dimecres, 7 de desembre de 2016

Sobre el camí valencià (1), per Tomàs Escuder

En aquesta sèrie d'articles denominades "El camí valencià" en Tomàs Escuder (sociòleg i escriptor valencià) analitzarà les condicions necessàries que, segons l'autor, han de portar al País Valencià a un redreçament en matèria econòmica, social i cultural, sense perdre de referència l'àmbit dels Països Catalans.












SOBRE EL CAMI VALENCIA (1)

Que vivim en temps de crisi és cosa sabuda. Que ens en sortirem també és 
una certesa. Perquè com deia el poeta, tot torna. Ni que siga més trist o més 
divertit. Això ja són figues d’un altre paner.

Els valencians, tal vegada per culpa del desori provocat amb les actuacions 
polítiques desastroses del PP, hem hagut de patir la crisi des de molts punts de 
vista. Però també és un axioma que de les situacions de trontollament i 
catàstrofe solen eixir discursos innovadors, més encertats i , cosa lògica, 
adaptats millor al nou entorn.

A aquest País Valencià tan mancat de tantes certeses li calen propostes 
interessants, el més racionals possibles, sòlides i amb la capacitat d’engrescar 
la societat . I també possibles a partir de la magra realitat actual. Una realitat 
menuda, dependent, massacrada. 

Però també és sabut que els temps canvien. I ara, a les vistes del desert en 
què quedà el territori, han començat a aparèixer, per una banda i per l’altra, 
volem dir des de les institucions però també des de col·lectius socials i polítics 
propostes que diuen la seua.

És sense dubte una tasca important en molts sentits, aquesta d’indicar 
iniciatives per a dissenyar el futur del País Valencià dins els diferents marcs en 
els què ens movem . Des del polític, dins l’estat o la Unió europea, des de 
l’econòmic immersos dins el món per efectes de la globalització. I des d’una 
mirada més reduïda , dins de l’àmbit cultural de referència primera com són els
Països Catalans.

Òbviament les propostes que es puguen fer, que es fan, venen des de distintes 
posicions . I és normal i convenient també. Les solucions als problemes que 
encarem els valencians no poden tindre, com en el passat, una sola direcció . 
Ni prepotència. 

Les solucions a la diversitat de problemes i adversitats actuals han de partir de 
l’assumpció de les distintes variables tants dels inputs com de les solucions. En
una societat complexa com la nostra, les respostes forçosament hauran de ser 
complexes.

Després caldrà , a més de considerar condicionants com els expressats més 
amunt, encarar la possible solució en termes sectorials. Tant si és en el terreny 
social com en l’econòmic o el cultural. 

Que a la fi es puga produir una mena de discurs general, de compendi, global 
per a construir el discurs que siga el pal del galliner i que vertebre el País, serà 
una tasca bàsica. D’importància capital. 

Es tractarà de “cosir” el país. De donar-li una vertebració que ara per ara és 
lluny malgrat els esforços fets des d’una visió valenciana de casa nostra. No 
diguem dels realitzats des de l’altra precisament per desvertebrar-la.
Es tracta , i així s’està fent poc a poc, de construir el camí valencià. 

Els articles que seguiran no han de ser sinó una mena de reflexions seguint els 
models propugnats per insignes observadors .Sense el caràcter acadèmic, per 
tant, d’aquells treballs que realitzen i escriuen les institucions pertinents.
Ací van només els apunts fets a partir d’una visió immediata, Això comporta 
límits que , utilitzant de manera poètica i lliure, els teoremes de Gödel sobre la 
incompletitud de determinades propostes, ens estalviarà la necessitat d’arribar 
a una resposta definitiva.

Com a mínim posarem la nostra mirada, de forma general , en tres dels camps 
habituals en l’examen de qualsevol ullada sobre una societat. 

El camp econòmic, tan trellat ara i tant de moda, excessivament “prima dona” 
de tot discurs mereix una reflexió sense dubte. Ens hi abocarem amb ganes 
conscients de la dificultat de l’abast.

L’entramat social, dinàmic o estructural, com element primordial no pot deixar 
estat de banda. La consideració sobre la societat en els seus components.

En darrer terme, “last but not least” , el discurs cultural . I entenem ací la 
paraula cultura no en el sentit de domini o coneixement de determinades 
manifestacions a títol personal sinó en el més ample d’enfocament del cabdal 
ideològic i simbòlic de la societat. 

Les limitacions evidents dels articles seran un handicap que esperem resoldre 
via el suggeriment a que l’amable lector hi pense la seua . I , eventualment, la 
diga . 

El camí valencià, tal i com l’entenem alguns, cada vegada més, ha de passar 
per l’aportació, millor o pitjor, de tota la societat valenciana. Treball pendent 
encara i que haurà de definir-se poc a poc, sense tardança però. 


                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada