diumenge, 12 de juny de 2016

[Ressenya] Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme




Autor: Pitarch, Vicent
Títol: Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme
Data: 2011
Lloc: Benassal
Editorial: Fundació Carles Salvador
Col·lecció: Publicacions de la Fundació Carles Salvador, 4
Descripció física: 24 cm
Extensió: 149 p.
ISBN: 978-84-606-5415-5

A la llum de l'actual situació de la cultura i la política del País Valencià, podríem sentir-nos temptats a pensar que, en certa manera, el fabrisme i el valencianisme no només són corrents distants sinó fins i tot oposats. Però potser un recorregut històric podria persuadir-nos que en realitat l'obra i la figura de Pompeu Fabra exerciren una influència sobre aquest moviment que en condicionà la configuració. Hi ha multitud de referències a l'autoritat científica i moral de què gaudia Mestre Fabra entre els valencianistes de preguerra, i aquesta obra ofereix una antologia breu de documents i testimonis que proven aquesta connexió.

El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, Plana Baixa, 1942) fou dirigent de la formació política Esquerra Independent de Castelló i portaveu de la coalició Unitat del Poble Valencià, i entre d'altres càrrecs en l'actualitat ostenta el de vicepresident de la Fundació Carles Salvador, que ha estat l'encarregada d'editar la present obra. És autor d'altres títols sobre temes relacionats amb la llengua, la cultura i la identitat al País Valencià, com Defensa de l'idioma (1972), Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), Parlar i (con)viure al País Valencià (1994), Control lingüístic o caos (1996), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002).

Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es divideix en quatre blocs precedits d'una presentació i seguits d'un apartat de conclusions. L'autor enceta l'obra assenyalant l'objectiu de confirmar «la influència decisiva de Pompeu Fabra damunt el valencianisme» (p. 7), proposta que el lector ja reconeix en el títol. En els quatre capítols principals, Pitarch explica l'origen i les característiques del valencianisme, parla sobre el Mestre i la seva escola, reflexiona al voltant de la importància del cèlebre text fabrià del 1918 i construeix un pont de cent anys entre els valencianistes del primer terç del segle XX i els d'avui. Completen el volum una secció d'annexos, una bibliografia i un índex onomàstic.

En el primer capítol, “Aproximació al valencianisme”, l'autor defineix el valencianisme i enumera un seguit d'organitzacions culturals i polítiques vinculades als orígens d'aquest moviment. També incideix en dos elements que el caracteritzen: en primer lloc, el compromís amb la llengua del país; i en segon lloc, el paper de Catalunya com a exemple de referència.

L'autoritat d'una obra decisiva”, el segon capítol, reflecteix l'acceptació que tengué l'obra fabriana entre els valencianistes de preguerra com a model de normativització de la llengua a causa del seu prestigi i rigor científics. L'autor prova aquesta tesi tot relacionant una àmplia nòmina de personatges, entitats i publicacions valencianistes favorables al fabrisme.

La famosa exhortació publicada a la revista Nostra Parla el 1918 és “El text insígnia” a què es refereix el títol del tercer capítol. Pitarch hi comenta alguns aspectes textuals i d'interès filològic, però a més –i en la línia del que es revela com la seva metodologia general per a l'obra– convoca diversos documents ordenats cronològicament que mostren l'impacte que el text tengué al si del valencianisme.

Finalment, en el capítol intitulat “Fabra i el valencianisme de la resistència”, l'autor fa un recorregut a través d'un seguit d'esdeveniments relacionats amb la figura de Pompeu Fabra que se celebraren durant el franquisme, i que considera una demostració del valor que els valencianistes atorgaven al Mestre. De fet, Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es pot considerar l'homenatge personal que dedica Pitarch al Mestre en el marc d'aquesta tradició amb motiu de «les commemoracions dels centenaris de la Secció Filològica (SF, 2011) i de les Normes Ortogràfiques de l'IEC (2013), sense oblidar que al bell mig hi tenim el vuitantè aniversari (2012) de les Normes de Castelló» (p. 9).

Pitarch construeix l'obra sobre el següent esquema sil·logístic: a) el valencianisme està compromès amb la llengua del país; i b) l'obra de Pompeu Fabra és el referent quant a la codificació del català; per tant, c) el valencianisme assumeix l'autoritat de Fabra. Seguidament destacaré tres informacions adduïdes per l'autor que donen força solidesa a la tesi que defensa.

La primera és la importància que adquirí el text «La tasca dels escriptors valencians i balears» entre tots els sectors valencianistes. El «text insígnia» conté una síntesi clara i vitalista de la doctrina fabriana, que se centra en la necessitat d'un procés de depuració de la llengua catalana, n'exposa succintament la metodologia i assenyala els actors que l'han de portar a terme. No tengué una repercussió immediata a causa de l'abast minoritari de la publicació en la qual aparegué, però va ser inclòs erròniament com a cloenda en el recull Converses filològiques uns anys més tard, fet que sí que contribuí a la seva difusió. El lector en trobarà una reproducció a la secció d'annexos (p. 95–96).

Una segona fita significativa adduïda per Pitarch són les visites que Pompeu Fabra féu al País Valencià. El seu tarannà «definit per la prudència i la cautela […] podia encomanar la sensació que Fabra era vist més aviat distant de la situació sociocultural valenciana», però ans al contrari Mestre Fabra experimentava «una sensibilitat notable envers la realitat social del País Valencià» (p. 8). Voldria remarcar el valor que l'autor dóna a la visita que s'esdevingué el 1935, que entre d'altres llocs portà Fabra juntament amb Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Maria de Casacuberta a la seu d'Acció Valenciana (la imatge de portada és una fotografia d'aquesta trobada dels ambaixadors de la Secció Filològica de l'IEC amb algunes figures representatives del valencianisme com Adolf Pizcueta i Carles Salvador). Fets d'aquest tipus provarien no solament l'autoritat atorgada a Fabra, sinó també la relació de correspondència entre principatins i valencians.

Finalment, l'última fita remarcable de què vull parlar és la publicació de les Normes de Castelló l'any 1932. Tant l'acollida de l'exhortació com les visites de Pompeu Fabra al País Valencià tal vegada no són una demostració tan ferme de la veritable influència del fabrisme sobre el valencianisme. L'interès per la doctrina fabriana, per una banda, i les visites del Mestre, per una altra, podrien explicar-se separadament per motius altres que l'acceptació plena del fabrisme lingüístic i polític, però aquests dos elements combinats amb el fet que les Normes varen ser elaborades seguint els preceptes de l'IEC corroboren la tesi de Pitarch. Malauradament, l'autor aprofundeix en els dos primers aspectes però en lloc de dedicar un merescut i detallat capítol a la importància capital que tenen l'elaboració i la publicació d'aquest document tan sols en fa algunes mencions superficials disperses. Per tal d'omplir aquest buit el lector pot recórrer a algun dels treballs que l'autor ha dedicat a aquesta qüestió.

A l'apartat d'annexos, el lector també hi podrà trobar textos apareguts en publicacions com Taula de lletres valencianes, La Veu de Catalunya, Timó i El Poble Valencià, i cartes, apunts i altres tipus de materials que complementen i il·lustren encertadament l'assumpte del llibre. Trob a faltar més referències a aquests annexos en el desenvolupament de l'obra, les quals pràcticament hi apareixen concentrades cap al final. D'altra banda, l'índex onomàstic és prou complet i força útil, però pens que un índex temàtic no hauria estat sobrer.

En suma, l'últim treball de Vicent Pitarch és una obra escrita amb un llenguatge assequible però rigorós, molt proper al llenguatge periodístic, que demostra allò que es proposa: la connexió entre el fabrisme i el valencianisme de preguerra. En paraules de Joan Fuster, «També al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla» (p. 118), però com altrament manifesta l'autor, encara «tenim pendent d'avaluar les dimensions del seu impacte dins l'àmbit concret del País Valencià d'avui» (p. 7). Estic convençut que un excés d'optimisme en aquest punt comportaria conseqüències nefastes a la salut de la llengua i la cultura comunes de la catalanitat, i per això crec que les raons que el lector trobarà en aquesta obra el convidaran a dedicar-hi una més que necessària reflexió crítica.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada