dilluns, 13 de març de 2017

“Sobre la nació cultural”, per Òscar Adamuz


 Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Fa un parell de dècades el professor Joan Francesc Mira publicava l’assaig: Sobre la nació dels valencians, on defensava que, tot i els lligams culturals, històrics i socials que comparteixen els Països Catalans, cada territori tenia una tradició política sobirana que calia reivindicar.
Aquesta seria una de les obres de referència que bastirien el corpus teòric de l’anomenada “tercera via”, quan des del valencianisme d’arrel fusteriana s’obria la porta a defensar un moviment nacional estricte, deixant els PPCC en un àmbit cultural que no havia de plasmar-se necessàriament en el polític o identitari.
La mateixa idea de nació cultural també trobà els seus adeptes a les Illes Balears, com mostren les reflexions de Josep Melià o Josep Maria Llompart i, actualment, és el pensament majoritari dels nacionalismes valencians i illencs amb representació institucional, sense tancar del tot la porta a l’articulació d’una confederació política de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Doncs bé, aquesta nació cultural ha fet fa pocs dies un pas de gegant  en la seva articulació, quan els màxims responsables de cultura dels respectius governs autonòmics de Catalunya, Illes Balears i País Valencià varen signar la Declaració de Palma, on s’acorden mesures concretes, com l’enfortiment de l’Institut Ramon Llull (IRL) com a organisme de projecció exterior de la cultura catalana. Un organisme del qual, cal no oblidar, encara no forma part la Generalitat valenciana.
La Declaració també impulsa la col·laboració i coordinació en matèria lingüística quant a la defensa conjunta dels atacs rebuts per la llengua pròpia des d’estaments estatals.
La iniciativa, si es fa efectiva, pot agafar una volada extraordinària, malgrat que no deixa de ser una proposta que hauria de ser normal en un àmbit cultural comú normalitzat. La coincidència de governs de signe progressista tant al País Valencià com a les Balears ha permès aquesta mena d’accions, impensables amb les anteriors majories absolutes del Partit Popular.
Tanmateix, aquesta acció també en té, de punts foscos, com la poca concreció quant a les dates de les reunions de treball i d’implementació de les mesures acordades. I un altra de molt important: on queda la resta de la nació cultural?
Aquesta mena d’acords no poden ser extensius a altres institucions, siguin municipals, comarcals o regionals de la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer? O fins i tot amb el Principat d’Andorra?
Si bé alguns d’aquests estaments formen part de la Fundació de l’IRL, hi manca la part més operativa que representa l’institut com a ens cultural.
En conclusió, si estem bastint la nació cultural, ho hem de fer bé, entre tots i cadascun dels set territoris que la componen. Hem de pensar que tot allò que no es faci durant el mandat d’aquests governs més receptius amb la unitat de la llengua pot quedar en paper mullat davant un panorama de canvi de color dels executius…
En definitiva, com deia el cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor: “O juguem tots o estripem la baralla”.
Publicat a Lliureimillor.cat

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada