divendres, 24 de juny de 2016

[Epíleg] Terra d’escudelles, per Quim Gibert




Un soldat famolenc, llardós i malgirbat havia fugit, cames ajudeu-me, d’una guerra fratricida. Tot tractant de tornar a casa seva, per camins de cabra, es perd i va a raure en un mas. En cerca la mestressa i li demana quelcom de menjar. Però la dona se’l treu de sobre. El mateix li passa tant a la masia del costat com a la de més enllà. I tres quarts de mateix, amb els veïns del poblet que ve a continuació. Ningú en vol saber res. El recluta que, és a punt de plorar, s’asseu a prop de la font de la plaça. Els vailets del poblet en veure’l tan abatut i trist, li diuen: «Soldat, què tens?» Ell contesta que li faria il·lusió fer una sopa de pedres: «Em surt molt bona.» La canalla de seguida reacciona: «Què et podem ajudar?» El recluta respon: «I tant! Per començar, em cal llenya, pedres, aigua i una olla de les grosses». Tal dit, tal fet, els bordegassos se les enginyen per satisfer la petició. Plegats omplen l’olla d’aigua, hi afegeixen un grapat de pedres i encenen el foc. A mesura que s’escalfa l’olla, la mainada s’impacienta per tastar la sopa. El soldat hi suca un dit, se’l llepa i afirma: «Hi manca un pensament de sal.» Una noieta se les empesca, sense que sa mare se n’adoni, per aconseguir-ne d’amagatotis. El pessic de sal va directe a l’olla. Aleshores, el soldat desconegut fa un segon tast i confessa: «Hi manca un xic de tomàquet.» Llavors és un noiet, qui cuita corrent s’acosta a l’hort de casa seva i en torna amb un ramell. I és així com aquest cuiner improvisat va incorporant a l’olla, mitjançant les aportacions de la quitxalla, un tall de cansalada, quatre fulles de col, un os de pernil, un parell de cebes, un nap... Són tants els que hi volen posar cullerada, que hi ha marrecs que es pregunten: «I jo, que puc dur?» Enmig d’una flaire que hi canten els àngels, la comitiva infantil està expectant mentre el soldat no deixa de remenar l’olla com si es tractés d’una cerimònia. El recluta cuiner extreu el pedram i ho tasta per enèsima vegada: «Mmmm...! Ha quedat boníssima! La millor sopa de pedres que mai he preparat!» La plaça s’ha convertit en una festa. El soldat cuiner demana a la xicalla: «Digueu a la família i als convilatans, tant del poble com dels masos, que vinguin amb plats i culleres, hi ha sopa de pedres per a tothom». Gràcies a aquelles criatures encuriosides el recluta alleugereix una fam de fa dies i el veïnat s’hi llepa els bigots.


A hores d’ara La sopa de lletres és una rondalla que passa per catalana. No és ben bé així. La va adaptar i popularitzar el malaguanyat Xesco Boix els anys 70. Boix va fer mans i mànigues, des del seu àmbit, l’animació infantil, per dotar els Països Catalans un magma cultural potent, que a voltes bevia de les fonts d’altres pobles. Hi ha més d’una versió de La sopa de lletres, atès que és un conte clàssic europeu de tradició oral pensat com a estratègia de millora col·lectiva. És en aquesta línia, la de la creativitat i la de la cooperació, que els diferents territoris de l’àmbit lingüístic en sortiran reforçats. Però no és recomanable dir el que et cal i menys amb un to desesperat. Mentre el recluta afamat pidola, les portes se li tanquen. Allò aconsellable és oferir als altres l’ocasió de participar activament en una iniciativa engrescadora. L’èxit és un estímul: excita. Just en el moment que el soldat desconegut esdevé emprenedor i genera entusiasme, el sector infantil s’hi suma: no dubte a posar-hi el seu granet de sorra. És tan motivador cuinar junts el que ve a ser una escudella i després cruspir-se-la, que ningú s’hi resisteix. Els beneficis s’ho valen: els ingredients oferts es transformen amb una sopa d’allò més apetitosa. I, arribats en aquest punt, ningú se’n recorda d’aquell recluta captaire.



La nació catalana d’avui va curta de nutrients. Contes com el de La sopa de lletres ens permeten adonar-nos que en gran part, el futur depèn de nosaltres. La saviesa universal, inherent en els grans relats, ens recorda que amb una mínima contribució, podem obtenir molt. El pedram de la rondalla esdevé, mai més ben dit, una pedra de toc: el sarpat de pedres deixen de ser quelcom sense valor per desencadenar un resultat positiu, a ran del qual tothom hi guanya. Qui menja sopes se les pensa totes!



Quim Gibert

psicòleg i coautor d’Autoestima i Països Catalans

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada