dimarts, 16 d’agost de 2016

"Un territori contundent"(1) Per les terres altes del País Valencià, per Tomàs Escuder


UN TERRITORI CONTUNDENT

Per les terres altes del País Valencià

Qui no camina no veu res. La millor manera de conèixer un territori és fent-ho poc a poc. Al ritme que la natura imposa.
El caminant ja sap que no tot el món pot gaudir i disposar de les hores i dels dies al ritme que voldria. Els temps avui són ràpids . I la misèria de les presses molta. Però aquest caminant, per històries de la història té temps i  es prepara quatre foteses ben elegides, perquè és cosa de limitar el pes. Les entafora en la motxilla i consultat l’horari del bus arranca cap a la parada.

El recorregut és direcció Morella. No La Vella, sinó l’actual, la pròspera i turística capital històrica dels Ports.  Unes 4 hores des de La Plana i ja em veus al petit cor de la noble ciutat. El viatge en bus ha estat interessant: hem passat per dins de tots els pobles del recorregut en una mostra de que els serveis al públic via subvencions funcionen. I això i dona al País una vida que, malgrat ser, tangencial a l’oficial i urbana, fa normal i possible una forma de vida quotidiana serena, amable i plena.
Em quede a l’hostal La Muralla per 30 € amb el desdejuni inclòs. . Pessimisme del propietari respecte al futur del seu establiment malgrat que el turisme és la font d’ingressos més important , de lluny, de la ciutat. Ho fa només la seua edat o és més que això?

Veig Morella en un ambient poc usual. El juliol la gent va a la platja i , a més, és entre setmana. Pocs turistes en comparança a d’altres èpoques de l’any . Però evidentment ací aquesta és l’activitat econòmica imperant.

Per la nit fa una fresca que ja voldrien allà baix! He recorregut els llocs que mai no es veuen d’ací: “ l’alameda” . Un passeig on s’hi amaguen el poliesportiu , institut, piscina… i gent del poble prenent la fresca i bevent cervesa en un cau mig hippy, mig  etnomodern : parelles de gent jove, vells, xiquets…el món complet i en harmonia estiuenca.

I avui, sense matinar massa per ser el primer dia, toca  Vallibona
El recorregut comença baixant des de la Porta de Sant Mateu. Al poc tire a l’esquerra i entre ja en la muntanya regular i típica dels Ports. Vaques als tancats. Després el paisatge s’ha anat fent divers. Més bosc de sabina, carrasca i la matissa habitual. Tot el recorregut és costa amunt.

La primera pujada matadora per trobar-me encara massa fresc ,acaba a la boca mateix del barranc d’Els estrets. Nom molt ben posat perquè la senda el recorre pel mateix fons. Totalment sec però; ni un toll. Massa sequera!. El rocam fa ombra i dona un aire reverencial al conjunt.

En tot el trajecte no m’he topetat amb ningú. És el plaer del caminant solitari. A l’hostal-alberg l’agradable sorpresa d’una casa plena de fotografies i motius artístics propis d’una certa manera d’entendre el món rural des de la urbanitat. La parella de Tere, l’hostalera, és Manel Bellver, fotògraf de les mogudes  valencianes dels 70. Conegut de  Francesc Jarque.


En la lectura , a la terrassa, veient els cingles del Cérvol, m’endinse en els plets entre els pobles de la comarca  i  Morella per l’ús i aprofitament del bosc. I un fet simptomàtic dels canvis de mentalitat. Tal vegada en sentit contrari a l’usual i que seria interessant saber-ne el perquè: en l’escrit dirigit als jurats els dels pobles ho fan , en 1692 en castellà. Pel contrari , en 1691 en la resposta de defensa  ho fan en català. Quina seria la raó? No la veig.

Alguns  vells del poble, vinguts de visita a l’estiu ja que de nòmina només en són un parell,  juguen a la botifarra com joc de cartes. Interessant la toponímia tan diversa i abundant : un signe de vida intensa passada  concentrat en unes paraules. Tal vegada  aquesta abundor actua  com suplència d’un referent mental  sobre el qual dipositar l’activitat  intel·lectual d’uns habitants sense cap accés a alguna forma de cultura ? I quina pobresa la meua per no poder ni  saber designar tant d’accident territorial! Clar que hauria estat interessant trobar-me algun vianant, trescador de bancals o excursionista vulgar... Però en  una comarca on la mitjana és 1 habitant per km2 resulta poc menys que impossible. . De toponímia no n’he recollit però sí del lèxic ramader. La paraula “vedaller” en sentit de pastor  o guardià  la veig en un llibre sobre els conflictes territorials.

El recorregut des de Morella passa pel coll del Peiró trencat. Un indret de bosc escàs, ginebre menut i prats propis de l’alçada dels 1123 m. . Pujats des de la capital  i els seus 900 m . Des d’ací dalt escenari superb. Un seguit d’onades de serres, cims i colls que, a ple dia i sol fort, semblen retalls de garlanda.

L'únic viatge de descobriment autèntic no consisteix en anar a llocs nous , sinó en tindre uns altres ulls.

Marcel Proust

1 comentari: