Puerto Rico: «por estos lares», per Quim Gibert

Estelada, Puerta de Tierra, San Juan

Puerto Rico: «por estos lares»

El mot castellà “lares”, el plural de “lar”, era segons la mitologia romana el lloc on et senties sa i estalvi. En català, és la “llar” familiar. I “casa”, en seria un sinònim. Justament en un llogarret de l’oest de Puerto Rico, conegut com a Lares, es va declarar una revolta independentista el setembre de 1868. A hores d’ara el Grito de Lares és part indestriable de l’imaginari boricua, gentilici insular.   

Tres segles abans, el 1511, els taïnos, el poble autòcton de l’illa, la majoria del qual havia estat esclavitzat, van protagonitzar una primer avalot. Agüeybana «el Bravo» i els amerindis insurrectes van combatre als espanyols durant uns anys. El pitjor enemic dels autòctons foren la verola, el còlera i altres epidèmies mortíferes introduïdes pels europeus. A més, de les àrdues condicions de treball a les quals eren sotmesos, va provocar l’extinció de gran part dels taïnos. Amb l’arribada, a finals del XVI, dels africans esclavitzats, també hi ha alçaments populars, moltíssimes fugues i, fins i tot, un probable palenc de cimarrons. 

Símbol taïno, Santurce, San Juan

L’historiador boricua Francisco Moscoso detalla que, entre 1795 i 1848, hi van haver vint-i-dos casos de protestes, conspiracions i insurreccions.

El 1846 hi haurà cap 51.265 esclaus a Puerto Rico. En altres punts del planeta l’esclavitud havia estat abolida feia dècades. Ramón E. Betances, altrament anomenat «metge dels pobres», fou desterrat de l’illa, més d’un cop, a ran de les seves accions abolicionistes. Betances feia mans i mànigues per comprar la llibertat dels nadons d’esclaus per 25 pesos en la cerimònia del baptisme.

Els sous escarransits; els comestibles encarits; les carregoses contribucions estatals; l’ineficient i corrupta administració colonial; el desgavell en la despesa militar... convertiran a Betances i altres porto-riquenys en independentistes de pedra picada. Dit i fet, l’agost de 1867 hi ha la constitució d’un comitè revolucionari. Moscoso, en l’assaig La Revolución Puertorriqueña de 1868 (Cuadernos de Cultura, 2003) afirma que, el maig de 1867, el govern espanyol va respondre a les peticions de reformes dels porto-riquenys ignorant-les i imposant un altre augment d’impostos: «es va perdre l’esperança d’assolir reformes per vies pacífiques». «Todo nos separa de España... Más aún que la inmensidad del Océano», dirà una proclama independentista de 1868.

El periodista Marc Pons observa que la crisi colonial de fa un segle i mig a les últimes colònies espanyoles d’ultramar i la metròpoli, guarda sorprenents relacions amb l’actual conflicte Catalunya-Espanya. Pons subratlla que el constitucionalisme –presentat també com la defensa de la llei i de l’estat de dret- va ser l’argument espanyol per fer front a l’independentisme a Cuba, Puerto Rico i Filipines: «des de 1868 el constitucionalisme és la disfressa de gala del nacionalisme espanyol. Una disfressa de fàbrica liberal que sublima una pretesa Espanya regenerada i unitària concebuda per ocultar, a les golfes, les seves misèries i les seves realitats».

En aquest sentit, l’antropòleg Gustau Nerin ens recorda que Espanya sempre s’ha negat a negociar les independències. Ans al contrari, el 1861 el govern de Madrid va fer un intent estrepitós per recuperar l’actual República Dominicana.

Ras i curt, Puerto Rico (junt les Filipines, les Marianes i Guam) fou venut als Estats Units per 20 milions de dòlars de resultes del Tractat de Paris de 1898. Ara per ara Washington considera que és una illa (de fet, Puerto Rico és un arxipèlag), amb unes relacions especials: Commonwealth of Puerto Rico. Alguns ho tradueixen com un estat lliure associat. Però, a la pràctica, l’arxipèlag boricua, igual que les illes Marianes del nord, en el Pacífic, són uns territoris dels Estats Units subjectes a la autoritat i als poders plenipotenciaris del congrés nord-americà. Fins al punt que l’impresentable de Donald Trump es  permet el luxe de fer bromes pesades, com ara oferir Puerto Rico a canvi de Groenlàndia al govern danès. Pels porto-riquenys, que procuren no ser excessivament reactius, l’estirabot els ha entrat per una orella i els ha sortit per l’altra.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor