"Un territori contundent"(1) Per les terres altes del País Valencià, per Tomàs Escuder

UN TERRITORI CONTUNDENT

Per les terres altes del País Valencià

Qui no camina no veu res. La millor manera de conèixer un territori és fent-ho poc a poc. Al ritme que la natura imposa.

El caminant ja sap que no tot el món pot gaudir i disposar de les hores i dels dies al ritme que voldria. Els temps avui són ràpids . I la misèria de les presses molta. Però aquest caminant, per històries de la història té temps i  es prepara quatre foteses ben elegides, perquè és cosa de limitar el pes. Les entafora en la motxilla i consultat l’horari del bus arranca cap a la parada.

El recorregut és direcció Morella. No La Vella, sinó l’actual, la pròspera i turística capital històrica dels Ports.  Unes 4 hores des de La Plana i ja em veus al petit cor de la noble ciutat. El viatge en bus ha estat interessant: hem passat per dins de tots els pobles del recorregut en una mostra de que els serveis al públic via subvencions funcionen. I això i dona al País una vida que, malgrat ser, tangencial a l’oficial i urbana, fa normal i possible una forma de vida quotidiana serena, amable i plena.

Em quede a l’hostal La Muralla per 30 € amb el desdejuni inclòs. . Pessimisme del propietari respecte al futur del seu establiment malgrat que el turisme és la font d’ingressos més important , de lluny, de la ciutat. Ho fa només la seua edat o és més que això?

Veig Morella en un ambient poc usual. El juliol la gent va a la platja i , a més, és entre setmana. Pocs turistes en comparança a d’altres èpoques de l’any . Però evidentment ací aquesta és l’activitat econòmica imperant.

Per la nit fa una fresca que ja voldrien allà baix! He recorregut els llocs que mai no es veuen d’ací: “ l’alameda” . Un passeig on s’hi amaguen el poliesportiu , institut, piscina… i gent del poble prenent la fresca i bevent cervesa en un cau mig hippy, mig  etnomodern : parelles de gent jove, vells, xiquets…el món complet i en harmonia estiuenca.

I avui, sense matinar massa per ser el primer dia, toca  Vallibona

El recorregut comença baixant des de la Porta de Sant Mateu. Al poc tire a l’esquerra i entre ja en la muntanya regular i típica dels Ports. Vaques als tancats. Després el paisatge s’ha anat fent divers. Més bosc de sabina, carrasca i la matissa habitual. Tot el recorregut és costa amunt.

La primera pujada matadora per trobar-me encara massa fresc ,acaba a la boca mateix del barranc d’Els estrets. Nom molt ben posat perquè la senda el recorre pel mateix fons. Totalment sec però; ni un toll. Massa sequera!. El rocam fa ombra i dona un aire reverencial al conjunt.

En tot el trajecte no m’he topetat amb ningú. És el plaer del caminant solitari. A l’hostal-alberg l’agradable sorpresa d’una casa plena de fotografies i motius artístics propis d’una certa manera d’entendre el món rural des de la urbanitat. La parella de Tere, l’hostalera, és Manel Bellver, fotògraf de les mogudes  valencianes dels 70. Conegut de  Francesc Jarque.

En la lectura , a la terrassa, veient els cingles del Cérvol, m’endinse en els plets entre els pobles de la comarca  i  Morella per l’ús i aprofitament del bosc. I un fet simptomàtic dels canvis de mentalitat. Tal vegada en sentit contrari a l’usual i que seria interessant saber-ne el perquè: en l’escrit dirigit als jurats els dels pobles ho fan , en 1692 en castellà. Pel contrari , en 1691 en la resposta de defensa  ho fan en català. Quina seria la raó? No la veig.

Alguns  vells del poble, vinguts de visita a l’estiu ja que de nòmina només en són un parell,  juguen a la botifarra com joc de cartes. Interessant la toponímia tan diversa i abundant : un signe de vida intensa passada  concentrat en unes paraules. Tal vegada  aquesta abundor actua  com suplència d’un referent mental  sobre el qual dipositar l’activitat  intel·lectual d’uns habitants sense cap accés a alguna forma de cultura ? I quina pobresa la meua per no poder ni  saber designar tant d’accident territorial! Clar que hauria estat interessant trobar-me algun vianant, trescador de bancals o excursionista vulgar... Però en  una comarca on la mitjana és 1 habitant per km2 resulta poc menys que impossible. . De toponímia no n’he recollit però sí del lèxic ramader. La paraula “vedaller” en sentit de pastor  o guardià  la veig en un llibre sobre els conflictes territorials.

El recorregut des de Morella passa pel coll del Peiró trencat. Un indret de bosc escàs, ginebre menut i prats propis de l’alçada dels 1123 m. . Pujats des de la capital  i els seus 900 m . Des d’ací dalt escenari superb. Un seguit d’onades de serres, cims i colls que, a ple dia i sol fort, semblen retalls de garlanda.

L'únic viatge de descobriment autèntic no consisteix en anar a llocs nous , sinó en tindre uns altres ulls.

Marcel Proust

Proposta de Constitució provisional de la República Catalana per al període transitori [Miquel López Crespí]

Compartim la proposta de constitució catalana publicada al blog de l'escriptor i activista mallorquí Miquel López Crespí, i que contempla la totalitat del territori dels Països Catalans.

Font: http://blocs.mesvilaweb.cat/anselm/?p=272179

Proposta de Constitució provisional de la República Catalana per al període transitori

Proposta de Constitució provisional de la República Catalana per al període transitori

Article 1
1. La República Catalana és l’Estat Nacional lliure, independent, sobirà, indivisible, democràtic, social i de dret de què es dota el poble català sota els principis de la llibertat, la igualtat, la justícia i la solidaritat. En el període transitori fins a l’adopció de la Constitució definitiva en referèndum nacional, la present Constitució provisional és la Llei Fonamental de la República Catalana: l’Estat, els individus i les entitats hi estan subjectes; les lleis en deriven, sota pena de nul·litat.
2. La sobirania nacional de Catalunya resideix en el poble català, del qual emanen els poders de la República.

Article 2
1. El territori nacional de Catalunya és constituït pel domini lingüístic català. Transitòriament, però, el territori estatal de la República Catalana se circumscriu al de l’antic Principat de Catalunya autonòmic, amb els corresponents sòl, subsòl, plataforma continental, aigües interiors, mar territorial, espai aeri i estratosfera jurisdiccional.
2. Els territoris de la resta dels Països Catalans tenen dret a incorporar-se a la República Catalana.
3. A títol transitori, també la comarca occitana de la Vall d’Aran forma part integrant de la República Catalana, al si de la qual es constitueix en Estat Nacional Autònom, amb plena salvaguarda dels drets lingüístico-culturals, sociopolítics i altres que li corresponen com a territori nacionalment occità, incloent-hi el dret a la plena normalitat lingüistica amb oficialitat exclusiva de la llengua nacional, el dret a l’autogovern, el dret a la lliure autodeterminació sense ingerències, el dret a la lliure relació amb la resta d’Occitània i el dret a mantenir relacions exteriors.

Article 3
1. El català és la llengua pròpia de la nació catalana, la comuna del poble català i l’oficial de la República Catalana. Tots els catalans tenen el deure de conèixer-la i el dret d’usar-la. No hi és exigible el coneixement ni l’ús de cap llengua altra que el català.
2. És tasca prioritària de la República Catalana de dur a terme la plena normalització social de la llengua catalana i de remoure els obstacles que l’entrebanquen, amb l’objectiu que el català, tal com li correspon, torni a ésser la llengua d’ús habitual, general i socialment necessari en tots els àmbits i activitats de rellevància pública.
3. La República Catalana defensa i protegeix els drets lingüístico-culturals i sociopolítics dels connacionals de la resta dels Països Catalans.
4. L’Institut d’Estudis Catalans és la màxima autoritat quant als aspectes científics i normatius de la llengua catalana.
5. La llei regula les facilitats per a l’ús i ensenyament d’aquelles llengües que són presents a Catalunya a conseqüència de les diverses onades immigratòries que ha conegut el país.
6. Totes les garanties que la present Constitució estableix per a la llengua catalana en territori de Catalunya s’entenen establertes per a la llengua occitana a la Vall d’Aran.

Article 4
1. La bandera de la República Catalana és la nacional tradicional, rectangular de quatre barres roges sobre fons groc, tot formant, així, un camper de nou franges horitzontals alternades i de gruix igual, cinc de grogues i quatre de roges. L’amplada i la llargada de la bandera guarden una relació de 2:3.
2. L’escut de la República Catalana és triangular curvilini, amb el camper anàleg a la bandera col·locada verticalment.
3. L’himne nacional de Catalunya és la cançó de Els Segadors, en l’harmonització moderna i amb la lletra d’Emili Guanyavents.

Article 5
La capital de la República Catalana és la ciutat de Barcelona, sense perjudici que les institucions supremes del poder de la República Catalana disposin, així mateix, de seus permanents en altres ciutats de Catalunya.

Article 6
1. La República Catalana s’estructura territorialment en municipis, comarques i regions. Totes aquestes demarcacions administrativo-territorials tenen personalitat jurídica plena i gaudeixen d’autonomia en llur àmbit per a la gestió dels interessos respectius, segons els principis de descentralització, subsidiaritat, proximitat, eficiència, simplicitat i unicitat.
2. La denominació oficial dels municipis, de les comarques i de les regions ha d’ésser apropiada per al territori i respectuosa amb la genuïnitat toponomàstica catalana.

Article 7
1. En l’instant de proclamar-se la independència de Catalunya, gaudeix de la ciutadania catalana tota persona que, sota ciutadania espanyola, tingui veïnatge administratiu a la República Catalana, incloent-hi la Vall d’Aran. En rebre la ciutadania catalana hom perd la ciutadania anterior.
2. A partir de la independència, gaudeix de la ciutadania catalana:
a) tota persona nascuda a Catalunya de pare o mare catalans;
b) tota persona nascuda a Catalunya de pares estrangers, llevat que aquests reclamin per a llur fill o filla la ciutadania de l’Estat d’origen;
c) tota persona nascuda a l’exterior de pare o mare catalans, previ acompliment de les formalitats que la llei assenyala;
d) tota persona d’origen estranger que adquireixi la ciutadania catalana d’acord amb la llei;
e) tota persona titular de ciutadania aranesa.
3. Els connacionals de la resta dels Països Catalans no són reputats estrangers. La llei regula el procediment d’urgència per a conferir la ciutadania catalana per naturalesa als connacionals que la sol·licitin.
4. L’obtenció de la ciutadania catalana per naturalització comporta la plena equiparació legal amb els catalans per naturalesa. Per tal d’obtenir la ciutadania catalana per naturalització, la persona interessada:
a) ha de sol·licitar-la expressament d’acord amb les formalitats legals;
b) ha de residir habitualment a la República Catalana havent-hi residit un mínim de deu mesos l’any durant els cinc anys immediatament anteriors a la demanda de naturalització;
c) ha de saber parlar, llegir i escriure en català de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura catalanes; o bé, en cas que tingui voluntat de residir a la Vall d’Aran, ha de saber parlar, llegir i escriure en occità de manera suficient, així com conèixer suficientment la història i la cultura occitanes;
d) ha de prometre la Constitució.
5. El règim de doble ciutadania resta condicionat a reciprocitat mitjançant tractat internacional.

Article 8
1. La República Catalana reconeix els drets humans i en garanteix el lliure exercici.
2. Tots els catalans i catalanes són iguals davant la llei, sense discriminació per raons de sexe, color, llengua materna, religió, opinió, ascendència familiar, origen nacional, opció sexual, nivell cultural o qualssevulla altres circumstàncies personals o socials.
3. La majoria d’edat es fixa en els divuit anys.

Article 9
Els estrangers que es troben en territori de la República Catalana, apàtrides inclosos, gaudeixen dels drets i llibertats establerts per la present Constitució i les lleis que en deriven, excepció feta dels drets electorals i de l’accés a la funció pública; i tenen el deure de respectar la Constitució catalana i d’observar les lleis del país.

Article 10
El dret de sufragi i el règim electoral es basen en els principis següents:
a) són electors tots els catalans i catalanes majors d’edat, tret d’aquelles persones legalment excloses del dret de sufragi per condemna judicial o per incapacitat mental;
b) són elegibles tots els catalans i catalanes majors d’edat que acompleixin amb les formalitats establertes per la llei, incloent-hi els connacionals d’altra ciutadania;
c) el sufragi és lliure, igual, únic, universal, directe i secret, essent les candidatures uninominals o plurinominals i, en aquest darrer cas, de llista tancada i desblocada;
d) les eleccions s’efectuen segons sistema electoral proporcional de coeficient prefixat i circumscripció electoral única, coincident, aquesta, amb l’àmbit territorial en què tenen lloc els comicis. En el cas específic de les eleccions legislatives, calen trenta mil vots per a ésser elegit diputat o diputada.

Article 11
1. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són el president de la República, el Parlament, el Govern i el Tribunal Suprem de Justícia.
2. Les institucions supremes del poder de la República Catalana són inviolables. Les persones que les informen o les componen són inviolables per les opinions manifestades i pels actes efectuats en l’exercici del càrrec; durant el període de llur mandat gaudeixen d’immunitat, i no poden ésser detingudes sinó en cas de delicte flagrant, ni inculpades ni processades sense l’autorització prèvia del Parlament.
Disposicions derogatòries i abolitòries

Primera
Des del mateix instant de la proclamació de la independència nacional, resten derogats a Catalunya i a la Vall d’Aran:
a) la Constitució espanyola de 1978;
b) l’Estatut d’autonomia de Catalunya de 2006, llevat d’aquells punts que siguin aplicables com a text suplementari de la present Constitució provisional, d’acord amb la Disposició transitòria tercera;
c) tot l’aparell legislatiu i reglamentari que imposava l’oficialitat i l’ús de la llengua espanyola i que coartava la normalitat lingüística del català, així com de l’occità a la Vall d’Aran;
d) els tractats i altres acords internacionals signats per l’Estat espanyol, en la mesura que afectessin Catalunya o la Vall d’Aran.

Segona
Resten abolides a Catalunya i a la Vall d’Aran les províncies, els partits judicials, les regions militars i altres demarcacions supramunicipals imposades per l’Estat espanyol, conjuntament amb les institucions corresponents; així mateix, hi resta derogada la legislació en què recolzaven, en tot allò que superi l’àmbit municipal.

Disposicions transitòries

Primera
Passen a la propietat de la República Catalana totes les pertinences que l’Estat espanyol i la dinastia borbònica tenien al territori estatal català fins a l’instant de la proclamació de la independència nacional.

Segona
Els poders públics retiraran celèricament de les dependències oficials tots els símbols de significació colonialista, secessionista i regionalitzadora. Així mateix, procediran a corregir la toponímia viària en sentit anàleg.

Tercera
A títol transitori, tot el sistema jurídic vigent a Catalunya i a la Vall d’Aran fins a la proclamació de la independència nacional continua essent-hi d’aplicació preceptiva en la mesura que no hagi estat expressament derogat ni contradigui la present Constitució provisional o les lleis i disposicions que en deriven.

Quarta
En el període d’interinitat que s’obre amb la proclamació de la independència, els antics president de la Generalitat de Catalunya, Parlament de Catalunya i Govern de la Generalitat de Catalunya es constitueixen, respectivament, en president de la República, Parlament i Govern provisionals.

Cinquena
En el termini màxim de sis mesos, comptats a partir de la proclamació de la independència, i a convocatòria del president provisional de la República Catalana, se celebraran eleccions a l’Assemblea Constituent, encarregada d’elaborar i aprovar el text de la Constitució de la República Catalana, el qual serà sotmès tot seguit a referèndum nacional.
Disposició final

La present Constitució provisional entrarà en vigor en el mateix instant d’ésser proclamada la independència nacional de Catalunya al territori de la República Catalana, i restarà derogada en entrar-hi en vigor la Constitució de la República Catalana adoptada en referèndum nacional.

Redacció: Pol Sureda

Unes agendes en català a la Franja i "el perro del hortelano", per Òscar Adamuz

Fa uns mesos a Fraga es va gestar un projecte engrescador de la mà de diversos col·lectius impulsat principalment per la Plataforma per la Llengua i editades per Agenda de la Terra. Es tractava de fer arribar pel curs vinent unes agendes en català a les escoles de la Franja de Ponent.

En aquella primera trobada ens vam veure, a banda de la PxL,  representants del Casal Jaume I de Fraga i del Moviment Franjolí per la Llengua, a més de contactar amb l'associació de Pares del Matarranya en defensa del Català CLARIÓ. Les agendes reberen el suport de la Diputació de Lleida.

Teníem la intenció que el contingut de les agendes fos el més plural possible, que estiguessin referenciades en la Franja i connectades amb la resta del domini lingüístic. Sabíem que era un projecte ambiciós, complicat i no exempt de riscos, però la il·lusió que l'alumnat franjolí tingués unes agendes en la seva llengua ens impulsà a tirar-ho endavant.

La distribució als centres educatius de la Franja i l'acceptació dels continguts de l'agenda fou un èxit, fruit de l'esforç, la dedicació i la complicitat d'una xarxa de persones que el va fer possible.

La cosa anava bé, i n'hi havia previstes sengles presentacions de les flamants agendes a les primeries de setembre a Fraga i Lleida.

• Novament, l'espantall pancatalanista serveix d'excusa per no fomentar l'ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el "català d'Aragó"

I vet aquí que les agendes (ja reservades a centres de totes les comarques catalanoparlants d'Aragó), van topar amb la política d'interessos de partit i les queixes respecte a que els xiquets i xiquetes de la Franja tingueren agendes en la seva llengua i amb informació d'arreu de la catalanofonia (dates assenyalades, diades, mapes lingüístics i comarcals, etc.) van trascendir a les Corts aragoneses de la mà del PAR, ordenant llavors el govern aragonès que es retirin les agendes i no les facin servir els centres educatius el curs vinent per "invadir competències d'Aragó en relació als continguts i identificació de les zones lingüístiques de la comunitat".

Mentre els anticatalanistes treuen pit, un cop més, els grans perdedors d'aquesta història són els alumnes franjolins, que d'acord a la voluntat del govern aragonès, no podrien gaudir d'una eina amb la que treballar a l'escola en la seva llengua pròpia.

Novament, l'espantall pancatalanista serveix d'excusa per no fomentar l'ús del català a les aules i ha fet emporuguir una DGA* que diu defensar el "català d'Aragó", això sí, que estigui ben isolat de la resta del territori amb el que comparteix llengua, un català que després de dècades d'autonomia encara espera la seva normalització i un estatus digne a dins de l'Aragó.

Tanmateix fan, com es diu en castellà, el paper del "perro del hortelano, que no come ni deja comer" mentre milers de persones a la Franja veuen conculcats els seus drets lingüístics dia rere dia.

Òscar Adamuz

Moviment Franjolí per la Llengua

DGA* Diputació General d'Aragó

Pactar com qui es juga la pell, per Tomàs Escuder

Pactar com qui

 es juga la pell

Ja sabem que no és  el mateix ser ric que pobre, anar en cotxe o a peu, ser agermanat o botifler...i que hi ha qui  en un pacte es juga la pell, i qui es pot permetre riure.

Vivim temps d’esperança per als valencians. Malgrat tant d’atac persistent i malèvol contra la nostra pervivència com a poble, com a País.

El pacte , per a  l’actualitat  i per al futur , ens interessa si s’hi contemplen de tu a tu, d’igual a igual.

Al llarg de la nostra història els esdeveniments ens han anat , principalment, a la contra. Deu ser per allò de que som fenicis i per tant comerciants i viatgers i no guerrers i habitadors de castells.

Hem patit i patim desfeta darrere desfeta. I no parle només de les militars. I , tanmateix, resistim i , sortosament però, per insistència com a grup ens trobem davant unes circumstàncies relativament bones. Inimaginables fa només uns pocs anys.

Com ens demostra la història dels llibres però també la personal només que tinguem uns quants anys  els avanços han estat considerables en alguns aspectes. Deixem però les disquisicions d’aquest tipus per a un altre moment. Ara, el que hi ha sobre la taula,són les relacions immediates que les diferents forces polítiques tenen en l’agenda.

Ara el que s’imposa de manera  un tant peremptòria però també perversa, és el pacte.  Del que diuen els que manen que cal que n’aprenguem.

Som fenicis, ja ho he dit, i els valencians estem acostumats al pacte. Ho hem fet i ho farem. Però pacte vol dir contracte entre iguals. I no imposició  entre aquell qui té la força ( i parle de totes les forces: militars, religioses, econòmiques i of course, polítiques i legislatives) . I nosaltres en aquest punt, una vegada més, i com quasi sempre, estem de la banda dels que no tenen quasi altra opció sinó la de  claudicar.

El valencianisme compta amb un braç polític com mai l’havíem tingut.

Volem pactar sí. I no sols per un govern més o menys. Sinó que ho volem fer per al conjunt del nostre país, per al nostre futur. De manera general i global. Es a dir pactar podent decidir nosaltres sobre quin model ens interessa més com a valencians. I no pactar únicament per a quatre anys de legislatura i per designar un parell de personatges poc  interessats en la  problemàtica nacional valenciana.

A nosaltres, el pacte , per a  l’actualitat  i per al futur , ens interessa si s’hi contemplen de tu a tu, d’igual a igual, les nostres propostes. A nosaltres ens va la pell com a poble.

Els temps són millors ara  del que han estat mai per la força del valencianisme . Un sentiment clar i rotund que  compta amb un braç polític com mai l’havíem tingut. Es una cosa bona i novedosa en molts aspectes. Però precisament per aquesta situació de novetat i de desconeixement dels jocs de poder instal·lats a Madrid hem de ser lúcids, previnguts i cautes.

Acceptem si voleu la nostra subordinació política a un orde exterior i més fort. Perquè , de moment, no ens queda una altra opció. Que siga però a canvi d’obtindre beneficis i concessions puntuals en alguns punts de  bàsica importància.

Clar que necessitem el pacte. Però un que , des d’un principi considere la nostra condició de ciutadans i ciutadanes del mateix nivell que els altres.  I, si amb la nostra voluntat pactista no se’ns considera be caldrà que plantem cara. I fer-ho a la manera com sabem. Resistint com la mata de jonc a les embranzides que sempre hem patit. No vindrà d’una vegada més. Eixa capacitat de resistència ningú no ens la pot negar. Portem dos-cents anys aguantant.! Però entenem que és hora , pel moment  de la història que vivim,  de que els nostres polítics busquen el pacte Però amb la consciència clara de que ens hi juguem la pell.

Tomàs Escuder

"Notes per a una identitat valenciana al sud", per Josep Escribano

Notes per a una identitat valenciana al sud

Publicat a la revista Saó

Josep Escribano. President d’El Tempir

Diguem-ho clar i ras: després de més de trenta anys d’autonomia, el sud continua sent un territori perifèric en el conjunt del país. No és l’únic, però. El Maestrat i els Ports també ho són. Això sí, una perifèria especial, perquè són terra de cruïlla juntament amb les Terres de l’Ebre. Nosaltres, per contra, som frontera lingüística, paradoxalment plens de fronteres internes (històriques, identitàries, lingüístiques…) que ens desvertebren com a valencians. Amb tot, tant l’un com l’altre, malgrat tenir realitats demogràfiques, econòmiques, culturals i sociolingüístiques ben diferents, són terres que saben trobar-se i entendre’s a l’hora de coordinar esforços i reivindicar el progrés econòmic i social de la seua gent i la voluntat irrenunciable d’incardinar-se en un projecte unívoc de país que els tinga en compte i que respecte els particularismes territorials.

Ara bé, fóra infantil atribuir la culpabilitat absoluta d’aquesta qualitat de perifèria en el cas del sud a les elits governants del Cap i Casal que han tingut una voluntat feble, en uns casos, o nul·la, en uns altres, de vertebrar el País Valencià des de l’aprovació del nostre primer Estatut d’Autonomia. La culpabilitat també cal atribuir-la a les classes dirigents de les grans ciutats i pobles del sud, perquè, si bé no han tingut un projecte clar de futur per al seu municipi –excepte l’urbanisme salvatge en molts casos–, tampoc l’han tingut a l’hora de reconnectar el migjorn amb la resta del país; o si l’han tingut, aquest no ha remat mai a favor dels interessos del conjunt del poble valencià. Hem patit i patim el famóscampanilisme italià.

Per tant, el gran repte dels pròxims anys és avançar en la construcció de la identitat valenciana de la línia Biar-Busot cap avall una vegada que aquests més de trenta anys d’autonomisme han permés l’aparició, des de la societat civil, d’una mínima infraestructura local, comarcal i supracomarcal que treballa per la dignificació de la llengua, la cultura i la vertebració territorial. Parlem d’un nervi cívic que empeny els partits polítics a assumir aquests objectius amb major o menor fortuna. I si es tracta de «fer valencianitat», la qüestió següent a plantejar és si es pot construir aquesta valencianitat a partir de la llengua.

Certament, el valencià crea valencians al sud. Una realitat diferent és la de les comarques centrals, on, el parles o no, ja ets valencià pel simple fet d’haver nascut en la província administrativa de València. Algú podrà dir que també es pot ser valencià parlant en castellà (o fins i tot anglés o àrab). Efectivament, es pot ser valencià sense parlar valencià. Però és a les terres del sud on la valencianitat com a identitat és més qüestionada o poc sentida llevat que sigues valencianoparlant. En altres paraules, com podem passar de ser administrativament valencians a ser emocionalment valencians amb sentit de pertinença?

Atesa la pluralitat lingüística i d’origen de la nostra gent, cal dir que la valencianitat no és crear escoles, centres sanitaris o carreteres de manera asèptica. La valencianitat implica també «ànima de ser» perquè ho fórem i ho serem, és a dir, voluntat d’impregnar en tots els valencians la voluntat ferma de millorar totes les seues condicions de vida en un projecte col·lectiu, il·lusionador i transformador que tots podem construir conjuntament i, per tant, fer que pague la pena «ser valencià» per a un oriolà, un alacantí o un elder.

I la llengua? En quin lloc queda en aquest projecte? Un analista amatent comprovarà que la llengua és en l’actualitat un element molest al sud per als interessos electorals dels partits polítics en general. Per a uns, és una nosa en el seu projecte de fer d’Elx la capital del Baix Vinalopó-Baix Segura, on el castellà continua tenint un paper vehicular, i el valencià mereix respecte i consideració, però se li nega el caràcter de llengua de cohesió social. Tan sols s’hi apliquen polítiques voluntaristes de promoció que no molesten o qüestionen l’estatus de l’espanyol. Per a altres, el valencià ha de quedar reclòs al seu estricte àmbit familiar, de manera que es moga entre la marginalitat pública i la total desprotecció. Fins i tot, la llengua corre el perill de quedar restringida a un tret identificador d’una ideologia concreta, una ideologia de tribu, i no patrimoni de tots els habitants del migjorn. Però és obvi que no parlar valencià o no tenir-lo com a segona llengua patrimonial t’allunya de la valencianitat i et fa caure en l’altra alternativa identitària: l’alacantinitat (i en algunes zones, en la murcianitat), succedani de l’espanyolisme provincial.

Per a El Tempir, el valencià és el tret que ha de permetre la identitat valenciana al sud. I ho defensem per diverses raons: la primera, perquè la millor proposta de vertebració del sud ha de fer-se des del sud i per al sud, amb la complicitat del Cap i Casal; la segona, perquè en eixe projecte no s’exclou a ningú ni per la seua llengua ni pel seu lloc d’origen, i en atenció a això cal aprendre a gestionar el multilingüisme i la multiculturalitat a casa nostra; la tercera, perquè aquí, com a la resta del país, la valencianitat és plural i, per tant, haurem d’assajar vies que permeten fer viables o possibles que «ser alacantí és la manera de ser valencià» o «ser oriolà és la manera de ser valencià»; la quarta, posar les bases de millora de les condicions de vida dels nostres conciutadans perquè pague la pena ser valencià, oferir-los un pack en què el valencià entre com un element més, bàsic i imprescindible, que l’integra. Si podem materialitzar aquestes quatre premisses en els pròxims anys, avançarem en identitat, avançarem com a poble.

És així i no d’una altra manera que el valencià podrà tenir les mínimes garanties de ser llengua de cohesió social i constituir un incentiu laboral i una excel·lent eina generadora de relacions afectives per als qui no siguen valencianoparlants.

Article publicat al nº 417 (juliol/agost de 2016). Ací pots fer-te amb un exemplar 

Imatge: La Veu del País Valencià

"Territori i imaginari" o la necessitat de crear un discurs simbòlic valencià, per Tomàs Escuder

Font

Territori  i imaginari

Ja no som una tribu ibèrica mirant de conquistar el tossal on hi viu una altra. Vivim en  un temps i en una societat on, per grandíssima sort, no fem guerres per conquistar territori. Es un fet important per a la nostra convivència quotidiana.

Ara, això no significa que no hi hagin, en un nivell diferent guerres. De vegades, sovint, soterrades o que es dilueixen en el magma de la immediatesa i el soroll ambiental dels esdeveniments socials.

Però de guerra n’hi ha.

El nostre capital simbòlic en tant que gent valenciana, és un camp en el que sempre estem en territori fangós

Que no és basa en la conquista del territori sembla evident. No utilitzem la violència física per ocupar un espai  dins  el litoral  tan massificat. I no la utilitzem tampoc per construir una urbanització o aparcar el cotxe. Ara, la guerra s’ha traslladat  cap al discurs social , eixe imaginari tant potent i primari. I utilitzant el que , segons el sociòleg Pierre Bourdieu, és el capital social , i més concretament el que  anomena “capital simbòlic” acabem fent la guerra encara que incruenta.

I en això hem estat i estarem els humans. També els valencians i valencianes.

Es cert que tenim un territori més o menys demarcat i pel qual no hem de fer servir les armes. Però el nostre imaginari col·lectiu, el nostre capital simbòlic en tant que gent valenciana, és un camp en el que sempre estem en territori fangós.

Sembla per tant prou evident que , per a una normalització de la nostra identitat col·lectiva ens caldria una bona empenta. I edificar eixe entramat mental de manera tal que responga als nostres interessos.

Si no construïm un discurs simbòlic propi aquest serà construït contra nosaltres 

Ocupar el que la major part dels investigadors socials anomenen l’espai públic seria una primera passa en el sentit de poder expandir a  sobre la imatge simbòlica del que volem construir com a entitat valenciana.

Els recursos per a una tal cosa caldrà triar-los d’entre aquells de la nostra història que ens semblen més adients conforme a una forma determinada de concebre la societat valenciana.

Vivim uns temps, líquids, segons estudiosos, per dir que tot fluctua amb molta rapidesa, que les veritat absolutes són poques i que les societats estan sotmeses actualment a canvis ràpids i profunds.

En aquest marc on cal considerar no tan sols el més immediat , com seria l’espanyol, sinó els referents següents com la Unió Europea, les ribes de la Mediterrània i fins i tot les més allunyades però no menys òbvies, la construcció d’eixe capital simbòlic propi esdevé una qüestió de supervivència pura i clara. Perquè utilitzant el símil fusteria de que “ la política que no fem nosaltres , la faran contra nosaltres” podem dir que si no construïm un discurs simbòlic propi aquest serà construït contra nosaltres. I llavors esdevindrem un apèndix més d’alguna cosa que no serem  nosaltres.

La necessitat de construir aquest imaginari no ens és obligat únicament per a que no ens passe com a la gent que, no tenint referents  mentals clars pateixen malalties de diversa importància. Sinó que  ens ve perquè és tracta de la pura supervivència. I en molts sentits. No només en aquell que és primer, si deixem de banda el territori  , com és l’econòmic sinó, tant important com ell el de la construcció d’una societat no alienada, responsable i capaç de decidir per ella mateix el seu propi futur.

En aquest procés de creació importa moltíssim la conjunció de la major part dels grups i classes socials. Fer un país deixant de banda col·lectius bàsics  seria un error imperdonable. I una manca de visió perquè aquest territori i el seu imaginari s’ha de fer amb el ventall més ample possible.

Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor  

"Elogi dels camins paral·lels", per Tomàs Escuder o la importància de crear sinèrgies entre PPCC

Foto grup Ferrmed de Levante-emv

Elogi dels camins paral·lels

El senyor Borja de Riquer , que és  un senyor que en sap molta d’història   i la du al servei  de causes que ens afecten, posa en evidencia alguns dels fets capitals d’un període important relativament recent de la nostra història.

Els efectes i defectes que la figura de Francesc Cambó va tindre per a Espanya en general i per a Catalunya en particular encara avui es poden notar.

•  La premsa valenciana, si és que la podem titllar de tal, no és especialment favorable a la idea de construir un País fort i clar.

Llegint amb la perspectiva que donen els anys passats es poden descobrir certes simil·lituds, alguns camins paral·lels entre el passat i el present . Especialment simptomàtics i adients per a llegir en clau nacional els fets valencians. Alguns fets.

La premsa, i especialment la valenciana, si és que la podem titllar de tal, no és especialment favorable a la idea de construir un País fort i clar. La major part de les vegades en dóna una de calça i una d’arena. Massa sovint desentenent-se dels esdeveniments que són claus per al desenrotllament d’un nacionalisme valencià. 

• El loby del “corredor mediterrani” és una infraestructura importantíssima que, entre altres fets, serviria per unir més el País Valencià i el Principat.

Dic, i no és anècdota sinó categoria, que s’hi dedica  tota una pàgina,  a l’arquebisbe Cañizares i menys d’un quart per anunciar una reunió important del grup Ferrmed.

Aquesta associació, creada a Bruxel·les per fer de loby del “corredor mediterrani”  està formada per representants de les regions  franceses i espanyoles que volen potenciar aquest eix ferroviari importantíssim per a les economies de la riba oriental peninsular i el sudoest  francès. És una infraestructura importantíssima que, entre altres fets, serviria per unir més el País Valencià i el Principat.

I per ací la premsa valenciana passa de puntetes. Però a la contra. L’enfortiment d’aquesta associació a València, o  l’intent de crear una patronal de caràcter més autonòmic i passes similars dins l’àmbit  empresarial indiquen  nous camins que aquesta premsa minimitza . Camins que, com en el seu moment Solidaritat Catalana i agrupacions paregudes, poden servir de model o de referència per a construir el País . No solament des de la perspectiva política , sinó, i molt bàsicament, des de l’òptica econòmica. Més concretament : empresarial.

• El moment polític tan important que les eleccions del maig del 2015 van propiciar ha de consolidar-se des d’aquesta perspectiva de Països Catalans.

Al final queda clar que des d’una perspectiva nacional valenciana les referències i , més encara, les sinèrgies de tot tipus han de fer camí juntament les catalanes i les valencianes. I sense oblidar però les Illes. El moment polític tan important que les eleccions del maig del 2015 van propiciar ha de consolidar-se des d’aquesta perspectiva de Països Catalans. Malgrat tots els inconvenients . I malgrat la gran resistència dels poders polítics.

Perquè o fem camins paral·lels o, tornem al de sempre: un estat en contra. Anar dividits significa,  per a la gent valenciana, pèrdues enormes. Per a la del Principat tampoc  una situació millor. 

Sembla que no és políticament correcte anunciar aquests posicionament. I és clar: el poder fins i tot anul·la les paraules.

Ho va dir el lúcid Viktor Klemperer: “ la llengua pot ser portadora de substàncies 

tòxiques”.  I suprimir-ne ho és més encara...de tòxic.

Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor