dilluns, 6 de març de 2017

Ferramentes necessàries per fer País, per Tomàs Escuder

Font


Ferramentes  necessàries per fer País

Crec que tímidament ja podem canviar el sentit d’una d’aquelles frases tan encertades que va escriure Antonio Gramsci.
La frase a  la que es pot aplicar eixa modificació és a aquella en la què parla d’actuar segons el  “Pesimisme de la intel·ligència i l’ optimisme de la voluntat” Certament no hauríem de deixar mai de banda  el  forçós imperatiu de ser optimistes amb la voluntat per tal de  construir el País que volem.
Però , sortosament, ens els darrers deu anys, malgrat la situació política al País Valencià on la dreta ha mirat de desfer tot el que ha pogut des de l’òptica nacional espanyola, avui podem acarar la construcció valenciana, que no reconstrucció, perquè ací no hi havia quasi res construït, amb un optimisme de la intel·ligència prou significatiu.
I com és això?
Doncs perquè a hores d’ara, i malgrat tants i tants esforços utilitzats i fets per la dreta espanyola, i també per l’esquerra també espanyola,  no ho oblidem , tenim un mínim de ferramentes sense les quals no es podria edificar res de res. Ni una mísera manifestació o un aplec.
Però ara tenim ja algunes ferramentes. Que van des d’associacions, clubs, entitats o  fins i tot institucions fins a persones, anònimes o significatives socialment , políticament i  culturalment importants i que fan dia a dia una tasca considerable per construir País. Sovint de manera discreta i pausada, cosa important, importantíssima.
No podem enumerar ací tota la mena d’organismes o entitats , de persones i grups   que actuen. Ho fem però, en d’altres llocs...
Però el que sí que podem , per no caure en el cofoisme o en l’autosatisfacció gratificadora, és mirar i observar. I , en fer-ho des d’una òptica nacional, què és el que encara es  constata?
Hi ha hagut algunes parts de la societat valenciana que tradicionalment han estat només al costat del discurs estatal. Del poder madrileny. Algun d’eixos poders, com és el militar, ha perdut en els darrers temps el paper que va tindre en un passat fins i tot recent. Deixem-lo morir en les mans de l’OTAN. I que allà es divertesquen  amb els seus joguets mortífers.
Hi ha però encara dos camps en els què tot està molt per fer. En un més que no en l’altre.
Si mirem en el terreny de l’església es pot veure l’enorme distància que encara hi ha per tal d’aconseguir un mínim, mínim del tot, per fer-ne una església un pessic valenciana. Certament que hi ha un moviment quasi subterrani que hi treballa. Però sense poder ni visibilitat de cap tipus. Són els temps de les catacumbes nacionals valencianes!
Font
L’altre camp és el de l’economia, més concretament el de l’associacionisme empresarial.
En aquest camp cert és que en els darreres anys hi ha moviment . I és una dinàmica en el sentit de construir alguna cosa de més valenciana que no abans. Les patronals provincials han desaparegut i la de la provincia del Cap i Casal és la que , donades les circumstàncies , podria assumir el repte de convertir-se en la que reunirà tot l’empresariat valencià d’una .

Les passes són tímides encara. Però possiblement per raó de pur egoisme i supervivència en un context més ample, no tindrà altre remei que assumir el paper rellevant de representar el teixit de les empreses petites i mitjanes.
Aquestes dos ferramentes, la religiosa i l’empresarial, hauran d’unir-se a la resta de forces per a construir el País Valencià del XXI. Perquè independentment de la nostra voluntat hi haurà un entorn que obligarà a lluitar amb una intel·ligència positiva per trobar el seu lloc al sol dins el marc europeu i estatal en el què , obligatòriament, s’hauran de moure.
Son ferramentes necessàries per al País, sí, però també per a elles mateix si volen complir el deure i la missió a la que es deuen.


                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada