Dossier especial Sant Joan: L'endemà des dels Països Catalans 2017

[L'endemà des de l'Alguer 2017], per Carla Valentino

 (Font imatge)

Fem un salt enrera en lo temps...

La nit de Sant Joan

és sempre fins ara,

pel pòpul de l’Alguer

la festa més cara.

La festa dels focs,

la festa dels balls,

[...]

(Carmen Dore - juny del 1891)

Aqueixa poesia del 1891 descriu bé, qui cosa era pel pòpul alguerés la Festa de Sant Joan, una festa de pòpul, una festa més sentida de la festa del Patró de la ciutat (Sant Miquel).

 

La tradició dels Focs de Sant Joan és una celebració assai antiga, transmitida de generació en generació, de tants sèculs, en tota la Sardenya. Un ritual ancestral amb el qual se festejava el solstici d’estiu, la nit més curta de l’any, la nit més màgica, la nit de Sant Joan. 

 

En tota la ciutat, però sobretot a la platja de Sant Joan, a davant de l’iglesieta dedicada al Sant, s’enceneven focs, petits o grans, que veniven saltats agafant-se la mà, de tots aquellos que se voliven fer compares o comares. Lo foc enlluminant la nit és testimoni del jurament dels compares i les comares. I l’aigua, l’aigua de la marina, purifica; lo bany de mitjanit, la nit de Sant Joan, era coneixut com lo bany de la salut, perquè, com dieven los nostros vells “purifica el cos i cura tots los mals”. Tota la festa era acompanyada de cants, de balls i de grans begudes de vi.

Per diversos anys la Festa de Sant Joan és estada olvidada, sol petits grups d’amics se divertiven a encendre un foc i a saltar-lo per se fer compares de Sant Joan.

Al 2010, per iniciativa de l’associació Pro Loco Alghero, s’és decidit de donar nova vida a la Festa, donant-li un tall més turístic i escenogràfic, cercant de salvar però almanco una mínima memòria d’allò que era la festa al passat, com lo salt del foc agafant-se per la mà i repetint lo jurament dels compares i de les comares. 

Del 2011 Òmnium Cultural de l’Alguer ha portat “símbolicament” a l’Alguer la Flama del Canigó, amb la qual veniva encés lo gran fogueràs a la platja. Dic símbolicament perquè no era i no és possible transportar “físicament” una flama encesa dels Pireneus a l’Alguer. La intenció era de mantendre viu el lligam amb els països catalans i fer també en manera que l’alguerés, lo català de l’Alguer, fossi present a la festa durant la narració del ritual de l’encesa del fogueràs. Sol una pinzellada d’identitat i d’algueresitat, ma sempre millor de res. 

Enguany, malauradament, la nostra llengua, la llengua que compartim, no siguerà present a la Festa, nimanco en manera “testimonial” i és per això que la Junta Directiva d’Òmnium Cultural de l’Alguer ha decidit de no prendre part a aqueix esdeveniment: no podem acceptar que un fet cultural i identitari, com l’arribada de la Flama, se redueixi a una exhibició folklòrica, enmig d’un espectàcul on les llengües presents sigueran solament l’italià i l’anglès.

Per amor de veritat tenc de diure que als voltants de l’Alguer, calqui associació algueresa, organitzarà festes, quasi privades, amb socis i amics, a la manera antiga, amb focs, salts, coses de menjar i de beure.

Això siguerà, enguany, la Festa de Sant Joan a l’Alguer.

Carla Valentino
Activista Cultural i Vicepresidenta

d’Òmnium Cultural de l’Alguer

 

[L'endemà des de les Illes Balears 2017], per Aina Vidal

(Font imatge)

Si hem de descriure les festes de Sant Joan o la celebració del solstici d'estiu en el marc de les Illes Balears, sens dubte, hem de començar per les festes de Sant Joan de Ciutadella. Tant pel renom de què avui dia gaudeixen com per la seva singularitat, ja que és l'únic indret d'arreu dels Països Catalans on es combina la festivitat al voltant del foc – element popular a tota la mediterrània– amb els caragols i les cavalcades dels cavalls. Fester és la denominació menorquina del que a Mallorca en diuen fogueró i que etimològicament deriva de festa (Corbera, 2013). Tanmateix, el més rellevant de l'encesa dels festers acompanyats de músic la vigília del 22 de juny no és el foc en si, sinó que l'endemà i fins ben entrat el 24 de juny, Ciutadella s'omplirà de cavalls, jocs eqüestres i molt de serradís.

La culminació del nivell de folklorització que pateixen les festes de Sant Joan de Ciutadella la podem trobar al llibre de Protocols de les festes de Sant Joan de Ciutadella (Pons, 1977) o de com es posen per escrit uns costums arrelats pels ciutadellencs i ciutadellenques en forma de norma i que ha estat i és, encara, objecte de debat. Si més no, i malgrat la massificació que pateix des de fa uns anys, la de Sant Joan de Ciutadella és una festa per viure-la, «ni que sigui un pic en la vida», que diuen.

A la resta de les Balears se celebra més o menys amb la mateixa intensitat i gairebé pocs matisos. Com a la resta dels territoris dels Països Catalans, la figura central és el foc o la Festa de la Flama, que celebren a un poble del Raiguer de Mallorca, Alaró, i que, políticament parlant, seria la festivitat més reivindicativa o que, com a mínim, té més rerefons si ens referim a la festivitat que encén els Països Catalans la revetlla de la nit de Sant Joan. Així, aquesta recreació de la pujada al Canigó amb torxes de foc per reivindicar la germanor entre els territoris de parla i cultura catalanes se celebra al poblet del Raiguer mallorquí pujant al Castell d'Alaró d'època sarraïna (902) i, també, acompanyats de qualque objecte lluminós.

Un altre tipus de pràctica que es duu a terme també per Sant Joan, concretament a la primera llum de l'alba del 24 de juny, és la que es practica a s'Hort del Correu a Manacor. Aquest és un ritu «curatiu» per a les recents nat que pateixen malalties de «trencats» o hèrnies. La cura consisteix a fer passar els infants sota un dels dos vimers que hi ha a l'hort i entre dues branques esqueixades. És una pràctica ben curiosa, ja que els pagesos de la possessió diuen que té una efectivitat del 90%. A Palma, en canvi, més o menys de la mateixa manera que a les Pitiüses, les platges s'omplen de gent que sopa i es remulla a la mar acompanyada de foguerons. Els més supersticiosos aprofiten aquesta nit màgica del solstici d'estiu per practicar quelcom ritual a la vora del foc.

En perspectiva nacional, per tant, podríem dir que la flama de la nit de Sant Joan que enlluerna tot el territori català és l'element central d'aquesta festivitat que ens representa i ens interpel·la, entenent aquesta flama com un símbol de representació i d'unió de tots els ciutadans i ciutadanes de cultura i llengua catalanes, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó. És per això, que anim a fer d'aquesta flama allò que vulguem que sigui. Que fem de la festa de Sant Joan, la festa que representi la nostra catalanitat.

Aina Vidal

Periodista i activista cultural

[L'endemà des de la Franja de Ponent 2017], per Jose Ramon Noguero

 

 (Font imatge)

La festa de Sant Joan és en molts indrets la festa de la collita, ja que coincideix amb la sega de l’ordi i el blat. També és la festa del començament de l’estiu, és a dir el solstici d’estiu. En segons quines poblacions se celebra en major o menor grau. En alguns llocs es fa la festa del carrer de Sant Joan i en altres localitats és una de les festes populars del poble. En la Llitera i el Baix Cinca es fa una foguera al carrer de Sant Joan o en un dels principals carrers de les poblacions, on normalment els qui se n'encarreguen reparteixen a la gent que passe algun tros de carn i pa amb tomàquet. També és força freqüent que no hi hagi una foguera, sinó més d’una. Cada grup de veïns fa la seua i comparteix un sopar de germanor entre amics, veïns o familiars.

La gent jove del territori fa seua aquesta celebració, ja què coincideix amb el final del curs acadèmic. En poder gaudir d’uns dies de descans, és tradicional l’ús de petards. En cada poble uns dies abans s’instal·la un punt de venda de petards on es poden comprar des dels més forts fins als més fluixos, que es tiren pel carrer per celebrar la vigília d'aquesta festa, a la qual moltes vegades s’uneixen els no tan joves. També és molt normal que a molts pobles de la Franja hi hagi música i festa als poliesportius municipals, que sol acabar al començament de la matinada.

Es molt típic que de postres tant al sopar de la vigília com al dinar de Sant Joan es mengi la tradicional coca de Sant Joan, tant en la intimitat de cada casa com entre tot el veïnat. A les fogueres són habituals per creences paganes on deixa entendre que es creme tots els mal auguris i se deixen aquell dia. També hi ha qui aprofita per cremar els seus mobles vells –però aquí no m’hi fico.

La gent de la Franja ha fet sempre seva aquesta festa per tradició, encara que el dia següent és laborable al nostre territori, ja què no és tant típic celebrar aquesta festa a la resta de l’Aragó. La festa de Sant Joan també reivindica les nostres senyes d’identitat catalanes i representa un símbol d’unitat entre els diferents territoris de parla catalana o Països Catalans.

En definitiva, a la Franja de Ponent no som un món a part com alguns volen fer per defensar la seua aragonesitat, sinó que hi conviuen plenament moltes celebracions catalanes i, a la vegada, celebracions aragoneses, fet que ens marca com a gent de frontera entre dues realitats de les quals hem volgut ser part simultàniament.

Jose Ramon Noguero

Informàtic i fundador del

Moviment Franjolí per la Llengua

[L'endemà des del País Valencià 2017] "Una celebració de la Nit de Sant Joan a la Plana", per Tomàs Escuder

 (Font imatge)

Faré una referència a com vaig celebrar jo amb els meus pares la Nit de Sant Joan. Ara que vivim en temps líquids, on tot val i poques accions tenen el valor de la tradició, ens cal recordar que, malgrat temps passats de foscor, hi ha hagut pervivència i persistència en la nostra manera d’entendre el món. I la vida quotidiana familiar.

Jo devia tindre uns 8 anys i recorde haver anat a vora mar, a la platja, quan ja era prop de la fosca. Els pares van preparar el sopar damunt la sorra mateix i un poc més enllà, juntament amb alguna família més, van amuntegar quatre andròmines per fer un foc.

Ma mare digué alguna cosa sobre aquella nit màgica i el seu poder. Pur paganisme. Vam sopar i es cantava. Em van dir que fera una volta a la foguera. La nit avançava entre la calor, el foc, la vista de les petites onades i el reflex de les flames en els rostres animats d’aquella quadrilla.

Els majors es quedaren xerrant contents, bevent i menjant discretament. Jo, com m’entrà son, em vaig arraulir vora ma mare, que amb alguna tela em tapà. I em vaig adormir sentint sorolls remots de brases, cançons i veus.

No en vaig ser conscient sinó anys més tard de saber que havíem seguit una tradició ancestral.

Ara, les platges es posen plenes de gom a gom de grans i joves que fan festa.

 Tomàs Escuder

Sociòleg i escriptor