divendres, 10 de febrer de 2017

"Art valencià", per Tomàs Escuder


ART VALENCIÀ?

La pregunta  posada així, en  general,  és incòmoda. Per varies raons. Perquè ja la pròpia definició d’art, en aquests dies, és problemàtica. I per dir quin seria l’art valencià entrem en un territori de subtilitats enormes.
I, tanmateix ens atrevirem. En primer lloc perquè no anem a parlar de l’art valencià en general sinó més precisament, d’una part mínima d’aquesta branca com és la pintura. I per què la pintura?
Doncs perquè entenem que és una de les manifestacions més clares i populars del que la gent entén per art. I perquè té una visibilitat que d’altres manifestacions artístiques, per les raons que no tocarem, no tenen. Parlar de la pintura ens servirà però , per a intuir o mirar cap al futur i   sobre  l’existència o no d’un art, ara sí, valencià.
Així doncs, tirem endavant.
Per pintura valenciana entendrem ara, per ser eclèctics, aquella que es fa en aquest territori. No per la temàtica ni pel lloc de naixença del pintor o pintora, o per les formes.
Si es mira al voltant , és a dir, anuncis en premsa, galeries i  museus, etc.  del nostre entorn valencià es constata que la seua presència social no és tan alta com deuria. I que si mirem enrere podem descobrir fàcilment que fa només uns anys hi havia al Cap i Casal un corrent , ni que fora dispers i divers, de pintura que podem qualificar com específicament valenciana.
Ho era perquè va néixer ací i perquè mantenia lligams decididament i volgudament arrelats a València. I unes formes particulars també.
Si va aparèixer aquesta pintura alguna raó hi hauria al darrere per a que acabara convertint-se fins i tot en un referent fora de les nostres fronteres. Els integrants de l’Equip Crònica, els Artur Heras, Armengol, Boix, Michavila, Equipo Realidad , Carmen Calvo, Agost o  Pilar Dolz...van ser una gent que entenia que feien pintura valenciana ( significant això el que siga...)
Ara no es té la sensació de que un corrent actual existeixca. I és que , possible signe dels temps de la postmodernitat, ara el sentiment de col·lectivitat i de compromís social no està de moda.
Els temps foren uns altres durant aquelles dos o tres dècades que van ser els seixanta, els setanta i els vuitanta.
La pintura, com la resta de les arts i fins i tot de la vida social, es va anar polititzant de manera clara. La societat era una altra. Els desigs de canvi eren tan grans que  això feia que les forces , generalment capdavanteres de les arts anaren firmant com avantguarda
Tornem al principi però. I ens preguntem si hi ha pintura valenciana.
La veritat és que després d’uns anys de disbauxa econòmica i també mental, els temps sembla que es retreuen. La pintura , a València, no té la presència que deuria. Alguns museus, unes poques, massa poques, galeries i uns media que hi destinen algun racó a la cultura en general . I allà dins hi empenyen la pintura.
Hi ha individualitats. Però no equips o associacions o simples grups que es defineixquem o per la temàtica o per qualsevol altra característica que es puga considerar valenciana.  I és que, a banda de la fèrria llei de l’esperit dels temps, com deia Edgar Morin, els pintors i les pintores  es veuen universals i poden ara eixir fora a exposar amb relativa facilitat. O aparent facilitat.Tenen accés al món , però no és clar que el tinguen als cenacles o cercles de museus o galeries o sales... Es busquen la vida tal i com ara s’ha imposat. Cosa per altra banda no massa nova.
El que caldria que es considerara, enmig una  sovint perversa globalització , és el fet que a aquesta gents se’ls deuria oferir la possibilitat de mostrar-se valencians . I per a això res millor que tindre plataformes on exposar  i ajuda de diverses formes  .Si, a partir d’ací, neix una temàtica , fins i tot  una forma distintiva d’allò que és valencià, ja haurem guanyat una nova batalla.


                                      Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada