diumenge, 20 de setembre de 2015

Els Països Catalans contra Catalunya (en campanya)

Davant de l'escenari d'unes eleccions cabdals en la història de Catalunya el proper 27 de setembre, per a decidir una eventual independència de l'estat espanyol, un dels grans interrogants és què passarà amb la resta de territoris de parla catalana, els Països Catalans.

Si bé la qüestió territorial i el marc nacional català no han estat aquests anys a la centralitat del debat sobre el "procés" nacional català, sí que és un tema d'especial sensibilitat que va surant en determinats moments i aixeca tempestes, com quan el conseller de justícia Germà Gordó s'hi va refererir en el marc de la UCE aquest passat mes d'agost sobre el possible accès a la nacionalitat catalana de valencians, balears, franjolins, algueresos i nord-catalans.

Des d'un punt de vista catalanista, el debat territorial sembla que ha esdevingut, si més no, en un segon pla, doncs la desigual evolució del moviment nacional en els diferents territoris i el prominent autonomisme, ha anat suavitzant determinades posicions més "clàssiques" sobre la unitat de la nació catalana i pareix decantar-se (ni que sigui per necessitat) cap a un model confederal on cada país decidiria lliurement el seu camí vers la sobirania i una hipotètica federació en peu d'igualtat amb la resta de territoris. Partits polítics com ERC o la CUP van escorant-se cada colp més cap a aquests postulats, basant-se d'alguna manera en l'antecedent històric condeferal de la Corona d'Aragó.
Tanmateix, tot i notables aportacions d'autors com Toni Rico i de cert revifament de la qüestió, encara es fa ben palesa l'absència d'una estratègia coherent del conjunt del catalanisme quant als Països Catalans i els seus diferents graus de consciència nacional i de d'autogovern.

Però és des de l'altre cantó (l'espanyolisme), on el terme de Països Catalans sembla que "aixequi pasions" i n'ha estat emprat, cíclicament i històrica, com a referent del què pot representar "el perill nacionalista català" i les seves "ànsies expansionistes", com ha mostrat el candidat Albiol fa no res a Tortosa. De fet, fins a dates ben recents, la dreta espanyola dels diferents PPCC comptava amb aquest comodí per a eixamplar el seu electorat i portar el debat a un terrent identitari en què se sentien còmodes. Els símbols, la reciprocitat dels mitjans, la llengua a l'escola i la unitat de la llengua n'eren (són) els temes estrella en aquest aspecte.
En aquest aspecte, recents publicacions d'aquest blog com les del professor Joan Morro  sobre l'obra de Francesc Viadel o de Toni Barceló sobre el gonellisme a les Illes  acaben de radiografiar aquesta manera d'actuar.

No obstant això, des de certes forces estatals considerades més progressistes, n'hi ha una altra manera d'enfocar el tema: utilitzar els llaços històrics i "fraternals" dels territoris de l'antiga Corona d'Aragó com a factor sentimental per a negar una possible separació de Catalunya. El recent canvi polític  ocorregut al País Valencià, Illes balears i l'Aragó, que ha portat al govern les susdites forces progressistes, apareix com el recurs d'afinitat política aparent que podria fer de frontissa entre tots els territoris de parla catalana, i donar així per finiquitat l'anticatalanisme com a arma electoral.
Aquesta estratègia neix del supòsit que existeixen dues posicions antagòniques i immobilistes enfrontades que es retroalimenten: el nacionalismes conservadors de dreta espanyols i català (ergo PP versus CiU). Sempre des d'aquesta òptica, davant d'aquesta visió frontista es contraposa la voluntat de comprensió i diàleg entre companys progressistes amb una reforma federal en l'horitzó.
En aquest sentit han estat les declaracions del president de la Generalitat valenciana, Ximo Puig, de la presidenta de les Balears Francina Armengol o del president aragonès, Javier Lambán.
Per acabar de rebar el clau, el candidat pel PSC a la presidencia de la Generalitat catalana Miquel Iceta va deixar molt clar aquest posicionament responent a la proposta del Conseller Gordó: "No sé si partir Espanya serà una bona contribució per a estrènyer els llaços amb els altres territoris de parla catalana.".
Aquest projecte dóna com a arguments la derogació de la Llei de llengües a l'Aragó, la reincorporació del govern illenc a l'Institut Ramon Llull o la defensa conjunta catalanovalenciana respecte del corredor mediterrani com a exemples de col·laboració institucional que una Catalunya independent posaria en risc, segons aquesta visió.

De tot això es poden fer moltes lectures i no es pot negar la importància de la normalització entre institucions dels Països Catalans. El que ha de quedar clar, per una banda, és que aquells que ara proclamen els llaços fraternals entre els territoris de parla catalana són els mateixos que van votar durant la transició per prohibir explícitament la federació entre CCAA a la Constitucio espanyola, o aquells que han viscut d'esquenes al projecte cultural i de difusió de la llengua compartit durant molts anys. Són, en definitiva, aquells que han estigmatitzat i renegat del terme de Països Catalans els que ara fan aquesta "proposta",els que no han defensat l'oficialitat del català a la UE,  aquells que no han consolidat un espai català de comunicació ni han apostat pel corredor mediterrani els que, per art de màgia, ara faran possible un projecte economico-cultural vertebrador dels territoris de parla catalana?
Estratègia electoral contra la independència catalana? pur cinisme? Que cadascú tregui les seves pròpies conclusions, davant aquests elements d'anàlisi, dels que volen confrontar "els Països Catalans contra Catalunya"...això sí, només en campanya...

Òscar Adamuz
Administrador ACPC



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada