dissabte, 27 de febrer de 2016

"L’any del Tio Canya al País Valencià", per Sal·lus Herrero

   
L’any del Tio Canya al País Valencià


L’altre dia, principis de febrer, ens reunien al claustre de la Universitat de València, on hi ha una estàtua de l’humanista del segle XV i XVI Joan Lluís Vives, membres d’associacions en defensa de la llengua del País Valencià convocats per la Falla Arrancapins. La idea és declarar l’any 2016 l’any del Tio Canya, que és una de les cançons més emblemàtiques en defensa del català de València, escrita per Vicent Torrent, membre fundador d’Al Tall, el 1976, uns mesos després de la mort del dictador.
La cançó d’”El Tio Canya” (com “Al Vent” de Raimon, “L’estaca” de Lluís Llach o “Libertad” de Labordeta) és una cançó de resistència i resiliència, després d’anys i segles d’opressió lingüística, cultural i nacional contra els territoris catalanoparlants. El Tio Canya és un home gran al que li han negat la llengua del seu poble al seu mateix país, quan ha anat a València, quan va entrar en quintes, perquè era obligatori el servei militar a l’estat espanyol, en casar-se en sa muller i  la tercera vegada també va patir una humiliació tal que va decidir no tornar més a la capital del seu País Valencià; després, la cançó conta les vexacions que va patir el seu fill, el del Tio Canya, a l’escola, en uns mestres que durant la dictadura t’agredien verbal i físicament si deies algun sol mot en català a l'escola; remembrem que durant la dictadura franquista estava prohibit el català a tots els àmbits de les administracions, municipals, “provincials” i estatals, com encara passa avui dia quan prohibeixen el català als parlaments espanyols i europeus, quan censuren tots els mitjans de comunicació en català al País Valencià, sense cap mitjà de comunicació en la pròpia llengua, quan els tribunals de “justícia” li treuen a Catalunya la priorització del català a l’administració. Perquè si no es prioritza el català als Països Catalans, vol dir que es prioritzarà l’espanyol, com passava durant el franquisme i encara en el post-franquisme, si més no, a la Franja, les Illes, el País Valencià, L’Alguer i El Rosselló fins ara mateix.
  • El Tio Canya és una de les cançons més emblemàtiques en defensa del català de València, escrita per Vicent Torrent, membre fundador d’Al Tall, el 1976
Al meu parer, el que volen aconseguir amb totes aquestes mesures contra el català és que a Catalunya el català minve la seua presència social a les administracions per avançar en la substitució lingüística, reproduint el model supremacista, racista i anti-català que s’imposa des de l’estat espanyol, sobretot contra les persones dels territoris catalanoparlants de la Franja, de les Illes i del País Valencià, on malgrat la "cooficialitat", els governs autonòmics tenen competències limitades i els organismes estatals (RENFE, "ministerios", Correus, etc) imposen l'espanyol de manera prioritària, excloent i eliminant la nostra pròpia llengua catalana de molts àmbits públics.

El 23 de febrer passat, l’escriptora valenciana en català i una mestra excel·lent, Carme Miquel Diego, feia un article al diari “L-El Mercantil Valenciano”, sobre el Tio Canya, reivindicant que es celebre el 2016 l’any del Tio Canya com un reconeixement al treball de Vicent Torrent i Al Tall i una injecció d’autoestima col·lectiva per als catalanoparlants del País Valencià després de tants anys d’humiliacions, vexacions i opressions sistemàtiques per banda dels governs autonòmics del PP i de l’estat espanyol que continua encara amb la voluntat i la praxi de voler genocidiar-nos lingüísticament, culturalment i nacionalment, sense reconèixer-nos els drets de ciutadania complets i els drets humans, socials i lingüístics per a poder viure plenament en català a tots els àmbits dels Països Catalans, com si fórem ciutadania de primera. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres llengües, però és 'la nostra' i no l’hem de deixar perdre perquè s’aniquile i desaparega, un poble, el nostre, que ha patit moltes opressions i ha resistit encara, tot i que se l'intente estigmatitzar com a poble corrupte, generalitzant, a causa de les polítiques institucionals, espanyolistes i corruptes que ha practicat el PP al País Valencià … No obstant açò i per això, els territoris catalanoparlants necessiten estructures d’estat pròpies per garantir la seua reproducció social, com demanava el filòleg Joan Solà quan li donaren el Premi d’Honor de les Lletres Catalanes.
  • Que es celebre el 2016 l’any del Tio Canya és una injecció d’autoestima col·lectiva per als catalanoparlants del País Valencià 
Textualment, ens deia Carme Miquel: "Per a mi, l’any del “Tio Canya” és l’any de l’autoestimacol·lectiva. Autoestima que vol dir saber-nos posseïdors d’una llengua variada i rica, clàssica i alhoramoderna, apta per a ser usada en tots els àmbitsels àmbits col·loquialadministratiu i literarielsàmbits educatiucientífic i tecnològic. Una llengua que no és ni millor ni pitjor que les altres,simplement és la nostraexpressió de la nostra culturaconstruïda pel nostre poble al llarg dels temps. Una llengua que no pretén eliminar-ne cap altra, que vol sumar i no restar. És la que necessitem per auto-estimar-nos col·lectivament i la que oferimcom la nostra aportació més preada, a la cultura universal".  

Continuava Carme dient: "I, en tant que la llengua és l’expressió d’una manera d’entendre elmón i està íntimament relacionada amb la construcció del pensamentjo pense que l’any del TioCanya serà també l’any de l’autoestima com a poble valencià. Un poble que no és excloent sinó obert iacollidor i s’indigna davant de les polítiques inhumanes com la d’Europa cap als refugiats. Un pobleeducador, que posa tots els infants i joves valenciansels de naixement i els nouvinguts, en el centre del’atenció política i social. Un poble que treballa per la justícia i dóna més a qui més ho necessita. Unpoble que estima el seu territori, i conscient de la greu problemàtica mediambiental existent, local i global, actua amb decisió en tots els àmbits que ajuden a la recuperació del medi ambient i lasostenibilitatUn poble que, juntament amb Raimon, “canta les esperances i plora la poca fe”. El poble del Tio Canya. 
 
La cançó del Tio Canya és un himne de resistència, d’autoestima i afirmació de la voluntat dels nostres pobles (de la Franja, Catalunya, País Valencià, El Carxe, les Illes, el Rosselló i l'Alguer) per conservar, revifar i revitalitzar la llengua a tots els àmbits malgrat totes les censures, prohibicions i entrebancs; poder viure en el català de la Franja, del País Valencià, de les Illes, de Catalunya, del Rosselló, d’Andorra o L’Alguer al dia a dia, al cinema, teatre, mitjans de comunicació, a l’escola, a totes les administracions, als tribunals de justícia, a  les notaries i inclús a les TV espanyoles, mentre formem part de l’estat espanyol i les paguem amb el diners que ens espolien a les terres i a la ciutadania catalanoparlant, mentre ens prohibeixen expressar-nos en català a aquestes mateixes TV, ràdios, parlaments i mitjans de comunicació espanyols, deixant-nos al País Valencià sense cap mitjà en la nostra llengua pròpia amb voluntat exterminista.

La cançó del Tio Canya és un símbol d’auto-reconeixement que mereix un lloc preeminent en el nostre patrimoni col·lectiu catalanoparlant perquè reflecteix la lluita pels nostres drets lingüístics enmig d’una situació d’opressió i ofegament lingüístic per tractar d’exterminar-nos.

La proposta és, a més de declarar el 2016 l’any del Tio Canya, fer actes culturals, concerts, exposicions, trobades, per tal de reivindicar un espai de comunicació en català efectiu, reivindicant el reconeixement per banda de les institucions que han de fer una política lingüística de promoció, d’extensió de l’ús social a tots els àmbits i que remarque la importància de la nostra llengua i cultura catalana com a nervi fonamental del nostre poble. Per garantir la nostra reproducció social i la nostra supervivència com a “ciutadania” catalanoparlant, que hem de gaudir dels mateixos drets que tenen els espanyols, francesos o italians.
  •   La cançó del Tio Canya és un símbol d’auto-reconeixement que mereix un lloc preeminent en el nostre patrimoni col·lectiu catalanoparlant 
 La lletra de la cançó del Tio Canya és aquesta, la música l'hauran de cercar al Google:

En la pobla hi ha un vell/en la pobla hi ha un vell/que li diuen tio Canya:/ porta gorra i brusa negra,/ porta gorra i brusa negra,/i una faixa morellana./Tres voltes només va anar/ el tio Canya a València:/primer quan va entrar en quintes/i en casar-se amb sa femella./La tercera va jurar/de no tornar a xafar-la;/que a un home que ve del poble,/ningú fa abaixar la cara./Set vegades va fer cua,/set vegades va fer cua,/en presentar uns papers,/per no saber expressar-se,/per no saber expressar-se,/en llengua de forasters./Aguantà totes les burles,/les paraules agrejades,/i a la Pobla va tornar./Tio Canya, tio Canya,/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou/o et farà fum la teulada./Tio Canya tingué un fill/Tio Canya tingué un fill/que li diuen tio Canya:/porta gorra i brusa negra/porta gorra i brusa negra,/i una faixa morellana./Bé recorda el tio Canya/quan varen portar-lo a escola/set anys, la cara ben neta,/ulls oberts, camisa nova./Però molt més va obrir els ulls/el xiquet del tio Canya/quan va sentir aquell mestre/parlant de manera estranya./Cada dia que passava,/Cada dia que passava/anava encollint els muscles/per por a que el senyor mestre/per por a que el senyor mestre/li fera alguna pregunta./Aguantà càstigs i renyes/sens gosar d´obrir la boca/i la escola va odiar./Tio Canya, tio Canya,/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou/o et farà fum la teulada./Cròniques del carrer diuen/cròniques del carrer diuen/d´uns nets que té el tio Canya/que són metges a València/que són metges a València/professors i gent lletrada./Quan a estiu vénen al poble,/visiten el tio Canya/i el pobre vell se´ls escolta/parlant llengua castellana./Però cròniques més noves/expliquen que el tio Canya/ja compta amb besnéts molt joves/que alegren la seua cara./Mai parlen en castellà/mai parlen en castellà/com han après dels seus pares,/sinó com la gent del poble,/sinó com la gent del poble/la llengua del tio Canya./Reviscola, tio Canya,/amb gaiato si et fa falta/que a València has de tornar/Tio Canya Tio Canya/no tens les claus de ta casa:/posa-li un forrellat nou,/perquè avui tens temps encara./

Fins ara s'han afegit moltes associacions del País Valencià a l'Any del 'Tio Canya', un personatge que simbolitza l'opressió lingüística que hem patit i continuem sofrint, com una maledicció d'un estat incapaç de reconèixer el plurilingüisme, la pluriculturalitat i la plurinacionalitat que hi ha:

Escola Valenciana, Col·lectiu Ovidi Montllor de Músics del País Valencià (COM), Ca Revolta, ACPV, Societat Coral El Micalet, Associació Catalana d'Escriptors en Llengua Catalana, Associació Cívica Tirant Lo Blanc, Associació per a la Defensa de la Salut al PV (ACDESA-PV), Plataforma per la Llengua al PV, Associació MitjaGalta, Tallers de Doblatge, Associació Ciutadania i Comunicació (ACICOM), Associació Cultural Arrancapins, Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià, etc.

Per a contactar o adherir-se: anytiocanya@gmail.com

Sal·lus Herrero (membre de la PDaD-PV)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada