dijous, 23 de juny de 2016

[L'endemà des de l'Alguer] Observar des de la perifèria: el procés, els Països Catalans i l’Alguer, per Marcel A. Farinelli




«Avui 2 de juny, la República Italiana celebra els seus 70 anys. Auguri Amb aquesta piulada la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, amb seu a Roma, celebrava la diada nacional del bel paese, la festa de la república. Contemporàniament, a Sardenya, els simpatitzants de les diverses ànimes del sardisme, mostraven el seu dissens cap a aquest tipus de celebracions. Entre ells, també hi havien algueresos. Aquesta és un a imatge que dóna la idea de les contradiccions que es noten mirant el procés des de la perifèria, és a dir, en el meu cas, des de la perspectiva d’un alguerès que viu a Barcelona. Des d’aquest punt de vista, és impossible no preguntar-se com serien les futures relacions entre la minoria catalanoparlant de Sardenya i una eventual Catalunya independent. I, per suposat, que serà de la idea de Països Catalans?

Un difícil encaix

A partir de quan, durant la Renaixença, es va començar a difondre la idea de l’Alguer catalana, l’encaix d’aquest territori en una hipotètica nació dels catalans ha estat problemàtic. En un país jove com Itàlia, nascut l’any 1861, no era possible posar en qüestió l’italianitat, i els primers algueresistes es van dividir sobre la qüestió nacional. La situació no va canviar gaire durant els anys ‘50 i ‘60, quan l’Alguer es va convertir, pels qui vivien sota el règim franquista, en un espai de llibertat, i s’ha d’esperar els ’70. Llavors, els nous algueresistes eren militants per la llengua catalana i independentistes sards. Foren ells a començar a considerar seriosament la idea d’uns Països Catalans.

Durant els anys ’80, però, el moviment alguerès es va dividir. D’una banda aquells que miraven amb una certa sospita les iniciatives institucionals que arribaven des de Barcelona, i de l’altra aquells que estaven a favor de mantenir un lligam fluït amb els catalans del continent. Al voltant de la primera opció va néixer l'Obra Cultural de l’Alguer, mentre al voltant de la segona es va constituir Òmnium Cultural de l’Alguer, delegació local d’Òmnium. La convivència, naturalment, no va ser fàcil, i això va dificultar ulteriorment que a l’Alguer el discurs de la nació comuna dels catalanoparlants pogués quallar.

La relació amb la resta de la comunitat catalanoparlant va fer un salt de qualitat l’any 2004, quan es va establir una connexió directa Catalunya-Sardenya, mitjançant la companya aèria irlandesa Ryanair (suprimida l’any 2016) i la línia de navegació italiana Grimaldi. L’any 2009 a la connexió física es va afegir aquella institucional, amb l’obertura de l’Espai Llull-Representació de la Generalitat a l’Alguer, una seu de l’Institut Ramon Llull que feia les funcions d’enllaç cultural amb Barcelona.

Amb això es creava un espai de col·laboració transfronterer que semblava permetre d'obviar la divisió de la comunitat catalanoparlant. Era la catalanofonia, és a dir aquell espai definit per la llengua comuna però que és, a la vegada, un àrea d’influència cultural i econòmica. Aquesta marc ha continuat evolucionant, i l’Espai Llull va passar d’una institució cultural, a una representació governamental. L’any 2010 obria, a Roma, la Delegació del Govern de la Generalitat a Itàlia, i l’Espai Llull es convertia en l’Ofici de l’Alguer, una oficina de rang consular.

Els plantejaments actuals

A partir de l’any 2012, quan a Catalunya es produeix el gir sobiranista del Govern d’Artur Mas, la qüestió de les relacions amb la resta de la comunitat lingüística, en vista de la futura independència, ha passat a ser un tema de l’agenda política oficial. De la qüestió en parla el Llibre Blanc sobre la independència de Catalunya, que suggereix enfortir la xarxa ja existent de l’Institut Ramon Llull, i potenciar les relacions culturals i econòmiques. El document no és el fruit d’un debat polític obert, que és aparentment evitat, sinó d’un organisme assessor, però tot i així avala el treball fet per la Generalitat durant els anys 2003-2010, aprovant l'estratègia d’expansió exterior a través de la catalanofonia.

És un escenari perfectament compatible amb la formació d’un estat limitat a la actual Comunitat Autònoma. En aquest marc, és fonamental que les relacions amb Itàlia siguin òptimes, un fet demostrat per l’obertura a Roma d’una representació de rang superior respecte a aquella algueresa, així i com per la indiferència d’institucions o partits polítics cap als nacionalismes sub-estatals presents al bel paese, en particular amb el sard.

Des de la perspectiva d’un alguerès, està clar que una eventual Catalunya independent, si vol obtenir el favor d’estats com Itàlia o França, ha de renunciar a la possibilitat de reunir els catalanoparlants en un únic estat. Seria una perspectiva suïcida. Les dificultats en les relacions catalano-alguereses són un ulterior indici de com l’horitzó ideal dels Països Catalans s’està estancant, o com a mínim reduint, a més a més quan la connexió aèria l’Alguer-Catalunya ha deixat de funcionar. De fet, ja Rovira i Virgili considerava aquest un territori perdut. Naturalment es tracta d’una qüestió en continua evolució, però la sensació és que els principals actors polítics a Catalunya han abandonant la idea de la nació comuna, per aquella de la catalanofonia. Encara no és del tot cert que l’actual empenta cap a la independència de Catalunya signifiqui l’enterrament de la idea de Països Catalans. En tot cas, a mitjans de 2016 sembla que el procés d’elaboració del dol hagi començat, i normalment aquests processos són llargs i poden tenir conseqüències no esperades.

Marcel A. Farinelli,
historiador i activista.



* Aquest text és una versió resumida i traduïda al català, d’un article aparegut el 25 desembre 2015 dins del numero monogràfic de la revista acadèmica d’història actual Tiempo Devorado dedicat al procés (Vol. 2, núm. 3). Per aprofundir el tema, aconsello la lectura de l’original, disponible on-line: Ausencia presente: el sobiranisme catalàn desde su mas lejana periferia.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada