"Historiografia valenciana", per Tomàs Escuder

Historiografia valenciana

Hi ha un llibre que m’ha caigut de les mans. No per roí ni pel pes material. No. M’ha caigut perquè m’ha fet mal.

Són fets que solen passar quan es compara i mira més enllà de la immediatesa. I aquestes són coses que succeeixen més sovint del que un voldria. Especialment en allò que fa referència a la bibliografia dels nostres Països.

Anem a pams. Fa relativament poc m’endinsava en la lectura del volum  “Anar de debò “ de Borja de Riquer. Tot  un seguit d’articles de contingut nacional. Unes vegades tirant mà de fets històrics passats i d’altres més del moment actual. Ha estat una lliçó per saber què preocupa un  historiador i què ens deu preocupar als lectors generals.

Borja de Riquer fa la connexió entre fets passats i la seua projecció i interpretació amb la mirada actual. És, en definitiva, un llibre que parla de l’ara . Sense preocupar-se massa sobre la identitat dels catalans en termes genètics ni en termes culturals o socials.

Per un altre costat , quasi simultàniament, llegia el llibre de Ferran Garcia-Oliver “ Valencians sense ADN. Relats dels orígens”  Garcia-Oliver és  un historiador de prestigi i conscient del País. Ha fet treballs de gran valor sobre punts concrets de la nostra història medieval. Es un autor que jo seguisc des del 89 amb una obra com “Oc”.

És a dir, Ferran Garcia-Oliver és un d’eixos autors que donen prestigi a la terra. Però clar, com tots els altres ciutadans , es fa ressò de les necessitats i penúries de casa.

I així, en aquesta tasca per anar arrodonint el nacionalisme valencià, sempre, ai, tan limitat en extensió entre la gent valenciana, ha hagut de fer allò que, tal vegada no era el seu interès primordial . 

Però que per civisme, i espere haver interpretat en aquest sentit el seu darrer premi d’assaig “Joan Fuster” dels Octubre valencians , s’ha posat a escriure sobre l' ADN dels valencians.

Treball tal vegada necessari encara  per a una part important de la població per aclarir determinades qüestions sovint tergiversades per la mala llet de forces polítiques contràries al valencianisme. O simplement desconegudes del comú de la gent valenciana.

És un treball fet per seguir ,tal vegada,  contra situacions adverses , assumint l’esperit de la frase gramsciana “- Tindre el pessimisme de la intel·ligència, i l’optimisme de la voluntat”

I fins ací perfectament comprensible i lloable. Però el que , al meu parer mostra la diferència entre els treballs d’un historiador i l’altre és el camí que ells  han de prendre per defensar la societat en  què viuen.

I no és un detall insignificant ni esporàdic. La historiografia, però també els articles habituals en la premsa valenciana o catalana, es veuen obligats a tractar la realitat sobre unes premisses diferents per a cada territori  en certa mida. Cosa lògica per altra banda ,és clar.

I vist això el que cal esperar és que, conforme canvie la societat , la historiografia valenciana puga ocupar-se molt més de la situació present i de les propostes de futur, que no del passat o de la imatge social i simbòlica, ideal, que el poble valencià puga tindre d’ell mateix.

El llibre m’ha caigut de les mans perquè , una vegada i una altra hem d’anar donant voltes i revoltes a allò que som els valencians i valencianes. És un tema que ja tractà Fuster . Però que encara pesa en la imago mundi col·lectiva.

Tot i això, per sort, Dylan dixit, “els temps estan canviant”.  I ara tenim dins el cercle del poder polític una gent que sí  que sap qui som i als que no els cal preguntar-se cada matí d’on ve i quin és el nostre ADN.

Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor 

"Els riscos poden ser subtils i hem de ser-ne conscients", per Joan Morro

Detall d’un llibre de text de l’Editorial Edelvivies. Motiu de “debat” aquesta setmana a les xarxes socials.

ELS RISCOS PODEN SER SUBTILS I HEM DE SER-NE CONSCIENTS 
Joan Morro 

Una reflexió de Joaquim Torrent arran d’una altra que vaig fer jo entorn d’un curs universitari de “catalánvalenciano” m’ha motivat a voler remarcar que, a parer meu, alguns riscos que actualment acompanyen a la cultura catalana són cada vegada més subtils. El guionet del nom del curs pot ser un disbarat i una ofensa, certament, però n’hi ha més. Això és el que m’interessa apuntar. 

Anticatalanisme i catalanofòbia són coses diferents. Catalans i catalanisme, també. Així mateix, totes les cultures tenen condicions internes, externes i sempre evolutives. N’hauríem de ser conscients si no volem caure en antagonismes grollers, del tipus “els setciències contra els rucs”, “els bons contra els dolents”. Això és un risc. Per això vaig suggerir que des de diferents postures –pedants, buròcrates, folklòriques– es pot argumentar contra les intuïcions més fermes i els fets més contrastats inclús des d’una presumpta innocència. Sí, pràcticament tot es pot argumentar. No ho dic per fer elogis sinó per parar atenció. En aquestes postures fins i tot podem trobar a qui no és catalanòfob ni nega públicament la unitat de la llengua catalana però que, justament per argumentar en comptes d’amenaçar, contribueix a l’anticatalanisme d’una forma tan eficient com inesperada. 

Que l’Agència Tributària ofereixi serveis en català i en valencià no és equivalent a que una Universitat pública ofereixi cursos que diferencien l’idioma en dos noms, encara que les dues institucions puguin fer mal als ulls i a la salut de la llengua comuna. Dic que és un risc no entendre la diferència, i no ho dic per humilitat sinó per prudència. El funcionari de l’Agència Tributària potser no sap qui són Ramon Llull i Pompeu Fabra; el professor de la Universitat pública probablement sí que ho sap. Un Pericay és un Lizondo evolucionat. Intelligenti pauca. 

Paga la pena no oblidar que la inquisició, el colonialisme i el feixisme també tingueren arguments al darrere, de vegades presentats per grans pensadors; verbalitzar postures tot d’acord a premisses entrelligades i conclusions derivades, així com fer servir dades i dates d’una forma més o menys elegant, no carrega cap compromís amb cap moral en concret i alhora afavoreix la immunitat i la propaganda (un concepte, per cert, originàriament concebut per a dur a terme noves estratègies evangelitzadores). N’hi ha també els que, avui dia, sense sotmetre gent, argumenten contra les evidències de l’escalfament global o a favor del disseny intel·ligent. Inclús premis Nobel com el genetista James Watson han fet declaracions masclistes i racistes. Que facin servir la paraula i no merament la censura, els insults i les agressions és un factor que no hem de menystenir. Aquí rauria un altre risc. 

Argumentar millor no té per què ser políticament rellevant quan més d’una part argumenta. No garanteix tampoc ser més bo d’acceptar. Però qui argumenta, encara que tingui un límit (o molts), rep certa legitimitat a nivell social. No són pocs els promotors de l’anticatalanisme que ja ho saben. I el que saben des de fa temps és que fan l’agost cada vegada que acusem d’ignorància als que neguen la unitat de la llengua. 

Si vaig prendre com a pretext el curs de la UNED per acabar esmentant els gonelles d’última generació va ser precisament per a subratllar que els arguments, per febles i esbiaixats que siguin, poden arribar a convèncer si hi ha institucions favorables; unes institucions que de fet poden promocionar (per a major glòria de les estratègies anticatalanistes) que el català no té un únic organisme regulador o que hi ha qui vacil·la a l’hora d’esmentar-ne el nom, encara que la llengua referida sigui reconegudament la mateixa. 

Tenir més arguments no comporta tampoc més rellevància política. Alguns, en canvi, guanyen simpaties per barrejar quatre fonts, sobretot si poden aferrar-se a quelcom fàcticament respectable. No ho hem d’oblidar. En tot cas, els riscos no sempre són els que eren. 

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

"Del flamencoholandès al nilòticosaharià passant pel català-valencià", per Joaquim Torrent

Del flamencoholandès al nilòticosaharià passant pel català-valencià

Per Joaquim Torrent


*En relació a l'article "Els noms i les institucions", de Joan Morro

*"Es podria pensar que el guionet (català-valencià), que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma." 

I per què no l'espanyol-argentí, el francobelga, l'angloestatunidenc, l' austroalemany, el brasiler-portuguès, el flamencoholandès? I que no se'm digui que existeix el serbocroat, perquè, afortunadament, la relació entre valencians i principatins no té res a veure amb la relació existent entre serbis i croats, perquè a part que s'han massacrat històricament entre ells, els uns representen el món oriental i ortodox i els altres són uns paladins de l'església catòlica i la cultura europeooccidental.

Quant a l'expressió gallegoportuguès, caldrà recordar que ha estat imposada per l'absorció de les terres gallegues dins l'òrbita hispanocastellana, perquè, si no, ara simplement parlaríem de portuguès, de la mateixa manera que segles enrereúnicament es parlava de galaica lingua, i , en certs moments de la Baixa Edat Mitjana, es parlava de llengua valenciana per a designar la totalitat de la nostra llengua, cosa que no impedeix que,actualment, la denominació més generalitzada sigui la de llengua catalana.

El que és cert és que la denominació de les llengües és d'allò més variada i obeeix a múltiples raons. I que, també, es presta a les més barroeres manipulacions. Un exemple claríssim és la presència de la denominació «valenciano», amb la seva corresponent versió, en gran part de les pàgines i llocs web dependents del govern central –des del web de Muface al del BOE, per exemple–; versió que a penes es diferencia de la catalana per ridícules qüestions menors, amb la mateixa entitat per exemple que la diferència en el tractament entre castellà i andalús –allò de «¿cómo estais ustedes?», en lloc de «vosotros». Us imagineu que des de la Generalitat principatina es fes una web amb versions diferenciades en castellà i andalús? Oi que seria surrealista?Doncs així mateix és com obra el govern central, i el que podria arribar a passar amb la nostra llengua si triomfessin les tesi dels qui defensen la denominació català-valencià, ja que quedaria expedit el camí per a una possible fragmentació. 

Com deia Aracil: «Tu eres nilóticosahariano. Te lo digo yo chaval, que de eso entiendo mucho». Imagineu-vos el posat del nilòtico en qüestió: el mateix que hauríem d'adoptar els «nadius» d'aquest país –o països– davant certes ridiculeses terminològiques.

Joaquim Torrent, geògraf i escriptor

"Els noms i les institucions", per Joan Morro

ELS NOMS I LES INSTITUCIONS
Per Joan Morro

En aquest text el professor Joan Morro fa una reflexió crítica (no excepte se sarcasme) sobre l'ús que en fan algunes institucions de la doble denominació de la llengua catalana com a "català-valencià", i alerta dels problemes que pot ocultar aquesta nomenclatura per a la unitat de la llengua i de l'evident contradicció de no fer-ho amb d'altres llengües pels mateixos motius.







La UNED ofereix cursos de “catalán-valenciano”. És una bona notícia? És necessari aquest guionet? És realment necessària aquesta redundància? Per què la UNED no ofereix cursos de “castellano-español” o “inglés-americano”? Anem a pams.

L’última qüestió és bona de respondre. No calen els guionets i la redundància perquè el castellà i l’espanyol, així com l’anglès i l’americà, són el mateix idioma. Això no obstant, per raons que van des del nombre de parlants fins a qüestions històriques i polítiques, els dos idiomes comporten molta més varietat lingüística que el català. L’àmplia varietat del castellà i l’anglès, l’espanyol i l’americà, és deguda a què són idiomes cultes, d’alta cultura, no pas un motiu de diferenciacions substancials. Això ha esdevingut un principi especialment al·legat per acadèmics des que n’hi ha que vindiquen l’spanglish.

Es podria pensar que el guionet, que la redundància esmentada és adient per tal d’aigualir un conflicte buscat en el si d’una comunitat lingüística tradicionalment malmesa; un conflicte que per les característiques del qual costa de trobar entre castellanoparlants i angloparlants. Ara bé, si pensem en casos com els del galaicoportuguès o serbocroat, no es pot garantir que explicitar diferenciacions lingüístiques impliqui projectes de conciliació d’un idioma. El que sí trobem fàcilment són arguments que afavoreixen aquestes diferenciacions, naturalment. Pràcticament tot es pot argumentar. Només calen objectius i mitjans. Podem citar-ne tres tipus d’arguments en funció de qui els sol presentar.

Alguns –els més pedants– subratllen que les varietats són un motiu per se per fer-ne les diferenciacions corresponents. El problema d’aquest punt és que no és gens senzill de concretar críticament on comença i acaba una varietat lingüística. Al respecte és prou conegut que, per evitar maldecaps i agafar la drecera, molts tendeixen a afavorir les fronteres administratives. El cas de “català” i “valencià” n’és paradigmàtic.

Sovint lligats als anteriors, també els hi ha –els més buròcrates– que apel·len a textos legals. No per casualitat, el cas de “català” i “valencià” torna a ser paradigmàtic. Els Estatuts de catalans i valencians fan referència a diferents llengües oficials. Els juristes també hi fan la seva. Amb tot, no és gaire clar que això hagi de determinar l’estudi i les competències de qui ha d’aprendre normes ortogràfiques en comptes de jurídiques.

Finalment, trobem els que –els més folklòrics– pensen que el criteri per nomenar un idioma és com l’anomenen els seus parlants. Això no té ni cap ni peus per a qui ha estat fora del seu poble durant una temporada, encara que alguns ho defensin. Tornant al nostre cas, comporta que el mallorquí desbordaria un curs de “catalán-valenciano” i que permetria oferir cursos de “balear-mallorquín”. Més d’un ja ho està programant.

Val a dir que també hi ha arguments amb base acadèmica per tal de defensar un curs de “catalán-valenciano”. Un d’ells és apel·lar a que hi ha dues acadèmies oficials, a saber: l’Institut d'estudis Catalans i l’Acadèmia Valencia de la Llengua. Totes dues, però, sostenen que català i valencià són dos noms d’un mateix idioma. Així mateix, les universitats públiques catalanes, valencianes i balears eviten l’ambigüitat en la seva oferta acadèmica. Per què no ho fa una institució com la UNED?

En tot cas, són suficients les dues acadèmies i les dues accepcions nominals per a justificar un curs de “catalán-valenciano”? Penseu que els gonelles d’última generació (1, 2) apel·len a aquests dos fets, tot reconeixent la unitat del català, per a justificar una Gramàtica Normativa Balear. Significa això que, si l’aconsegueixen, s’hauria de justificar un curs de “catalán-valenciano-balear”? Seria això profitós per al futur de l’idioma?

Les paraules poques vegades són del tot innocents. 

*Joan Morro és professor de la UNED i investigador del CVARG de la Universidade dos Açores.

Més informació de l'autor

Interllengües… o caos!, per Toni Barceló

Fa pocs dies, els diaris es feien ressò de la mort d'un ós bru a la Reserva Natural Integral de Muniellos (Astúries) a causa d'un dispar. També aquestes setmanes passades s'ha sentit a parlar molt del greu risc que suposen l'ancoratge i el fondeig de les embarcacions recreatives per a la vida de les praderies de posidònia de la Mediterrània. La consciència mediambiental de la població no és, ni molt manco, la ideal, així com tampoc ho són les polítiques aplicades pels estats. Això no obstant, d'unes dècades ençà les campanyes de sensibilització han proliferat de tal manera que ja formen part de les informacions que manejam quotidianament, i és estrany el cas en què el tractament de notícies relacionades es faci des d'una perspectiva d'indiferència o de posicionament contrari.

Per què, idò, no passa el mateix quan es parla de cultures i de llengües? Racisme lingüístic –i dels altres–, vulneracions dels drets lingüístics –i dels altres–, llengües i formes d'organització de la vida col·lectiva en extinció, etc.; tot això no en forma part, també, del medi natural? Per desgràcia, tot plegat ens és quotidianament familiar. El més curiós és que els mateixos mitjans que s'escandalitzen per la mort d'un exemplar d'una espècie animal en perill d'extinció (El País, El Mundo, ABC) reprodueixen sistemàitcament un cofoi discurs supremacista, consubstancial a l'espanyolisme lingüístic, contra tot allò que faci referència a la diversitat cultural i lingüística, especialment quan es tracta de fer caure les llengües pròpies distintes de la castellana dels ciutadans de l'estat espanyol.

El pensament dicotòmic, basat en la disjunció excloent –x o y, però mai x i y a la vegada–, és un procés cognitiu característicament humà que, generalment, porta adossada la valoració maniquea de les opcions en competència –x és bo; y és dolent–. Però el paradigma de la complexitat permet depassar aquesta conceptualització ambivalent de la realitat i ofereix opcions alternatives de conciliació entre suposats antagonistes. Aquest és el principi teòric a partir del qual segons el lingüista Albert Bastardas podem formular la filosofia sostenibilista, que és un model econòmic, social i ecològic que es troba en el punt d'intersecció entre el desenvolupament, l'equitat i la preservació del medi que supera l'oposició tradicional entre creixement econòmic i continuïtat dels recursos.

La teoria tradicional del creixement econòmic es fonamenta en dues idees bàsiques. Des del punt de vista ontològic, concep l'univers com un conjunt d'unitats discretes i aïllades en què l'ésser humà estaria en el nivell superior. Des del punt de vista operatiu, les necessitats dels humans justificarien l'impacte que les seves activitats poguessin provocar en l'entorn. L'ecologisme, en canvi, entén la realitat com un sistema integrat d'interrelacions interdependents complexes en què l'ésser humà és una peça més. La relació amb l'ecosistema estarà dirigida per la necessitat d'alterar-lo tan poc com sigui possible per assegurar-ne la continuïtat de tots els elements perquè la supervivència de l'espècie en depèn. El model tradicional és lineal, mentre que el model ecologista és cíclic.

L'obra de Bastardas Cap a una sostenibilitat lingüística s'inscriu en el corrent del pensament ecologista. En aquest petit assaig, l'autor proposa la tesi que és possible conciliar la bilingüització/poliglotització d'una comunitat lingüística amb el manteniment de la seva llengua primera, i ho fa aplicant l'esquema del desenvolupament sostenible al contacte lingüístic. Tradicionalment, el pensament sociolingüístic ha tendit a pensar els processos de bilingüització/poliglotització d'un grup com un estadi intermedi que mena irremeiablement cap a la substitució del codi d'origen. Bastardas, en canvi, proposa que «la bilingüització és potser una condició necessària però no suficient per explicar l'evolució cap a l'abandonament intergeneracional de les varietats pròpies» (p.29).

Per tant, hi ha casos en què la bilingüització/poliglotització sí que provoca l'abandonament intergeneracional de la varietat pròpia. Bastardas en distingeix dues grans tipologies: el contacte vertical i l'horitzontal. La primera es refereix a la integració d'un territori i el grup humà que l'habita en una estructura politicoadministrativa superior. La pèrdua de control sobre l'organització de la vida col·lectiva augmentarà la probabilitat de nativitzar la llengua al·lòctona i d'abandonar la pròpia. La segonas fa referència a l'exposició directa a una altra llengua. En aquest cas, el factor determinant serà la relació entre el volum demogràfic i el grau de compactació dels grups en contacte, però les circumstàncies del context també hi influiran. Sovint ambdues tipologies es produeixen simultàniament.

En qualsevol cas, en aquests processos s'ha de tenir en compte els sistemes de representació de la realitat i l'autoimatge. Les grans interllengües (anglès, castellà, portuguès, francès, etc.) solen ser portadores d'un relat supremacista que exalça la pròpia llengua i desacredita les altres, que considera inferiors. La valoració jerarquitzadora de la diversitat lingüística es basa en la fal·làcia que hi ha llengües intrínsecament més ben dotades que d'altres per comunicar-nos, fet que les faria preferibles. Però com ja ha estat demostrat, no es coneixen dades lingüístiques que suportin aquesta teoria (us recoman La dignidad e igualdad de las lenguas, del professor Juan Carlos Moreno Cabrera); per tant, cal incidir en l'igualitarisme lingüístic: totes les llengües són igual vàlides.

Aquest podria ser un argument de pes en favor de la conservació de la diversitat lingüística: si totes les llengües són igual de vàlides, per què hauríem de preferir-ne unes per sobre de les altres? Per què hauríem d'assassinar llengües en sèrie? L'activitat lingüística és, en darrer terme, activitat cognitiva, i la multiplicitat en què es materialitza la capacitat lingüística de l'ésser humà –les llengües del món– ens aporta una informació preciosa i única de com funcionen els mecanismes de la ment que no hauríem de malbaratar: també matam una part d'aquest patrimoni quan matam una llengua. Però potser el motiu més sòlid que tenim per treballar per la conservació de la diversitat lingüisticocultural és que no tenim una necessitat racional per haver d'anar-hi en contra.

És imperatiu que aconseguim involucrar els estats i els organismes internacionals en l'activisme per la linguodiversitat, però també hi ha moltes coses que podem fer els individus en la nostra quotidianeïtat. L'efectivitat dels discursos glotofàgics també depèn de les representacions de la realitat i les pràctiques dels parlants de les llengües minoritzades. Per tal que no malmetem els nostre ecosistema sociolingüístic, Albert Bastardas ens proposa que facem servir exolectes només quan sigui «raonablement necessari» (p. 22), precisament perquè de forma compulsiva i inconscient tendim a fer el contrari. Ja ho hem dit: haver de triar entre una interllengua o el caos sovint és un fals dilema. Tu o jo no és necessàriament una disjunció excloent.

La qüestió, en una paraula, és aquesta: podem conèixer o usar dues o més llengües sense que hi hagi necessitat que renunciem a cap. Aquesta situació serà sostenible en gran mesura si l'ús que en feim de cadascuna és equilibrat en proporció a l'ús que en feim de les altres i si les valoram positivament. Així com la sostenibilitat d'un model econòmic depèn de l'adaptació dels sistemes d'aprofitament dels recursos a la dinàmica de l'ecosistema, és a dir del grau de pressió que hi exerceixen i el ritme que hi imprimeixen, caldrà calcular l'impacte sociolingüístic que tendran qualssevol tipus de comportaments o mesures, siguin exclusivament lingüístiques o no, sobre la dinàmica de l'ecosistema sociolingüístic, tant des del punt de vista sincrònic com diacrònic.

Presentació "Pere Mauri l'últim pastor càtar", de Wilfried Beck

Divendres 16 de setembre a la Llibreria Parcir de Manresa hi haurà la presentació del llibre Pere Mauri l'últim pastor càtar, de Wilfried Beck. L'event està programat a les 20 h.

Hi estau convidats!

"Una triada que cou", per Tomàs Escuder

Diputats del PP empren la senyera contra el Consell

UNA TRIADA QUE COU

Ja sabem que les cites d’autors clàssics  , com  internet, serveixen per a tot. Amb evidents reserves, això no es pot oblidar .

Si citem un alemany avui en dia no pensarem que parla des del nacionalisme. Però si és un sociòleg de prestigi com Ulrich Beck sí que podem pensar que l’encerta prou quan parla de la relació que existeix en el pensament actual , principalment entre els estats forts, entre estat, identitat nacional i idioma únic.

És un tema del que en deuríem parlar sense passió a dins de l’estat espanyol; principalment en el centre. A l’ampla “messeta”.

El que Beck diu no és nou. I no ho és, principalment quan toca aquells ítems anteriorment citats. Però , seguint l’anàlisi que feia en una de les seues obres , parlava d’una situació que cada vegada resulta més certa i alhora  un repte.

Diu , per exemple, “ vivim uns moments en el què les fronteres han deixat de ser reals”.

Certament la constatació que fa té un valor important. Convé però matissar. Per un costat no es pot dubtar que les fronteres no han deixat d’existir per a una gran massa d’emigrants i refugiats. Per a ells la frontera política és una muralla. No  tant la física, malgrat tindre el mar Mediterrani pel mig o territoris hostils. La guardada per forces repressores sí que té una realitat palmària i terrible.

Per una altra banda per a qui no hi ha fronteres , de cap tipus, és per al capital. Que ni tan sols s’ha de moure físicament . Els fluixos de l’economia 2.0 es mouen amb total llibertat i ningú no els diu res, ni els posen al davant gent armada.

Certament les fronteres , fins i tot les físiques, son ara més fàcil de creuar que en temps passats, de manera clara per a mols milions de persones  dins grans espais territorials com ara  els USA, Xina o el pseudo imperi de la UE.

• La tríada perversa : estat més identitat nacional més idioma únic tenen una força que , repetida com un mantra, impossibilita la comprensió d’un discurs diferent.

Però aquest panorama no ens pot fer oblidar que, precisament molt conforme amb l’esperit dels temps que vivim d’un món virtual, s’han alçat unes fronteres invisibles que marquen. I ho fan de manera majoritària en uns entorns en els quals els media , com quasi sempre, estan en mans dels poderosos.

Aquestes fronteres mentals, aquests  tics mentals que imperen sobre la major part de les poblacions on l’estat és fort, tenen una importància cabdal per a entendre la posició i el conflicte que patim aquells pobles i nacions que no comptem amb un estat al darrere.

La tríada perversa : estat més identitat nacional més idioma únic tenen una força que , repetida com un mantra, impossibilita la comprensió d’un discurs diferent. No deixa créixer un pensament alternatiu.

I és clar: repetits aquest axiomes ad infinitum per les poderoses instàncies del poder, acaben convertint-se en la sola manera d’entendre la convivència social i els seus valors afegits.

Amb aquestes premisses resulta difícil, per als marginals del poder com som els valencians, els illencs i fins a cert punt també els principatins,  construir una alternativa que siga audible a la resta de l’estat. Res de nou... els intents de diàleg per la nostra part venen de lluny.

I el problema no és solament que tinguen el poder mediàtic per a propagar el seu missatge sinó que ho fan amb més força gràcies a una condició humana que afecta i actua sobre elements molt primaris i elementals.

• La triada és una imatge , com ho són els mites. El que hem d’aconseguir , amb independència dels vots, és construir uns mites propis.

Els tres conceptes al·ludits tenen la condició d’allò que en termes antropològics quasi podríem anomenar “ el pensament salvatge” . Es a dir valors arrelats en sentiments més que no pas en la raó. I resulta molt difícil actuar contra aquests conviccions.

Considerables estudis en aquest camp han demostrat que vora un 95 % de les nostres decisions són irracionals. Per tant , no es tracta tant de fer valdre els nostres arguments via la raó com de mostrar-nos forts i, fer que consideren les nostres exigències com un sentir, una voluntat. O, aconseguir-ho  per la força de les urnes. Tasca considerable però a la que hi estem obligats. La resta és per a ells, ja ho sabem, fum de palla.

La triada és una imatge , com ho són els mites. El que hem d’aconseguir , amb independència dels vots, és construir uns mites propis. Aquesta és una guerra de mites més que no solament de símbols. I hem de guanyar també  l’espai simbòlic per a tindre un lloc en el món global.

Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor