dimarts, 19 d’abril de 2016

La llegenda i algunes històries sobre sant Jordi, per Sal·lus Herrero

Angel Canellas López al llarg de l'article sobre la "Llegenda, culte i patronat a Aragó del senyor Sant Jordi" explica com Aragó remembra tots els anys el 23 d'abril la tradició de Sant Jordi. Cal afegir que no només Aragó ,sinó també tots els Països Catalans perquè Sant Jordi es celebra a Catalunya, les Illes, el País Valencià, la Franja, Andorra, l'Alguer i la Catalunya Nord, tot i que es dubta de la seua historicitat.

Hi ha una llegenda martirial, d'un soldat natural de Diòspolis, cap a l'any 270, anomenat Jordi, un cristià anterior a l'adveniment de l'emperador Constantí, durant l'imperi de Dioclecià, tot i que altres versions apunten que quan es va declarar la persecusió dels cristians Jordi intervé per a evitar-les, és empresonat a principi del segle IV i pateix unes tortures semblants a les que va sofrir Vicent màrtir a València, pel mateix temps, quan, nascut a Osca, va ser detingut a Saragossa com a diaca del bisbe Valer i dut encadenat a València per martiritzar-lo cruelment fins assassinar-lo; no entraré en detalls perquè és massa esgarrifós i recordem que sant Vicent màrtir o de la Roda és també un dels sants més potent o influent dels Països Catalans i tota l'antiga corona d'Aragó. La llegenda conta que aquest Jordi confessà la fe en Crist i va sofrir martiri cap al 303 a Nicomèdia, a Diòspolis o a Mitilene durant l'emperador Dioclecià, com Vicent a València.

Etimològicament Jordi, és un nom d'origen grec que vol dir 'treballador de la terra' (gea), 'llaurador', altres, més embolicadament, diuen que vol dir 'arena sagrada' o inclús 'peregrí exemplar', pel seu martiri. Aquests dos sants martiritzats, un potser només llegenda (Jordi) i l'altre amb dades i més versemblança històrica (Vicent el de la Roda) són molt venerats als Països Catalans, segurament és un tret identitari remembrar els martiris i sofriments perquè els nostres països han patit molts avatars de persecució i vicisituds doloroses, guerres, batalles perdudes, pèrdues de furs, ciutats cremades, posem per cas Xàtiva, després de la batañña d'Almansa, el 1707, camps de treball forçat a Salamanca dels maulets valencians que no havien sigut assassinats, camps de concentració, intents de genocidi cultural en dictadures i "democràcies"... Per això, sant Jordi és patró dels pobles que lluiten pel seu alliberament i Sant Vicent, patró contra les tortures i els martiris.

No obstant això, un primer testimoni negatiu contra Sant Jordi és elsilenci d'Eusebi de Cesària, que al principi del segle IV escriu una història sobre els màrtirs de Palestina durant Dioclecià i no esmenta a cap Jordi. A més a més, un polèmic concili romà sota el papat de Gelasi I, cap a l'any 494, condemnà entre d'altres llibres els de la passió de sant Jordi que es considerava herètic. I tanmateix, les tradicions locals a Siria, al segle VI, tres segles després del suposat martiri, hi ha indicis del soldat disopolità anomenat Jordi, un santuari sobre la tomba del màrtir com a lloc de peregrinació tot i que després fou destruida i al segle XI restaurada pel rei d'hongria sant Esteve, on hi havia un altar i mussulmans i cristians creien que hi havia el cos de sant Jordi, Diòspolis passà a dir-se després Lydda (Palestina).

En principi les dades de la tradició manuscrita literària sobre el drac de Sant Jordi, no semblen anteriors al segle XI; no obstant això, en una església paleocristiana de Delfos, dedicada a Sant Jordi des del segle VI, en substitució d'un temple consagrat a Apol·lo Pític, es trobà el 1957 una làmpara on figura Crist armat d'una creu que té als seus peus una serp. I en la majoria de les esglésies siriàques Jordi va estar des de fa molts segles relacionat amb la captura d'un drac i l'alliberament d'una princesa. La llegenda del drac, no anterior en la seua versió actual al segle XI, fou recollida per Jacopone de Varazze, arquebisbe de Gènova, que va escriure la famosa Llegenda àuria el 1266. En ressum: A la ciutat de Silena, en Libia, hi ha un llac on habita un drac espantós que mata a la gent amb el seu alé; per assadollar-lo i que no perjudique més, els de Silena es comprometen a lliurar-li dos moltons diaris, oferits per qui en sort li toca; però no sadollat el drac amb aquest sacrifici, s'acorda lliurar-li viu al fill o filla d'un ciudadà, designat també a l'atzar; aquest recau un dia sobre la filla del rei de la ciutat, i el pare l'entrega al sacrifici engal·lanada como si anara a les seues noces; a la vora del llac apareix Sant Jordi a cavall i armat de llança; la princesa li conta el seu destí i prega al cavaller que fuja, es remouen les aigües del llac i emergeix el drac; el cavballer es santigua, ataca la fera i la fa caure amb la seua Llança; la princesa, per ordre del cavaller, s'acosta a la fera, envolta el seu coll i la fera segueix a la princesa com si fos un cadellet, arribats a la la ciutat, drac, princiesa i cavaller, Jordi aconsegueix convertir al monarca i als ciutadans al cristianisme, i després del bateig, el cavaller amb una espasa mata el drac, de les seues despulles i sang brota un roser.
A meitat del segle XV Joanot Martorell, al Tirant lo Blanch, conta la història d'una princesa, filla de Hipòcrates, que estava convertida en dragó en una illa de l'Egeu, i per a desencantar-la havia que besar-la en la boca; s'enfronta amb el dragó un tal Epercius, que queda lívid; però és el dragó qui pren la iniciativa, besa al cavaller i, després de recuperar el seu aspecte femení, es casa amb aquest. Acceptada l'antigüitat d'aquesta llegenda dragontina, impresiona tanmateix la difussió de la llegenda de Sant Jordi i el dragó en la primitiva església siriana, on se suposava que el monstre s'aparegué al cavaller en la platja de Beirut, encara avui anomenda 'Khalij Mar Jurjis'. No hi havia cap inconvenient por part de l'Església en acceptar la vella llegenda i unir-la a Jordi: Jordi, el dragó i la princesa eren al cap i a la fi símbol d'un sant que allibera a la seua terra del paganisme (la princesa es la pàtria i el dragó la idolatria), i l'estanc és versemblant porta de l'infern. Sant Jordi, amb Sant Sebastià i Sant Maurici, seran per als fins didàctics de l'Església, magnífics patrons protectors contra els enemics, els tres havien sigut guerrers i cristians. A la corona d'Aragó, una bona part inclòs en els actuals Països Catalans hi ha un corrent devocional cap a Sant Jordi, si més no, des del segle XIII.

A principis d’abril d’enguany Josep Miquel Bausset, des del monestir de Montserat escrivia a la Veu del País Valencià un article sobre Sant Jordi, que l'he aprofitat quasi íntegrament, dient que són moltes les esglésies dedicades a sant Jordi i també les representacions pictòriques, tant pel que fa a la seua condició de màrtir de Crist, com a la llegenda de la lluita contra el dragó, en defensa de la princesa. Per això la tradició l’ha vestit de cavaller que lluita contra el mal i la injustícia. A més, Sant Jordi està relacionat amb la cultura per la festa del llibre. A la majoria dels Països Catalans, no només a Catalunya, sinó a la Franja, les Illes, la Catalunya nord, Andorra, l'Alguer i el País Valencià s'estén la festa de la rosa i el llibre, una festa dels editors, llibreters i lectors.


La pintura censurada, sense les quatre barres

Sant Jordi, que a més d’antic patró del Regne de València, ho és també d’Anglaterra, Aragó, Catalunya, Georgia, Grècia, Lituania, Polònia, Portugal, Rússia i Sèrbia, és venerat d’una manera especial a Alcoi, Paiporta, Banyeres de Mariola i a la vila de Sant Jordi, al Baix Maestrat.

Deia Bausset que la protecció de Sant Jordi va ser invocada pel rei i l’exèrcit de Jaume I en la conquesta de València com el sant protector de la Corona d’Aragó, com queda palès a la Crònica del rei Conqueridor i a l’ermita del sant, al Puig. Aquesta popularitat del nostre sant màrtir i cavaller, queda patent també en les festes de moros i cristians de tants pobles, o en múltiples representacions pictòriques, com la de Marçal de Sas, de la batalla del Puig. Per cert que una reproducció d’aquesta pintura de Marçal de Sas, com denunciava el professor Vicent Soler, que al museua de Londres Reina Victòria hi estava íntegre i així el vaig poder veure als anys noranta en un viatge a Anglaterra, ha sofert una “manipulació simbòlica” per part del Capítol dels Cavallers del Centenar de la Ploma, en fer desaparèixer les quatre barres de la pintura original. Aquesta “falsificació interessada” de l’obra de Marçal de Sas, s’ha reproduït en la xicoteta capella de la catedral, on la tradició diu que allí se celebrà la primera missa després de la conquesta de Jaume I. No caldria, en honor a la veritat, que el Capítol de la catedral de València restaurara eixa pintura, sense censures, per retornar els colors falsificats als originals de Marçal de Sas? Les autoritats 'valencianes del PP no només han atacat la unitat de la llengua catalana, han intentat fragmentar la llengua i la cultura catalanes, minorar-la i exterminar-la sinó també esborrar les senyeres quatribarrades i els símbols de valencianitat o catalanitat del País Valencià per assimilar-la al castellanisme espanyol, imposant una construcció de la identitat 'valenciana' anticatalana i antivalenciana.

I recordava Josep Miquel Bausset que en el seu “Eucologi Valencià”, el benemèrit mossèn Vicent Sorribes, un dels pocs que durant el franquisme reivindicà el català a la litúrgia catòlica, escrivia el següent sobre Sant Jordi: “Per l’ajut de Sant Jordi, ens diu la Tradició, Guillem d’Entença, oncle del Rei En Jaume el Conqueridor, va obtindre una gran victòria contra el Rei moro de València, Zeyan, la diada del 15 d’agost de 1237, en la Planura de Puig. Zeyan, amb 40000 soldats infants i 600 genets volgué atacar sobtosament la fortalesa de Guillem, defensada per 80 cavallers i 2000 soldats, però se n’adonà Guillem de la maniobra i atacà primer; al fort de la lluita s’aparegué Sant Jordi i encoratjà els soldats de Guillem que, a tota ultrança, perseguiren l’exèrcit del Rei moro i el varen fer recular del Puig fins al Barranc del Carraixet”. Com recorda mossèn Vicent Sorribes, “Al lloc on s’aparegué Sant Jordi, fon col·locada una Creu de fusta, Creu que l’any 1574 fon substituïda per una de pedra cisellada, veritable joia d’art; també s’aixecà una xicoteta capella en honor del Sant”.

Mossèn Vicent Sorribes, ens presenta Sant Jordi com “el perfecte model de la noblesa, de l’heroisme i de la cavallerositat cristianes”. I per això ens reporta aquestes paraules de Sant Vicent Ferrer: “Sant Vicent Ferrer, en parlar de les virtuts heroiques de Sant Jordi, ens diu, en el Sermó que predicà el dia 25 d’abril de 1413, a la plaça de la Seu de València: Baldament ésser Sant Jordi d’una bellesa extraordinària, “talment semblava Sant Miquel devallat del cel”, no tenia gens de supèrbia: “Si algun cavaller ha fet un bon colp, com va per la ciutat, no cap en els carrers”. Sant Jordi tanmateix “jamés no entrà en batalla que no hagués victòria”.

Mossèn Vicent Sorribes, en la introducció a la festa de Sant Jordi del seu Eucologi, també remarca així la protecció del cavaller “Monsenyor Sant Jordi, en entrar en una ciutat per força emparava les dones i manava sots pena de mort que ningú no les tocàs; elles s’acostaven al Sant dient-li: “Senyor sigam guardades sots vostra guarda”. Finalment ens conta la fi del Sant amb estes paraules: “E Dacià féu portar falles de foc, cremanven-lo e ell deia: Senyor, ajuda’m, i pregava al Senyor Jesucrist que volgués ajudar els cavallers que en armes justes l’invocaren”.

Terminava Bausset dient: "Que Sant Jordi, l’antic patró del Regne de València, que com diu l’oració col·lecta de la festa, “va ser imitador” de la passió del Crist, siga “també protector de la nostra debilitat”, i de tots els qui lluiten per la llibertat dels hòmens i dels Pobles".

Per a la gent laïca, al marge de religions, el símbol de Sant Jordi és un signe de festa i de lluita per l'alliberament dels pobles oprimits, tot i que d'habitud, la jherarquia de l'església, des del pacte de Nicea, amb l'emperador Constantí, s'haja posat el servei del poder i haja ocultat les versions més subversives; les llegendes, dades i històries solen capgirar-se per legitimar els més poderosos. Lligar festa del llibre, flors i regals enmig d'enamoraments o senyals d'amistat que reprsenta la festa de sant Jordi reconvertida con a festa de cultura de la catalanonia és un motiu per a reivindicar la creació d'un espai de comunicació en català que servisca per coordinar, compartir i sumar sinèrgies de tots els mitjans de comunicació de masses als territoris dels Països Catalans en la nostra pròpia llengua i cultures catalanes, sense permetre que ens aniquilen des de les estrructures estatals hegemòniques en espanyol o castellà que s'imposen colonitzant el nostre espai català.

Sal·lus Herrero

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada