[L'endemà des de Catalunya 2017], per Joaquim Torrent

(Font imatge)

Al Principat, Sant Joan i la seva nit sempre ha estat una celebració festiva, amb revetlles populars i llançament de petards, i també amb la instal·lació i posterior crema de fogueres per part de la quitxalla, que servien per desfer-se de tota mena d'andròmines. Darrerament, però, cal constatar que la profusió de fogueres ha baixat, almenys a les ciutats grans, pels inconvenients que originaven.

Té un significat de comunió amb la natura i de renovació, ja que també sol ser costum veure l’aparició del sol, especialment arran de mar, i de renovació i d’iniciació –de noves relacions– sobretot els joves.

Igualment per Sant Joan es fan els actes de la Flama del Canigó, celebració iniciada en els anys 50 a la Catalunya Nord i que amb el temps s’ha anat estenent i que consisteix en la rebuda de la Flama duta des del Canigó i la posterior encesa de fogueres. A banda, i amb un origen més popular, hi trobem les famoses Falles del Pirineu, amb la baixada de teies enceses i l’encesa de fogueres.

La nit de Sant Joan també s’anomena la Nit de les Bruixes perquè éssers fantasiosos de tota mena se suposa que hi apareixen; de tota manera no tot són bruixes sinó també sers menys malèfics, com dones d’aigua –especialment al voltant del Montseny–, amoretes i follets. A més, la nit de Sant Joan es considera una data especial per collir tota mena d’herbes, ja que es creu que és en aquesta data que tenen més poders.

Sí, penso que Sant Joan hauria de ser Festa Nacional. És una festivitat comuna a totes les terres de parla catalana, amb manifestacions força comunes, i té un significat màgic i especial en coincidir amb el solstici d'estiu, que ens agermana a tots nosaltres i ens dóna noves energies, individualment i com a poble.

 

Joaquim Torrent, geògraf i activista cultural

Principat de Catalunya

   

[L'endemà des d'Andorra 2017] "Sant Joan a Andorra", per Maria Cucurull

 

(Font imatge)

Com cada any, amb motiu del solstici d’estiu, una expedició andorrana convocada pel Centre de la Cultura Catalana i Aina enfila la muntanya del Canigó per anar a cercar la flama. Un cop encesos els fanalets i les torxes, els excursionistes tornen cap a casa amb la voluntat de fer arribar la flama arreu dels PPCC. A Andorra, any rere any, varia la parròquia amfitriona i, per tant, un cop arribada la comitiva, cada any, es llegeix el manifest en un indret diferent del país. A la tarda, en canvi, el lloc de trobada és sempre a Casa de Vall, on les autoritats del país esperen els amfitrions per rebre la flama i encendre així el peveter.

Un cop s’ha fet l’encesa del peveter amb tots els honors, cada parròquia encén un fanalet, que serà el que després servirà per fer cremar les fogueres i les falles de les diferents parròquies. Malgrat que en aquesta època de l’any els dies són llargs, els fallaires esperen que sigui negra nit. Els primers de desfilar són els menuts, que fan giravoltar boles lluminoses de colors variats; seguidament, arriben les guspires, les torxes, rodes de foc que cremen amb força i cercles que giren i il·luminen els carrers la nit de Sant Joan.

Després del cava i la coca de recapte, ja a la mitjanit, arriba la revetlla. Festa, xerinola i ball fins a la matinada, tot i que alguns no s’allarguen gaire, ja que el dia 24 de juny només és festiu a les parròquies d’Andorra la Vella i Encamp.

Maria Cucurull

Professora de catal

i  activista cultural