diumenge, 12 de maig de 2019

"No destorbeu el repòs del rinoceront" , per Quim Gibert

Rinoceront abatut per furtius

No destorbeu el repòs del rinoceront  


En un punt inconcret de l’Àfrica central plàcidament jeu un rinoceront sota l’ombra d’un arbre. Un grup d’amics europeus, encabits en un jeep, explora la sabana cercant emocions desconegudes. Tot d’una el xofer s’adona del paquiderm endormiscat. Amb la complicitat del copilot i dels altres, comença a fer cercles concèntrics a l’entorn de l’animal, que cada vegada són més estrets. La juguesca s’acaba aviat. El rinoceront respon malament: s’alça d’un bot i es disposa a envestir eltot terreny que li ha esgarrat la migdiada. Els bromistes del monovolum empal·lideixen i el conductor maniobra per tal de fugir. L’ungulat se li planta de cara. El vehicle tracta d’esquitllar-lo mentre el rinoceront clava la banya just al costat d’una de les rodes de darrera, sense tocar-la. Per uns moments l’automòbil queda lleugerament alçat per l’impacte i sacsejat. D’un cop de gas, el xofer aconsegueix desaparèixer a cuita corrents.
L’experiment tropical dels simpàtics estrangers es va transformar en un bon ensurt. Segurament ignoraven les possibles reaccions de les bèsties grosses de la sabana. Conèixer la fauna i l’entorn, així com saber tractar-lo, és una tasca formativa que solen fer els ancians i els griots, una mena de trobadors africans. Tant uns com altres, transmeten la saviesa popular per mitjà de rondalles basades en el respecte a la natura. De fet, és convenient escoltar tant els vells de casa nostra, que actuen amb voluntat pedagògica, com els de qualsevol topant.
«Els animals són com les persones. N’hi ha de més benèvols i d’altres, que són uns malparits.». Així s’expressava un jubilat de Fraga mentre m’ensenyava el bestiar de la granja. I de rinoceronts que poden tenir mala bava n’hi ha uns quants. A prop de Bangui, capital de la República Centreafricana, un rinoceront rebec empaitava piragües de passatgers fins a fer-les trabucar. Probablement perquè també sentia envaït el seu espai vital. El paquiderm fou abatut pel govern centreafricà atès que suposava un perill públic.
En aquesta línia, Albert Gumí, dissenyador de programes educatius, subratlla que la vida dels africans està lligada a aquells elements que els dóna i els pren la natura. Gumí puntualitza que el medi, en tota la seva diversitat, ens protegeix i ens amenaça alhora: «aquesta natura màgica amb la qual podem interactuar és la proveïdora d’allò que necessiten per sobreviure (el menjar i la beguda), d’allò que fem servir en la vida quotidiana (els estris, els vestits...)»
De tan generosa i bella la natura és un espectacle en directe. En paral·lel és un àmbit hostil i brusc. Del sentiment sublim d’una natura no domesticada, que desborda i aclapara, que amenaça i atemoreix, en van deixar constància, en el segle XIX, els pensadors alemanys de l’escola idealista. Xavier Antich, filòsof, apunta que l’autèntic paisatge que descobrien era, en realitat, un paisatge interior, de manera correlativa a l’emergència de noves sensacions. Antich afegeix que fou el moment de la primera crisi moderna: «que afecta el lloc de l’ésser humà al món.» Les ambivalències, les paradoxes, també són trets indissolublement humans. I és que els mortals, mentre remenem la cua, som natura viva.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?  

*Fotografia: Quim Gibert

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada