diumenge, 3 d’abril de 2011

La llengua dels catalans



Fa pocs dies es va publicar un estudi sobre l'ús i el coneixement de la llengua catalana a Catalunya, i més genèric a la resta de l'àmbit lingüístic de l'any 2010. Aquestes dades les ofereixen conjuntament l'IEC i el Baròmetre de la cultura i la comunicació.
Els resultats ressumits confirmen allò que podíem sospitar, només sopesant un "parell" d'apunts:

- El 56% dels catalans tenen el castellà com a llengua inicial front el 35% de catalanòfons.
- La totalitat de catalans entén, parla i llegeix en castellà, mentre en català les xifres baixen a 95%, 77% i un 60% respectivament.
- Un 55% de catalans s'identifica amb el castellà i un 39% amb el català, tot i que la tendència ascendent afavoreix la llengua de Fabra.

Pel que fa a la resta dels Països Catalans, altre parell de dades:

- El 53% tenen el català com a llengua inicial a les Illes i un 22% al país Valencià.
- La capacitat lingüística general ha millorat en els darrers 23 anys als territoris de parla catalana (CAT-PV-IB).

Amb aquestes dades sociològiques a la mà, que repeteixo no ha de sorprendre ningú, fem ara un pas enrere i anomenem uns pocs apunts de la història del castellà a les nostres contrades:

Amb l'entronització de la dinastía castellana dels Trastàmara com a sobirans de la Corona d'Aragó arran del Compromís de Casp (1412), el castellà, llengua nadiua dels nous reis, va començar a entrar als estaments reials, i tenim exemples de com parlamentaris catalans retreuen a Alfons el magnànim que no emprés el català, o de Ferran II adreçant-se en castellà al virrei de València. Aquesta primerenca penetració, però, només afectà l'entorn reial (minimament en els afers oficials) i unes poques capes altes de la societat, sense gairebé incidència al gruix de la població catalana.

Amb l'arribada dels Àustria, i la consegüent pèrdua de tenir un rei diferent de Castella, la llengua espanyola es va fent cada cop més hegemònica des de la cort reial vers els estaments més privilegiats, mercat editorial, afavorit pel major pes demogàfic respecte el català.

Aquesta tendència hegemònica del castellà a les nostres terres esdevení imposició arran la desfeta a la guerra de successió, al 1707- 14-15 (segons el territori), amb l'abolició de les constitucions i furs que assentaven els nostres privilegis i drets distintius com a poble. La llengua catalana deixà d'ésser l'oficial, patí la prohibició i el castellà ocupà aquest càrrec i també fou la llengua de l'ensenyament escolar.

Amb tot, donat que la major part de la població no estava escolaritzada els segles XVIII i XIX, el català continuà essent la llengua predominant a Catalunya (revifada ademés per la Reinaxença) fins que, després del breu període republicà, la dictadura franquista afavorí la immigració massiva espanyola cap a la més industrial·litzada Catalunya. En poc més de 30 anys (1941-1975), van arribar a les terres catalanes prop de 3 milions de nouvinguts, que lògicament incloïen a la maleta la llengua castellana.
Els resultats de tot aquest procès ja els coneixem, tot i la tornada a l'oficialitat del català des del 1979; la preeminència social del castellà al carrer i a molts altres punts (cinema, premsa escrita, televisions, etc).

Dit tot això i amb aquests antecedents, primer aclareixo que jo sóc fill d'aquesta immigració peninsular (del sud, en aquest cas) dels anys 60 i que, per tant, la meva primera llengua fou el castellà, que segueix sent la llengua que empro a nivell familiar i amb la majoria d'amics que tinc. Dir que estic orgullòs d'aquesta herència, que no renego dels meus origens familiars i que considero la llengua castellana com una de les més emprades i importants del món no hauria de ser una sorpresa, doncs.
Tanmateix, sóc 100% català, i m'estimo la llengua catalana com si fora la meva llengua nadiua. No admeto que ningú es cregui amb més pedigree o més pur que jo pels seu llinatge. Parlo català habitualment i al meu fill li parlo també en aquesta llengua en la que escric. I vull que el meu país tingui dret a decidir el seu futur.
Descric, i perdoneu-me, aquests antecedents personals perqué considero que avui dia són molts els fills nascuts d'aquella immigració massiva que poden sentir-se com jo.
Quan des de l'àmbit més radicalment independentista, es titlla els nostres pares de "colons" o de "paràsits", a molts dels seus fills de "quillos" i "incults", parlen del castellà al nivell del "hurdú" o del "xinès" i es vanaglòrien de ser uns incults en castellà, jo em sento profundament decebut, que es cerca la fragmentació de la societat  i crec que el moviment no està prou madur com per esdevenir hegemònic.

I ho dic jo, que em tinc per un català nacionalment conscient, que creu en els Països Catalans, i que vull que el català sigui la primera dedicació de tots. Però es que quan s'escolten certes coses sobre els teus pares i sobre la llengua que has emprat des de que has tingut ús de raó, en la que t'han renyat, en la que has estimat i en la que has patit tràngols dolorosos,... francament costa, i molt, connectar amb persones que pensen això.
Catalunya, com a nació al món, només té una llengua pròpia (el català), però no oblidem que la llengua pròpia a dia d'avui d'una majoria de catalans és el castellà, i que per tant, si es vol mirar de construir una majoria sòlida que viatgi cap a l'estat propi (treient la qüestió personal i les conviccions), s'ha de comptar amb els catalans d'expressió castellana i fer que aquests "fills d'Espanya" es sentin còmodes en un projecte nacional que no els margini ni els titlli de "mals o no catalans". A nivell estratègic, vetar els catalans que parlen castellà i que no odien Espanya és un suïcidi en tota regla. A nivell personal, em resulta d'un sectarisme irresponsable.







Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada