dilluns, 19 de desembre de 2016

Antoni Simon Mossa. Un intel·lectual sard entre arquitectura i política, per Marcel A. Farinelli

Antoni Simon Mossa (1916-1971) va ser una figura polièdrica. Exponent d'una família algueresa que, des del segle XVIII, havia estat protagonista de la política local i, durant el Trienni revolucionari sard (1794-1796), havia liderat el partit filo-francès, és una de les figures més rellevants de la política sarda de la postguerra. Estudiant d'arquitectura, durant els anys 30 viu a Roma, on va conèixer, i portar a l'Alguer, Josep Pla. Els anys successiu a la fi del conflicte mundial és molt actiu com arquitecte, a l'Alguer en particular, on realitza uns hotels i unes cases particulars d'estil inconfusible. Vaig parlar d'aquesta figura, i de la seva relació amb l'Alguer, en Història de l'Alguer, però ara mateix, quan es celebren els cent anys del seu naixement, em sembla el cas de publicar algunes pàgines, encara inèdites, del que serà el meu pròxim llibre (encara en work in progres!).


* * *

Al costat d'una brillant carrera com arquitecte, Simon Mossa era una figura que va protagonitzar el debat i la producció cultural a la Sardenya de la postguerra. En els articles publicats a La Gazzetta Sarda, La Nouva Sardegna o la revistaIchnusaMossa demostrava una extraordinària sensibilitat per la condició del poble sard, com també per la situació de tots els que es consideraven minories nacionals. No era l'unic, l'acompanyaven altres figures que, amb ell,  van marcar el discurs cultural del sardisme durant els primers decennis de la República Italiana. Aquests eren l'arqueòleg Giovanni Lilliu, que realitzava les primeres recerques sistemàtiques sobre la civilització nuràgica i, a partir dels seus descobriments, parlava d'una illa caracteritzada per la “constant resistencial sarda”, o sigui la contínua resistència als forasters. Li feia costat el jurista Antonio Pigliaru, que descrivia la societat pastoral illenca com auto-regulada mitjançant l'institut de la venjança, i estranya a qualsevol forma d'organització estatal. Als dos cal afegir l'antropòleg Michelangelo Pira, que criticava la falsa imatge del sard difosa a partir de l'antropologia de finals de segle XIX, i denunciava, amb argumentacions lingüístiques, la condició colonial de la relació amb Itàlia. D'aquests tres noms, Simon Mossa serà el quart, i portarà a les extremes conseqüències polítiques aquestes reflexions (Lilliu, 1971; Pigliaru, 1959, 1970; Pira, 1968, 1978).

Simon Mossa era un intel·lectual de relleu, fonamental per entendre l’evolució de la política, la cultura i la societat sarda en l’etapa de la postguerra, i del mateix sardisme (sobre aquest corrent polític, Farinelli 2015). L’arquitecte i polític analitzava la qüestió sarda amb una perspectiva Europea i, a mesura que el procés de descolonització progressava amb la proliferació de nous estats sobirans, en una perspectiva mundial. Malgrat això només al 1961 va entrar al PSd'A, del qual serà líder a partir del 1965, mantenint unes posicions independentistes i, sempre més, esquerranes. Una tal evolució el va portar des d'una primera fase en la qual no s'allunya gaire del què havia estat el sardisme dels anys vint, és a dir un moviment que, en el fons, es movia en una òptica regionalista, fins a arribar, durant els anys 60, a sostenir la necessitat de la independència. L'arquitecte arribava a aquestes conclusions a partir de l'anàlisi de la situació sarda i europea, en la qual veia una incongruència entre les fronteres estatals i aquelles que el definia “minories” i “comunitats nacionals”. Les primeres eren formades per grups de població que no compartien la nacionalitat de l’estat del qual formaven part, com els germanòfons a Alsàcia o al Sud Tirol, i que però podien comptar amb la protecció d’un estat-nació més enllà de la frontera, com Alemanya pels alsacians i Àustria pels tirolesos. Gràcies a aquesta característica, les minories nacionals tenien alguna forma de protecció. Al contrari les comunitats nacionals estaven dividides en més d’un estat, com els catalans i els bascos, o es trobaven completament englobades en un estat-nació, com sards i friülans a Itàlia. Les comunitats nacionals, doncs, no gaudien de cap protecció externa, ja què no tenien un estat que pogués fer pressions per què es respectessin els drets lingüístics, culturals i polítics de tals grups humans. Llavors, les comunitats en aquesta condició, que l'arquitecte definia alternativament nacionals o ètniques, estaven sotmeses a un procés de “genocidi cultural i polític”. El sardista descrivia el procés com una cancel·lació/assimilació de la identificació minoritària per part d'aquella dominant, amb la imposició no només d'un idioma i d'una cultura diferent, sinó també de models econòmics.
El Faro, un dels hotels realitzats per Simon Mossa a l'Alguer
Just en aquells anys, un acord entre ell Govern central i les majors forces polítiques sardes portava a l'aplicació de l'anomenatPiano di Rinascita, amb el qual, a través del potenciament del turisme i de la introducció d'establiments per la transformació de productes petrolífers, es pensaven solucionar tots els problemes de la societat sarda. Simon Mossa, que com arquitecte treballarà en la trasformació de l'illa, i en particular de l'Alguer, en una destinació turística, era molt crític amb elPiano. L'intel·lectual sardista veia en la implantació de l'industria petroquímica un potent instrument per imposar un model econòmic que, amb la introducció d'activitats industrials controlades per capitals provinents del nord Itàlia, hauria comportat una relació colonial amb la península i la desarticulació de la cultura agropastoral. 
Es tractava, sense dubte, de la denúncia més explícita de la relació colonialista Sardenya-Itàlia. (no existeix un recull exhaustiu dels seus escrits, pel seu pensament polític vegeu: AA. VV., 1965; Cambule, Giagheddu & Marras, 1984; Contu, 1982; Contu, 2004). 
Apartaments dibuixats per Simon Mossa, l'Alguer
L'arquitecte i militant estava sempre més influenciat per quant esdevenia arreu del món, i sobretot mirava als processos de descolonització com un exemple a seguir i un presagi del qué estava per passar a Europa. No és un cas que, a partir del 1961, va signar molts dels seus articles com Fidelperquè, tot i no ser marxista, veia la connexió entre la revolució cubana i la situació sarda (dues illes governades com a colònies, tot i que formalment no ho eren), i entre el Carib i el Mediterrània. Com per les illes centreamericanes, el mare nostrum era un espai amb un procés de descolonització en curs, en el qual Malta, Xipre i Algèria, com Jamaica, guanyaven la seva independència. També era un espai d'illes sotmès a un colonialisme menys directe, un control econòmic que doblegava la societat local als interessos de gran companyes, en majoria estatunidenques i europees, que imposaven un model econòmic basat en l’aprofitament dels recursos locals, ja siguin les mines de bauxita o el turisme a Jamaica o la canya d’azucar a Cuba, i que excloïa la població local de gran part dels beneficis d'aquestes activitats (Knight, 1990, pp. 193-306; Williams, 1984, 426-497). El paral·lel es fa encara més directe si pensem que, per indicar el conjunt de les comunitats nacionals a Europa que encara no s'havien alliberat, Simon Mossa utilitzava el concepte de “tercer món europeu”. A mesura que el seu compromís amb la política activa anava augmentant, aquest polièdric arquitecte va fundar el Moviment Independentista Revolucionari Sard (1964), menys que un moviment i més que un corrent intern del sardisme. Amb els temps va arribar a guanyar posicions dominants dins del partit, fins que la seva línia, analítica i política, arribà a ser majoritària l'any 1968. A aquelles altures, la possibilitat de solucionar la qüestió sarda dins de l'àmbit italià o de les institucions europees ja no era una opció:

Nosaltres demanem un reconeixement de la comunitat ètnica sarda tan a nivell internacional quant pel que fa el govern metropolità; tornem a afirmar solemnement el principi que Sardenya pertoca als sards i doncs ha de ser governada pels sards, en el marc d'aquella construcció de la Europa de les ètnies en la qual es farà justícia de les minories i les comunitats ètniques (Contu, 2004, p. 319).

La construcció d'una federació europea d'ètnies era el pas per dinamitar la Comunitat Econòmica Europea. Simon Mossa considerava la institució «una concentració de nacionalismes» o «un consorci de rics propietaris que esdevindran sempre més rics en contra dels pobles marginals, que es faran sempre més pobres», a la qual s'havia de substituir un «federalisme de les ètnies, dels pobles en contra dels estats». Hem arribat a l'esgotament del concepte de Giuseppe Mazzini d'una federació europea dels estats nacionals, que en el món bipolar de la guerra freda i en la Itàlia republicana perd tot el seu significat alliberador. Els sardistes dels anys seixanta i setanta, ja pensen en enderrocar l'Estat «perquè així serà possible per nosaltres, com per les altres comunitats ètniques, arribar a la reforma de l'estructura social a fora dels nacionalismes i dels dominis colonials» (Contu, 2004, p.320). Antoni Simon Mossa era, doncs, un nacionalista insular, i com a tal no considerava el independentisme com una forma de tancar-se endins, no interpretava la voluntat de separar-se que expressaven els sards com una forma d'aïllament o de reacció a la modernitat, que en una illa arriba sempre des de fora. En la seva concepció, la independència servia per unir l'illa amb la resta del món, i per conquerir la modernitat:

Fer a menys d'Itàlia esdevé per nosaltres una necessitat, en absolut. No tenim altres rutes per seguir. Nosaltres volem conquerir la independència per integrar-nos, no per separar-nos, des del món modern. I la decisió no pot ser que nostra, autònoma, conscient i decisiva. Nosaltres ens trobem en la mateixa posició d'aquells països del tercer món que, en les seves articulacions nacionals, ja han fet els primers passos cap a la independència. Però nosaltres ens hem quedat darrera, hem donat crèdit a l'Estat Italià. Hem perdut vint i més anys alimentant-nos amb les esperances i les promeses que mai s'han complert (Contu, 2004, p.321).


Bibliografia

 AA.VV. (1965). L'autonomia politica della Sardegna. Edizioni Sardegna Libera: Sàsser.

Cambule, A., Giagheddu, R. & Marras, G. (1984), Le ragioni dell'indipendentismo, Edizioni S'Iscola Sarda: Sàsser

Farinelli, M. A. (2015). "De 'abans sards, desprès italians' a 'Sardenya no és Itàlia'. Una panoràmica sobre el sardisme". Working Papers de l'Institut de Ciències Polítiques i Socials, 337 (2015): http://www.icps.cat/archivos/Workingpapers/wp337.pdf

Contu, G. (1982). Il federalismo in Sardegna. Un'alternativa perdente?, Altair: Càller.

Contu, G. (2004), Antonio Simon Mossa e il federalismo delle regioni e delle etnie, a Francioni, F. & Marras, G. (Eds). Antonio Simon Mossa. Dall'utopia al progetto. Condaghes: Càller, pp. 303-325.

Lilliu, G. (1971). La costante resistenziale sarda. Editrice Sarda Fossataro: Càller.

Knight, F. (1990). The Carribean. The Gensis of a Fragmented Nationalism. Oxford University Press: Oxford-Nova York.

Pira, M. (1968). Sardegna tra due lingue. Edizioni della Torre: Càller.

Pira, M. (1978). La Rivolta dell'oggetto. Antropologia della Sardegna, Giuffrè: Milà.

Pigliaru, A. (1959). La vendetta barbaricina come ordinamento giuridico, Giuffrè, Milà.

Pigliaru, A. (1970). Il banditismo in SardegnaLa vendetta barbaricina come ordinamento giuridico. Giuffrè: Milà.

Wiliams E. (1984), From Columbus to Castro. The Histrory of the Carribean, Vintage Books: Nova York.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada