dilluns, 14 de novembre de 2016

"Ple de lluna, un conte de pirates", per Joaquim Gibert



Ple de lluna, un conte de pirates.

Els pirates tenen tresors. I amb tresors ho poden comprar tot. Jo, de menut, volia ser pirata per poder-ho tenir tot. I així ser ric. Perquè pensava que la riquesa duia implícita la felicitat. A fi i efecte d’esdevenir pirata, vaig adquirir un barret de pirata i aquells estris que solen fer servir. Per si no n’hi havia prou, em vaig acostar a la biblioteca per tal que em recomanessin aquells llibres i revistes sobre pirates. I d’aquesta forma, entendre de primera mà el món de la pirateria. Va ser així com vaig descobrir L’Illa del tresor, una novel·la d’aventures trepidants que també existeix en film. Llavors em varen dir que em caldria un galió pirata per solcar els mars del sud i altres confins. Per manca de pressupost, en qüestions nàutiques, em vaig estimar més arribar-me a una llibreria, que sempre és més econòmic, i em vaig comprar una publicació de vaixells pirates, la que més em va plaure. Hi apareixien lloros inofensius. Però també unes sèpies gegants i uns taurons sanguinaris que no dubtaven a empaitar els nàufrags. I, tan bon punt atracaves extasiat a l’illa Tortuga, uns micos d’una selva adjacent et rebien fent punteria amb els cocos i, per postres, una serp, d’aquelles tan llargues, tractava de devorar-te. Quan finalment arribaves a una cova, on sospitaves que s’hi ocultaven cofres amb joies, or, pedres precioses... només posar-hi els peus fugien esperitats un estol de ratapinyades, que feien feredat, i poc després ensopegaves amb un pirata, amb mala jeia, que hi havia arribat abans i que assegurava que aquella fortuna li pertanyia.

I justament l’esmentat pirata, era un d’aquells pirates que tot ho volia. Si fa no fa, com jo de petit. Això explica que de seguida m’identifiqués amb ell. Tant cert és, que, no gaire més tard, el pirata de la mala jeia es va apropiar del vaixell de les flors, atès que la bellesa li tenia el cor robat. Tant cert és, que també es va apropiar del vaixell dels cavalls, atès que donava molta importància a la força. Tant cert és, que també es va apropiar del vaixell dels ocells, atès que volar era un dels desitjos mai aconseguits. Era tan possessiu que quan va tenir les flors, els cavalls i els ocells, ho va encabir tot en el celler de la nau. De sobte, va veure la lluna. I també es va proposar capturar-la al preu que fos. Va pujar junt amb el grumet al pal major, però la lluna continuava sent inaccessible. Enrabiat, la va fer bombardejar. Però els canons feien curt. Va triar dues de les millors àligues, d’entre els ocells retinguts en el celler. I penjat de les seves potes, quan provava d’enlairar-se cap a la lluna, a ran d’un mal gest va caure al mar.
Desesperat es va apropiar d’un vaixell biblioteca. I es va fer un tip de llegir llibres sobre la lluna. Ho volia saber tot a propòsit del satèl·lit. És així com es va assabentar que la lluna exerceix una influència sobre els sembrats, sobre l’estat d’ànim, sobre el tallat del cabell... I més coses, com ara que es tracta d’un satèl·lit que acostuma a deixar el seu reflex en els estanys; que hi ha gossos i llops que l’escridassen amb lladrucs i udols respectivament; que la llum de la lluna traspassa les cortines de moltes llars; que els amants festegen sota la seva claror; i que els violoncel·listes li toquen sonates.

Sigui com sigui, el pirata de la males puces, més emprenyat que mai, es va proposar anul·lar qualsevol rastre del satèl·lit a la Terra. Tal dit, tal fet, va convertir la nau en una mena de diligència de l’Oest. Va fer lligar els millors cavalls del celler davant del vaixell. I va recórrer el planeta, amunt i avall, tancant en pany i clau, en el celler del galió, els estanys; els gossos; els llops; les cortines; els amants; els violoncel·listes. I és clar, cap al tard, quan la lluna va treure el nas, no trobava on emmirallar-se ni on irradiar un cert romanticisme. És aleshores quan la lluna decideix acostar-se a la Terra, convençuda que està massa allunyada per a poder reflectir la seva imatge en els bassals, en els safareigs, en els llacs... També trobava a faltar les melodies dels músics i dels enamorats fent manetes. Tampoc localitzava per cap banda el baladreig dels llops i dels gossos. Per tot plegat, la lluna va continuar baixant. El pirata de les males puces es va adonar, per la grandària del satèl·lit i la seva lluminositat, que cada cop era més a la vora. I tot observant que no deixava d’avançar en direcció a la Terra, li va demanar si us plau que s’aturés. Però continuava i continuava baixant. En un darrer gest, va alliberar la fauna, la flora i els objectes del celler del vaixell per evitar un xoc de conseqüències imprevisibles entre el satèl·lit i la Terra. Res no la va fer aturar fins que el pirata de mala jeia va quedar clavat davant de la lluna. I aquesta el va travessar mentre ell va començar a ballar: amb tanta alegria que feia sospitar que se n’havia enamorat. Qui va ser capturat, o si voleu captivat, va ser el pirata que tot ho volia. I és que va quedar ple de lluna.

Es tracta d’una conte versionat que va contar en Pep Duran, llibreter, el març passat en Una tarda de contes per a viure millor a la biblioteca Jaume Fuster de Barcelona. La cobdícia, l’exigència i les tendències perverses del pirata són neutralitzades per mitjà de la seducció lunar. A ran d’aquesta atracció providencial, la lluna passa de ser una víctima en potència a esdevenir un revulsiu. El protagonista ja no serà el mateix d’abans: se li ha desvetllat una nova manera de relacionar-se amb l’entorn. I, de retruc, ha quedat empolsegat d'unes unces de felicitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada