Si entrem a veure una canal de TV de la francofonia, a finals del mes de març proppassat, podem veure com es barregen notícies de França, de Bèlgica, posem per cas, l'atemptat a l'aeroport de Brussel·les, notícies d'Àfrica sobre atemptats jihadistes o informacions d'altres tipus, notícies de cultura internacionals, posem per cas la mort del premi Nobel de literatura 2002, l'hongarés, Imre Kertesz que va escriure, bàsicament, sobre la seua experiència als camps de concentració nazis per ser jueu, també hi ha notícies culturals de l'escriptora francesa, Annie Ernaux, "Mémoire de fille" una novel·la 'autobiogràfica quan, l'estiu de 1958, tenia 18 anys i va tenir la seua primera experiència sexual plena de vergonya i d'humiliació; la que després seria una referència en el feminisme francés ens conta les seues pors, quan la virginitat hegemònicament encara era un dogma social i no estava ben vist que abans de casar-se es mantingueren relacions sexual perquè, ràpidament, t'etiquetaven i estigmatitzaven de puta.
Per desgràcia, a la catalanofonia no tenim encara, en català, uns mitjans de comunicació com la que hi ha en llengua francesa per poder gaudir de les notícies a tot l'àmbit catalanoparlant, informació, esport, cultura, des de la nostra perspectiva i interessos. TV3 és un canal que ha tractat de fer aquesta funció, però el corresponsal de TV3 a Perpinyà va ser cessat fa uns anys, a València, Empar Marco, fa aquesta funció però els canals en català de les Illes i Catalunya no poden rebre's al País Valencià perquè es manté la censura i l'absurda prohibició perquè al País Valencià no arriben els mitjans de comunicació en català. Des del nou Govern de la Generalitat Valenciana, "progressista", es té molta por a la dreta, d'una manera una mica paranòica es considera que si es pot veure al País Valencià els mitjans de comunicació en català de les Illes i Catalunya 'abans' que la nova RTVV (Ràdio Televisió Valenciana), la dreta s'encendria i tractaria d'encendre València, com si fora Neró; si la dreta corrupta i antivalenciana fa això, gairebé sempre ha fet servir comflictualizadament la llengua per fragmentar-la, minorar-la i marginar-la, seria un despropòsit més en la llarga cadena de desgavells que ha fet la dreta extrema antivalenciana tant durant la dictadura franquista com durant la "democràcia", aleshores la gent del País Valencià ens ho passaríem molt bé rient-nos de la dreta 'valenciana', espanyolista i anticatalanista i dels seus destarifos interminables. Perquè avui dia es poden veure totes les TV del món, llevat de les televisions que estan en la nostra llengua i formen part dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó, és a dir, podem veure Al Jazzira, TV d'Amèrica, d'Àsia, d'Europa, d'Austràlia i de tot el món, però televisions en la nostra pròpia llengua, al País Valencià no en podem veure cap, ni en el català de València ni en el català de les Illes ni en el de Catalunya. Més que absurd, és ridícul i patètic, mostra el grau d'odi malaltís contra el català. Els de la dreta que tant parlen de "llibertat", censuren, prohibeixen i tanquen tots els mitjans de comunicació de masses en català al País Valencià han demostrat quina concepció tenen de la 'llibertat' i de la defensa dels mitjans de comunicació en la llengua pròpia del País Valencià i de tots els Països Catalans. Perquè quan es puguen veure mitjans de comunicació en català que arriben de les Illes o de Catalunya, no serà obligat engegar aquests mitjans, només aquelles persones que vulguen podran sintonitzar els canals en català. Òbviament. Per tant, si "ells" no volen veure cap mitjà en català, és molt senzill, que no l'engeguen, però que ens ens deixen viure en català els qui volem viure a la nostra terra que la volem lliure.
Necessitem uns mitjans de comunicació que abasten tota la catalanofonia, que tots els habitants dels territoris catalanoparlants puga'm rebre notícies des de la nostra perspectiva específica catalana, sense deixar-nos colonitzar mentalment ni mediàticament per altres llengües i cultures alienes que substitueixen la nostra manera d'estar -lingüísticament- al món. Uns mitjans en català que puguen ser vistos o escoltats des de qualsevol part del món, com podem fer, posem per cas, amb Vilaweb o amb Acció Cultural dels Països Catalans, uns mitjans en català destinats sobretot a acostar la gent catalanoparlant, visca on visca i faça servir la variant o l'accent català que tinga; ens calen uns mitjans en català que arriben a tota la catalanofonia i que recullen tota la diversitat de veus i d'accents diferents que ens abracen i expressen.
Entre nosaltres, al meu parer, els qui millor han analitzat què suposa la catalanofonia i l'espai de comunicació en català son, respectivament, Miquel Àngel Pradilla i Josep Grifeu que proposa un espai de comunicació en català al seu llibre "El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013)", 2015, Publicacions de la Universitat de València.
Responia Pradilla al Núvol, l'11, d'agost del 2015, entrevistat per Griselda Oliver i Alabau, a propòsit de la publicació del seus llibre "La catalanofonia. Una anàlisi sobre la situació sociolingüística de la comunitat lingüística catalana. Una comunitat del segle XXI a la recerca de la normalitat", a què es refereix quan parla de catalanofonia? La catalanofonia és un nom (relativament) nou per a una realitat que faríem bé de reinterpretar. És un intent de caracterització d’una comunitat lingüística que defuig programàticament els plantejaments identitaris i se centra, sobretot, en els factors comunicatius, interaccionals. Podríem dir que es una proposta que vol desidentitzar el fet de compartir una mateixa llengua i centrar els esforços a bastir una comunitat d’interessos més enllà de les emocions. Per a mi la catalanitat és una cosa i la catalanofonia n’és una altra.Si parlem de comunitat lingüística, com definiria la comunitat lingüística catalana?
La comunitat lingüística catalana és un espai administrativament escapçat i comunicativament afeblit. És un territori on senyoreja la llengua catalana en concurrència amb d’altres llengües més poderoses. El seu repte és aconseguir que la centralitat comunicativa l’ocupe la llengua històrica i territorial, la llengua pròpia.
Confessava Pradilla a l'entrevista al Núvol que el gran repte que tenim en l’esdevenidor més immediat és la consolidació efectiva d’una espai comunicatiu que ens vertebre. En eixe sentit s'emmarca també les anàlisis i el darrer assaig de Josep Gifreu "El català a l'espai de comunicació. El procés de normalització de la llengua als mèdia (1976-2013), PUV, Col·lecció Aldea Global, 2015, on explica com la llengua, poder i la comunicació conformen la tríada àuria que determina la supervivència i sostenibilitat de les cultures nacionals en un món global. Aquest volum pretén oferir una aproximació històrica al procés general de normalització del català en l'ecosistema comunicatiu de finals del segle XX i començaments del XXI. La tesi bàsica és que l'accés d'una comunitat com la catalana, requereix disposar d'un espai de comunicació propi. Aquest estudi d'història de la llengua pretén precisar la progressió del català en els mitjans tradicionals i en el nou entorn del ciberespai a partir de la Transició espanyola. Té en compte els diferents àmbits d'interès: l'evolució de la recerca, les polítiques de la llengua, la normalització en els grans mitjans, el nou ecosistema dels new media, els progressos en la definició i adopció del català estàndard, i fa un balanç per al final del període.
Josep Gifreu alerta que les societats solen seguir la llengua de l'estat; amb l'estat espanyol tenim un estat hostil i tracta d'imposar polítiques lingüicides contra la nostra llengua i cultura per tots els mitjans fragmentant-nos i dividint-nos. Per tant, com advertia Joan Solà, hem de disposar d'estructures d'estat pròpies i crear una xarxa de comunicació en català interconnectada per vincular tota la nostra comunitat lingüística de la catalanofonia. Del contrari, en un context de globalització capitalista basat en el model neoliberal, massa sabem que els peixos grossos es mengen als petits. No podem consentir que ens suïciden i anorreen ni lingüísticament ni cultural, ni tampoc si, volem, nacionalment. Hem de voler. En defensa pròpia.
Sal·lus Herrero
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada