dissabte, 17 de juny de 2017

[L'endemà des de la Catalunya del Nord 2017] "Des del 1966 amb la Flama del Canigó la nació en marxa", per Daniela Grau


Com a catalans posem sempre molt èmfasi en el respecte dels drets democràtics i pot semblar normal que cadascú opini sobre les nostres festes, la bandera, etc., però en el cas de Sant Joan, diada triada com a Festa Nacional dels Països Catalans, crec sincerament que és massa tard per plantejar-se si és pertinent o no, pel fet que és una realitat ja des de fa mig segle.

Fa anys i panys que el Cercle dels Joves de Perpinyà, que va encendre els primers focs ja als anys cinquanta i s’encarrega a la Catalunya del Nord de la promoció i distribució de la Flama, va proclamar que Sant Joan és «Festa nacional dels Països Catalans». L’any 2008 E. Benach, president del Parlament de Catalunya, va declarar en rebre la Flama que és el «símbol d’unió dels Països Catalans».

L’any passat la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans (la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià [PDaD], l'Assemblea Sobiranista de Mallorca [ASM] i l’Assemblea Nacional Catalana [ANC]) va reivindicar «la unió d’un poble. Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans». Gairebé tres-cents municipis del Principat de Catalunya han firmat la moció d’Òmnium per declarar el 24 de juny Festa Nacional dels Països Catalans. L'Espai Mata de Jonc incentiva la crida per tal que tots els municipis s’hi sumin.

Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans es fonamenta ben evidentment en la gènesi i el sentit de la Flama del Canigó. Des del 1962 s’havien teixit lligams entre «germans catalans d’una i altra banda»; és a dir catalans conscienciats, arran d’un romiatge i de l’encesa d’una flama el 16 d’agost al Canigó. Osonencs i ripollencs hi portaven un ram del llorer de Folgueroles plantat per Jacint Verdaguer.

Aquells contactes anteriors possibilitaren el primer esborrament simbòlic de la frontera franco-espanyola, imposada arran del Tractat dels Pirineus, i de la mutilació de Catalunya el 1659: el 23 de juny del 1966 dos catalans del Nord, Gilbert Grau i Josep Deloncle, decidiren de portar la Flama al Coll d’Ares en una acció prèviament concertada amb Esteve Albert, polifacètic patriota refugiat a Andorra amb qui Grau col·laborava des del 1959, amb el Cercle dels Joves de Perpinyà i amb dos osonencs, Martí Cassany, president de la Unió Excursionista de Vic, i Ramon Torra, soci fundador del Grup Excursionista de Manlleu.

Grau relatà l’èxit a A. M. Escarré, abat de Montserrat, aleshores exiliat: «davant dels policies francesos i castellans tot va fer-se en català; n'Esteve Albert i en Deloncle feren uns parlaments molt patriòtics i si no varen anar a la presó serà que “els temps han vingut” o que la gent que hi participava era massa nombrosa i entusiasta» (Arxiu G.Grau 29.06.1966).

Grau, capdavanter del nacionalisme polític al Nord a la segona meitat del segle xx, i Deloncle, carismàtic fundador del museu de les arts i tradicions al Castellet a Perpinyà, conferiren a la Flama la dimensió política que té des d’aleshores perquè ambdós aspiraven a la reunificació dels Països Catalans i al reconeixement de Catalunya dins una Europa de les nacions.

La Flama, símbol geopolític. D’entrada ja s'evidencia en la denominació «Flama del Canigó». A l’Estat francès es divulga que «les muntanyes són fronteres naturals». Encendre la Flama al Canigó entre catalans dels dos vessants és doncs restablir una veritat històrica falsificada cientment, és contrarestar mentides franceses i espanyoles oficials erigides en dogmes per assentar la política colonial dels dos estats. Muntanyes i valls propiciaren unes relacions pactistes entre els habitants que donaren pas a estructures jurídiques de tipus confederal, d’inspiració totalment oposada al centralisme i a l’absolutisme.
 
La Flama, símbol històric. El Canigó congrega els mites fundacionals de la nació; és el bressol de la nissaga dels nostres comtes-reis que forjaren un estat independent durant uns vuit segles. Ens remet a l’extraordinària figura de l’abat-bisbe Oliba, el personatge clau de l’any mil amb les constitucions de Pau i Treva. Segons l’Enciclopèdia Catalana (volum 16), «es deu a Oliba una primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes». La Flama és doncs la reminiscència d’una història mil·lenària fonamentada en pactes i institucions lliurement consentits, posteriorment anorreats pels conqueridors francesos i espanyols.

La Flama, símbol cultural i patriòtic. El Canigó ens remet també a dos grans patriotes que compartien el mateix ideal al principi del xx: el poeta Jacint Verdaguer i el bisbe d’Elna-Perpinyà Carsalade du Pont. El poble català agraït féu tant a l’un com a l’altre enterraments multitudinaris. El 1902 Carsalade organitzà –entre les ruïnes de Sant Martí del Canigó que restaurà– els Jocs Florals prohibits sis mesos abans a Barcelona per l’absència de bandera espanyola. Un aplec multitudinari hi tingué lloc. Encendre la Flama al Canigó és continuar la tasca de salvació de la llengua, del patrimoni i la identitat malmeses.
 
Símbol de la unitat i la unió dels Països Catalans. El 1964, F.Pujades i A. Llech, organitzadors dels Focs de Sant Joan, demanaren a Deloncle com relatà ell mateix «d’encendre dins el Castellet la flama que pujaria després a la pica del Canigó […], s’és encès la foguera de la unitat i germanor catalana, puix que les branques que cremaven venien de pertot arreu de les terres catalanes de València, Barcelona, Mallorca, Andorra i l’Alguer […], les mil roses de les fogueres de la unitat de tot un poble».
 
Símbol de la resistència a l’annexió francesa. El Castellet és la presó on foren torturats els patriotes catalans que resistiren a l’annexió francesa. La Flama encesa al Castellet el 1964 és doncs per la voluntat dels protagonistes el memorial dels terribles patiments imposats pels francesos als catalans del Nord al llarg de segles per conquerir el territori amb saquejos, setges, i traumes col·lectius encara avui no superats, prohibició de la llengua, falsificació i manipulació de la història, per mor que la rendició i l’afrancesament fossin definitius.
 
La Flama, símbol de la voluntat de reunificació dels Països Catalans i d’independència. Amb Grau i Deloncle la flama aposta per una Catalunya reunificada i alliberada. Grau, estretament relacionat amb compatriotes del Principat de Catalunya ja independentistes als anys trenta com E. Albert, J. M. Batista i Roca i J. Ballester i Canals, fou l’introductor al Nord dels mapes de Països Catalans editats per Ballester. Ja el 1965 afirma en una carta a E. Albert: «des de fa anys, jo jugo el paper de la reunificació i de l’alliberament de les terres catalanes» (7.11.1965). Fundador el 1973 del Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans), denuncià les catastròfiques conseqüències del colonialisme francès en tots els àmbits i obrà pel reconeixement internacional de Catalunya com a conjunt dels Països Catalans.

La Flama, una eina de conscienciació nacional. Grau desitjava que la transmissió des de la Catalunya del Nord de la Flama fos acompanyada d’un missatge de conscienciació nacional: «la finalitat dels focs per damunt dels partits és el desvetllament d’un poble de vuit milions de persones per fer-li entendre que SOM tots UN» (10.03.1975). Volia que la Flama generés «certitud política i convenciment de la nostra unitat geogràfica, històrica, política i sentimental» (23.06.1984). «Sant Joan amb ses fogueres és per excel·lència la festa de la Confederació catalana, creació aquesta de la voluntat nacional secular d’un poble. […] Sant Joan 1985 vol ser la crida de la reunificació sense uniformisme planificador a la manera dels dos potents centralismes que ens ofeguen! Volem […] obtenir totes les nostres llibertats nacionals i fer de la Flama del Canigó l’abrandament […] de la fe en el nostre esdevenidor de nació, segura de la seva voluntat d’independència».

Daniela Grau Humbert
Elna, 12/06/2017

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada