dimecres, 31 d’octubre de 2012

Anarquisme i catalanisme: dos moviments històricament oposats?




Quan l'anarquisme s'anava fent hegemònic dintre el nostre moviment obrer (segona meitat del XIX) no va rebre influències del catalanisme efervescent de l'època?

Aquest escrit només pretén invocar a la reflexió a partir de textos històrics que poden ajudar a desfer més d'un tabú sobre el tema. Potser no tothom sap que hi havia anarquistes participant als Jocs Florals, publicant revistes en català, composant la lletra dels Segadors o de sardanes, per exemple. Quatre històries interessants que cal conèixer i informació complementària al final. Comencem:

1. Josep Llunas i Pujals (1852-1905) representa una forma de fer dins l’obrerisme, el catalanisme i l’anarquisme perfectament actual. Reusenc de naixença, emigra a Barcelona on aviat entra en els cercles progressistes de l’època, marcats per la diversitat de tendències i matisos ideològics, entre ells el catalanisme, i funda la revista d’expressió i crítica política “La Tramuntana”.(...)

Josep Llunas s’aparta per tant del catalanisme burgès i es reclama a si mateix catalanista, anarquista, obrer i lliurepensador. És el catalanisme popular de Llunas un dels denominadors comuns en la majoria de lliurepensadors catalans que en aquella època es relacionen entre sí sense prejudicis ni sectarismes, com ara Farga Pellicer, Anselmo Lorenzo o el mateix Llunas, tots ells actius en l’Acadèmia, una mena de centre cultural i de debat ideològic que hi havia a Barcelona, i que unia gent de totes les procedències polítiques possibles dins el progressisme (republicanes, anarquistes, etc). 

2. Per a molts era insòlit que un anarquista escrivís sardanes. En una ocasió el mateix Puig ho va explicar al president Francesc Macià quan en un dels seus viatges per l’Empordà visità l’Escala. A la secretaria de l’Ajuntament, voltats de l’alcalde, el Comissari de la Generalitat a Girona i altres personalitats, el President i l’anarquista conversaren una estona. S’havien conegut a Barcelona. Macià digué a Puig que sabia dels seus dots de compositor de sardanes. "Escric sardanes perquè estimo la meva terra, el seu folklore, els seus costums i tradicions. Però no sóc catalanista i menys nacionalista. Vull un món sense fronteres, lliure i agermanat", va respondre TonetAntoni Puig Artigas (1886-1960).

3. Mostra anecdòtica d’aquesta convergència entre anarquisme i alliberament nacional és al propi himne de Els Segadors, d’ Emili Guanyavents (Barcelona, 1860-1941).
Guanyavents, conegut per la societat de l’època per la seva relació amb el moviment obrer i anarquista, va ser qui va escriure la lletra de l’himne nacional de Catalunya introduint-hi lletres tals com  “Com fem caure espigues d’or, /quan convé, seguem cadenes”, elements de clara influència llibertària.
Tot i que la seva militància ideològica estigué apunt de fer que no guanyés el concurs convocat per la Unió Catalanista del 1899 per fer una nova lletra, el fet és que finalment un anarquista és l’autor de l’himne nacional català.

4 .En canvi, nosaltres, els treballadors, com sigui que amb una Catalunya independent no hi perdríem res, ans el contrari, hi guanyaríem molt, la independència de la nostra terra no ens fa por. Estigueu segurs, amics madrilenys que m’escolteu, que si algun dia és parles seriosament d’independitzar Catalunya de l’Estat espanyol, els primers i potser els únics que s’oposarien a la llibertat nacional de Catalunya, foren els capitalistes de la lliga regionalista i del Fomento del Trabajo Nacional. (Salvador Seguí).





Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada