Països Catalans; la revitalització com a concepte

Repassant un xic la nostra història, el nom de "Països Catalans" ha passat per diverses fases. Si ens atenim ençà l'època tardofranquista i de la transició, que tingué com a gran ideòleg el suecà Joan Fuster, queda ben reflectit que aquell moment fou el gran big bang del nom de la nació catalana, que diversa gent arreu de tots els territoris començaren a emprar com a mot agrupador identificatiu de diverses dimensions (cultural, lingüística, política,...) el corònim de Països Catalans, com així ho demostra el gran nombre de llibres que es publicaren parlant sobre el tema.



Després d'una minva del seu ús i del conseqüent desancís creat en bona part per l'esdeveniment de la denominada "batalla de València" i tot el què comportà, amb l'afegit importantíssim que representà  la porta tancada per l'estat espanyol amb la negació a les autonomies a poder-se federar entre elles (amb l'excepció basco.navarresa, tot sigui dit), aquella il·lusió i aquell entusiasme viscut en uns temps en què nacionalisme, Països Catalans i progressisme semblava que n'eren potes d'una mateixa taula, molt aviat donaria pas a una sensació boirosa com la d'haver perdut una oportunitat única, com si al final de la transició tot hagués canviat per romandre igual. Aquella sensació i la consolidació de les autonomies faria passar als apologètics dels PPCC una veritable travesia del desert ben llarga, massa llarga la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta.


(la Senyera preautonòmica valenciana en flames)

Però vet aquí un dia, quan els tambors de "guerra" ja sonaven llunyans, el catalanisme tornà a fer-se preguntes sobre territorialitat, sobre llengua i cultura, sobre interessos compartits amb la resta de la catalanofonia, com una ombra de la què no podia desfer-se, com una ferida mal tancada que  tot i els constants esforços que esmerçà el pujolisme governant en inhibir-se del tema,  tornava a obrir-se, tot i que sense fer soroll es subvencionessin entitats culturals pancatalanistes i que tímidament es col·laborés des de CiU amb BNV i PSM. Parlo de finals dels noranta i sobretot desde que som al nou segle.
Des de llavors molt s'ha tornat a escriure sobre els Països Catalans, molts dubtes segueixen plantejant però també torna a aixecar esperances de trobades, de confederacions i de noves col·laboracions (EURAM) dintre de l'espectre catalanista. Com a conseqüència d'aquest reviscolament les reaccions de signe contrari no s'han fet esperar i són constants els atacs a aquest supòsit (pex, es titllà a Maragall d'emperador de la nova euroregió).

Fruït del dit desvetllament nacional, en són uns quants exemples els següents textos publicats, que vull compartir amb tothom a qui l'interessi el tema. Alguns de ben recents, altres de fa pocs anys:

Els Països Catalans. Uns territoris cridats a entendre's: Guardamar a Presència. EL Punt-Avui

El pols de la llengua als Països Catalans La incòmoda entelèquia dels Països Catalans La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)  "Països catalans, en plural"

Notícies sobre la Xarxa Vives, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i l'Institut Ramon Llull

Les universitats de la Xarxa Vives coordinen la seua política lingüística

Les universitats dels territoris de parla catalana elaboren un pla comú sobre normalització, multilingüisme i projecció

La Xarxa Vives d'Universitats ha publicat el Pla de política lingüística 2011-2013, el primer d'aquestes característiques que aproven els rectors de les universitats dels territoris de parla catalana.

Segons que informa la Xarxa, el pla va estar elaborat pels representants de la comissió de llengua de les 21 universitats i descriu els criteris generals de política lingüística, establint un pla de treball. Aquest s'estructura a l'entorn de quatre eixos bàsics: normalització de la llengua, multilingüisme, coordinació i projecció. El pla va ser aprovat el passat 28 de febrer a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.

Entre els criteris de política lingüística comuna aprovats es troben els de prestigiar la llengua catalana, present a nivell vehicular en tots els actes i escrits, foment de l'acreditació de competències lingüístiques, compromís amb la projecció exterior del català, relacions amb institucions i entitats lingüístiques (Institut d'Estudis Catalans, Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut Ramon Llull), entre d'altres.

La Xarxa Vives és una plataforma que agrupa 21 universitats dels territoris de parla catalana. En l'actualitat desenvolupa més de 50 línies d'actuació concretes cada any, referents per a l'actuació comuna de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

                       

L'AVL i l'Institut Ramon Llull intensificaran les seues relacions institucionals

Col·laboraran en la traducció d'autors valencians a altres llengües

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i l'Institut Ramon Llull (IRL) han anunciat aquest dimecres que intensificaran les seues relacions institucionals, segons han anunciat a través d'un comunicat.

El president de l'AVL, Ramon Ferrer, ha rebut el president de l'IRL, Vicenç Villatoro, en una reunió celebrada a València. La trobada ha servit per a plantejar noves línies de col·laboració que potencien la relació institucional, així com el foment de la llengua i la cultura valencianes. En aquest sentit, s'ha acordat estudiar la possibilitat d'intensificar el contacte amb la realització de traduccions d'autors valencians a altres llengües i el manteniment d'alguns lectorats en universitats europees.

Segons informa el comunicat, fins ara la relació institucional entre l'AVL i IRL s'havia limitat a compartir l'organització, conjuntament amb la Xarxa Vives d'Universitats, de les jornades sobre Didàctica de la Llengua que se celebren cada any, a l'octubre, a Morella i Vinaròs.

A la reunió d'aquest dimecres, també hi han assistit el vicepresident de l'AVL, Josep Palomero, la secretària, Verònica Cantó, i el president de la Secció de Gramàtica, Manuel Pérez Saldanya, i el director de l'Àrea de Llengua i Universitats de l'IRL, Andreu Bosch.

Sobre la pàtria i la nació de les Illes Balears

Ara mateix m'estic llegint un llibre titulat "països catalans, en plural", editat des de l'entorn del PSM ara fa set anys i que recull tot un seguit d'articles de diferents autors de tota la nació tractant diversos temes en comú, tals com la llengua, el territori, l'espai de comunicació o el concepte de nació, i és justament referit en aquest darrer punt què vull fer esment d'una determinada manera d'entendre el nacionalisme a les Illes.

Parlar de nacionalisme en un territori insular, que a la vegada comparteix arxipièlag amb d'altres illes i que a la vegada també comparteix afinitats culturals amb territori continental complica de sobremanera el tema a tractar, per bé o per malament que el fet insulat determina molt a l'hora de plantejar els conceptes tals com nació política, nació cultural o pàtria.

Tanmateix, des del nacionalisme progressista majoritari a les Illes, representat pel PSM-EN, actualment no empren en la retòrica partidista la seva vessant més pancatalanista, sinó que es centren (ademés de la seva pròpia illa) en les "Illes Balears" com a subjecte polític i parlen dels Països Catalans com a nació cultural amb la qual es pot bastir un projecte de futur compartit. Qui des de les Illes millor va teoritzar aquesta visió d'anells concèntrics (illa-illes-PPCC) va ser Josep Mª Llompart en el seu llibre "Països Catalans? i altres reflexions".

Per a entendre millor aquest pensament nacionalista i el tractament que fan sobre el fet insular (pensem en les difícils relacions entre illes i en el difús concepte de balearitat) i els Països Catalans, molt millor que jo ho va explicar fa tres anys un membre del PSM, on argumenta de forma molt clarificadora el nivell d'afinitat identitària dels illencs (en aquest cas menorquins) en torn els tres anells abans esmentats.
Cito doncs uns petits extractes del text:

1. Illa.  L’illa actua de nació afectiva (amb “a”), i sense cap dubte efectiva (amb “e”), d’un país possible capaç d’articular les dimensions emocional, política i cultural. Açò és el menorquinisme. El menorquinisme fa de la menorquinitat una voluntat política. És un menorquinisme sobiranista.
“I ara! Aquests bojos volen la independència de Menorca?”. No, no és açò. La sobirania no és la independència, sinó la voluntat i la capacitat de decidir el tipus de dependència que Menorca ha de tenir amb la resta de dimensions (políticoadministratives, nacionals, estatals, internacionals).  



2. Illes Balears. Les Illes Balears són una realitat física inqüestionable. També són una realitat històrica i cultural molt fragmentada i poc cohesionada. Però són una part propera de la realitat més ampla dels Països Catalans. I, en definitiva, són una realitat més políticoadministrativa que afectiva (emocional). Ara per ara, les Illes Balears són el marc legítim i legal que ens atorga l’Estat als menorquins per expressar la voluntat popular a través del parlament autonòmic.
(...) En aquest sentit crec que cal repensar Balears com una comunitat d’interessos possible, que no és poca cosa.


3. Països Catalans. La nació cultural, els Països Catalans, és el marc de referència sociocultural imprescindible i irrenunciable. La cultura catalana existeix si existeix la catalanitat cultural a cada un dels territoris. La cultura menorquina és com totes les cultures del món, el resultat de mescla, substitucions, incorporacions..., però és inqüestionablement catalana. La catalanitat és la columna vertebral, encara, de la cultura de Menorca.




Bé, aquí podem veure el què vol trametre en Nel Martí sobre la identitat dels menorquins en particular i dels illencs en general, i ens ve a dir que la pàtria primera d'un menorquí és Menorca, que l'ens polític dins el qual poder treballar i avançar cap a la sobirania entre totes les realitats insulars seria les Illes Balears (nació política) i que finalment que l'àmbit cultural indestriable d'aquella primerenca realitat menorquina i balear serien els Països Catalans, que vindria a completar l'últim cercle identitari dels illencs i illenques més pròxims, una eqüació que segons ell podria tenir molts adeptes a les Illes d'entre els nacionalment conscienciats.


http://www.psm-menorca.org/opinio/mirador-nacionalista/la-voluntat-de-decidir-dels-menorquins-2.html 


Allò important és que, d'una manera o d'altra, no hi manqui el desig ni la voluntat d'anar plegats.

Del Carxe a Mallorca, coneixent els Països Catalans "des de casa"

Avui he tingut la possibiltat de passar al dematí pels carrers de Barcelona, i ho he fet amb dos propòsits; primer el de poder veure l'exposició sobre el Carxe que podem veure aquests dies a la seu de l'IEC, i d'altra banda visitar un trosset de les Illes a casa nostra, "l'Espai Mallorca".

He pogut desplaçar-me al centre de la capital catalana en transport públic, baixar-me a la plaça Universitat, on sempre vénen bé els aires acadèmics que s'ensumen pels carrers i la vista exterior de l'edifici històric. Seguint pel carrer pelai fins l'inici de la Rambla, he pogut confondre'm entre la turba de gent que caminen amb objectius diversos, no sempre bons.

Finalment i després de baixar la Rambla fins el carrer del Carme, m'he adreçat a la seu de l'Institut i he pogut gaudir per a mi sol de l'última conquesta que feu la llengua catalana el segle XIX, el Carxe, on he pogut llegir la història, tradicions i el vocabulari d'allà, també n'he escoltat els parlars valencians de Múrcia i m'he corprès veient el migrat nombre d'habitants de la zona (uns vuit-cents) i el tant per cent tan elevat d'immigració estrangera arribats la darrera dècada (ja representen vora la meitat de la població). Tot això unit al nul reconeixement de la llengua encara actualment com a fet cultural a preservar, em fa pensar que la situació de les terres que Pere Barnils i Sanchis-Guarner rescataren per a la llengua és prou delicada i caldrà parar compte i reivindicar llur protecció a les administracions, cosa molt complicada avui dia.

I des del Carxe he anat a un altre indret dels Països Catalans, les Illes, on al mateix carrer barceloní del carme podem visitar "l'Espai Mallorca", fortament amenaçat de tancament oficialment degut a la crisi i a les retallades, i afegeixo jo que també degut a la poca gràcia que li fa al "govern balear" de gastar-se calers (l'espai depén del Consell de Mallorca) en un pont de connexió cultural entre la llengua catalana a banda i banda del mediterrani.
Catroze anys em comentàven allà que porten a la ciutat, amb una extensa llibreria on podem trobar obres de Llull, Alcover o més modernament de Melià o Alzamora, i adherida al fons podem trobar una cafeteria on degustar productes típics mallorquins. La meva petita aportació ha sigut la compra d'un parell de llibres de contingut polític en clau illenca.
Fora una llàstima que aquest petit illot de cultura balear a Catalunya esdevingués engolit pels diners, per la voluntat de trencar ponts de diàlegs des de Palma i per la nostrada indiferència que mostrem molts catalans davant la resta de la catalanitat.

Voler i creure en uns Països Catalans lliures és coneixèr-los i estimar-los com són, és esbrinar la seva realitat, més enllà de dibuixar un mapa i d'omplir-nos la boca amb la cantarella "de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar". Valguin aquests dos petits exemples com a humil punt de reflexió.

          

Catalunya Nord i l'Alguer; una de freda i altra de calenta

Dues són les notícies dels darrers dies sobre aquests dos territoris dels Països Catalans, sens dubte els dos llocs on la llengua i cultura catalanes corren més perill i l'ús del català arriba als seus límits més deficitaris.

L'escola catalana de Càldegues (La Guingueta d'Ix/Alta Cerdanya) tancarà les seves portes tot just acabi el curs actual, pels volts de juny. Una de les set bressoles en funcionament a la Catalunya Nord deixarà d'existir, deixant encra més orfe el català al nord de les alberes. La crisi econòmica, les retallades en les subvencions per part dels ajuntaments i de la Generalitat i altres qüestions internes han obligat a prendre aquesta dolorosa decissió a la direcció de la Bressola. Una autèntica llàstima, una llum que s'apaga, un pont menys que ens uneix com a poble, encara que fos un pont petit.

 http://www.elpuntavui.cat/noticia/article/2-societat/5-societat/515436-tanca-la-bressola-de-lalta-cerdanya.html




Per altra banda, tot creuant el mar mediterrani trobem una notícia positiva que ens arriba des de l'Alguer. Es tracta de l'emissió des del passat dia 26 de febrer d'un programa cultural en llengua catalana a la ciutat sarda, dintre de l'emissora Radio Onda Stereo. El programa és setmanal i té una hora de durada. Se'n diu 'Onda algueresa' i és conduit per l'alguerès Miquel Serra, ademés de comptar amb els suport de l'Espai LLull a l'ALguer i de l'administració sarda, segons informa el Directe.cat. 





No cal dir que trobo més important i trascendent per la nostra llengua i el nostre poble el tancament de la Bressola, però valorem l'entrada del català a la radio algueresa en la seva justa mesura, com un símbol de la ressitència de la nostra cultura a desaparèixer, a despit de que molta gent està interessada a fer-ho possible.

Acte en memòria i desgreuge de les víctimes del franquisme enterrades a les fosses comunes del Cementeri general de València

Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià:

Manifest

Veritat. Justícia. Reparació

Investigació del robatori de criatures en el franquisme durant la vigència de laLlei "Vallejo-Nájera".

No al monòlit als feixistes sobre la fossa comuna de la Secció 7ª Dreta

La destrucció i ocultació de proves de l’extermini franquista, malgrat els anys transcorreguts des de la mort del genocida Franco i de la instauració de la “democràcia”, continua fins avui.

L’obstrucció a la veritat creix en subtilesa: els casos de xiquets i xiquetes furtats durant el franquisme que presenten recentment els mitjans de comunicació no representen de cap manera la magnitud ni el sentit de la tragèdia. Aquests nens i nenes d’ara són víctimes del negoci en què el franquisme va convertir la fase final de l’extermini. Els casos de xiquetes i xiquets furtats durant el franquisme, denunciats recentment, són casos posteriors, en la seua majoria a 1960. Són cortines de fum. Víctimes “utilitzades”, objecte d’una activitat residual i mafiosa sense el suport oficial de l’estat i, per això, constitutives de delictes comuns, mentre es silencia que furtar xiquets i xiquetes a les famílies de la població que havia perdut la guerra després del colp d’estat criminal de Franco, la Església Catòlica i l’Alemanya nazi, va deixar de constituir Crim contra la Humanitat en 1960.

Se silencia que en 1940 es va promulgar l’anomenada Llei Vallejo-Nájera, que va durar fins al 1960. I que, amb aquesta llei, el franquisme va decidir que totes aquelles famílies que no pogueren acreditar estar en condicions d’educar els seus fills conforme als “Principios del Glorioso Alzamiento Nacional”, l’estat assumia la seua tutela, condició que per suposat no podia complir cap família dels perdedors. I que per acreditar condicions de poder educar els fills conforme a les necessitats de la dictadura, l’Església Catòlica i la Falange expedien certificats de capacitació als pares. Sistema doble d’exterminar l’oposició després de la guerra: matar o deixar morir per les terribles condicions de vida imposada als perdedors, fent desaparèixer els cossos en fosses comunes, i als supervivents desmembrar-los separant les famílies.

I també silencien que les criatures arrabassades als seus pares durant els 20 anys de llei, foren tancades en nombrosos centres de l’Església Catòlica i de la Falange escampats per tot l’estat espanyol. I que allà dins, les que no foren venudes, majoritàriament patiren fam, necessitats infinites, malalties sense assistència, tracte cruel, inhumà i vexatori. I que també en molts casos foren sotmeses, explotades, reciclades, torturades, violades i reduïdes mentalment fins estar (les que van sobreviure), en situació de servir al franquisme sense constituir-ne cap risc.

Estem en un país de morts segregats, en un Estat de morts oblidats; per això estem ací reclamant permanentment justícia. I la reclamarem per damunt dels bloquejos, parapets, legislacions infamants, dictadures jurídiques i detestables maniobres de liquidació de la memòria exercides pel poder. I per això, més enllà de la seua corcada maquinària, digna continuadora de la darrera dictadura, més enllà dels judicis farsa a suposats defensors del passat històricament recent; i molt més enllà del conglomerat d’indignes interessos emanats de la sarcàstica transició -diuen que democràtica- hem acudit al Tribunal Europeu de Drets Humans reclamant-li que exigesca a l’Estat Espanyol el compliment de les seues més elementals obligacions. Això és: investigar els crims i delictes succeïts al seu territori.

El franquisme va voler tota la població perdedora captiva i desarmada, per això la va desmembrar. I per això estem ací exigint la veritat, la rehabilitació jurídica de les víctimes i l’aplicació de les lleis als culpables, col·laboradors i beneficiaris de l’extermini.

No venim a recuperar la memòria. Mai l’hem perdut.

I per això les entitats i persones sotasignades, EXIGIM:

- Que s’investigue el vertader abast del robatori, segrest i venda de criatures des del 1940 fins al 1960, és a dir, a les afectades per la Llei Vallejo Nájera i que s’exigisquen a les entitats implicades les responsabilitats previstes per les lleis per aquests casos.

 La anul·lació de la Llei d’Amnistía de 1977 (considerada recentment per l’ONU com contrària al dret internacional) i de la Llei de Memòria Històrica de 2007, vertaderes lleis de punt i final, instruments jurídics que impedeixen investigacions per la responsabilitat en el genocidi.

 Exhumació de les foses comunes amb l’aplicació dels protocols judicial, policial i forense previstos per la Llei.

 La retirada del monòlit als feixistes sobre la fosa comuna de la Secció 7ª Dreta

 Autor del dibuix Antoni Miró

Diumenge 15 d’abril de 2012 a les 12 hores. Porta principal del Cementeri general de València.

L'Ara al País Valencià, benvinguda sigues, gosadia!

Demà s'estrena el primer exemplar escrit del diari Ara a terres valencianes (de moment, però, només a les comarques de Castelló i València), i aquest fet crec que mereix una sincera felicitació als emprenedors del diari i un rotund reconeixement a la seva voluntat de fer costat a la construcció d'un imaginari de comunicació en clau Països Catalans. No oblidem que des de fa uns mesos l'Ara es pot llegir també a les Illes degut a l'acord amb el diari D-Balears.

No ens enganyem, l'aposta és de risc, l'aventura dissortada de l'Avui al sud de la Sénia és massa recent, i no hi manquen veus que desaconsellen l'empressa. I si afegim el difícil moment per a la premsa escrita que vivim, fet que es reflecteix perfectament en els nous inversors que aposten per la continuïtat del Punt-Avui, del tancament de l'edició impresa de Público o del diari lleidatà "La Mañana" que ja hi és en concurs d'acreedors, hem de valorar encara més aquest acte de "gosadia" empressarial que cerca una llum d'esperança informativa enmig de tanta penombra.

Ja hi haurà temps de jutgar els continguts, ara mateix només es pot fer que aplaudir la proposta. Com deia fa un temps l'Enric Juliana, cal "reescriure un nou relat en clau de Països Catalans", cal acabar amb l'omertà mediàtica que ens emprobeix com a poble, cal ésser de veritat una comunitat cultural en català, i cal també veure-hi més enllà del tancament de TV3 al País Valencià per començar a escriure el nostre relat.

De moment, ja s'ha anunciat que demà sortirà un especial a l'Ara sobre les relacions entre Catalunya i el País Valencià. Molt bon començament, com deia Mestre Fuster, "és ARA o mai!"

Bona sort al diari i benvolguda sigues, gosadia!!

Carles Capdevila, València: "L'ARA ajudarà a construir un nosaltres més fort"