dimecres, 11 de gener de 2012

L'esquerra federalista i la sensibilitat nacional



Curiosa estampa, no? Una senyera estelada envoltada de banderes republicanes espanyoles en franca majoria, que ja va sent una imatge típica de les esquerres ex-comunistes dels Països Catalans (en aquest cas, la foto és d'EUiA). Aquest fet resumeix que els mateixos partits reconeixen tenir independentistes a dins les seves files i demostra com poc a poc es van postul·lant sobre la qüestió nacional més profundament i amb més ambició.

Per centrar-nos, estic parlant dins un marc de partits que inclourien ICV, IPV i IV per una banda, i les diferents federacions territorials d'IU a casa nostra (EUPV, EUIB i EUiA).
Aquestes forces conflueixen en el fet de defensar una república federal i plurinacional per Espanya i la defensa (retòrica) del dret a decidir dels seus territoris, havent-hi accentuat aquests darrer matís en els últims temps, sens dubte moguts per la necessitat de no quedar-se ancorats en posicions immovilistes (vegis PSC o PSPV). També tots els partits tenen en comú la defensa dels Països Catalans com a realitat cultural a preservar, i en algun cas parlen de fomentar els vincles (també) polítics. S'ha de dir que aquesta defensa a voltes no és prou vehement, però existeix.

De totes les formacions que hem anomenat, ICV és la que ha fet un pas més gran en pro de la defensa de la causa nacional de Catalunya i dels Països Catalans (sempre parlant des del pla teòric), com així es pot veure en diferents textos oficials del partit. Ja parlen de cercar una solució si Espanya es nega a "federalitzar-se" i d'aconseguir un estat propi que lliurement decideixi el seu futur. A remarcar que el dret a decidir ha esdevingut un dels pilars bàsics del seu corpus teòric, tot i que inclogui una via federalista no prou clara. És també la formació que més parla i més defensa la col·laboració entre països catalans. A tall anecdòtic, ja hi ha uns quants militants importants defensors de l'estat propi (Romeva, Camats, Gomà...).



Pel que fa a les altres formacions, jo en destacaria el paper d'EUPV, sobretot per l'entorn polític en que es mou (País Valencià), on les manipulacions espanyolistes del PP i els blavers cerquen qualsevol possible "relliscada" per llençar la seva croada anticatalanista. En aquest context, la posició d'EUPV defensant la llengua i cultura catalanes (en aquests termes), fent proposicions en favor del valencià a les institucions i fomentant la col·laboració entre tot l'àmbit lingüístic no hauria de quedar en l'oblit, així com la defensa del símbols del país (nom, senyera, unitat de la llengua...). En aquest últim sentit, la federació encara evoca el fusterianisme, encara que sigui en el plànol més estrictament cultural. Als seus estatuts referencien discretament el terme "Països Catalans"



En aquest video podem comprovar com la diputada en Corts per Castelló, Marina Albiol, defensa la identitat valenciana, i les arrels compartides amb Catalunya. Acaba recitant les paraules d'una cançó d'Ovidi Montllor; "tinc senyera on blau no hi ha, dic ben alt que parle català, i ho faig a la manera de València". Això no sent tots els dies per allà dintre...





A remarcar també el ràpid afiançament i creixement d'Inciativa pel poble Valencià dintre de Compromís, sobretot si ens enrecordem que el partit va néixer fa pocs anyets fruit d'una escissió precisament d'EUPV, i que ha guanyat un pes dintre de la coalició força notable, donant cares mediàtiques com Mònica Oltra o Mireia Mollà i sens dubte marcant un perfil clarament esquerrà de Compromís.

Per la seva banda, la tercera iniciativa en discòrdia, Iniciativa Verds, de les Illes també s'ha coaligat amb els nacionalistes del seu territori (PSM-EN) i tampoc li van malament les coses. Als seus documents polítics fan referència als "Països Catalans".

Cal valorar com aquestes tres formacions afins (ICV, IPV, IV) es reuneixen periòdicament dintre de l'Institut Triangle de la Mar Blava, en l'ambit de la Fundació Nous Horitzons d'ICV, en un marc de col·laboració de Països Catalans, també.


Com a conclusió, sembla clar que aquests partits polítics no volen quedar al marge del creixent problema de l'encaix dels Països Catalans dintre l'estat espanyol i es veuen obligats a pronunciar-se sobre aquest fet, diríem, cada vegada més explícitament, tot i que alguns més que altres. 
En conseqüencia, allò que sí ajudaria al meu parer a la causa nacional és que aquestes formacions que defensen el federalisme, defensessin també sense embuts el dret d'autodeterminació de la nació catalana sencera (o de cada territori) com diuen predicar, que passessin de la retòrica als fets, ja que no hem d'oblidar que aquesta gent defensa que una altra Espanya és possible, sí, però és Espanya al cap i a la fi, tot el republicana i federal que es vulgui, clar.

I ens que no hem d'oblidar tampoc mai (com llegia a un genial article de l'Accent) que una cosa és tenir "sensibilitat nacional" i una altra és tenir-ne un "projecte nacional", cosa aquesta última de la que semblen carèixer les formacions de les esquerres federalistes.

Donaran mai el pas?


 

2 comentaris:

  1. No hem d'oblidar que l'esquerra independentista és una evolució de l'espanyola. Per saber com canviar les coses s'ha d'acceptar de que partim (jurídicament) de que Espanya existeix i els PPCC no. En l'imaginari, però, sí. I eixe és el primer pas de construcció d'una entelèquia en una realitat.Espanya era per Jaume I com Europa és ara per nosaltres. Però tampoc hem d'oblidar que "la noció de nació", ni de bon tros té a veure la que tenim amb la que tenien fa cent anys o cinc-cents anys. Què vull dir, doncs que a l'imaginari col·lectiu existeixen en l'actualitat distintes sensibilitats nacionals que comparteixen un territori. Una, té la legalitat, el costum i la interiorització social i la legitimitat internacional. L'altra és un projecte que parteix d'una història dispersa, una sensibilitat fraccionada i fins i tot una definició d'invenció recent.
    Les coses són com són, i hem de tenir en compte que per a que una majoria social accepte un nou "estatus" ha de visualitzar l'alternativa com a possible, la realitat com indesitjable i el més important: ha de tenir ganes de canviar.
    Això que et dic de forma resumida (no sé si ben dit) es complica per la diversitat de territoris d'un àmbit cultural tan dispers.
    Salut i bona sort en la vida, i gràcies pels teus comentaris al meu blog http://joanmiquel.blogspot.com/

    ResponElimina
  2. Gràcies a tu pel teu comentari tan acurat, Joan-Miquel.
    Estic força d'acord, avui dia reivindicar els Països Catalans és haver de trencar moltes barreres mentals i moltes conviccions fermes. Per això mateix hem d'intentar valorar els passets que es fan des de qualsevol àmbit en aquesta direcció, encara que ideologicament no estiguem d'acord al cent per cent.

    Tu mateix des de la teva experiència política viuràs situacions difícils tots els dies, i heu optat per cercar afinitats localment amb una de les forces que esmenta el post.

    Salut i sort també per a tu, gràcies.

    Òscar

    ResponElimina