L'autonomia que ens cal

 

El mirall portuguès

"Vegé que Espanya era una en tres,

Perquè tres parles hi sentia,

i essent tres feia harmonia

Però fent-ne una no eren res."

1905. "Or de llei". Maragall, Joan

Aquest extracte del poema de Joan Maragall  (i que recorda al de jacint Verdaguer, "Lo Pi de les Tres Branques"), representa el pensament i anhel d'una part del catalanisme literari de començament del segle XX mentre es formava el projecte nacional propi. 

Sense dubte, el punt de partida d'aquest pensament fou el record de la guerra del 1640, on les nacions portuguesa i catalana es rebel·laren contra l'Imperi hispànic dels Àustries amb diferent sort. El mateix Pau Claris va rebre una delegació portuguesa. Aquest paral·lelisme assimètric va fer néxer un cert sentiment de fraternitat i solidaritat entre els dos països, esdevenint "nacions germanes". La idea base d'aquesta entesa giraria al voltant de la "saudade", l'enyorança que evocà temps passats.

Des del catalanisme cultural de la Renaixença es ressaltà el passat medieval de la Corona d'Aragó i amb ell la tradició confederalista que representava. Per als Prohoms catalans l'estatalitat de Portugal i la seva inclusió en un projecte de futur conjunt va ser el mirall des del qual reflectir un major equilibri a la península ibèrica, una nova composició política més justa que trenqués l'hegemonia castellana (Castella separà dues nacions germanes). Havia renascut l'iberisme, que es bastia sobre tres branques principals: la castellana, la catalana i la galaico-portuguesa).

Aquesta filossofia troba interlocutors a banda i banda de la messeta castellana, trobant importants aportacions en autors i polítics catalans com l'esmentat Joan Maragall, el mallorquí Joan Estelrich, Ribera i Rovira o Enric Prat de la Riba. Aquest últim va ser un destacat polític i ideòleg del catalanisme conservador, president de la Mancomunitat de Catalunya i escriptor d'obres importants com "La nacionalitat catalana". Ell escrigué algun paràgraf molt eloqüent al respecte: "Treballar per reunir tots els pobles ibèrics de Lisboa al Roine dintre d'un sol estat." L'eclosió del modernisme com a moviment cultural connectat al país tampoc va restar al marge de l'evocació iberista, mirant als veïns atlàntics (Galícia i Portugal) de manera recurrent. 

La visió general d'aquella part del nacionalisme català  primer cultural i després polític, va ser la de defensar un iberisme tripartit que, des de la base de la igualtat entre els tres grans territoris de la península, argumentava els adventatges d'una Espanya de trets imperials però plural i respectuosa amb la idiosincràsia de cada nació. En el cas català, per exemple, es defensava la llengua, el proteccionisme de la burgesia industrial predominant de l'època i el lideratge econòmic de l'àmbit català, entenent aquest dins de l'esfera dels Països Catalans i l'Aragó. Ells defensaven que això seria la veritable Espanya.

No obstant les bones intencions i l'intercanvi epistolar entre els tres territoris, aquest projecte tenia molts detractors i moltes dificultats per tirar endavant; el nacionalisme d'estat portuguès sempre ha mirat amb recel el paternalisme espanyol i ha temut acabar com una regió d'Espanya més. Tanmateix, des de l'epicentre castellà  l'univisió centralista de l'estat-nació cada vegada es feia més i més hegemònica, deixant poc espai a la federalització. Per últim, no tot el  moviment catalanista veia amb bons ulls el projecte iberista, considerant-lo una veleïtat literària com va passar amb els també "germans occitans i la pàtria llemosina". Cap als anys 20 del XX ara ja una majoria del catalanisme apostà per buscar l'autogovern que defensés cada nacionalitat dins d'Espanya (com els bascos i els gallecs), però alhora també buscant canviar la concepció de l'estat, clarament deixant al calaix de la història el projecte dun Estat/Imperi peninsular d'Ibèria. 

Almenys fins a dia d'avui.

Òscar Adamuz

Acció Cultural dels  Països Catalans

Països Catalans... quan toca?

Aquest 27 de juliol de 2020 fa 40 anys de la mort de Joan Ballester, llibreter i activista cultural barceloní que en plena dictadura edità i distribuí un dels mapes més populars dels Països Catalans. Mort el dictador, el debat sobre el marc nacional del catalanisme va aflorar sobretot dins els àmbits culturals, universitaris i polítics d'esquerra. Fruït d'aquell nou context se celebrà a Barcelona l'any 1976 un debat sobre els Països Catalans, on diverses forces d'esquerra escenificaren la seva posició sobre el tema, que oscil·lava entre els que defensaven la unitat política ja llavors i els que, sense negar els elements nacionals comuns, s'enfocaven més en la realitat cultural i la sobirania de cada territori. Passats els anys d'esplendor de la "transició democràtica" (amb fets violents contra Fuster i Sanchis-Guarner al País Valencià i un cop d'estat frustrat pel mig)  i consolidades les autonomies, el "momentum" dels Països Catalans semblava haver passat i  les referències nacionals que abarquen de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó van quedar relegades a la retòrica present a certs mítings i documents de partit, com una deferència a aquells "catalanistes de la perifèria" que tant havien patit defensant la catalanitat dels seus territoris. Això sí, aquesta retòrica estava present a la gairebé totalitat de les forces que es definien com a catalanistes/nacionalistes/independentistes a esquerra i dreta de l'hemicicle. Des de la conservadora Convergència a l'ecosocialista ICV en parlaven de Països Catalans, passant per les Esquerra Unida del País Valencià i les Illes Balears, el Bloc Nacionalista Valencià, el PSM, la CUP i Esquerra Republicana.

Ara bé, quan aquests bells propòsits volien plasmar-se en implantació política al territori, els partits s'enfrontaven amb la crua realitat i els resultats electorals d'Esquerra Republicana, la CUP  o de Convergència fora de les fronteres autonòmiques catalanes mai no han passat de ser residuals. 

El 2010, però, va canviar-ho tot. Començava el "procés", les grans manifestacions i el creixement exponencial dels partidaris de la independència a Catalunya. Aquest pols entre les institucions catalanes i l'estat ha estat com una màquina mediàtica de generar notícies i conflictes diaris, que ha fet volar pels aires l'anterior mapa polític català, amb desaparició de partits i redistribució d'espais electorals. 

Aquesta situació que va arribar al clímax l'ú d'octubre de 2017, ha deixat molt poc espai a altres qüestions com la gestió de govern, la corrupció o, per suposat, el fet dels Països Catalans, que en poques dècades ha passat de projecte polític a retòrica i de retòrica a la pràctica desaparició del debat públic. Avui dia hi ha més referències als Països Catalans des de posicions obertament contràries que al si del vell catalanisme. Nous espais polítics com Catalunya en Comú o Junts per Catalunya no han continuat la tradició retòrica dels seus antecessors, malgrat que territoris com la Catalunya Nord ha guanyat un protagonisme creixent dins el "món indepe". La gran concentració del febrer amb la presència del President Puigdemont, va tornar a posar Perpinyà al mapa emocional del catalanisme.  

Arribats a aquest punt, caldria preguntar-se si la qüestió del marc territorial de la nació catalana encara és un debat viu o quedarà definitivament llençat a la paperera de la història. Quan hi haurà de nou un projecte que vertebri les terres de parla catalana? Quant de camí queda per recórrer per construir la realitat cultural comuna? Espai de comunicació, corredor mediterrani o Institut Llull són temes pendents i recurrents, que engloben a tots els territoris. En definitiva i dit a la manera pujoliana; Quan toca parlar dels Països Catalans? 

Òscar Adamuz 

"Puerto Rico: estranys en el manglar", per Quim Gibert

La Manglaria, Cangrejos

Puerto Rico: estranys en el manglar

En el número 1676 del carrer Borinquen un cadenat subjecta el reixat del portal. El Sr. Néstor Cerdeño tragina un feix de claus, amb una de les quals l’obre. No hi ha ascensor. Ens toca pujar quatre plantes. Per accedir a la quarta planta torna a haver-hi un reixat, amb forrellat inclòs i un altre cadenat, que el Sr. Cerdeño obre sense enganxar-se els dits. Li ve de poc. La quarta és una planta dividida en cambres de lloguer i una terrasseta. L’arrendador m’ofereix la cambra 53. Diu que, durant el curs acadèmic, la lloga a estudiants, atès que la universitat és a un salt. Em recomana no obrir una de les dues finestres de la 53 perquè dona a la terrasseta: «a voltes hi ha altres inquilins que s’hi estan prenent la fresca cap al tard». La porta de la cambra disposa de dos baldons interiors, però cal d’afinar bé perquè quedi ben tancada. Per tot plegat, has de menester tres claus diferents. Així i tot, afluixo la mosca: s’ha fet negra nit, no sabria on anar a raure. El Sr. Cerdeño, que em diu que és dominicà, em lliura les claus. La de la 53 i la de la quarta planta obren i tanquen bé. La de baix, la del reixat del portal, no rutlla. Ni la que m’ha donat a mi ni altres amb les quals va provant. Finalment del feix de claus n’apareix una que funciona. Serà la primera i darrera nit que m’allotjaré en aquest atrotinat bloc del sector més humil de Santurce, la barriada més poblada de San Juan de Puerto Rico. Només a uns carrers de distància, sorprèn contemplar un altre Santurce: el dels teatres; museus; avingudes; llibreries; mercat central... 

Mercat de Santurce, San Juan, PR

Ara fa dos segles llargs, quan encara no es deia ni Santurce, era una contrada inhòspita, anomenada Cangrejos, dels afores del San Juan emmurallat. Hi proliferaven el fang, els crustacis, mol·luscs, peixos, aus, insectes... Segurament perquè en un costat de Cangrejos hi havia un bosc de mangles, aquella mena de vegetació prominent d’arbusts d’arrels salines i aèries, que creix en els aiguamolls tropicals i en els estuaris. A l’altre costat de la manglaria, tal com diuen a Puerto Rico, es va aixecar el primer poblat fundat per lliberts afroamericans, esclaus i criolls «renegats». Els espanyols titllaven de renegats als independentistes porto-riquenys. El drama d’Espanya és que el nombre de criolls «renegats» va anar creixent de manera meteòrica. Francisco Moscoso, historiador insular, assenyala sobre els criolls de 1811: «los llevó a descartar la autoridad del gobernador y declararse, igual que acontecía en toda Hispanoamérica, en “cabildo abierto”, es decir, reclamando y respondiendo solamente a la soberanía criolla». Dècades més tard, José De Diego (1866-1918), polític i poeta porto-riqueny, d’origen asturià, clamarà en favor de la independència amb fragments d’aquest estil: «Resurge, alienta, grita, anda, combate/ vibra, ondula, retruena, resplandece.../ Haz como el río con la lluvia: ¡crece!/ Y como el mar contra la roca: ¡bate!»

Els porto-riquenys sembla que enganyin: tot i tenir fama de ser badocs, són curiosos i bons observadors. I és que de les ruïnes en veuen materials de construcció, diu un llibre-mural dedicat a Santurce. Així s’ha pogut anar gestant Cangrejos, el raval de la negritud i dels obrers. I, per extensió, de Puerto Rico. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

Puerto Rico: «por estos lares», per Quim Gibert

Estelada, Puerta de Tierra, San Juan

Puerto Rico: «por estos lares»

El mot castellà “lares”, el plural de “lar”, era segons la mitologia romana el lloc on et senties sa i estalvi. En català, és la “llar” familiar. I “casa”, en seria un sinònim. Justament en un llogarret de l’oest de Puerto Rico, conegut com a Lares, es va declarar una revolta independentista el setembre de 1868. A hores d’ara el Grito de Lares és part indestriable de l’imaginari boricua, gentilici insular.   

Tres segles abans, el 1511, els taïnos, el poble autòcton de l’illa, la majoria del qual havia estat esclavitzat, van protagonitzar una primer avalot. Agüeybana «el Bravo» i els amerindis insurrectes van combatre als espanyols durant uns anys. El pitjor enemic dels autòctons foren la verola, el còlera i altres epidèmies mortíferes introduïdes pels europeus. A més, de les àrdues condicions de treball a les quals eren sotmesos, va provocar l’extinció de gran part dels taïnos. Amb l’arribada, a finals del XVI, dels africans esclavitzats, també hi ha alçaments populars, moltíssimes fugues i, fins i tot, un probable palenc de cimarrons. 

Símbol taïno, Santurce, San Juan

L’historiador boricua Francisco Moscoso detalla que, entre 1795 i 1848, hi van haver vint-i-dos casos de protestes, conspiracions i insurreccions.

El 1846 hi haurà cap 51.265 esclaus a Puerto Rico. En altres punts del planeta l’esclavitud havia estat abolida feia dècades. Ramón E. Betances, altrament anomenat «metge dels pobres», fou desterrat de l’illa, més d’un cop, a ran de les seves accions abolicionistes. Betances feia mans i mànigues per comprar la llibertat dels nadons d’esclaus per 25 pesos en la cerimònia del baptisme.

Els sous escarransits; els comestibles encarits; les carregoses contribucions estatals; l’ineficient i corrupta administració colonial; el desgavell en la despesa militar... convertiran a Betances i altres porto-riquenys en independentistes de pedra picada. Dit i fet, l’agost de 1867 hi ha la constitució d’un comitè revolucionari. Moscoso, en l’assaig La Revolución Puertorriqueña de 1868 (Cuadernos de Cultura, 2003) afirma que, el maig de 1867, el govern espanyol va respondre a les peticions de reformes dels porto-riquenys ignorant-les i imposant un altre augment d’impostos: «es va perdre l’esperança d’assolir reformes per vies pacífiques». «Todo nos separa de España... Más aún que la inmensidad del Océano», dirà una proclama independentista de 1868.

El periodista Marc Pons observa que la crisi colonial de fa un segle i mig a les últimes colònies espanyoles d’ultramar i la metròpoli, guarda sorprenents relacions amb l’actual conflicte Catalunya-Espanya. Pons subratlla que el constitucionalisme –presentat també com la defensa de la llei i de l’estat de dret- va ser l’argument espanyol per fer front a l’independentisme a Cuba, Puerto Rico i Filipines: «des de 1868 el constitucionalisme és la disfressa de gala del nacionalisme espanyol. Una disfressa de fàbrica liberal que sublima una pretesa Espanya regenerada i unitària concebuda per ocultar, a les golfes, les seves misèries i les seves realitats».

En aquest sentit, l’antropòleg Gustau Nerin ens recorda que Espanya sempre s’ha negat a negociar les independències. Ans al contrari, el 1861 el govern de Madrid va fer un intent estrepitós per recuperar l’actual República Dominicana.

Ras i curt, Puerto Rico (junt les Filipines, les Marianes i Guam) fou venut als Estats Units per 20 milions de dòlars de resultes del Tractat de Paris de 1898. Ara per ara Washington considera que és una illa (de fet, Puerto Rico és un arxipèlag), amb unes relacions especials: Commonwealth of Puerto Rico. Alguns ho tradueixen com un estat lliure associat. Però, a la pràctica, l’arxipèlag boricua, igual que les illes Marianes del nord, en el Pacífic, són uns territoris dels Estats Units subjectes a la autoritat i als poders plenipotenciaris del congrés nord-americà. Fins al punt que l’impresentable de Donald Trump es  permet el luxe de fer bromes pesades, com ara oferir Puerto Rico a canvi de Groenlàndia al govern danès. Pels porto-riquenys, que procuren no ser excessivament reactius, l’estirabot els ha entrat per una orella i els ha sortit per l’altra.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats. Convivència o conflicte?

*Imatges de l'autor

"Monserrate, la marededéu porto-riquenya destronada", per Quim Gibert

Smithsonian, Washington. D.C.

Monserrate, la marededéu porto-riquenya destronada

La tieta Anna Rosa Buxeda i Massó, un barcelonina que va anar a raure a Puerto Rico, de bracet de bona part de la família, deixava anar de tant en tant: «Barcelona és bona...». Edgardo Buxeda, el nebot, que llavors era un marrec, no aconsegueix recordar com calia acabar la frase. «Si la bossa sona», li vaig fer saber. Igual que Edgardo, foren uns quants els catalans que van decidir, des del segle XVI, establir-se a l’illa a ran del pròsper comerç marítim entre els ports de Barcelona i San Juan. Els més catòlics, apostòlics i romans, van desembarcar amb la marededéu de Montserrat en el farcell.

Giraldo (o Gerardo) González, descendent de catalans, va ser un d’aquests devots de la Moreneta, que va protagonitzar una llegenda. Giraldo, d’ofici jíbaro, sobrenom atribuït als pagesos insulars d’alta muntanya, arreplegava lianes per a fer un cistell, a la hisenda familiar, quan de sobte, va ser sorprès per un bou envalentit, disposat a envestir-lo. En veure’s acorralat, el camperol va invocar a la marededéu de Montserrat. «Atura’t», li va dir en el brau la Moreneta, que va aparèixer tot d’una. De la frenada, la bèstia es va esquinçar els genolls i va quedar fora de combat. Amb motiu del miraculós episodi, el cisteller afortunat va voler agrair el gest diví aixecant un santuari dedicat a «Nuestra Señora de Monserrate». El va construir en el tossal més elevat de la contrada cap a les darreries del segle XVI. A l’entorn de la nova ermita, la primera de l’illa, naixerà Hormigueros, vila del sud-oest de Puerto Rico.

c. Monserrate, San Juan

Es va produir, anys més tard, un segon miracle. Una filla de Giraldo es va perdre en el bosc. No hi havia manera de localitzar-la. Va romandre en parador desconegut una setmana i escaig. La noia, que va tornar a casa sana i estàlvia, va contar que durant l’absència se li va aparèixer una dama misteriosa que a tothora la va cuidar i protegir. El jíbaro d’Hormigueros va associar la senyora del bosc amb la marededéu de Montserrat. Amb el pas del temps, Giraldo enviduarà. A partir de llavors es farà sacerdot i vetllador de la capella. A causa de l’entusiasme i els pelegrinatges que va desvetllar la Moreneta, l’ermita d’Hormigueros fou declarada, el 1720, santuari nacional de Puerto Rico pel bisbat. D’esglesiola va passar a església el 1776 i a parròquia, el 1874. I, per arrodonir-ho, Joan Pau II, li va atorgar el títol de basílica menor.

Aguas Buenas; Jayuya, Moca i Salinas són poblacions que, des del XVIII, també han adoptat la «Virgen de Monserrate» com a patrona o copatrona. Així com altres parròquies i oratoris.       

Tot i que la Moreneta és, des de fa segles, una marededéu molt arrelada a Puerto Rico, el bisbe Gil Esteve i Tomàs, fill de Torà de Riubregós (la Segarra), va dictaminar, en el XIX, que «Nuestra Señora de la Divina Providencia», una marededéu d’origen italià, seria la patrona principal de l’illa. I, dècades més tard, Pau VI ho va ratificar a instàncies del cardenal Luis Alponte Martínez.

Males veus diuen que la negritud de la «Virgen de Monserrate» generava molts seguidors entre la comunitat afroantillana. I que això incomodava la classe benestant porto-riquenya de l’època, que s’estimaven més una marededéu «blanquita».

Amb l’assessorament de Nitza Mediavilla Pinero, autora del llibre Santos de Palo de Puerto Rico: Estampas, Décimas, Coplas, i de Francisco Toste Santana, especialista en talla de sants, he pogut indagar sobre la marededéu de Montserrat porto-riquenya. Per Paco Toste, la Moreneta és la veritable: «patrona de la isla, no la impuesta por el cardenal».

Quim Gibert, psicòleg i autor de Qui estima la llengua, la fa servir

*Imatges de l'autor

"No destorbeu el repòs del rinoceront" , per Quim Gibert

Rinoceront abatut per furtius

No destorbeu el repòs del rinoceront  

En un punt inconcret de l’Àfrica central plàcidament jeu un rinoceront sota l’ombra d’un arbre. Un grup d’amics europeus, encabits en un jeep, explora la sabana cercant emocions desconegudes. Tot d’una el xofer s’adona del paquiderm endormiscat. Amb la complicitat del copilot i dels altres, comença a fer cercles concèntrics a l’entorn de l’animal, que cada vegada són més estrets. La juguesca s’acaba aviat. El rinoceront respon malament: s’alça d’un bot i es disposa a envestir eltot terreny que li ha esgarrat la migdiada. Els bromistes del monovolum empal·lideixen i el conductor maniobra per tal de fugir. L’ungulat se li planta de cara. El vehicle tracta d’esquitllar-lo mentre el rinoceront clava la banya just al costat d’una de les rodes de darrera, sense tocar-la. Per uns moments l’automòbil queda lleugerament alçat per l’impacte i sacsejat. D’un cop de gas, el xofer aconsegueix desaparèixer a cuita corrents.

L’experiment tropical dels simpàtics estrangers es va transformar en un bon ensurt. Segurament ignoraven les possibles reaccions de les bèsties grosses de la sabana. Conèixer la fauna i l’entorn, així com saber tractar-lo, és una tasca formativa que solen fer els ancians i els griots, una mena de trobadors africans. Tant uns com altres, transmeten la saviesa popular per mitjà de rondalles basades en el respecte a la natura. De fet, és convenient escoltar tant els vells de casa nostra, que actuen amb voluntat pedagògica, com els de qualsevol topant.

«Els animals són com les persones. N’hi ha de més benèvols i d’altres, que són uns malparits.». Així s’expressava un jubilat de Fraga mentre m’ensenyava el bestiar de la granja. I de rinoceronts que poden tenir mala bava n’hi ha uns quants. A prop de Bangui, capital de la República Centreafricana, un rinoceront rebec empaitava piragües de passatgers fins a fer-les trabucar. Probablement perquè també sentia envaït el seu espai vital. El paquiderm fou abatut pel govern centreafricà atès que suposava un perill públic.

En aquesta línia, Albert Gumí, dissenyador de programes educatius, subratlla que la vida dels africans està lligada a aquells elements que els dóna i els pren la natura. Gumí puntualitza que el medi, en tota la seva diversitat, ens protegeix i ens amenaça alhora: «aquesta natura màgica amb la qual podem interactuar és la proveïdora d’allò que necessiten per sobreviure (el menjar i la beguda), d’allò que fem servir en la vida quotidiana (els estris, els vestits...)»

De tan generosa i bella la natura és un espectacle en directe. En paral·lel és un àmbit hostil i brusc. Del sentiment sublim d’una natura no domesticada, que desborda i aclapara, que amenaça i atemoreix, en van deixar constància, en el segle XIX, els pensadors alemanys de l’escola idealista. Xavier Antich, filòsof, apunta que l’autèntic paisatge que descobrien era, en realitat, un paisatge interior, de manera correlativa a l’emergència de noves sensacions. Antich afegeix que fou el moment de la primera crisi moderna: «que afecta el lloc de l’ésser humà al món.» Les ambivalències, les paradoxes, també són trets indissolublement humans. I és que els mortals, mentre remenem la cua, som natura viva.

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?  

*Fotografia: Quim Gibert

"Senegal: els fusellers del menyspreu", per Quim Gibert

Tiralleurs

Tiralleurs

Senegal: els fusellers del menyspreu

A ran de la II Guerra Mundial, França va cridar a files molts joves de les seves colònies africanes i d’altres punts del planeta. El jovent reclutat a l’Àfrica Occidental se’ls va conèixer com Tirailleurs sénégalais. Es tractava de soldats d’infanteria proveïts d’un fusell, que van plantar cara a l’exercit nazi a primera línia de foc. A conseqüència de l’ocupació alemanya de l’hexàgon francès, bona part dels tirailleurs passaren a ser presoners de guerra i foren obligats a treballar en fàbriques d’armament. Una minoria va fugir i es va enrolar en la resistència francesa. Tan bon punt va acabar la contesa bèl·lica, els fusellers africans foren alliberats. Als tirailleurs sénégalais els pertocava, com als altres soldats del mateix cos, de percebre el sou estipulat. Això explica que una part dels 1.600 fusellers es neguessin a ser repatriats: volien salpar cap al Senegal amb els endarreriments cobrats. No obstant això, la majoria foren embarcats fins a Dakar i instal·lats en el campament militar de Thiaroye, llogarret dels afores de la capital senegalesa. Allà van ser desmobilitzats: les tropes colonials foren llicenciades del servei de files que prestaven. Les promeses del Ministre francès de les Colònies, repetides des de feia mesos, d’abonar el pagament als tirailleurs no es feia efectiva ni amb fum de sabatots. Aleshores, en protesta pel retard en els salaris, la majoria dels fusellers africans van refusar abandonar Thiaroye. No estaven disposats retornar, amb les butxaques buides, als seus destins: Benín, Mali, Costa d’Ivori, República Centreafricana, Níger, Txad, Gabon, Togo, Senegal. A causa del malestar existent a Thiaroye, el principal general africanista va visitar el camp. Però va haver de sortir cames ajudeu-me: el cotxe de l’alt comandament francès fou sacsejat. Això va ofendre a la cúpula militar francesa destacada a Dakar. Amb l’ànim de fer valer el rang castrense, l’esmentat general va tornar a Thiaroye, envoltat de gendarmes, d’un batalló d’artilleria colonial i d’una munió de carros blindats. Després d’un parell d’hores de discussions estèrils, no va dubtar a obrir foc a discreció. 70 fusellers, totalment desarmats, foren abatuts. Així com es va produir un nombre indeterminat de ferits. A més, 34 tirailleurs sénégalais il·lesos foren acusats d’instigadors de “l’avalot” i condemnats, segons el cas, a presó, a multes i a la pèrdua de drets d’indemnització militar. Cap dels fusellers de la Massacre de Thiaroye, nom amb el qual són anomenats els fets, mai ha rebut la pensió militar que li fou promesa. La tragèdia però ha quedat enregistrada en la memòria col·lectiva. Ousmane Sembène, director de cinema senegalès, va dur al cinema el trist succés amb el filmCamp de Thiaroye.

Un episodi colonial de l’estil es va desencadenar amb els regiments gambians, convocats a la mobilització per l’exèrcit britànic durant el mateix període. Un vaixell que repatriava els reclutes de Gàmbia, acabada la II Guerra Mundial, fou enfonsat. Totes les sospites apunten que fou un atemptat d’estat, teledirigit des de Londres, per tal d’estalviar-se el peculi corresponent dels soldats gambians.

El jovent africà fou carn de canó d’una guerra que no era la seva. Per enèsima volta Àfrica fou cruelment utilitzada per una Europa cofoia de ser l’avantguarda de la civilització. 

Quim Gibert, psicòleg i coautor d’Identitats.Convivència o conflicte?