[L'endemà des d'Andorra 2017] "Sant Joan a Andorra", per Maria Cucurull

 

(Font imatge)

Com cada any, amb motiu del solstici d’estiu, una expedició andorrana convocada pel Centre de la Cultura Catalana i Aina enfila la muntanya del Canigó per anar a cercar la flama. Un cop encesos els fanalets i les torxes, els excursionistes tornen cap a casa amb la voluntat de fer arribar la flama arreu dels PPCC. A Andorra, any rere any, varia la parròquia amfitriona i, per tant, un cop arribada la comitiva, cada any, es llegeix el manifest en un indret diferent del país. A la tarda, en canvi, el lloc de trobada és sempre a Casa de Vall, on les autoritats del país esperen els amfitrions per rebre la flama i encendre així el peveter.

Un cop s’ha fet l’encesa del peveter amb tots els honors, cada parròquia encén un fanalet, que serà el que després servirà per fer cremar les fogueres i les falles de les diferents parròquies. Malgrat que en aquesta època de l’any els dies són llargs, els fallaires esperen que sigui negra nit. Els primers de desfilar són els menuts, que fan giravoltar boles lluminoses de colors variats; seguidament, arriben les guspires, les torxes, rodes de foc que cremen amb força i cercles que giren i il·luminen els carrers la nit de Sant Joan.

Després del cava i la coca de recapte, ja a la mitjanit, arriba la revetlla. Festa, xerinola i ball fins a la matinada, tot i que alguns no s’allarguen gaire, ja que el dia 24 de juny només és festiu a les parròquies d’Andorra la Vella i Encamp.

Maria Cucurull

Professora de catal

i  activista cultural

[L'endemà des de la Catalunya del Nord 2017] "Des del 1966 amb la Flama del Canigó la nació en marxa", per Daniela Grau

(Font imatge)

Com a catalans posem sempre molt èmfasi en el respecte dels drets democràtics i pot semblar normal que cadascú opini sobre les nostres festes, la bandera, etc., però en el cas de Sant Joan, diada triada com a Festa Nacional dels Països Catalans, crec sincerament que és massa tard per plantejar-se si és pertinent o no, pel fet que és una realitat ja des de fa mig segle.

Fa anys i panys que el Cercle dels Joves de Perpinyà, que va encendre els primers focs ja als anys cinquanta i s’encarrega a la Catalunya del Nord de la promoció i distribució de la Flama, va proclamar que Sant Joan és «Festa nacional dels Països Catalans». L’any 2008 E. Benach, president del Parlament de Catalunya, va declarar en rebre la Flama que és el «símbol d’unió dels Països Catalans».

L’any passat la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans (la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià [PDaD], l'Assemblea Sobiranista de Mallorca [ASM] i l’Assemblea Nacional Catalana [ANC]) va reivindicar «la unió d’un poble. Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans». Gairebé tres-cents municipis del Principat de Catalunya han firmat la moció d’Òmnium per declarar el 24 de juny Festa Nacional dels Països Catalans. L'Espai Mata de Jonc incentiva la crida per tal que tots els municipis s’hi sumin.

Sant Joan, Festa Nacional dels Països Catalans es fonamenta ben evidentment en la gènesi i el sentit de la Flama del Canigó. Des del 1962 s’havien teixit lligams entre «germans catalans d’una i altra banda»; és a dir catalans conscienciats, arran d’un romiatge i de l’encesa d’una flama el 16 d’agost al Canigó. Osonencs i ripollencs hi portaven un ram del llorer de Folgueroles plantat per Jacint Verdaguer.

Aquells contactes anteriors possibilitaren el primer esborrament simbòlic de la frontera franco-espanyola, imposada arran del Tractat dels Pirineus, i de la mutilació de Catalunya el 1659: el 23 de juny del 1966 dos catalans del Nord, Gilbert Grau i Josep Deloncle, decidiren de portar la Flama al Coll d’Ares en una acció prèviament concertada amb Esteve Albert, polifacètic patriota refugiat a Andorra amb qui Grau col·laborava des del 1959, amb el Cercle dels Joves de Perpinyà i amb dos osonencs, Martí Cassany, president de la Unió Excursionista de Vic, i Ramon Torra, soci fundador del Grup Excursionista de Manlleu.

Grau relatà l’èxit a A. M. Escarré, abat de Montserrat, aleshores exiliat: «davant dels policies francesos i castellans tot va fer-se en català; n'Esteve Albert i en Deloncle feren uns parlaments molt patriòtics i si no varen anar a la presó serà que “els temps han vingut” o que la gent que hi participava era massa nombrosa i entusiasta» (Arxiu G.Grau 29.06.1966).

Grau, capdavanter del nacionalisme polític al Nord a la segona meitat del segle xx, i Deloncle, carismàtic fundador del museu de les arts i tradicions al Castellet a Perpinyà, conferiren a la Flama la dimensió política que té des d’aleshores perquè ambdós aspiraven a la reunificació dels Països Catalans i al reconeixement de Catalunya dins una Europa de les nacions.

La Flama, símbol geopolític. D’entrada ja s'evidencia en la denominació «Flama del Canigó». A l’Estat francès es divulga que «les muntanyes són fronteres naturals». Encendre la Flama al Canigó entre catalans dels dos vessants és doncs restablir una veritat històrica falsificada cientment, és contrarestar mentides franceses i espanyoles oficials erigides en dogmes per assentar la política colonial dels dos estats. Muntanyes i valls propiciaren unes relacions pactistes entre els habitants que donaren pas a estructures jurídiques de tipus confederal, d’inspiració totalment oposada al centralisme i a l’absolutisme.

 

La Flama, símbol històric. El Canigó congrega els mites fundacionals de la nació; és el bressol de la nissaga dels nostres comtes-reis que forjaren un estat independent durant uns vuit segles. Ens remet a l’extraordinària figura de l’abat-bisbe Oliba, el personatge clau de l’any mil amb les constitucions de Pau i Treva. Segons l’Enciclopèdia Catalana (volum 16), «es deu a Oliba una primera concreció de la idea de pàtria aplicada a les terres catalanes». La Flama és doncs la reminiscència d’una història mil·lenària fonamentada en pactes i institucions lliurement consentits, posteriorment anorreats pels conqueridors francesos i espanyols.

La Flama, símbol cultural i patriòtic. El Canigó ens remet també a dos grans patriotes que compartien el mateix ideal al principi del xx: el poeta Jacint Verdaguer i el bisbe d’Elna-Perpinyà Carsalade du Pont. El poble català agraït féu tant a l’un com a l’altre enterraments multitudinaris. El 1902 Carsalade organitzà –entre les ruïnes de Sant Martí del Canigó que restaurà– els Jocs Florals prohibits sis mesos abans a Barcelona per l’absència de bandera espanyola. Un aplec multitudinari hi tingué lloc. Encendre la Flama al Canigó és continuar la tasca de salvació de la llengua, del patrimoni i la identitat malmeses.

 

Símbol de la unitat i la unió dels Països Catalans. El 1964, F.Pujades i A. Llech, organitzadors dels Focs de Sant Joan, demanaren a Deloncle com relatà ell mateix «d’encendre dins el Castellet la flama que pujaria després a la pica del Canigó […], s’és encès la foguera de la unitat i germanor catalana, puix que les branques que cremaven venien de pertot arreu de les terres catalanes de València, Barcelona, Mallorca, Andorra i l’Alguer […], les mil roses de les fogueres de la unitat de tot un poble».

 

Símbol de la resistència a l’annexió francesa. El Castellet és la presó on foren torturats els patriotes catalans que resistiren a l’annexió francesa. La Flama encesa al Castellet el 1964 és doncs per la voluntat dels protagonistes el memorial dels terribles patiments imposats pels francesos als catalans del Nord al llarg de segles per conquerir el territori amb saquejos, setges, i traumes col·lectius encara avui no superats, prohibició de la llengua, falsificació i manipulació de la història, per mor que la rendició i l’afrancesament fossin definitius.

 

La Flama, símbol de la voluntat de reunificació dels Països Catalans i d’independència. Amb Grau i Deloncle la flama aposta per una Catalunya reunificada i alliberada. Grau, estretament relacionat amb compatriotes del Principat de Catalunya ja independentistes als anys trenta com E. Albert, J. M. Batista i Roca i J. Ballester i Canals, fou l’introductor al Nord dels mapes de Països Catalans editats per Ballester. Ja el 1965 afirma en una carta a E. Albert: «des de fa anys, jo jugo el paper de la reunificació i de l’alliberament de les terres catalanes» (7.11.1965). Fundador el 1973 del Partit Federalista Europeu de Catalunya (Països Catalans), denuncià les catastròfiques conseqüències del colonialisme francès en tots els àmbits i obrà pel reconeixement internacional de Catalunya com a conjunt dels Països Catalans.

La Flama, una eina de conscienciació nacional. Grau desitjava que la transmissió des de la Catalunya del Nord de la Flama fos acompanyada d’un missatge de conscienciació nacional: «la finalitat dels focs per damunt dels partits és el desvetllament d’un poble de vuit milions de persones per fer-li entendre que SOM tots UN» (10.03.1975). Volia que la Flama generés «certitud política i convenciment de la nostra unitat geogràfica, històrica, política i sentimental» (23.06.1984). «Sant Joan amb ses fogueres és per excel·lència la festa de la Confederació catalana, creació aquesta de la voluntat nacional secular d’un poble. […] Sant Joan 1985 vol ser la crida de la reunificació sense uniformisme planificador a la manera dels dos potents centralismes que ens ofeguen! Volem […] obtenir totes les nostres llibertats nacionals i fer de la Flama del Canigó l’abrandament […] de la fe en el nostre esdevenidor de nació, segura de la seva voluntat d’independència».

Daniela Grau Humbert

Elna, 12/06/2017

[L'endemà des dels Països Catalans 2017] L’oportunitat d’instituir formalment el 24 de juny com a Diada Nacional dels Països Catalans, per Enric Duran

(Font imatge: Viquipèdia)

Una vaga reminiscència històrica? Una idea romàntica? Una excusa per al folklorisme? Un objectiu impossible per esperonar els txakres de l’activisme? Una realitat geopolítica..., potser només cultural o econòmica? Avui parlem dels Països Catalans.

Dos mots amb una densitat semàntica tan àmplia que molts ciutadans pertanyents a cinc estats diferents acostumats a sentir-los els han percebut uns amb impermeabilitat epidèrmica, uns altres amb el control de velocitat posat, aquells amb la lupa del científic enganxada a l’ull esquerre o amb el climatitzador heptazonal identitari al màxim.

La història dels set territoris (el País Valencià, la Catalunya del Nord, Andorra, l’Alguer, les Illes Balears, Catalunya i la Franja de Ponent) va ser comuna fins al segle xvii, quan, mitjançant el Tractat dels Pirineus (1659), Felip iv de Castella va cedir unilateralment a França el comtat del Rosselló i part del de la Cerdanya, en el marc del final de guerra dels Trenta Anys a Europa. La primera gran queixalada a la terra comuna. El borbonisme es fa present de manera ben poc discreta.

Posteriorment, la Guerra de Successió al tron d’Espanya va acabar també amb un altre gran estrip als Països Catalans. En el marc dels acords del Tractat d’Utrecht (1713), en què es va fer la repartidora dels territoris europeus dels vençuts, Felip v de Castella va acordar que Menorca restés en mans angleses i que l’Aragó perdés la sobirania i passés a dominació castellana.

I finalment els terribles Decrets de Nova Planta. L’absolutisme impregnava el Regne d’Espanya i arribava fins als nostres dies, sota la forma del franquisme econòmic i sociològic que encara se les campa per l’Estat espanyol. Felip v de Castella va portar la cua de la Guerra de Successió al nivell de guerra civil, i per dret diví i dret de victòria per les armes va anorrear a consciència tota norma, tot dret diferencial, tot costum, tota institució i tota llengua altra que el castellà, amb una eficàcia demolidora.

Si en aquest pla històric es confirma la integritat dels Països Catalans fins fa tot just 358 anys (Tractat dels Pirineus), és en l’àmbit lingüístic on la unitat dels territoris de parla catalana es fa més palesa. Amb diferents nivells de codificació formal si es vol, el fet indefugible és que tots parlem una mateixa llengua. I ens hi entenem –encara que a cops no ens comprenguem, malauradament. En aquest sentit, fixeu-vos que l’absolutisme centrípet de la capital d’Espanya s’ha esforçat fins a l’extenuació i el ridícul per adobar la secessió lingüística, per atribuir valors pejoratius als dialectes i per patuesitzar la llengua on més li calia. I la República Francesa tampoc és el paradigma de la sensibilitat lingüística...

El legislador espanyol sabia que la llengua és un potentíssim element identitari, i que calia combatre’l amb tota la guerra sociològica possible per evitar la mirada transfronterera entre comunitats germanes. Calia dividir. De manera cruel i cruenta molts cops. No fos cas que els veïns es miressin, parlessin, es comprenguessin i s’adonessin del potencial que tenien com a regió econòmica de l’eix mediterrani i del fet que, a la llarga, una confederació tenia possibilitats de reeixir donades les aspiracions comunes.

I d’altra banda, després de les ensulsiades induïdes des del centre, la tímida realitat cultural compartida que un esforçat regionalisme va arribar a atribuir als set territoris s’està veient avui en dia superada amb escreix per la força de l’aire fresc que ha arribat sobretot a les Illes i al País Valencià. La llengua i la cultura pròpies i, per tant, la identitat comuna van recuperant posicions, empeses a tot drap per una vitalitat i una il·lusió renovades sense la fèrula del PP, és clar.

Els moviments per la llengua; la Confederació d’Entitats Sobiranistes dels Països Catalans; la Xarxa Vives d’Universitats; l’Institut Ramon Llull; l’eventual reciprocitat de mitjans de comunicació entre els pobles integrants dels Països Catalans (amb la gran riquesa i comprensió i respecte mutu que reportaria la difusió en directe de tots els parlars); la Declaració de Palma, pacte subscrit entre els governs de les Illes, el Principat i el País Valencià per avançar conjuntament en la nació cultural comuna, convidant-hi, en un futur pròxim, l’Alguer, la Catalunya del Nord i Andorra; la Federació Llull; Òmnium Cultural; el Sindicat d’Estudiants dels Països Catalans i altres centrals sindicals d’abast general; la nova gramàtica de l’Institut d’Estudis Catalans, que amplia en gran mesura les aportacions de tots els parlars catalans; la col·laboració entre La Bressola i Acció Cultural del País Valencià (ACPV), i la del Moviment Franjolí per la Llengua i la Plataforma per la Llengua per fornir de llibretes escolars els estudiants de la Franja, i aquest dilluns, 19, els responsables de les Conselleries de Cultura Santi Vila, Fanny Tur i Vicent Marzà conversaran a la casa de Joan Fuster, a Sueca, amb motiu del 25è aniversari de la mort de l’escriptor.

És importantíssim destacar aquí el paper de les entitats en el marc de la Xarxa Europea ELEN per la Igualtat Lingüística, a l’hora d’elaborar, aprovar i difondre el Protocol per a la Garantia dels Drets Lingüístics, també anomenat Protocol de Donostia. Doncs bé, entre les entitats que treballen en aquesta xarxa per promocionar i protegir les llengües regionals o minoritzades d’Europa hi ha el CIEMEN, Escola Valenciana, ACPV, Consello d’a Fabla Aragonesa, Euskal Confederaria, Iniciativa pol Asturianu, Institut d’Estudis Occitans, Kontseilua, La Bressola, Obra Cultural Balear, Òmnium Cultural, Plataforma per la Llengua, Rol des Estudios Aragonese i la Societat Catalana de Sociolingüística, entre d’altres.

Una tasca efectiva, callada, amb un gran calat per a la defensa de les llengües minoritzades a Europa impulsada en gran mesura per les entitats radicades en les terres que van de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, una realitat geogràfica per on farà el seu recorregut aquests dies precisament la Flama del Canigó, continuadora d’aquells ritus prehistòrics, druídics, del solstici d’estiu, de culte al foc, a la fecunditat de la terra, a l’energia i a la renovació.

Els equips portadors de la Flama baixada del Canigó el 23 de juny, diada de Sant Joan, recosiran els set territoris amb aquest símbol potent de cohesió i d’identitat, com a imatge que de flames n’hi ha de moltes menes i que cada territori seguirà el seu propi estil de foc, el seu propi ritme intern de cara al futur. I que molts focs constitueixen una gran foguera, oi?

Les flames, la fecunditat, la renovació, la tradició mil·lenària, la unitat... són els valors transmesos per la que en molts àmbits ja és considerada Festa Nacional dels Països Catalans. Només ens hi falta la decisió confederal, des de l’àmbit social o el polític ─o tots dos─, perquè sigui sancionada i pregonada d’una vegada per sempre com la Diada dels Països Catalans.

País Valencià-Catalunya. Una geo-estratègia, per Tomàs Escuder

PAÍS VALENCIÀ –CATALUNYA . UNA GEO-ESTRATÈGIA 

En el moment actual hem de tirar la mirada cap a baix. Els esdeveniments i la dinàmica accelerada en algun sentit  ens empeny a mirar la realitat des de perspectives  pegades a terra. Per a que un excés de distància mental o ideològica no ens faça perdre la perspectiva.

I és que, malgrat intents i desigs polítics la realitat més pregona s’imposa. Es en aquesta línia que la geo-estratègica cobra el seu sentit .Clar que es pot analitzar la dinàmica o la situació actual des de diverses i variades perspectives. Totes resulten vàlides. Però oblidar allò que hi ha de més immediat és un mal camí.

No es tracta tampoc de ser deterministes. I pensar que la geografia, la història o l’entregent ho condiciona tot i per sempre. No.  Eixe determinisme ens duria a creure que , per exemple, un doctor en filologia catalana al País Valencià, entra a un establiment d’una ciutat valenciana i es dirigeix al mostrador parlant en la seu llengua. I doncs, no. Aquest amable professor parla en castellà amb una naturalitat esborronadora.

Vet ací perquè no som deterministes i pensem que es poden canviar  actituds, formes,  condicions, la història futura ... si ens hi posem.

El dia ú d’octubre és la data per celebrar el referèndum  sobre el  futur de Catalunya. I una part del territori nacional té dret a preguntar-se quin futur ens espera si aquesta independència del Principat s’aconsegueix.

Mirem , de moment per on ens unim el País Valencià i la Catalunya estricta. Es un territori on es toquen les comarques del Baix Maestrat, Els Ports, el Matarranya i el Montsià. I considerem , com a mínim quatre variables que condicionen la unió entre el nord i el sud: el territori, les vies de comunicació la demografia i last but not least, les fronteres administratives.

Entrar en detall a analitzar cada un dels ítems seria una feina massa ampla per a dur ací. Ens limitarem només a insinuar apunts que ens ajuden a reflexionar.

El primer: parlem d’un territori estret d’extensió, de pocs quilòmetres en comparança amb d’altres llocs ,  muntanyós  cap al nord i amb  una plana litoral mig trencada pel sud. De fet és  la part del territori més prima del conjunt.

Les vies de comunicació, les  infraestructures ara tan de moda, són escasses i deficients i només existents com a tals vora la mar. En l’interior les carreteres són dolentes i no inter-conecten les comarques del nord amb les del sud sinó que es van fer en funció dels ens “provincials” i tot ho condicionen. De tren no n’hi ha.

 Pel que fa a la demografia es veu que són unes comarques de poca densitat poblacional  i , encara, aquesta projectada de forma desigual sobre el territori . A les planes sí que hi apareix una població completa i dinàmica. A les poblacions interiors és una d’envellida , incompleta i que no es renova o poquíssim.

Finalment tenim el problema de les divisions administratives que corresponen a un model imposat i gens afavoridor d’unes relacions de proximitat entre les dites comarques. Causa d’entrebancs de diferents tipus i que, per la dinàmica política diferenciada dels dos territoris, crea  disfuncions i distància.

Ja hem dit que no som deterministes. Però aquesta realitat la tenim. I ser-ne una altra, més convenient , ens ajudaria.  No és a les nostres mans ara, de moment, canviar-la. Però és un tema sobre el qual caldria reflexionar perquè això pot contribuir a una millor simbiosi I no només per a aquestes comarques, naturalment, sinó per a la totalitat dels nostres territoris. De la mateixa manera com s’haurien d’enfocar   les relacions físiques , geo-estratègiques , amb la resta dels territoris .

En els moments actuals els dirigents polítics viuen molt més pendents de la dinàmica diària . I desgraciadament,  aquests problemes es deixen ajornats sine die esperant una ocasió més idònia. El futur també depèn de la mirada al nostre entorn més immediat!

                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor