dilluns, 3 d’abril de 2017

"Sí, sí, un partit", per Tomàs Escuder



SÍ, SÍ, UN PARTIT.

Fins i tot la premsa diària del Cap i Casal se n’ha fet ressò de la necessitat de tindre un partit. Un partit valencià, estrictament valencià . I nacionalista. Estrictament nacionalista.
En certa mesura es pot dir que ja existeix. Però, malgrat els intents i desigs d’una part important i forta del conglomerat , de la coalició que s’ampara baix el nom de Compromís , encara hi queda molt per fer.
Compromís és en part eixe partit que ens cal a la gent i a  la societat valenciana.
Certament que no és la primera vegada històricament que es crea i actua un partit d’esperit i àmbit estrictament valencià. Però és igualment ben cert que aquesta vegada resulta ser la primera volta en què una força d’aquesta mena té amplària i presència a tot el País. I més encara, Per primera vegada, de manera contundent, compta amb presència als diferents àmbits polítics de representació: ajuntaments, diputacions, Generalitat. I fins i tot governa aspecte impensable fa pocs anys encara.
I, tanmateix, perquè es diu que cal un partit ?. Doncs perquè Compromís no ho és en el sentit més estricte. Es una coalició i en eixe sentit al seu interior exerceixen força diferents grups , raó per la qual Compromís no pot actuar , i no actua, com ho faria un que no estiguera sotmès a eixos condicionants. Que ho són.

Acceptat que eixe partit fa el que pot , el que la premsa valenciana posa de manifest. I no sols la premsa sinó  que també un cert sentiment difús o més clar si voleu va apareixent al si d’aquesta societat generalment tan mel·líflua i endormiscada.
Perquè aquesta opinió cada volta més present en el discurs social valencià va fent via. I ho fa en la mesura que s’entén que l’existència d’eixe partit , fort i de discurs contundent, podria reportar-nos alguns beneficis que ara, fluixos com apareixem, no obtenim ni obtindrem.
El fet que Compromís no puga presentar-se davant  el poder estatal com una ferramenta totalment nacional valenciana, separatista de l’estat, li resta força al discurs que caldria fer. I no ho fa perquè hi ha una raó clara: té por de manifestar-se massa separatista perquè es creu que perdria el vot necessari per a continuar treballant . Una qüestió d’estratègies . De possibilisme, podríem dir.

Així que amb aquestes canyes, els darrers dies, una vegada més podem constatar com el dèbil poder valencià resulta menyspreat . No és tan sols un tema d’infraestructures viàries , de corredor mediterrani o de connexions amb un port o un altre en el què som arraconats .
El dèficit va molt més enllà. I no només en el tema del dèficit dels pressupostos o, si en volem parlar, dels forats  de tot tipus que ha creat la corrupció en la nostra societat. No.
El que esclata en la política espanyola de contacte amb la valenciana va molt més enllà.
No tindre  sinó un partit encara insuficientment fort com per exigir al si de les Corts estatals és un llast, una mancança. Que tal vegada no ho siga en el futur. Però la debilitat més forta, de la qual n’és una conseqüència el vot espanyolista per una banda i el poc separatista per l’altra , és la manca de sentiment nacional valencià.

Aquest poble té una consciència política , social i cultural poc valenciana. I el resultat és el que patim una vegada  i una altra .
I , tanmateix,  la nave va, perquè  arreu van apareixent indicis de canvi. En el sentit de néixer una consciència de que els valencians i valencianes som maltractats pel poder central. I aquest sentiment, no forçosament nacionalista, sí que es pot descobrir fins i tot en les files dels partits espanyolistes.

                                  Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor








Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada