Un «tubab» a la sabana, per Joaquim Gibert

Ensabonant la criatura

Un «tubab» a la sabana

Baja Kunda, un llogarret de la Gàmbia de l’est, juliol de 2018. Un batibull de bordegassos, des del portal de casa seva, criden “tubab”, “tubab”... mentre avancem pel carrer. Només girar-nos, a ran de l’esvalot, la canalla ens allarga la mà amb un somriure de bat a bat. No donem a l’abast per a fer tantes encaixades. La tendresa que la mainada irradia és entranyable. Però la cridòria aclapara i, de tant en tant, optem per ignorar-los: rere un marrec en surt un altre i un altre. No se’m fa estrany que la taxa de natalitat sigui alta en aquesta república de l’Àfrica occidental. Per acabar d’espessir el suc, els carrers són estrets, enfangats, malgirbats. I les botzines de les motos, que t’encalcen, ho complica un xic més. El trànsit també inclou bicicletes; carros i, sobretot, animals domèstics que van al seu aire. 

Escolars de Baja Kunda

L’endemà repetim el passeig amb uns nord-americans que fa mesos que hi viuen. Quan senten “tubab”, no els agrada mica. De seguida em diuen que no accepti aquest apel·latiu per més que sigui dit, de manera ingènua, per la quitxalla. Que allò més escaient és respondre que els blancs també tenim un nom propi. I és que “tubab” no vol dir altra cosa que “blanc”. A Gàmbia, fins i tot pots fer saber als locals el teu nom africà, amb el qual ets rebatejat només posar els peus en aquestes latituds. “Samba Njie” ha estat meu nom i cognom gambià respectivament.

Alex Haley, autor de Raíces, novel·la històrica situada en el segle XVIII, escriu que pitjor que els lleons i les panteres eren els “tubabs” i els seus còmplices negres, els slatees, que s’arrossegaven entre les herbes per a robar gent de casa seva i dur-la, en canoes, a indrets llunyans: «on se’ls mengen». Haley afegeix que cada canoa “tubab” que entrava en el Kamby Bolongo, que en mandinga significa “riu”, disparava dinou canonades de salutació al rei de Barra: «els agents personals (del monarca africà) lliuraven als “tubabs” la gent que tenien d’endur-se’n. Eren, generalment, criminals o morosos. O opositors.» Però també jovenalla que em prou feines havia travessat l’altra riba del riu Gàmbia. Ni entenien el que estava passant. Els segrestos dels slatees i d’altres episodis turbulents han quedat incrustats en l’imaginari subsahrià. I és que foren cap a 3 milions les víctimes del tràfic d’esclaus en el continent africà.  

Havent fet llenya

Això explica que el perfil dels estranys éssers blancs i peluts, que raptaven nois sans i estalvis, sigui la versió africana de l’Home del sac: serveix a les àvies gambianes per fer creure als vailets entremaliats.

La negritud, en el decurs de la història, no ha parat de ser cruelment tractada per part de l’home blanc, llevat de comptades excepcions. De fet, la cacera d’esclaus va tenir un segon capítol a l’Àfrica Occidental del segle XX. No passem per alt que Gàmbia fou un dels territoris d’ultramar de l’imperi britànic fins l’any 1965. A ran d’aquesta dependència colonial, molts joves gambians foren cridats a files quan va esclatar la Segona Guerra Mundial. Els més vells de Baja Kunda i altres topants de l’Upper River, afirmen que algunes famílies van poder aturar la convocatòria del Ministeri Britànic de la Guerra a canvi sucoses compensacions. Els que no tenien ni cinc, amagaven els fills en els punts més remots de la sabana. Els intents de fuga foren en va: hi havia bocamolls per tot arreu. Ras i curt, diverses lleves de gambians, amb escassa preparació militar, van ser enviats a primera línia de foc. Els veïns de Baja Kunda mai ho han oblidat. Però encara fa més feredat quan t’expliquen que els gambians que van salvar la vida, un cop acabada la guerra, foren embarcats per la metròpoli en un vaixell que mai va arribar a Banjul, capital de Gàmbia. Hi ha veus que asseguren que Londres va fer mans i mànigues per tal d’estalviar-se les pensions dels soldats i altres pagaments de postguerra. Tant és així, que l’embarcació que duia els reclutes africans cap a casa va patir un naufragi intencionat, on hi van perdre la vida el gruix del passatge. Sobre el jovent d’una Gàmbia humil que es va veure embolicada en una guerra, que no era la seva, no se’n canta ni gall ni gallina.

El menyspreu cap al món negre persisteix en ple segle XXI, per més que es vulgui dissimular. Ngugi wa Thiong'o, novel·lista kenyata, afirma que els africans han estat mà d'obra barata des dels temps de l'esclavisme: «no han tingut gaires oportunitats de fer sentir la seva veu i les seves històries no han merescut gaire atenció». Thiong'o és del parer que el temps juga a favor dels oprimits que malden per recuperar la dignitat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Elogi de la transgressió

*Imatges cedides per l'autor

"L’Àfrica de les fronteres imperceptibles", per Quim Gibert

L’Àfrica de les fronteres imperceptibles

«De Baja Kunda a Murreh Kunda, en bicicleta, sempre has de seguir el camí principal. Són uns 10 kilòmetres. I un cop hi ets, la frontera senegalesa és a un parell de kilòmetres més amunt», em va dir un camperol. El camí principal no deixa dubtes a la sortida de Baja Kunda, un poblat de la Gàmbia profunda. Però a mesura que deixes enrere els conreus i t’endinses cap a la sabana, apareix més d’un camí. O per ser exactes, més d’un corriol, que sol ser inconcret i festejat per arbusts i matolls de diversa índole. I, en alguns trams, hi ha llot, que també has d’esquitllar. No les tens totes. De vegades sembla que, tot d’una, el caminoi s’hagi acabat. Els dubtes t’assalten: «què faig mig perdut allà on déu va perdre l’espardenya?», «em durà a alguna banda el suposat camí?» Penses que hauries de girar cua i no arriscar-te absurdament. Per acabar-ho d’adobar, en aquests viaranys no trobes ni un ànima. Tampoc un trist indicador. Quedes immers en la solitud d’una natura tropical. Aleshores, procuro fer servir la intuïció, que a voltes funciona, a l’hora de triar la ruta encertada. El sol pica de valent. La senda és més aviat costeruda. Noto molèsties en el genoll de tant de pedalejar, la qual cosa m’obliga a anar més lent i, sota una ombra, fer un breu descans. 

Quan baixo de l’atrotinada bicicleta per estirar les cames, descobreixo que circulo amb unes rodes mig desinflades d’una bici sense frens. Passo a prop de baobabs i petites llacunes, que apareixen a ran de l’estació de les pluges. Intento retenir la imatge d’aquests i altres escenaris pensant en el moment de fer la tornada. En la llunyania veig un bou pasturant i, uns instants més tard, un vailet que fa de pastor amb la resta del ramat. El bordegàs va per feina i s’esmuny amb el bovins per un costat del bosc. Seguidament veig un pare i el fill llaurant amb un cavall. Els pregunto si el llogarret de més enllà del sembrats és Murreh Kunda. Em fan un gest afirmatiu i respiro. Murreh Kunda (o Morreh Kunda o Mure Kunda) és un humil veïnat d’ètnia fula: bona part de les famílies viuen en barraques rodones cobertes amb sostres de canya. En un punt cèntric de Murreh Kunda hi ha un pou i una colla de dones fent anar la corriola. Els demano si em puc refrescar. Em deixen un cubell amb aigua. Una vegada remullat, els hi agraeixo el gest i me’n vaig a cercar una mena de botiga de queviures. Em ve de gust, una beguda. I aprofito per preguntar com s’arriba a la ratlla divisòria que separa Gàmbia del Senegal. Em diuen que és molt a prop i m’indiquen l’accés, però m’avancen que la línia fronterera és imaginària: no hi ha cap senyal ni per part de Gàmbia ni per part del Senegal. Enfilo en direcció Senegal. Passo per camps de cacauets i de blat de moro. I torno a entrar a la sabana. Calculo que he superat amb escreix els dos kilòmetres. Vull pensar que he trepitjat el Senegal. Em sento cansat. Em dic a mi mateix que avui m’he guanyat el sou. Hores més tard, escarxofat en un matalàs, llegeixo una reflexió de Gregorio Luri, pedagog: «hi ha la possibilitat de conèixer-te a tu mateix si no et perds?»

Però vaig arribar a entrar en el Senegal? Mai ho sabré del cert. És, al capdavall, aquest aire desconcertant i enigmàtic allò que fa més amè el viatge i, en definitiva, la vida. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?

*Fotografies de l'autor

"Renèixer de les cendres", nou número del digital "ACCIONA'T"

Elna celebrarà el Dia de la Memòria reivindicant la seva catalanitat

ELNA, DIA DE LA MEMÒRIA

Remembrança de la Massacre del 25.05.1285

Diumenge 27 de maig del 2018

De nou se celebrarà a Elna el Dia de la Memòria amb la col·laboració de l’Ajuntament d'Elna i de mossèn Oriol, arxiprest i canonge de la Catedral de la ciutat.

La recordança de la Massacre de la població d'Elna el 1285 és ara per ara l'única commemoració a la Catalunya del Nord d'un dels episodis més tràgics dels patiments dels nord-catalans per haver resistit als conqueridors francesos.

Després d’un setge de tres dies per tropes franceses i europees conduides pel rei francès Felip l’Ardit, la ciutat d’Elna va ser saquejada i la població massacrada dins la catedral incendiada. El rei francès, empès pel papa també francès, volia destronar a Barcelona el comte-rei Pere el Gran per a imposar-hi el seu propi fill.

Al Dia de la Memòria a la Catalunya del Nord palesem la voluntat de recuperar la memòria històrica, de lluitar contra el genocidi cultural i lingüístic i de contribuir a la presa de consciència nacional.

Volem fer constar que tenim herois propis i honorar la memòria de tots els qui van resistir a les ocupacions franceses i més particularment volem retre homenatge a la població d’Elna que va patir tants setges i destruccions per haver estat fidel a Catalunya al llarg dels segles.

Volem evidenciar que tenim una història mil·lenària diferent de la francesa, desconeguda per la població perquè és amagada o tergiversada. Igual com en tots els territoris conquerits i colonitzats per França no s’ensenya la història de Catalunya en el marc escolar; a la Universitat de Perpinyà sols s’ensenya, d’ençà d’uns trenta anys als estudiants de català (IFCT). No es divulguen ben entès les atrocitats comeses pels conqueridors francesos ni es demana perdó ni s’homenatgen les víctimes catalanes. Quan la contextualització històrica es fa imprescindible la premsa local i les oficines de turisme substitueixen el mot «catalan» per «mallorquin», «aragonais» i «espagnol» (cap rastre de l'estat català ni dels comtes-reis catalans!) i per no subratllar la catalanitat d’una obra o d’un artista famós, com ara el pintor Terrús d’Elna, exalten la seva «mediterranitat».

El silenci durant seixanta anys sobre els camps de concentració al Departament dels Pirineus Orientals i l’ús d’eufemismes per tergiversar les responsabilitats dels governs francesos queden evidenciats en el cas del Camp de Rivesaltes.

La creació del Memorial hi és molt recent i la seva gestació va durar molt perquè durant més de mig segle es va amagar el rol del camp: Camp militar (octubre del 1939), de trànsit, de tropes colonials franceses (1939), camp de concentració a partir del 1940 de refugiats catalans, espanyols, gitanos i jueus, camp de deportació amb via de ferrocarril cap a Auschwitz (1942), de detenció de presoners de guerra alemanys (deu mil) i col·laboracionistes francesos després de la guerra, camp «d'alberg», «d'internament», «de trànsit», «de retenció administrativa», de vietnamites, de combatents del FLN, d'harkis, de sense papers ... fins al 2007. El Camp de Ribesaltes utilitzat i legitimat pels governs de la Tercera República, de Vichy, del Govern provisori, de la Quarta i de la Cinquena República testimonia durant quasi setanta anys la barbàrie legal francesa. Segons Robert Badinter (agost del 2006) padrí del Memorial, el Camp de Ribesaltes «és un dels llocs més simbòlics [...] dels crims contra la Humanitat dins l'Europa i la França del segle XX». Amagat durant 70 anys.

Sense el coratge del periodista de L'Indépendant Joël Mettay, acusat de retenció il·legal de documents per haver volgut salvar de la destrucció els fitxers del Camp de Rivesaltes el 1997, sense la mobilització per defensar-lo d’associacions com la Federació per a la Defensa de la LLengua i la Cultura Catalanes que va denunciar en una petició «l’antecambra dels camps d'exterminació nazis», sense el testimoniatge a Perpinyà mateix de Friedel Bohny-Reiter (infermera del Socors Suís als mainatges al camp 1941/1942) s'hauria pogut continuar a ocultar el rol del Camp de Rivesaltes.

Al Dia de la Memòria a Elna denunciem les repressions tant del segle XIII com del segle XX i XXI que afecten la nació catalana sencera. Enguany denunciem el vergonyós silenci que fa el govern francès i les institucions europees còmplices del totalitarisme espanyol. Manifestem la nostra solidaritat amb tots/es els/les compatriotes perseguits, multats, engarjolats igniminiosament per voler l'aplicació del Dret a l'Autodeterminació, dret internacionalment reconegut, per voler la República catalana, un estat català independent.

El menyspreu dels nostres drets perdurarà a tots els Països Catalans mentre no tinguem, amb la República catalana confederal, la legitimitat, de ser, escriure, pensar i actuar amb total llibertat.

P r o g r a m a

11h00 – Missa en català a la Catedral d’Elna oficiada per mossèn Oriol amb la participació de la Coral Santa Eulàlia i la cantant Muriel Perpigna, professora de cant a la Casa Musical de Perpinyà. Per ajudar les famílies dels presos i exiliats polítics Muriel Perpigna participa en els Concerts per la Llibertat, de l'abril a l'octubre 2018, amb el col·lectiu creat per en Ramon Faura «Angelets de la Terra».

12h00 – Parlaments. Ofrena floral a càrrec de l’Institut de Projecció Exterior de la Cultura Catalana davant de la Placa commemorativa dels fets del 25 de maig del 1285 (Jardins de la Catedral).

13h30 – Dinar de germanor entre catalans del nord i del sud de l’Albera (inscripcions: 06 74 36 99 61).

15h30 – Visita guiada al Memorial de Ribesaltes (inscripcions: 06 74 36 99 61).

«Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert», per Quim Gibert

Més de 4 dècades en la solitud d’un tros del desert

Els vailets d’entre 7 i 11 anys d’Aguenit, una de les barriades d’Auserd, acudeixen a partir de les 8 del matí a la madrassa Víctimes de Swetto Zug, escola de primària dels camps de refugiats sahrauís. La lliçó núm. 19 de llengua castellana del grup-classe de 4t. B fa esment a El Uali Mustafà, atès que el 27-2-1976 va proclamar la República Àrab Sahrauí Democràtica, RASD. I, a més, va dirigir operacions bèl·liques contra l’exèrcit marroquí, en una de les quals va perdre la vida. Però la guerra de guerrilles havia començat un any abans a ran de l’annexió del Sàhara Occidental al Regne del Marroc. Tot i la superioritat militar marroquí, emparada per Estats Units i França, la coneixença del territori per part sahrauí allargarà els combats fins el 1991, moment en què es produeix una mena d’armistici. Però d’aleshores ençà, uns 180.000 refugiats sahrauís han quedat aturats en el temps en un racó pedregós de Tindouf, Algèria. En aquesta línia, Joan Canillas de Cooperació Osona-Sàhara apunta que «cap poble ha tingut a tocar tan a prop la seva independència com el sahrauí, i enlloc d’aconseguir-la, veu com ha de fugir d’ella precipitadament, després de patir violentament els atacs per terra i aire, enmig del desert, totalment indefensos contra les bombes de napalm i fòsfor blanc, amb un balanç de centenars de morts i ferits. I així és com van arribar a terres algerianes després de recórrer entre 400 i 600 quilòmetres, i muntar els primers campaments provisionals, on encara hi viuen, 42 anys més tard. Cap de nosaltres pot imaginar uns campaments com els que actualment ocupen els sirians a Idomeni o a Lesbos i que l’any 2058 encara hi fossin en les mateixes condicions que les actuals.»

A causa dels 16 anys d’hostilitats, el Polisario, moviment polític i militar sahrauí, aconseguirà fer presoners en repetides ocasions. Alguns dels presoners marroquins de guerra seran intercanviats per d’altres de sahrauís. Hi haurà captius, inclosos destacats càrrecs militars marroquins, que es quedaran anys sota control del Front Polisario. No obstant això, els serà assignat una feina (i un sou simbòlic); un modest habitatge; un hortet... I els sahrauís provaran, a partir de converses amb els presos marroquins, de generar reflexions en bé de la convivència. El dia que foren alliberats, el monarca alauita va manifestar que no eren soldats del Marroc i se’n va desentendre. Probablement la no-violència s’explicita amb gestos d’aquesta mena: tractant amb dignitat els presos de guerra i, fins i tot, deixant-los en llibertat a canvi de res. En aquesta línia, NOVA és una associació juvenil sahrauí que malda per aixecar ponts de diàleg arreu del Magreb. No passem per alt que hi ha marroquins contraris a les polítiques en el Sàhara de Mohamed VI. 

El poble sahrauí, mentre fou una província espanyola, també es va rebel·lar en diverses ocasions. Tant és així, que l’exèrcit franquista va necessitar del suport militar de França per sufocar els intents secessionistes dels anys 1954 i 1958. “De iure” (o per dret, amb reconeixement jurídic, legalment), el Sàhara Occidental és encara espanyol. El periodista Pere Tordera assenyala, que segons l’ONU, continua sent un territori no autònom «pendent que acabi la descolonització espanyola.»

Las semillas dan sus frutos és el títol de la lliçó de demà dels de 4t. B. Tan de bo també flueixi aviat una primavera sahrauí en aquest cul de món.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'Identitats. Convivència o conflicte?

«Mbrk, un dromedari sahrauí», per Quim Gibert

Mbrk, un dromedari sahrauí

«Kori creia que els camells també parlaven, perquè movien els llavis com les persones. Kori no sabia que el camell empassa primer tot el que li cap a l’estómac, i més tard ho torna a la boca i ho va mastegant poc a poquet. El moviment de les seves mandíbules i els seus llavis, remugant, li feia creure a Kori que els camells deien paraules». I és que Kori, el protagonista de Palabras de Caramelo (Ed. Anaya), és un vailet sord de 8 anys de Smara, un dels assentaments dels refugiats sahrauís a Algèria. A causa de la seva dificultat auditiva, Kori acudeix a un centre d’estimulació sensorial dels camps de refugiats. La mestra no se’n surt a l’hora d’ensenyar-lo a llegir i a escriure. I, per tant, Kori tampoc acaba d’entendre als humans per mitjà del llavis i de la cara. L’excepció és Caramelo, un camell de la seva tia. «Pensa que és l’únic que l’entén, i interpreta pels moviments dels seus llavis tot allò que li explica», aclareix Gonzalo Moure, l’autor del llibre infantil. Aleshores, Kori sentirà la impetuosa necessitat d’aprendre a llegir i escriure a fi i efecte de poder contar als amics i coneguts allò que li diu Caramelo.

Moure, que gairebé cada any visita l’enclavament sahrauí de la província algeriana de Tindouf, confessa que es va inspirar en el testimoni d’una xiqueta sorda dels camps sahrauís, que li va preguntar si els camells parlaven: «Per als seus ulls, sense el sentit de l’oïda, aquell moviment era com el de les persones al parlar».

Auserd, un altre dels poblats sahrauís a l’exili, és a mitja hora en cotxe de Smara. No hi manca tampoc un centre d’estimulació sensorial per a sords i cecs, que atén a 12 alumnes, d’entre 5 i 12 anys, amb una pèrdua visual o auditiva del 80% o més. Una de les mestres que hi exerceix, des de fa 4 anys, havia estat una ex-alumna. Just al costat hi ha una escola de diversitat funcional, on hi assisteixen 44 alumnes amb necessitats educatives especials lligades a la síndrome de Down; les deficiències cognitives; l’espectre autista, les alteracions del llenguatge... L’esmentada escola inclou un taller de costura i de fusteria per als adolescents. Les tasques professionals lligades a la funció pública són gairebé com un voluntariat: la remuneració és de 60 euros cada trimestre sempre i quan el govern de la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) disposi de liquiditat.

Hi ha granges de dromedaris (els camells són autòctons de l’Àsia) cap als afores d’Auserd i d’altres poblacions de l’exili sahrauí. Jatri és un dels veterinaris locals. Va cursar els estudis de franc a la Cuba de Fidel Castro. Em diu que cada matí es lleva a quarts de 5 per fer el seguiment, des de l’escorxador, dels exemplars sacrificats. La carn de dromedari és molt apreciada. Moltes de les famílies refugiades tenen bestiar a prop de casa, especialment cabres i bens, que pul·lulen al seu aire durant la jornada. I sempre hi ha algú que, a més a més, té un dromedari palplantat a ran de casa. Això sí, lligat d’una pota, a sol i serena, atès que si s’escapa, la feinada que hi ha per arreplegar-lo!

Mbrk, que vol dir sortós, és un dromedari jove d’Auserd, blanc i pacient, però quan se li acaben els torrons, deixa anar coces a tort i a dret. I fa xisclets de desaprovació quan l’ensabona el propietari. No vaig gosar donar-li conversa. Però més d’un probablement es pregunti de què podia parlar Caramelo amb Kori. Segur que en el relat de Gonzalo Moure queda desvetllat l’enigmàtic entrellat.

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Llengua i emoció

«Tala abhal», paraula de sahrauí, per Quim Gibert

Panoràmica d'un campament sahrauí a l'exili

«Tala abhal», paraula de sahrauí

«Tancam es ulls, imaginam fosca i silenci totals. Espai obert, fins i tot el cel, són platges infinites. Es aliments més primordials, falta i defecte brutals (...) Es meu desert, sempre es meu desert, són cactus, són espines. Un sol blanc, ficus vegetals, ses plantes signifiquen», així descrivien els mallorquins Antònia Font, l’any 2002, la llibertat, la magnitud, la longitud... dels deserts.

El sol i la manca d’aigua són els pitjors adversaris dels fills i nets d’aquells beduïns, que han deixat de ser nòmades. N’hi ha que s’han fet discrets hortets de raves, remolatxa, pastanaga, tomàquets, cebes... Però per a poder viure en els camps de refugiats sahrauís, que són a la hamada algeriana, allà on el desert es torna rocallós, la República Àrab Sahrauí Democràtica (RASD) ha hagut de construir plantes d’abastament d’aigua a partir de 9 pous d’uns 100 metres de fondària. No obstant això, la comunitat sahrauí a l’exili en necessita el doble. I és que el termòmetre s’acosta gairebé als 50 graus al pic de l’estiu. Els treballadors de la central d’osmoregulació diuen que la propera gran guerra serà la de l’aigua. Els consta que tant Estats Units com Rússia tenen identificats els principals aqüífers del món.

El suport internacional, inclòs el català (Generalitat de Catalunya, la Universitat de Girona, La Paeria de Lleida, un centenar ajuntaments catalans implicats, Medicus Mundi Catalunya...), ha estat cabdal tant per la creació, el 2010, dels citats dispositius de tractament de l’aigua com a l’hora d’impulsar el Laboratori de producció de medicaments de la RASD, entre d’altres iniciatives. Simultàniament a Auserd, posem per cas, s’han dinamitzat projectes familiars d’obertura d’una bugaderia; d’una fleca; d’una pastisseria; d’una pizzeria; d’una granja de llet de cabra; d’una fàbrica de cuscús... L’avançament de la dotació econòmica per fer aquestes inversions es retornada gradualment. Import que, al seu torn, serà destinat, en exclusiva, a finançar nous projectes.

Des del passat estiu el govern d’Alger ha fet arribar la llum als campaments. Tant la instal·lació elèctrica com el subministrament i el consum que se’n deriva, ara per ara, és de franc. Però, qui més qui menys, sospita que tanta gentilesa serà efímera. I que, llavors, no hi ha cap garantia que les famílies sahrauís, que solen funcionar amb pressupostos molt austers, puguin assumir la despesa. Algèria també es fa càrrec del manteniment de les carreteres.

Hi ha famílies que aprofiten els dies festius per fer obres d’ampliació de la casa. Per fer-ne més via, solen convocar parents i amics, que no paren de fer ciment i aixecar paret col·locant maons sota un sol imponent.

Un camió cisterna omple periòdicament el dipòsit d’aigua familiar de Marian i Ahmed. Mainara, neboda trapella de 3 anys, que viu al costat, em repeteix una i altra vegada «tala abhal». Dedueixo que em proposa a jugar amb ella, ara que justament no em ve bé d’entretenir-la. I és que, en d’altres moments del dia, li he fet festes. M’equivoco. El seu és un gest acollidor: em vol ensenyar casa seva. La traducció de «tala abhal», no és altra que «vine, entra.»

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències

*Fotografies: Quim Gibert