Hi manquen quatre dies per a que l'adveniment de la II República espanyola compleixi quaranta anys (14-04-1931). En la mateixa data, Francesc Macià anunciava abans que es formés encara nou govern a Madrid, la "República catalana...".Però anem a pams. Avuia dia, podem dir que gairebé no hi ha cap manifestació de caire (majoritari) independentista, on la tricolor espanyola sigui onejada per algú, senseque hi hagin aldarulls de cap mena. Imaginem que algú treiés la bandera oficial espanyola. Què podria passar?
És evident que la bandera republicana és tan espanyola com la "rojigualda", però a casa nostra ha quedat "connotada" amb uns altres valors: progresssisme, llibertat, laïcitat, esquerres, antimonarquisme, federalisme, antifranquisme, respecte al fet nacional català, etc. De tots aquests ítems, alguns són més veritat que d'altres, però crec que tot plegat es pot resumir en la següent frase: "la república és el símbol de l'Espanya que pogué ser i no fou".
L'enmirallament que encara avui dia exerceix aquell projecte d'estat frustrat dins cert catalanisme és innegable. No oblidem pas que durant els sis anys de vida de la II República, van haver-hi dos pronunciaments catalanistes, que encara avui fan xalar més d'un. Per una part, la ja anomenada proclamació de l'avi d'una "República catalana dintre d'una confederació de pobles ibèrics", i l'altra de Lluís Companys, l'any 1934, anunciant " l'estat català dintre de la República Federal Espanyola".
S'ha de dir, però, que la "república catalana" es va bescanviar en tres dies per la "Generalitat", i que "l'estat català" li va costar a Companys la garjola i a Catalunya la supressió de l'autonomia.
Tanmateix, tot i que el catalanisme, sigui de dretes o d'esquerres, era absolutament predominant dins el parlament català i a les corts republicanes (representant Catalunya), malgrat que es va aprovar durant el nou règim el restabliment d'un autogovern que no teníem ençà els decrets de nova planta, i que la llengua catalana tornà a ésser oficial al territori, era evident que Espanya s'estava "obrint" a contracor, i per l'interès que la "qüestió catalana" tenia pel devenir del nou règim, i per l'aprovació de les reformes que encetaren "les esquerres" durant el bienni 1931-33.
El separatisme no va poder ser hegemònic, ni molt menys, i les forces catalanistes s'esforçaren (una vegada més) en crear una nova Espanya, per tal que assolís per fi la seva condició plurinacional.
Aquesta voluntat transformadora (no gens nova), acompanyada del context del moment (eclosió dels feixismes, època revolucionaria, crisi democràtica i econòmica, etc), de l'extrema ideologia que es vivia aleshores (anarquisme, PSUC, anticlericalisme, etc) varen anar creant el mite d'una solidaritat del fet nacional català de la mà d'un republicanisme i esquerranisme espanyol de caire, suposadament, transformador de la societat i de l'estat. A aquest fet també ajudà, sens dubte, la mistificació romàntica d'una batalla perduda, d'uns valors republicans robats per la força de les armes i la contraposició de tot això contra quaranta anys de dictadura franquista, que és allò que sobrevindria al final.
Sigui com sigui, el període republicà ajudà a fer créixer el nacionalisme català, trencà el tòpic del catalanisme burgués i classista i vindria a ser l'enèssim exemple d'una timida voluntat d'obertura d'Espanya, contrarestada rapidament pel conservadurisme, tradicionalisme i centralisme sempitern, i inherent a aquesta.
Tot el demés, són romanços que no ens hauria d'entabanar de cara a assolir un futur de poble lliure.
Com sempre, deixo un text que parla sobre les relacions del catalanisme amb les forces republicanes d'aquells temps, d'Arnau Gonzàlez i Vilalta.: http://publicacions.iec.cat/repository/pdf/00000080%5C00000035.pdf
Com deia l'avi Macià: "Catalans, sapigueu fer-vos dignes de Catalunya!"
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada