals tenien alguna forma de protecció. Al contrari les comunitats nacionals estaven dividides en més d’un estat, com els catalans i els bascos, o es trobaven completament englobades en un estat-nació, com sards i friülans a Itàlia. Les comunitats nacionals, doncs, no gaudien de cap protecció externa, ja què no tenien un estat que pogués fer pressions per què es respectessin els drets lingüístics, culturals i polítics de tals grups humans. Llavors, les comunitats en aquesta condició, que l'arquitecte definia alternativament nacionals o ètniques, estaven sotmeses a un procés de “genocidi cultural i polític”. El sardista descrivia el procés com una cancel·lació/assimilació de la identificació minoritària per part d'aquella dominant, amb la imposició no només d'un idioma i d'una cultura diferent, sinó també de models econòmics.
El Faro, un dels hotels realitzats per Simon Mossa a l'Alguer
Just en aquells anys, un acord entre ell Govern central i les majors forces polítiques sardes portava a l'aplicació de l'anomenatPiano di Rinascita, amb el qual, a través del potenciament del turisme i de la introducció d'establiments per la transformació de productes petrolífers, es pensaven solucionar tots els problemes de la societat sarda. Simon Mossa, que com arquitecte treballarà en la trasformació de l'illa, i en particular de l'Alguer, en una destinació turística, era molt crític amb elPiano. L'intel·lectual sardista veia en la implantació de l'industria petroquímica un potent instrument per imposar un model econòmic que, amb la introducció d'activitats industrials controlades per capitals provinents del nord Itàlia, hauria comportat una relació colonial amb la península i la desarticulació de la cultura agropastoral. 
Es tractava, sense dubte, de la denúncia més explícita de la relació colonialista Sardenya-Itàlia. (no existeix un recull exhaustiu dels seus escrits, pel seu pensament polític vegeu: AA. VV., 1965; Cambule, Giagheddu & Marras, 1984; Contu, 1982; Contu, 2004). 
Apartaments dibuixats per Simon Mossa, l'Alguer
L'arquitecte i militant estava sempre més influenciat per quant esdevenia arreu del món, i sobretot mirava als processos de descolonització com un exemple a seguir i un presagi del qué estava per passar a Europa. No és un cas que, a partir del 1961, va signar molts dels seus articles com Fidelperquè, tot i no ser marxista, veia la connexió entre la revolució cubana i la situació sarda (dues illes governades com a colònies, tot i que formalment no ho eren), i entre el Carib i el Mediterrània. Com per les illes centreamericanes, el mare nostrum era un espai amb un procés de descolonització en curs, en el qual Malta, Xipre i Algèria, com Jamaica, guanyaven la seva independència. També era un espai d'illes sotmès a un colonialisme menys directe, un control econòmic que doblegava la societat local als interessos de gran companyes, en majoria estatunidenques i europees, que imposaven un model econòmic basat en l’aprofitament dels recursos locals, ja siguin les mines de bauxita o el turisme a Jamaica o la canya d’azucar a Cuba, i que excloïa la població local de gran part dels beneficis d'aquestes activitats (Knight, 1990, pp. 193-306; Williams, 1984, 426-497). El paral·lel es fa encara més directe si pensem que, per indicar el conjunt de les comunitats nacionals a Europa que encara no s'havien alliberat, Simon Mossa utilitzava el concepte de “tercer món europeu”. A mesura que el seu compromís amb la política activa anava augmentant, aquest polièdric arquitecte va fundar el Moviment Independentista Revolucionari Sard (1964), menys que un moviment i més que un corrent intern del sardisme. Amb els temps va arribar a guanyar posicions dominants dins del partit, fins que la seva línia, analítica i política, arribà a ser majoritària l'any 1968. A aquelles altures, la possibilitat de solucionar la qüestió sarda dins de l'àmbit italià o de les institucions europees ja no era una opció:

Nosaltres demanem un reconeixement de la comunitat ètnica sarda tan a nivell internacional quant pel que fa el govern metropolità; tornem a afirmar solemnement el principi que Sardenya pertoca als sards i doncs ha de ser governada pels sards, en el marc d'aquella construcció de la Europa de les ètnies en la qual es farà justícia de les minories i les comunitats ètniques (Contu, 2004, p. 319).

La construcció d'una federació europea d'ètnies era el pas per dinamitar la Comunitat Econòmica Europea. Simon Mossa considerava la institució «una concentració de nacionalismes» o «un consorci de rics propietaris que esdevindran sempre més rics en contra dels pobles marginals, que es faran sempre més pobres», a la qual s'havia de substituir un «federalisme de les ètnies, dels pobles en contra dels estats». Hem arribat a l'esgotament del concepte de Giuseppe Mazzini d'una federació europea dels estats nacionals, que en el món bipolar de la guerra freda i en la Itàlia republicana perd tot el seu significat alliberador. Els sardistes dels anys seixanta i setanta, ja pensen en enderrocar l'Estat «perquè així serà possible per nosaltres, com per les altres comunitats ètniques, arribar a la reforma de l'estructura social a fora dels nacionalismes i dels dominis colonials» (Contu, 2004, p.320). Antoni Simon Mossa era, doncs, un nacionalista insular, i com a tal no considerava el independentisme com una forma de tancar-se endins, no interpretava la voluntat de separar-se que expressaven els sards com una forma d'aïllament o de reacció a la modernitat, que en una illa arriba sempre des de fora. En la seva concepció, la independència servia per unir l'illa amb la resta del món, i per conquerir la modernitat:

Fer a menys d'Itàlia esdevé per nosaltres una necessitat, en absolut. No tenim altres rutes per seguir. Nosaltres volem conquerir la independència per integrar-nos, no per separar-nos, des del món modern. I la decisió no pot ser que nostra, autònoma, conscient i decisiva. Nosaltres ens trobem en la mateixa posició d'aquells països del tercer món que, en les seves articulacions nacionals, ja han fet els primers passos cap a la independència. Però nosaltres ens hem quedat darrera, hem donat crèdit a l'Estat Italià. Hem perdut vint i més anys alimentant-nos amb les esperances i les promeses que mai s'han complert (Contu, 2004, p.321).


Bibliografia

 AA.VV. (1965). L'autonomia politica della Sardegna. Edizioni Sardegna Libera: Sàsser.

Cambule, A., Giagheddu, R. & Marras, G. (1984), Le ragioni dell'indipendentismo, Edizioni S'Iscola Sarda: Sàsser

Farinelli, M. A. (2015). "De 'abans sards, desprès italians' a 'Sardenya no és Itàlia'. Una panoràmica sobre el sardisme". Working Papers de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, 337 (2015): http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp337.pdf

Contu, G. (1982). Il federalismo in Sardegna. Un'alternativa perdente?, Altair: Càller.

Contu, G. (2004), Antonio Simon Mossa e il federalismo delle regioni e delle etnie, a Francioni, F. & Marras, G. (Eds). Antonio Simon Mossa. Dall'utopia al progetto. Condaghes: Càller, pp. 303-325.

Lilliu, G. (1971). La costante resistenziale sarda. Editrice Sarda Fossataro: Càller.

Knight, F. (1990). The Carribean. The Gensis of a Fragmented Nationalism. Oxford University Press: Oxford-Nova York.

Pira, M. (1968). Sardegna tra due lingue. Edizioni della Torre: Càller.

Pira, M. (1978). La Rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna, Giuffrè: Milà.

Pigliaru, A. (1959). La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico, Giuffrè, Milà.

Pigliaru, A. (1970). Il banditismo in SardegnaLa vendetta barbaricina come ordinamento giuridico. Giuffrè: Milà.

Wiliams E. (1984), From Columbus to Castro. The Histrory of the Carribean, Vintage Books: Nova York.

dimarts, 13 de desembre del 2016

“I què si els Països Catalans són un invent?”, per Joan Morro

 (Font text: Lliure i Millor)

Els Països Catalans tradicionalment s’han entès com un fet o un projecte. No és gens fàcil aconseguir un consens. Aquesta mancança és possible fins i tot entre els que desitgen el mateix. El debat segueix obert i les postures trobades no són sempre contradictòries entre sí. Això no obstant, n’hi ha que creuen que aquests debats i desitjos es dissolen just en el moment en què algú profereix que els Països Catalans “són un invent”. Ara bé, que algú o alguns els hagin inventat no contradiu que siguin un fet o un projecte. Fins i tot ho pot reforçar.

Un invent no és quelcom irreal ni estàtic. Hi ha realitats que han estat inventades i d’invents n’hi ha que són més o menys constitutius o constituents de realitats. Els Països Catalans podrien ser un invent tan real com ho són els sistemes operatius o la telefonia mòbil, que de models diferents en evolució n’hi ha la tira. Un invent tampoc no és necessàriament dolent o simple. Ningú critica els automòbils o els exèrcits per ser invents; encara més, que aquests invents siguin criticats no impossibilita que de fet existeixen i que es vagin actualitzant segons les circumstàncies.

És bo d’entendre que els invents poden ser bones alternatives. L’habeas corpus o la Seguretat Social en són exemples, els quals, al seu torn, semblen preferibles a invents com la tortura o l’almoina. Amb tot, els invents no sempre compleixen el que els seus promotors diuen; tenim el Regne d’Espanya posterior al franquisme i la Unió Europea sorgida en la postguerra freda com a casos recents. En efecte, l’invent no depèn pas del que l’inventor o el seu grup de seguidors promet. Com a reals que són, els invents tenen una sort de vida pròpia.

Un invent constata problemes fàctics. Si un presumpte invent no confirma ni soluciona intencionadament res, no és un invent. A més de ser un invent, les ulleres confirmen i solucionen el que són considerats problemes de visió. L’invent que és perfecte ho és pels fets. També hi ha invents, però, que tot i no poder negar-se que són invents, generen nous problemes i invents que alhora provoquen nous problemes, nous invents i, per tant, no poden ser perfectes. Els referits Regne d’Espanya i la Unió Europea són paradigmàtics en aquest sentit.

Val a dir que un invent pot ser objectivament millorable i tenir diverses aplicacions. Generalment, fa més eficient un punt de partida i pot satisfer necessitats i curiositats tot generant pràctiques noves i prèviament impensables, encara que aquestes no sempre siguin desitjables per tothom. Galileu va fer de la ullera un telescopi i va trobar, sense inventar-les, irregularitats a la Lluna. Allò serví per a la investigació astronòmica i per a propòsits militars. Una lent manipulada por generar tot això i molt més. Com hem dit, un invent no depèn dels inventors.

Durant el segle XIX, després que els francesos planifiquessin un futur per a la península Ibèrica, algú es va inventar un tipus de nació espanyola. Una nació que s’havia d’estendre als dos hemisferis tot garantint la unitat catòlica i monàrquica de matriu castellana dels presumptes espanyols. No gaire diferent del que s’ordenà durant els segles precedents, però d’ençà en condició d’imperi decadent tot acompanyat de retòrica modernitzada, amb constitució liberal inclosa. No obstant això, aquell invent generà tot un seguit d’independències i d’identitats culturals que, des de llavors, han fet d’Espanya més un camp de batalla que no pas una pàtria.

Un invent pot condicionar relacions jurídiques i socials. Podem pensar en invents com les armes o l’alfabet, però també en d’altres nostrats. La difusió d’una expressió inventada com “Països Catalans”, n’és un cas infal·lible. Uns senyors anotaren a la Constitució espanyola de 1978 que no és possible la federació de “comunitats autònomes” del Regne en un període en què intel·lectuals i artistes apel·laven als Països Catalans com a unitat cultural viva, és a dir, com a història cultivada i cultivable. No hi ha cultius sense invents, naturalment, ni que generin simpatia a tothom. L’odi més visceral pot aparèixer cada vegada que algú parla públicament dels “Països Catalans”.

L’odi esmentat pot tenir conseqüències més o menys subtils, des d’inventar una fantasiosa harmonia entre espanyols que serveix per a justificar la marginació d’escriptors independentistes a inventar gramàtiques normatives que siguin alternatives a les “catalanistes”; invents que miren d’impedir la flotació dels Països Catalans. Tanmateix, qui mira d’evidenciar-los, tant si considera aquests països com un fet o com un projecte, sovint haurà de trobar-se als que no tenen cap altra rèplica verbal que la de dir que “són un invent”. Irònic però real.

Un invent no és arbitrari; té al darrere una matèria primera i pot comportar molts invents arrelats. Ningú inventa des del no-res perquè inventar implica la realitat, de la qual tothom forma part. En tot cas, és curiós que els Països Catalans sobrevisquin, generació rere generació, a tants invents en contra. Hi ha qui diu que la realitat és tossuda! Així i tot, ens podríem preguntar què no és un invent. O millor: què és el que hauria d’acceptar, segons l’inquisidor de torn, qui pensa o vol un “invent” com els Països Catalans? Potser un ordre diví, natural, espontani? I què té de desitjable aquest ordre que no pugui tenir un d’inventat? Una presumpta puresa, tal volta?

Ben mirat, seria una bona notícia que els Països Catalans fossin un invent, perquè evitaríem assentir si són o no “reals” i corroboraríem que són “realitzats”. I potser som en un moment adient. Un invent permet fer arran del que hi ha. Mentre debatem i desitgem els Països Catalans, encara que sigui sense consens, l’anticatalanisme serveix per afirmar que alguna cosa estem fent. Seguim la dita: “ladran, Sancho, señal que cabalgamos”.

dimecres, 7 de desembre del 2016

Sobre el camí valencià (1), per Tomàs Escuder

En aquesta sèrie d'articles denominades "El camí valencià" en Tomàs Escuder (sociòleg i escriptor valencià) analitzarà les condicions necessàries que, segons l'autor, han de portar al País Valencià a un redreçament en matèria econòmica, social i cultural, sense perdre de referència l'àmbit dels Països Catalans.












SOBRE EL CAMI VALENCIA (1)

Que vivim en temps de crisi és cosa sabuda. Que ens en sortirem també és 
una certesa. Perquè com deia el poeta, tot torna. Ni que siga més trist o més 
divertit. Això ja són figues d’un altre paner.

Els valencians, tal vegada per culpa del desori provocat amb les actuacions 
polítiques desastroses del PP, hem hagut de patir la crisi des de molts punts de 
vista. Però també és un axioma que de les situacions de trontollament i 
catàstrofe solen eixir discursos innovadors, més encertats i , cosa lògica, 
adaptats millor al nou entorn.

A aquest País Valencià tan mancat de tantes certeses li calen propostes 
interessants, el més racionals possibles, sòlides i amb la capacitat d’engrescar 
la societat . I també possibles a partir de la magra realitat actual. Una realitat 
menuda, dependent, massacrada. 

Però també és sabut que els temps canvien. I ara, a les vistes del desert en 
què quedà el territori, han començat a aparèixer, per una banda i per l’altra, 
volem dir des de les institucions però també des de col·lectius socials i polítics 
propostes que diuen la seua.

És sense dubte una tasca important en molts sentits, aquesta d’indicar 
iniciatives per a dissenyar el futur del País Valencià dins els diferents marcs en 
els què ens movem . Des del polític, dins l’estat o la Unió europea, des de 
l’econòmic immersos dins el món per efectes de la globalització. I des d’una 
mirada més reduïda , dins de l’àmbit cultural de referència primera com són els
Països Catalans.

Òbviament les propostes que es puguen fer, que es fan, venen des de distintes 
posicions . I és normal i convenient també. Les solucions als problemes que 
encarem els valencians no poden tindre, com en el passat, una sola direcció . 
Ni prepotència. 

Les solucions a la diversitat de problemes i adversitats actuals han de partir de 
l’assumpció de les distintes variables tants dels inputs com de les solucions. En
una societat complexa com la nostra, les respostes forçosament hauran de ser 
complexes.

Després caldrà , a més de considerar condicionants com els expressats més 
amunt, encarar la possible solució en termes sectorials. Tant si és en el terreny 
social com en l’econòmic o el cultural. 

Que a la fi es puga produir una mena de discurs general, de compendi, global 
per a construir el discurs que siga el pal del galliner i que vertebre el País, serà 
una tasca bàsica. D’importància capital. 

Es tractarà de “cosir” el país. De donar-li una vertebració que ara per ara és 
lluny malgrat els esforços fets des d’una visió valenciana de casa nostra. No 
diguem dels realitzats des de l’altra precisament per desvertebrar-la.
Es tracta , i així s’està fent poc a poc, de construir el camí valencià. 

Els articles que seguiran no han de ser sinó una mena de reflexions seguint els 
models propugnats per insignes observadors .Sense el caràcter acadèmic, per 
tant, d’aquells treballs que realitzen i escriuen les institucions pertinents.
Ací van només els apunts fets a partir d’una visió immediata, Això comporta 
límits que , utilitzant de manera poètica i lliure, els teoremes de Gödel sobre la 
incompletitud de determinades propostes, ens estalviarà la necessitat d’arribar 
a una resposta definitiva.

Com a mínim posarem la nostra mirada, de forma general , en tres dels camps 
habituals en l’examen de qualsevol ullada sobre una societat. 

El camp econòmic, tan trellat ara i tant de moda, excessivament “prima dona” 
de tot discurs mereix una reflexió sense dubte. Ens hi abocarem amb ganes 
conscients de la dificultat de l’abast.

L’entramat social, dinàmic o estructural, com element primordial no pot deixar 
estat de banda. La consideració sobre la societat en els seus components.

En darrer terme, “last but not least” , el discurs cultural . I entenem ací la 
paraula cultura no en el sentit de domini o coneixement de determinades 
manifestacions a títol personal sinó en el més ample d’enfocament del cabdal 
ideològic i simbòlic de la societat. 

Les limitacions evidents dels articles seran un handicap que esperem resoldre 
via el suggeriment a que l’amable lector hi pense la seua . I , eventualment, la 
diga . 

El camí valencià, tal i com l’entenem alguns, cada vegada més, ha de passar 
per l’aportació, millor o pitjor, de tota la societat valenciana. Treball pendent 
encara i que haurà de definir-se poc a poc, sense tardança però. 


                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

dissabte, 3 de desembre del 2016

Intersindical Valenciana davant el dia dels drets lingüístics del País Valencià



4 de desembre, dia dels drets lingüístics del País Valencià

El 4 de desembre celebrem el Dia dels Drets Lingüístics i des d’Intersindical Valenciana reclamem mesures per a assolir la igualtat lingüística per a tots el ciutadans i ciutadanes del País Valencià.

Durant molts anys, al País Valencià hem patit polítiques lingüístiques anihiladores per part del Govern de la Generalitat, de l’Estat i també de bona part de l’àmbit municipal. Ara, però, hi ha hagut un canvi en la Generalitat Valenciana i en molts ajuntaments. Aquest canvi ha anat acompanyat de mesures positives a favor del valencià com el decret d'usos administratius i institucionals de les llegües oficials o l'anunci de la creació d'una Oficina de Drets Lingüístics de la Generalitat.

Intersindical Valenciana considera que aquestes mesures han de ser complementades amb altres per revertir les polítiques anteriors i posar en marxa noves accions per fer del valencià una veritable llengua d’ús. És en aquest sentit que demanem el Consell a actuar en l’administració de manera que aquesta siga garant i exemple dels drets lingüístics de la ciutadania i, per a això cal que en tots els llocs de treball de les administracions públiques s’exigesca la capacitació lingüística per poder treballar-hi. Una capacitació que ha de ser inclosa en la nova Llei de la Funció Pública Valenciana.

Com també caldrà impulsar noves mesures per fer del valencià la llengua vehicular de tot l’ensenyament, des de l’infantil fins a l’universitari. Un fet que passa per la millora del Decret de Plurilingüisme com ho ha demanat la majoria de la Comunitat Educativa valenciana; fer del valencià la veritable llengua d’integració de les persones nouvingudes; destinar una partida pressupostària major per la promoció i ús del valencià o la reobertura de RTVV i la reciprocitat de les emissions de TV3, Catalunya Ràdio i IB3 que servesca per configurar un espai comunicatiu compartit en la nostra llengua.

A més, des de la Intersindical Valenciana reclamem que aquesta legislatura siga la legislatura de l’aprovació d’una nova llei que pose les bases i els mitjans perquè tots els ciutadans i ciutadanes del País Valencià tinguen els mateixos drets lingüístics: és a dir, una veritable llei d’igualtat lingüística amb unes disposicions normatives clares que obliguen a garantir els drets i els deures correlatius a aquests drets, amb els instruments necessaris per a fer-los efectius, i amb uns objectius de normalitat ben definits, tant en la seua concreció com en els terminis de consecució.

Finalment, en aquest dia dels drets lingüístics, Intersindical Valenciana valora molt positivament el treball i les propostes de les xarxes i plataformes unitàries com Enllaçats per la Llengua, Castelló per la Llengua, la Plataforma pels Drets Lingüístics o la Federació d'Organitzacions per la Llengua Catalana que fan una tasca imprescindible per avançar envers la plena igualtat lingüística.

València, 3 de desembre de 2016