dilluns, 13 de juny de 2016

"De pàtries, nacions i vots", per Joan Morro


Cartell electoral de Podemos on singularitza el "país d'Espanya", tot i defensar la plurinacionalitat


DE PÀTRIES, NACIONS I VOTS


Joan Morro


Tot apunta a que qui vulgui exercir el dret de vot el 26J sense votar una força nacionalista haurà de decantar-se pels animalistes. En efecte, l’hora actual sembla confirmar la hipòtesi de Jacques Sapir segons la qual l’univers post 2003 comporta un retorn de les nacions. La manca de visió política que es va constatar al voltant de la Guerra d’Iraq suposà el principi de la fi del somni cosmopolita de la Postguerra Freda. Els primers símptomes es trobaren a Rússia, Xina i Amèrica Llatina. Mentrestant les grans ciutats europees i algunes facultats nord-americanes eren els únics indrets del món des d’on s’argumentava que la política esdevindria propaganda, que el conflicte podria finalment diluir-se en discursos. Ja no hi hauria més marcs que els discursius.

No obstant això, mentre els europeus han celebrat (i comprat, i venut) el que Robert Cooper anomenà l’Estat postmodern, Europa no ha pogut evitar l’auge del racisme i les crisis del sud europeu mentre oligarquies estatunidenques han anant estenent depredadores esferes d’influència. La malaltissa artificiositat de la Unió Europea només ha acabat de forçar les tendències nacionalistes.


  • L’internacionalisme no suplanta els Estats nacionals sinó que els consagra



Un vell prejudici europeu diu que els nacionalismes són sempre de dretes. Això, però, és pràcticament insostenible des d’un punt de vista tant històric com conceptual. No només perquè Patrice Lumumba o Ho Chi Min no ho entendrien sinó perquè els inventors de la nació, en el sentit estrictament modern, foren els revolucionaris americans i francesos. Hi ha prou raons per pensar que entre uns i altres són també els inventors de l’esquerra política, si més no en la mesura en què es diferencia del cristianisme; una religió, per cert, genuïnament cosmopolita. 
La connexió entre nacionalisme i esquerra la podem trobar en els escrits de Marx contra els jueus que reclamaven la seva emancipació durant la naixent societat nacional-industrial. Tot apel·lant a founders i jacobins, Marx defensava que el jueu, abans de ser jueu o emancipar-se, havia de reconèixer-se en un projecte estatal. Aquell debat va influir no només a marxistes i al moviment obrer en general sinó entre els que esdevindrien ideòlegs sionistes i buròcrates de Bismark. La influència hegeliana en Marx era obvia. Tot plegat contribuí a generar una dicotomia superficial que al capdavall era per se un clam antagonista, a saber: pàtria i nació.

  •  Sense nació/pàtria no hi ha sobirania, i sense poder sobirà no hi ha democràcia. 



Els teòrics adscrits a l’esquerra política no han mostrat tradicionalment gaire simpaties per la pàtria i la nació. No podem dir el mateix de l’esquerra política efectiva. L’organització anarquista més cèlebre de la història europea, la CNT, es declarava expressament “nacional”, mentre que la fita més èpica del comunisme, l’ofensiva soviètica contra els nazis, ha estat anomenada per polítics, poetes i historiadors com la gran guerra “patriòtica”. La pàtria potser és més solemne que la nació, però totes dues remeten a un marc nacional més o menys imaginari, més o menys palès i amb més o menys acceptació popular (o, per qui tingui manies, a un Estat, sigui oficialitzat o no). L’historiador Edward H. Carr ja suggeria en temps d’Entreguerres que l’internacionalisme no suplanta els Estats nacionals sinó que els consagra; així ho prova fins i tot la pròpia morfologia del mot. El que reprèn Sapir respecte de tot plegat és que, tant ahir com avui, sense nació/pàtria no hi ha sobirania i que sense poder sobirà no hi ha democràcia. Tot i així, l’autèntic risc no es teòric sinó pràctic, car només si es reconsidera la nació i la pàtria podran evitar-se sobiranies i democràcies aleatòries. I paga la pena recordar que l’aleatorietat poques vegades afavoreix les classes populars.

  • La formació de Pablo Iglesias ara aposta per un discurs expressament patriòtic.



També hi ha nacionalismes de dretes. De fet, a l’Europamoderna sempre han estat majoria, fins i tot a l’actualitat. Potser per això els nacionalistes d’esquerres refusen significar-se com a nacionalistes. És possible que això també expliqui per què Europa sembla un feliç cadàver. Ara bé, mentre alguns ho refusen per prejudicis com l’esmentat, d’altres ho dissimulen per qüestions estratègiques, perquè saben que és un prejudici massa arrelat. L’exemple més evident de cara al 26J és Podemos. La formació de Pablo Iglesias ara aposta per un discurs expressament patriòtic.
En la línia advertida per Sapir i Cooper, Iglesias no ha trigat a adonar-se que l’ecumenisme descafeïnat és dubtosament efectiu en moments desesperants, a més de generar rèdit polític únicament a les grans potències, que sempre remeten a marcs i entre les quals no s’hi troba el Regne d’Espanya. Apel·lar a la pàtria esdevé tant un intent d’articular diferents forces de l’esfera social, actualment disperses, com la condició per a establir un seguit individuat d’institucions presumiblement coordinades en l’àmbit internacional. No per casualitat, amb Albert Rivera com a pretext, Pablo Iglesias sentencià en el seu primer debat d’investidura que Maquiavel és irreductible a Lakoff. Cal saber combinar-los.

  • Si alguna cosa hem après de Rajoy és que per guanyar eleccions no cal respectar la gramàtica.



L’equilibri entre propaganda i política que s’ha proposat Podemos probablement donarà fruit.
Pablo Iglesias ni creu ni pot creure en un Estat postmodern. S’ha de reubicar el Príncep. La clau (i això no és un joc de paraules en referència al teòric argentí) el porta a haver de saber jugar la carta nacionalista. Des de Podemos es proclamaran patriotes, parlaran del país en singular, dels pobles en plural, fins i tot d’Espanya sense sintagmes, però no es propagaran com a nacionalistes. Les nacions són excloents. El nacionalisme és de dretes. Nacionalistes són els altres. Aquests significants són tan presents que s’han d’emprar virtuosament per a obtenir vots, que són recursos polítics. Així ho han fet PP, PSOE i C’s; el que fa falta per als interessos electorals dels podemites és el detall. La pàtria, el país, els pobles, Espanya i tot el que som nosaltres, el subjecte del marc projectat, és plurinacional. Si alguna cosa hem après de Rajoy és que per guanyar eleccions no cal respectar la gramàtica.

Una “pàtria plurinacional” no té més ni menys sentit formal que una “nació pluripatriòtica”. Tampoc no se sap ben bé què aporta de nou a “l’estat de les autonomies”. Però, sens dubte, és més seductora que les alternatives tot i que d’entrada no va més enllà d’instrumentalitzar un fet empíric que cal tenir present per sumar vots. Funcionà a la transició boliviana que Íñigo Errejón va investigar. Les estadístiques sociològiques són útils per al màrqueting polític. Podemos tracta de gestionar la diversitat cultural per tal d’aconseguir un Estat que funcionarà si i només si es realitza en un marc operatiu; un marc que en termes moderns és una nació/pàtria, que serà plural governi qui governi. L’equilibri entre propaganda i política també l’han entès altres forces d’esquerra, com ara Izquierda Unida, Compromís, Més i els que –per fer-li front a l’espanyolisme de dretes– han confluït amb la formació d’Iglesias. Hi ha qui igualment l’ha entès sense cedir a Podemos. ERC n’és el millor exemple.

  •  A Esquerra reconeixen que la societat catalana és plural sense renunciar a oficialitzar un Estat català.

ERC defensa l’independentisme mentre presenta portaveus castellanoparlants i d’origen sud-americà tot afirmant, per múltiples canals, la diversitat cultural del poble català. No per casualitat és una força que no ha deixat de créixer des que els convergents i els socialistes catalans començaren a enfonsar-se. Els republicans reconeixen que la societat catalana és plural sense renunciar a oficialitzar un Estat català. Quant a qüestions econòmiques, presenten un programa socialdemòcrata per al 26J; com Podemos. Paradoxalment, per a bona part de l’opinió pública hispana, ERC és una formació nacionalista però no patriòtica. I, encara que les esquerres estiguin dividides entre les que encara aposten per un marc nacional espanyol i les que pretenen alternatives, com ara un marc nacional català, des de l’espanyolisme de dretes no “s’acusarà” de nacionalistes als podemites, però sí a aliats seus. Tanmateix, part de la dreta seguirà presentant-se com a patriota. La dicotomia entre pàtria i nació, doncs, no només és superficial i antagònica sinó que, com tota superficialitat i antagonisme, genera avinences i desavinences ben estranyes.
  • Ja que per al 26J no hi ha projectat cap marc europeu, ens haurem de conformar amb un marc nacional o simplement no votar.

Els comicis del 26J recorden que no hi ha un unívoc “ésser nacionalista”. Les nacions/pàtries són productes històrics i com a tals són construccions evolutives, difuses i contradictòries que no depenen de la voluntat ni d’un príncep ni d’un conseller de prínceps. Molt menys de cap presumpta puresa o disseny. El nacionalisme és més que el que Martha Nussbaum o Jürgen Habermas van voler fer creure en nom d’un cosmopolitisme que, precisament perquè agradava a tothom, suposava pràcticament tot excepte política. Però la política, vella o nova, tendeix no només a ressorgir sinó a expressar un univers que, com deia Carl Schmitt, sempre és un plurivers. Perquè la política no respon a un marc, sinó a marcs, els quals no són pas creats ex nihilo per propagandistes. Amb tot, ja que per al 26J no hi ha projectat cap marc europeu, ens haurem de conformar amb un marc nacional o simplement no votar. Ah, o els animalistes.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada