dimecres, 15 de febrer de 2017

"La política davant un feixisme possible", per Joan Morro

 Stanley G. Payne
Imatge i text: Lliure i Millor

El clamor postmodernista que s’escampà arreu d’Estats Units i Europa arran dels triomfs electorals de Margaret Thatcher i Ronald Reagan promocionà la fi de la història. Es tractava d’una situació on, deien, només restava gaudir d’un present absolut sota la promesa de l’expansió progressiva de la llibertat. Semblava que ja només calia eixamplar l’aconseguit. Ja no tenia sentit polític la dicotomia entre dreta i esquerra. El que d’un temps ençà s’ha anomenat “nova política” és una herència més o menys crítica d’aquell clamor. La victòria electoral de Donald Trump, però, ha fet que molts comencin a preguntar-se si pot tornar el feixisme. Una qüestió que intel·lectuals rellevants volgueren dissimular.


En una recent entrevista a un mitjà català, el prestigiós historiador Stanley G. Payne ha fet unes declaracions que neutralitzen les preocupacions implícites en l’esmentada qüestió. Payne sosté que Trump no és un feixista perquè no té al darrere un moviment de masses. El seu triomf ha d’entendre’s com el d’un demagog ximple que, sense convèncer, ha tret rèdit d’una conjuntura concreta. Payne reconeix que l’ha votat, com qui vota per necessitat, alhora que refusa unes consideracions d’Umberto Eco, per qui d’entrada el magnat novaiorquès sí que seria un feixista. L’historiador nord-americà postil·la que Trump ni tan sols sap què és, això del feixisme.


Payne diu que els Estats Units necessiten canvis i que Trump, que presumiblement pot fer-hi alguna cosa, és bo de controlar pel seu partit. Està molt lluny de ser un perill real. També pensa que a l’OTAN i la Unió Europea calen reformes que tard o d’hora es duran a terme malgrat l’auge de la dreta política que ell mateix reconeix a Europa. En tot cas, l’autor d’algunes obres de referència sobre el feixisme espanyol no expressa preocupació pel ressorgir de forces feixistes a l’antic continent. Afirma, tanmateix, que al Regne d’Espanya ja no hi ha dreta política.


Segons Payne, no hi ha riscos que torni el feixisme a Occident. Hi ha populismes de dretes considerables, que sacsejaran certa normalitat rebuda, però res d’una amenaça feixista. Això podria ser motiu de calma, perquè són valoracions d’un il·lustre estudiós del feixisme històric. Fins i tot, amb la lectura de Payne, algú podria reafirmar la visió postmodernista. Però es tracta d’una valoració que no tothom està disposat a acceptar. Res no impedeix que el feixisme o, si de cas hi manca, fenòmens semblants puguin sorgir en els països occidentals. Les retòriques i polítiques sobre immigrants i terroristes que estem vivint tant a Estats Units com a Europa, així com la terrible gestió de les fronteres terrestres i marítimes a les dues bandes de l’Atlàntic, són raons per qüestionar l’aigualit optimisme de Payne. Incloent-hi, naturalment, el que diu sobre la inexistent de la dreta política espanyola.


Qüestionar les valoracions de Payne no comporta automàticament cap postura ferma. Ni tan sols dir que alguna casta de feixisme està apareixent a Estats Units i Europa implica una resposta clara per part de l’esquerra política. Encara més: ni tan sols entre els considerats demòcrates sembla haver-hi un plantejament pràctic consensuat davant un hipotètic revifar del feixisme. Cal afegir que tampoc hi ha un plantejament d’aquesta mena entre els independentistes catalans, que consideren que el feixisme és un recurs a disposició de l’Estat espanyol.


Què caldria fer davant una amenaça feixista al segle XXI? Cal ser, avui, antifeixista? No són pocs els que respondrien “no”. El que cal, diuen, és ser “no feixista”. Cal, sobretot, evitar els paranys del poder. El feixisme no pot determinar-nos. Es tracta d’una idea que, en part, s’escampà amb el postmodernisme i que a hores d’ara té força acceptació. Pot trobar-se en assemblees, blogs i a les xarxes socials, especialment l’endemà d’algun rebombori provocat per un acte racista, masclista o classista. També a Catalunya. Paga la pena considerar-lo.


Michel Foucault és l’intel·lectual que, probablement, ha influït més entre els partidaris d’una política “no feixista” en detriment d’una política “antifeixista”; inclús entre els que refusen anomenar-se “d’esquerres”. Una referència clau és un cèlebre pròleg on reivindica el desig propi al marge del poder constituït. Radicalitat sense superficialitat ni equilibris. L’ésser més enllà de la confrontació i les institucions, hagudes o per haver, sempre considerades versions més o menys paleses del feixisme. En la mateixa línia, qui opta per una política “no feixista” ho fa per unes relacions socials totalment horitzontals que desactivin els mecanismes reguladors de la societat; mecanismes que operen de forma vertical tot generant artificioses agrupacions que, al capdavall, fan renunciar a l’autenticitat. Aquests mecanismes són presumiblement implícits tant en l’antifeixisme com en els clams democràtics a l’ús, car configuren un “nosaltres” contra un “ells”. La política “no feixista”, com a alternativa, convida a una sort de politització que sembla desbordar les afiliacions polèmiques típiques de les afirmacions polítiques modernes.


La política que cal davant un feixisme possible no està gens aclarida. Curiosament, els partidaris de la política “no feixista” semblen carregar lògiques binàries (modern/postmodern, estatistes/llibertaris, vella política/nova política) que no afecten el revifar de la dreta política. Si alguna cosa hauríem d’haver après del segle XX és que perquè el feixisme s’imposi n’hi ha prou que les idees i pràctiques antifeixistes siguin omeses i ridiculitzades. De la resta se n’encarreguen la burocràcia, la tecnologia, la propaganda i l’obediència. I, amb això al seu abast, poques coses ha explotat més el capitalisme postmodern que el discurs segons el qual “cal ser un mateix contra tota artificiositat”. D’això, Trump, que probablement no sap què és el feixisme, n’és un símptoma.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada