[1936] El manifest de la vergonya. Quan el catalanisme conservador es va plegar de genolls davant el feixisme

(l'alcalde ex lliguer Josep Maria de Porcioles acompanyant Franco en una visita a Barcelona)

Contextualitzant, eren temps complicats per al catalanisme (de qualsevol signe), parlo del mes de juliol de 1936, quan hi va haver a Espanya un aixecament colpista d'una part de l'exèrcit contra el govern republicà (d'esquerres). A Catalunya aquest cop d'estat va ésser contrarrestat amb certa contundència, en part perquè les elits  burgueses barcelonines no hi donaren suport, o fins i tot no n' estaven al cas del què succeïria. El partit polític aglutinador d'aquella burguesia catalana i hegemònic dins el catalanisme les primeres tres dècades del segle XX fou la Lliga Regionalista (després Lliga Catalana), que veiè com l'adveniment de la II República l'any 1931 i la creació d'ERC (i el posterior govern dela Generalitat governat per ells) posava en dubte aquesta hegemonia (nacional i social) fins al punt d'haver de reinventar-se durant el període republicà per tal de recuperar-se dels cops electorals rebuts.
Tornant, doncs, a la data de l'aixecament militar de tints marcadament (no ho oblidem pas) reaccionari, religiós i feixista, després d'un primer pronunciament de gent de la Lliga rebutjant el cop i declarant-se fidels a les institucions republicanes, arran del desgavell que patiren aquestes després de l'intent frustrat pels franquistes, que deixà un buit de govern que fou omplert, sobretot, pels representants del moviment anarquista més radicals (CNT/FAI), del caràcter revolucionari que inundà els carrers i de les revoltes socials i les persecucions contra les classes més benestants, la gent de l'esgèsia i les dretes en general, moltes personalitats de la Lliga Catalana, capitanejades per Francesc Cambó, així com d'altres igualment representatives del conservadurisme català més o menys catalanista, crearen un manifest de suport als militars sublevats, que fou el punt de partida de l'ajuda que l'antiga Lliga proporcionà al "bàndol nacional"
en el conflicte que durà tres anys (1936-39), de tipus econòmic, propagandístic i, fins i tot, institucional.


(El principi del procés? Cartell de propaganda política de la coalició electoral que va concórrer a les eleccions generals del 16-02-1936, on la Lliga ja apostava clarament per "l'ordre social" anant amb forces dretanes marcadament anticatalanistes, com els radicals de lerroux, els monàrquics o la CEDA catalana)

Tot això ho explica magistralment en Borja de Riquer en el llibre: "L'últim Cambó (1936-1947)", on resumeix dient que " durant la guerra va coexistir aquesta diversitat de caràcters: la de ser una lluita política entre democràcia i feixisme, de ser també una guerra social i un conflicte religiós i, a més, de ser una confrontació entre nacionalismes." Aquesta complexitat deixà els dirigents de la Lliga Catalana del tot sorpresos i desbordats, de tal manera que" colpits per les primeres impressions sobre la revolució i la persecució, Cambó i la direcció de la Lliga van prioritzar els interessos socials que sempre havien defensat i van considerar que allò era, per damunt de tot, una guerra de classes.
La contradicció d'aquesta opció es farà evident en el fet de no voler renunciar a ser i a dir-se catalanistes i, alhora, creure que era coherent donar suport a l'opció dels militars rebels, que significaven clarament el nacionalisme espanyol més agressiu." (...)* (pàg. 266)

ESCRIT D'ADHESIÓ ALS MILITARS SUBLEVATS*
                  (22-27 d'octubre de 1936)

Se ha enviado al General Franco un documento que dice así:

"DECLARACIÓN: Los que suscribimos esta declaración somos hombres de diferentes ideologias y procedencias. Somos catalanes y con esta sola característica común, unimos nuestras firmas para protestar contra la actuación y el lenguaje de los hombres que hoy detentan el gobierno de la Generalidad y que pretenden identificar los sentimientos y la voluntad de Cataluña con la tiranía de los anarquistas y marxistas que han asesinado y asesinan con refinamiento de la más bárbara crueldad; que han destruido tesoros de arte que nos habían legado las generaciones pasadas como patrimonio espiritual de nuestra tierra; que arruinan nuestra economía con groseras experiencias en todas partes desacreditadas, y deshonran a nuestro pueblo con locuras y crímenes sin precedentes en la Historia.
Como catalanes, afirmamos que nuestra tierra quiere seguir unida a los otros pueblos de España por el amor fraternal y por el sentimiento de la comunidad de destino, que nos obliga a todos a contribuir con el máximo sacrificio a la obra común de liberación de la tiranía roja y de reparación de la grandeza futura de España. Como catalanes, saludamos a nuestros hermanos, que, a millares, venciendo los obstáculos que opone la situación de Cataluña, luchan en las filas del ejército libertador y exhortando a todos los catalanes a que, tan pronto como materialmente les sea posible, se unan a ellos, ofrendando sus vidas para el triunfo de la causa de la civilización en la lucha contra la barbarie anarquista y comunista.

El caso de Cataluña no es distinto del de Madrid, Valencia, Málaga y otras ciudades y regiones de España, oprimidas todas por un poder despótico del que desean fervientemente verse liberadas.
Son en gran mayoria los catalanes que por estar sometidos a una opresión que no tienen aún medio de sacudir, no pueden expresar su indignada protesta. Nosotros que podemos hacerlo, seguros de expresar sus sentimientos, queremos hacerla llegar a todos nuestros hermanos de España.

El documento lleva al pie centenares de firmas de catalanes que han podido escapar del terror rojo y que hoy, ante la posibilidad de que se pretenda por los marxistas españoles aliados o servidores de Moscou, utilizar el nombre de Cataluña para prolongar la guerra civil en España y tal vez para provocar un conflicto internacional, quieren afirmar públicamente y de manera fehaciente la manera de sentir y pensar de la inmensa mayoría de catalanes que ellos por encontrarse en el extranjero, pueden expresar con plena libertad. Las firmas son de representantes de agrupaciones económicas y sociales, diputados, hombres de ciencia y literatos, ingenieros, abogados, médicos, periodistas, obreros e industriales, que sintetizan el conjunto de actividades de Cataluña

(* Borja de Riquer, op.cit, pàg. 278-282)

A la relació de signants, que no detallo (veure llibre esmentat) hi ha la direcció política de la Lliga, tals noms com Francesc Cambó, Lluís Duran i Ventosa, Joan Ventosa i Calvell, Raimón d'Abadal o Ramón d'Abadal i Vinyals, personalitats com el músic Frederic Mompou, l'enginyer Eduard Maristany o els periodista "Gaziel", a més de molts industrials barcelonins i representats de la noblesa amb títol nobiliari.

Deixo dues lectures força interessants relacionades amb aquesta temàtica, en genèric.

http://blogs.sapiens.cat/socialsenxarxa/2011/05/09/el-franquisme-a-catalunya/

http://www.historiacontemporanea.ehu.es/s0021-con/es/contenidos/boletin_revista/00021_revista_hc13/es_revista/adjuntos/13_19.pdf

La sordesa de Sepharad

Curiós. El recent espot promocional de la manifestació convocada l'onze de setembre per l'ANC reprodueix les paraules d'un poema de Salvador Espriu, datat del 1960, i anomenat (simptomàticament) "la Pell de Brau". La part més emotiva del video, sens dubte, és quan comencen a escoltar-se uns mots que poden navegar entre l'advertiment i el convenciment d'un mateix: "Escolta, Sepharad: els homes no poden ser si no són lliures". Emocionant i vibrant alhora.
"Sepharad", però, és, segons la professora Estanyol, "el nom amb què els jueus que vivien sota dominació musulmana designaven Al-Andalus, explica Estanyol. Més tard, quan Castella conquereix Al-Andalus, aquesta denominació s’aplica a tots els territoris de la corona castellana. Els jueus catalans mai no van anomenar Sepharad els seus territoris d’origen. Ells eren súbdits de Catalunya, o dels regnes d’Aragó, València o Mallorca".

Sabut això, i després d'haver vist el video, em va venir a la memòria els versos de Joan Maragall de seixanta anys enrere, en aquell inoblidable "Oda a Espanya", quan començava: "Escolta, Espanya, la veu d'un fill que et parla en llengua no castellana-". Poesia aquesta última que també va servir "d'inspiració" d'un altre acte de caire sobiranista, el documental que va retransmetre fa un parell d'anys TV3 enmig d'una gran polèmica ("Adéu espanya?).

Pel poc que jo puc arribar a percebre, ambdós obres (la de Maragall i la d'Espriu) enarboren un missatge prou clar i semblant, l'afermació catalana sota l'ideal d'una unitat ibèrica o hispànica que respecti la seva pluralitat interna, que sapigui trobar l'harmonia i el respecte entre tots els seus pobles. Aquesta cantarella ha anat de bracet amb el catalanisme (de dretes i d'esquerres) durant tota la seva existència fins els nostres dies, com podem veure llegint a Almirall, a Prat, a Cambó o consultant les dues proclames sobiranistes en el període republicà (tant la de Macià com la de Companys), per no posar molts més exemples, d'abans i de després dels esmentats (sense anar més lluny, l'actual president Mas va parlar de "confederació ibèrica" com  la situació ideal per a Catalunya en una entrevista feta per Mònica Terribas a l'arribar al poder).
Per bé que aquesta opció, l'iberisme, formi ja part de la nostra tradició i història, sembla ser que cada cop més persones la descarten, per il·lusòria, per molt que després es planyin d'ahaver-ho d'admetre.
I és que si alguna cosa ha quedat ben palesa en aquests segles de "convivència", és que, per molts que ens esforcem, parlar amb sords és impossible per més que s'intenti, perquè aquesta actual Espanya, que usurpa el paper d'Ibèria o de Sepharad, no té capacitat d'escoltar, per tant "la via pedagògica" resta en via morta. Quan ens posarem en marxa, de veritat?

La pell de brau

[XXX]

Diversos són els homes i diverses les parles,

i han convingut molts noms a un sol amor.

La vella i fràgil plata esdevé tarda

parada en la claror damunt els camps.

La terra, amb paranys de mil fines orelles,

ha captivat els ocells de les cançons de l'aire.

Sí, comprèn-la i fes-la teva, també,

des de les oliveres,

l'alta i senzilla veritat de la presa veu del vent:

"Diverses són les parles i diversos els homes,

i convindran molts noms a un sol amor."

[XXXVIII]

No convé que diguem el nom

del qui ens pensa enllà de la nostra por.

Si topem a les palpentes

amb aquest estrany cec,

on sinó en el buit i en el no-res

fonamentarem la nostra vida?

Provarem d'alçar en la sorra

el palau perillós dels nostres somnis

i aprendrem aquesta lliçó humil

al llarg de tot el temps del cansament,

car sols així som lliures de combatre

per l'última victòria damunt l'esglai.

Escolta, Sepharad: els homes no poden ser

si no són lliures.

Que sàpiga Sepharad que no podrem mai ser

si no som lliures.

I cridi la veu de tot el poble: "Amén."

 [XLVI] 

A vegades és necessari i forçós

que un home mori per un poble,

però mai no ha de morir tot un poble

per un home sol:

recorda sempre això, Sepharad.

Fes que siguin segurs els ponts del diàleg

i mira de comprendre i estimar

les raons i les parles diverses dels teus fills.

Que la pluja caigui a poc a poc en els sembrats

i l'aire passi com una estesa mà

suau i molt benigna damunt els amples camps.

Que Sepharad visqui eternament

en l'ordre i en la pau, en el treball,

en la difícil i merescuda

llibertat.

ODA A ESPANYA

Escolta, Espanya, -la veu d´un fill
que et parla en llengua - no castellana;
parlo en la llengua - que m'ha donat
la terra aspra:
en´questa llengua - pocs t'han parlat;
en l'altra massa.

T'han parlat massa - dels saguntins
i dels que per la patria moren:
les teves glòries - i els teus records,
records i glòries - només de morts:
has viscut trista.
Jo vui parlar-te - molt altrament.
Per què vessar la sang inútil?
Dins de les venes - vida és la sang.
vida pels d'ara - i pels que vindran:
vessada és morta.

Massa pensaves - en ton honor
i massa poc en el teu viure:
tragica duies - a morts els fills,
te satisfeies - d'honres mortals,
i eren tes festes - els funerals,
oh trista Espanya!

Jo he vist els barcos - marxar replens
dels fills que duies - a que morissin:
somrients marxaven - cap a l'atzar;
i tu cantaves - vora del mar
com una folla.
On són els barcos? - On són els fills?
Pregunta-ho al Ponent i a l'ona brava:
tot ho perderes. -no tens ningú.
Espanya, Espanya. - retorna en tu,arrenca el plor de mare!

Salva't, oh!,salva't - de tant de mal;
que el plô et torni feconda, alegre i viva;
pensa en la vida que tens entorn:
aixeca el front,
somriu als set colors que hi ha en els núvols.

On ets, Espanya? - no et veig enlloc.
No sents la meva veu atronadora?
No entens aquesta llengua-que et parla entre perills.?
Has desaprès d´entendre an els teus fills?
Adéu. Espanya!

1924. Allò que el vent s'endugué...

Contextualitzem. Som a l'any 2012, amb una crisi estructural del sistema capitalista i del model econòmic brutal, amb l'estat del benestar en deconstrucció, els drets socials sota mínims i el risc d'exclosió social pels núvols, la massa d'aturats no té aturador i el govern de dretes estatal amenaça amb la recentralització i la involució autonòmica. Amb aquest panorama, l'estatus oficial de la llengua catalana als diversos territoris hispànics on es parla és en greu perill i torna a confirmar que Espanya és feta com a estat-nació a imatge i semblança de Castella, amb la llengua castellana (ergo espanyola) com a màxima expressió i garant de la unitat espanyola. L'atac a la llengua catalana és constant i ja hem perdut diverses batalles en aquesta "guerra" (a les Illes, al País Valencià, a la Franja i al Principat mateix a colp de sentència).

Dit això, vist amb ulls actuals, em sembla quasi de ciència-ficció recordar un manifest fet per bona part de la intel·lectualitat espanyola allà per l'any 1924, quan la llavors recent dictadura de Miguel Primo de Rivera anava mostrant el seu exhacerbat anticatalanisme i el rebuig vers la llengua i cultura catalanes. I tal com denunciem els fets actuals cal ser justos, recordar i valorar molt el gest que tingueren els lletraferits d'aquella època, cosa gens fàcil tenint en compte que vivien dins un sistema autoritari i militaritzat. Vet aquí el manifest íntegre d'aquell any, per al reconeixement d'aquells que el feren i per a vergonya d'una societat (l'espanyola), que gairebé noranta anys després i en un suposat règim democràtic, es creu incapaç de reproduir un missatge lleument anàleg a aquest. Quedi per a la història, doncs:

(*) El cop d’estat militar del general Primo de Rivera el 13 de setembre de 1923 va comportar immediatament el dictat d’ordres i decrets contra la llengua i la cultura catalanes. A conseqüència d’això i arriscant la seva posició i potser també la pell, els intel·lectuals castellans més rellevants de l’època van dirigir el març de 1924 un escrit de protesta unànime al dictador per les mesures adoptades. Us transcric, doncs el manifest de 1924, amb els noms dels seus signataris al peu:

"Excelentísimo señor presidente del Directorio militar:
Los abajo firmantes, escritores en lengua castellana, que sienten profundamente los merecimientos históricos de su idioma y que lo aprecian en todo su valor como indispensable vehículo para la difusión del pensamiento a través del mundo civilizaado, se dirigen respetuosamente a V. E. para expresarle su sentir, con ocasión de las medidas de gobierno que por razones políticas, se han tomado acerca del uso de la lengua catalana.
Es el idioma la expresión mas íntima y característica de la espiritualidad de un pueblo, y nosotros, ante el temor de que esas disposiciones puedan haber herido la sensibilidad del pueblo catalán, siendo en lo futuro un motivo de rencores imposible de salvar, queremos con un gesto afirmar a los escritores de Cataluña la seguridad de nuestra admiración y de nuestro respeto por el idioma hermano.
El simple hecho biológico de la existenncia de una lengua, obra admirable de la naturaleza y de la cultura humana, es algo siempre acreedor al respeto y a la simpatía de todos los espíritus cultivados.
Debemos además pensar que las glorias de Cataluña son glorias españolas, y el título histórico más alto que España puede presentar para ser considerada como potencia mediterránea, se debe en gran parte al pueblo catalán, que hizo de la Barcelona medieval un emporio de riqueza capaz de competir con las repúblicas italianas; que creó una cultura admirable; que lanzó sus leyes de mar y cuya lengua inmortal resonó en el fragor de la batalla ante los muros sagrados del Partenón, y que sirvió para que con ella hablara por primera vez la filosofía nacional por boca de Raimundo Lulio y fuese cantada la efusión humana en los versos imperecederos de Ausiàs March.
El reconocimiento de las literaturas regionales como una consecuencia ideológica y romántica hizo de la lengua de Cataluña una literatura a la que pertenecen autores como Verdaguer y Maragall, que cuentan entre las primeras figuras de la literatura española del siglo XIX.
Nosotros no podemos tampoco olvidar que de Cataluña hemos recibido altísimas pruebas de comprensión y cariño, hasta el punto de que un insigne patriota catalán, amante fervoroso de las glorias españolas, Milà y Fontanals, abrió con llave de oro el oscuro arcano de las manifestaciones artísticas más genuinas y más características del pueblo castellano.
Queremos cumplir con un verdadero deber de patriotismo, diciendo a Cataluña que las glorias de su idioma viven perennes en la admiración de todos nosotros y serán eternas mientras imperen en España el culto y el amor desinteresado a la belleza.
Pedro Sainz, Eduardo Gómez de Baquero, A. Bonilla San Martín, Gregorio Marañón, Angel Ossorio y Gallardo, Pedro Mata, Antonio Jaén, Tomas Borras, Angel Herrera, Jaime Torrubiano Ripoll, Ramón Menéndez Pidal, Alvaro de Albornoz, Concha Espina, Augusto Barda, V. García Martí, Conde de Vallellano, José Ortega y Gassset, Miguel Herrero, Luis de Zulueta, Domingo Barnés, Francisco Vighi, Pedro de Répide, León de las Casas, Joaquín Belda, José G. Alvarez Ude, Luis Jiménez de Asúa, Luis Ruiz Contreras, Félix Lorenzo, Fabián Vidal, Gabriel Maura, Vicente Machimbarrena, Gregorio Martínez Sierra, Lorenzo Barrio y Morayta, Andrés González Blanco, José Toral, Luis Araújo Costa, Mercedes Gaibrois de Ballesteros, Femando de los Ríos, Azorín, Manuel Pedroso, Luis Bello, José María Sacristán, Cristóbal de Castro, José Giral, Melchor Fernández Almagro, Ramón Gómez de la Serna, Manuel Bueno, Antonio Espina, Antonio Zozaya, Federico García Lorca, F. Rivera Pastor, Alberto Insúa, Honorato de Castro, Luis de Tapia, Luis Araquistain, Gustavo Pittaluga, E. Paul Almarza, Juan de la Encina, José García Mercadal, Angel Lázaro, Bernardo Acha, Artemio Precioso, F. Escrivá, José Gutiérrez Solana, Jacinto Grau, Juan Pujol, José Ruiz Castillo, P. de Ciria Escalante, José Albiñana, doctor García del Real, Gabriel Frannco, Salvador Pascual, Eduardo Ortega Gassset, Carlos Pereira, Juan Guixé, Leopoldo Bejarano, José Canalejas, Guillermo de la Torre, M. García Cortés, Adolfo A. Buylla, P. A. Balbontín, Isaac del Vando-Villar, Cayetano Alcázar, Mauricio Paraíso, Rafael Urbano, Julio Cañada, Antonio Guisasola, Antonio Dubois, José Sánchez Rojas, José Antón, F. Madariaga, Luis de Hoyos, Saiz, Hipólito Jimeno, Luis G. Bilbao, Andrés Ovejero, Manuel Azaña, Claudio Sánchez Albornoz, Conde de las Navas, Luis Palomo, F. Arévalo Salto, Luis G. Urbina, Luis G. Andrade, F. de Bustamante, A. Pérez Serrano, Tomás Elorrieta, Manuel Hilario Ayuso, Eduardo Barriobero, Manuel Antón, J. Jordán de Urries, Juan Hurtado, Ramón Pérez de Ayala, J. Villalba, Alvaro Calvo, Marqués de Lozoya, Angel Torres del Alamo, Francisco de Viu, Luis Fernández Ardavín, Alberto Marín Alcalde."

L’anterior manifest va ser silenciat per la història oficial durant la dictadura. El 1976, ja novament en democràcia, en Joaquim Ventalló el reproduia en el seu llibre "Los intelectuales castellanos y Cataluña". Al respecte dels signants, deia:

"Todos estos nombres eran en aquellas fechas la flor y nata de la intelectualidad española. Para quienes vivimos aquella época, la lectura de los mismos nos recuerda que algunos de ellos, pocos, en años posteriores se convirtieron en adversarios acérrimos. Como se les tenía por sabios y ya es sabido que «de sabios es cambiar de opinión», con criterio caritativo cabe pensar que hicieron bien en rectificar, si llegaron al convencimiento de que el hecho de haber puesto su firma al pie del documento en favor y defensa de la lengua catalana había sido un desliz, un pecado de juventud o un desvio. Pero es interesante para la historia registrar que en 1924 los intelectuales españoles firmaron un documento como el reproducido más arriba. Y como todos lo firmaron con sinceridad, a los pocos que luego, arrepintiéndose, actuaron en sentido totalmente opuesto esta firma puede lavarlos para la posteridad, de las posiciones posteriores diferentes."

 Res a veure, doncs, amb el "manifiesto por la lengua común" de juny de 2008, ni pel sentit, ni pel compromís, ni per la qualitat ni pel nivell intel·lectual i humà dels signants.




(*) Aquest document està extret del blog mediterrània i venia signat per Oriol López, dins el següent enllaç:


http://mediterrania.blog.cat/2010/05/18/manifiesto-de-los-escritores-castellanos-en-defensa-de-la-lengua-catalana/


Veritablement, del manifest del 1924 al del 2008 moltes coses s'endugué el vent, entre elles el respecte a la pluralitat, els drets dels pobles a manifestar lliurement la seva cultura i el record d'una Espanya plurilíngüe.

Llengua, marc nacional, independència i pacte fiscal, una mirada d'Euskal Herria als Països Catalans

En les últimes setamanes s'han multiplicat els articles d'opinió i les notícies des de la premsa basca quan a Catalunya i els diferents temes de país que estan a sobre la taula els darrers mesos/anys, amb la sobirania catalana com a rerefons de tot.
És interessant de repassar alguns textos que s'han publicat, que crec d'interès:

Quant a les polítiques lingüístiques d'Euskal Herria i els Països Catalans (Xarxa Cruscat)

El reto de las Candidaures d'Unitat Popular (nainz.info)

Euskal Herria y Catalunya son naciones y no se puede ni jugar con ellas ni hacer oidos sordos (Gara)

Adéu Espanya (naiz.info)

L'origen del concert basc (Sapiens)

Dues grans aportacions en homenatge a Fuster

Com és ben sabut enguany es commemoren una sèrie d'efemèrides al voltant de la persona i de l'obra del gran escriptor suecà Joan Fuster i Ortells.

Serien innombrables esmentar ara un per un tots i cadascun dels actes d'homenatge que honoren el seu record. S'estan fent molts, des dels partits polítics i des d'associacions culturals, al seu País Valencià i a tots els seus Països Catalans.

Però dintre de totes les inicatives fetes fins ara vull compartir amb tots, en el meu afany per crear coneixiement i cultura al servei de tothom, un parell de publicacions recents que en parlen i en debaten sobre el pensament de Fuster i de la seva vigència avui dia, sobretot sobre el concepte de Països Catalans, fet que interessa principalment a aquest espai.

La primera d'elles és extreta de la Fundació Irla, "Eines", tot un luxe de participació i opinió sobre Fuster i la seva ideologia, amb col·laboracions destacadades d'Antoni Furió, Agustí Cerdà, Toni Rico, Sebastià Alzamora, Francesc Viadel, Toni Mollà, etc. i amb el parer sobre el mestre que en tenen figures com Joan-Francesc Mira, Eliseu Climent, Vicent Pitarch o Francesc de Paula Burguera. Imprescindible.

La segona recomanació es tracta d'una publicació especial de la revista SAO monogràfica sobre els cinquanta anys del "Nosaltres els valencians". Articles d'acurada factura i noms de qualitat: Pau Viciano, Vicent Pitarch, Gustau Muñoz, Francesc Pérez i Moragón, etc.

Qui millor que reproduir a autors d'aquesta magnitud parlant sobre la vida, el pensament i l'obra del mestre Fuster?

A part d'això, encara deixo més informació sobre l'obra de Fuster, una antologia de textos a cura de F. Pérez i Moragón i la pàgina dedicada al de Sueca a Lletra A.

Gaudi-lo, i sobretot llegim-lo, perquè per a nosaltres els fusterians, el mestre mereixeria més que una fundació amb el seu nom.

L'Assemblea Nacional Catalana creua el sénia

Informació extreta de Llibertat Didital.

Presentació a València de l'Assemblea Nacional Catalana

L'ANC va travessar l'Albera i ara farà el mateix amb la Sènia cap l'Assemblea Nacional dels Països Catalans

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) farà la seva presentació a València el proper dia 20 a les 19h. al Centre Octubre CCC. L'acte està organitzat per un col·lectiu de persones amb una ferma convicció nacional, des de diferents pensaments polítics i compromeses en diverses lluites socials, cíviques i culturals.

Aquest col·lectiu té present que les iniciatives de defensa dels nostres interessos com a poble s'articulen amb distint grau segons el territori, amb més cohesió allà on la consciència nacional és major. Però considera que "els diversos ritmes en la lluita pel redreçament nacional no poden esdevindre una escletxa definitiva per al nostre futur com a poble independent".

En els darrers anys, s'han adonat com els referèndums per la independència, que tanta esperança van alçar, es quedaven al nord del Sénia sense travessar la falsa frontera que ens imposa l'estat espanyol. D'altra banda, han sorgint moviments que tot i considerar teòricament els Països Catalans com una única realitat, en la pràctica funcionen com a estructures més o menys regionals.

Així conscients que el naixement de l'ANC ha agafat una certa volada i i s'està expandint per tots els racons de lageografia de Catalunya, aquest col·lectiu de persones manifesta que des del País Valencià s'ho miren amb simpatia i complicitat, però no volen resignar-se  a continuar com a mers espectador del que passa i per això ha decidit tenir l'oportunitat de ser també actors del "nostre present i del nostre futur". Un futur que s'maginen amb el Principat i les illes i no dins de l'actual estat Espanyol.

Tarragona i l'Alguer, quaranta anys d'agermanament

L'Alguer, la ciutat de l'illa de Sardenya on es parla català, és agermanada des de 1972 amb Tarragona. El 22 de setembre d'aquell any, durant la festa de Santa Tecla, es va signar a Tarragona el protocol de l’agermanament. Amb aquell acte, totes dues ciutats van voler reforçar un lligam que ja s'havia establert els anys 1960, en ocasió del Viatge del Retrobament, una expedició amb vaixell a l’Alguer de 139 intel·lectuals dels Països Catalans per retrobar-se oficialment amb els ‘germans’ algueresos després de molts anys d’incomunicació mútua. Però els vincles es poden remuntar més enllà en el temps, a l'època del primer poblament català de la ciutat sarda al segle XIV, atès que alguna font històrica documenta que la majoria de repobladors de l'Alguer procedien justament del Camp de Tarragona.

En ocasió del quarantè aniversari de l'agermanament, totes dues ciutats han preparat una intensa agenda d'activitats. Aquest cap de setmana, per exemple, a Tarragona es dediquen dos dies a conèixer la realitat de l'Alguer en els aspectes lingüístic, cultural i esportiu. El programa comença divendres amb una jornada amb conferències sobre les peculiars característiques de la parla catalana a l'Alguer, la projecció del documental 'Vivim la llengua' (que recull una experiència educativa amb nens per promoure l’alguerès) i un concert de Samuele Arba amb cançons del cantant alguerès Pino Piras (1941-1989). I dissabte, Tarragona acollirà la final delTrofeu Quatre Barres de Rugbi, una competició que es va començar a disputar el 2007 i en què participen clubs catalans i l’Amatori Rugby de l’Alguer, aprofitant els vols de baix preu que enllacen Catalunya i Sardenya.

SANTA TECLA 1972-2012

Els actes de celebració del quarantè aniversari de l'agermanament arribaran al punt culminant perSanta Tecla, la festa grossa de Tarragona. El programa preveu una exposició fotogràfica dels quaranta anys de germanor, la lectura del pregó a càrrec de la cantant algueresa Franca Masu, un acte d’homenatge al professor alguerès Pasqual Scanu, concerts de música algueresa i el 22 de setembre, data exacta dels quaranta anys, es farà un acte solemne de renovació de l’agermanament entre totes dues ciutats mediterrànies i catalanoparlants. Per Sant Miquel, patró de l’Alguer, es farà un viatge de tarragonins a la vila sarda.

L'ORIGEN DE LA PRESÈNCIA CATALANA

La presència catalana a l'Alguer data del 1354, quan se n'emparà el rei de Catalunya-Aragó Pere III, dit el Cerimoniós. Al cap d'una vintena d'anys una revolta motivà l'expulsió de la població autòctona, substituïda per catalans. D'aleshores ençà que s'hi parla català, o alguerès, afeblit des de la dècada del 1960 per l'auge del turisme, la modernització de les comunicacions sardes i italianes, l'augment de població forana i la manca de polítiques de protecció. Fins els anys 1990 Itàlia no va aprovar una llei de reconeixement i tutela de les llengües minoritzades, inclosa l'algueresa, que pugna per sobreviure.

L'ALGUERÈS, CATALÀ DE L'ALGUER

La situació geogràfica de l'Alguer, isolat de la resta del domini lingüístic, fa que l'alguerès sigui eldialecte més peculiar del català, amb abundor d'arcaismes i influències del sard i de l'italià. Quant a l'ús, una enquesta de la Generalitat de Catalunya del 2004 indicava que el 13,7% dels algueresos el tenia per llengua habitual, que l'entenia el 89,9% i que el sabia parlar el 67,7%. Un altre estudi, fet públic el 2006 per Enrico Chessa, exposava que l'alguerès predominava al 7,2% de les llars, i l'italià, al 77%. L'última dècada, l'alguerès ha començat a entrar a les escoles amb iniciatives a l'educació infantil (la Costura) i a secundària (Projecte Joan Palomba).

Interessantíssim article del Diari de l'Escola de Vilaweb, amb encara més material i textos sobre el tema.