"Advocats del diable", per Joaquim Gibert

Font: Ara.cat

Advocats del diable

En el decurs de l’adolescència vaig passar llargues estones parlant de tot i força amb en Jordi A. B. Vam riure molt junts. I és que sempre tenia un acudit a punt. A l’Institut Bisbe Sivilla de Calella, on tots dos hi cursàvem 3r. de BUP l’any 1978, hi va haver una discrepància que va duu cua. En Jordi deia que la senyera era l’única bandera dels catalans. Jo ho podia sospitar però no en tenia la certesa. Probablement per això, li vaig contestar que l’espanyola també era nostra. Alguns alumnes, requerits per mi, es van incorporar a la discussió, els quals de seguida em van fer costat. La d’en Jordi, aleshores, es va convertir en una veu en la més absoluta minoria. És curiós, però, cada cop que en Jordi esgrimia arguments, en ple debat, no podia fer altra cosa, per dins, que donar-li la raó. Aquell dia, que en Jordi va haver-se d’explicar del dret i del revés, envoltat del grupet que es va atansar, em vaig sentir molt a prop d’ell. Va aconseguir que certs pressentiments deixessin de ser-ho. I és que de cop i volta vaig aclarir que l’espanyola no era la meva bandera. Diuen que és tot d’una que els vailets comencen a dir «mama» i «papa». I que passa el mateix, quan comencen a caminar. Ambdós fets, sorprenen per la immediatesa, com si el guió encara no ho contemplés. Els punts d’inflexió, quan el terreny és ben adobat, es produeixen sobtadament. I, mai més, res tornarà a ser com abans.

L’orgull no em va permetre reconèixer, en aquell instant, el canvi de parer entorn de les banderes. En Jordi ho va saber dies més tard. Vaig arribar a la conclusió que allò que m’havia mancat eren motius de pes i exemples de cara descartar l’espanyola amb la fermesa i serenor d’en Jordi. I, sobretot, la gestió lligada al fet de sentir-me sol, ridícul, rar, empestat. I és que a partir de llavors, jo passava a situar-me entre una minoria estrafolària i que, a voltes, irritava a la gent d’ordre. Per poder fer el pas definitiu, va ser cabdal haver-lo posat a prova. Em va anar bé veure com en Jordi es treia les garrofes del foc. I, així, disposar de bons arguments. De retruc, em va servir per aclarir dubtes i cabòries que em ballaven pel cap. Ras i curt, m’havia dedicat a fer d’advocat del diable.

Dècades més tard, exercint d’ensenyant, vaig constatar que hi havia alumnes que feien preguntes per tal de tenir respostes en aspectes en els quals anaven coixos de recursos. Així doncs, vaig lloar, en una ocasió, a Najat El Hachmi, nascuda a Nador (Rif, Marroc) i criada a Vic, quan el 2008 va guanyar el Ramon Llull, el premi més ben dotat de literatura catalana. Ho vaig fer com un exemple interessant d’integració i talent. Un adolescent del grup-classe, que solia mostrar sensibilitat envers la llengua, va preguntar-me si El Hachmi no li hagués sortit més a compte escriure en castellà. No oblidem que l’adolescència és un període al llarg del qual es va forjant la identitat. I disposar d’un relat amb cara i ulls entorn una llengua contínuament qüestionada no és fàcil d’articular. Sobretot perquè abans has de desactivar el relat existent per defecte. I, per desactivar-lo, també has de tenir discurs. A més, ningú te n’ensenya a fer-ho, si no és per mitjà de l’observació i de la imitació; d’interpel·lar-te; de lectures; de converses... Es tracte d’un aprenentatge gairebé autodidacta.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d'El despertar dels Països Catalans