dijous, 18 d’agost de 2016

"Un territori contundent. (2) De La Vallibona fins El Boixar", per Tomàs Escuder

Font fotografia
Caminaré avui des de La Vallibona fins El Boixar.

Si hi arribe molt d’hora allargaré el camí fins a  Fredes. Només a una hora més de temps.
Des de les 9 en camí i en 3 hores i mitja  he arribat a El Boixar. Certament que anar sol fa que les parades siguen més curtes que anant amb companyia. I que m’ature allà on em ve de gust. Que sol ser a l’ombra d’una carrasca que donen la millor fresca del Mediterrani.

Del Boixar medieval em ve a la imatge un article de Quico Mira en el què fa una anàlisi antropològica dels “Establiments”  O com treure-li punta amb escrit sobre els escrits.

Un temps de marxa també sense trobar ningú. Una pujada forta al principi, després vora d’una hora pel barranc de La Gatellera amb uns estrets suaus i grisos i on no he trobat ni un bassalet d’aigua. 

Pujant fins el Coll de l’Aguila. On m’empeny el vent de nord   d’uns  40  km per hora i , per tant, gens de calor. Arribe al Boixar més aviat del previst de manera que em pense la possibilitat d’anar fins Fredes tal i com pensava. Fa de bon caminar . Al poble una parella belga, per la matrícula del cotxe i pel parlar, es torra al sol. Els pocs habitants, uns 4-5  que hi viuen tot l’any fan rotgle en un racó d’ombra.

En el bar, l’únic que hi ha , em prenc un cafè i el xicot m’ajuda per trobar allotjament a Fredes. Parlem del turisme local i  la meua estranyesa de trobar tan poca gent; ni als pobles ni caminant.
-        La gent vol platja- em diu

Com que m’ha trobat un lloc on passar la nit, cosa que pot semblar no massa fàcil donat que Fredes és un dels llogarets més diminuts de tota La Tinença, continue per tant una horeta més de camí.
Observe , recorrent el terme camí del proper poble, la justesa del nom del Boixar. Vaig per un túnel de   bosc de boix . Que m’aporta frescor suplementària.

Veig Fredes des d’una distància modesta. Que em permet avaluar ràpidament la seua petitesa. Sobre la que hi apunta la torre pètria de l’església. Tan harmònica i potent malgrat l’escassa grandària.

 Em lloguen tota una casa rural per 20€ ! Montse, la propietària , amatent i discretament riallera me l’ofereix  franca. I així em trobe amb un apartament modern, i equipat per a  un total de cinc persones per a mi sol. Plaer de deixar caure la motxilla i prendre una bona dutxa. Una gran tele de plasma em diu que , a l’altra banda, hi deu haver una societat aqueferada. La menyspree amb orgull.

 Haver arribat i començar conversa ha estat tot u. Amb l’alcalde del Ballestar , poble que no visitaré avui perquè no vull atabalar-me, mentre tria vedells per dur-los a engreixar. Les mares bramaran moltes hores , fins i tot per la nit, cridant les cries.  Em diu que fa transhumància des del Ballestar a Fredes cada any. Les puja a principis d’estiu i les baixa quan les neus el fan fora. Vet ací un alcalde que té més animals que persones  a qui administrar.

 Per la nit m’inviten a un sopar on hi ha tot el poble  . Una parella ha guanyat al guinyot ,” joc nacional”  de cartes  per les comarques del voltant: aragoneses, valencianes i catalanes, un pernil.  I per festejar-ho aprofiten l’excusa i les restes de les festes de la setmana passada. Abundància de beguda i menjar. Algunes famílies majors, nascuts ací però emigrats,  de joves, i fills i filles. Rebombori agradós. Converses banals de gust rialler.


 Per la nit , abans de dormir, ixc a veure els estels. Les vaques continuen bramant i Cassiopea, la Via Làctia i el Triangle d’estiu es mostren amables. La temperatura és fresca. Bon temps per caminar.

Tomàs Escuder, sociòleg i escriptor

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada