divendres, 14 d’abril de 2017

"República o el somni possible", per Òscar Adamuz



 Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Publicat a Lliureimillor.cat
Aquest 14 d’abril fa 86 anys que es va proclamar la República. Sí, es va proclamar la Segona República espanyola, però, just abans, des del balcó de l’Ajuntament de Barcelona i des del palau de la llavors Diputació de Barcelona (avui de la Generalitat), ho feren respectivament Lluís Companys i Francesc Macià. La segona proclama, la de la República catalana de l’Avi Macià, atorgava tota una declaració de sobirania catalana apel·lant a la fraternitat entre tots els pobles hispànics. Un cop de força, un fet consumat que, aprofitant el desgovern a les institucions espanyoles republicanes, donà com a resultat el restabliment de l’autogovern català després de més de 300 anys. Certament, el cop de sobirania va quedar a mitges, però aquest gest d’audàcia fou un moment clau de la història catalana.
L’efimera Segona República (1931-1939) va ser un dels experiments democràtics més notables de l’Europa del segle XX i, amb les seves llums i ombres, esdevingué clau per a guanyar drets socials que avui dia semblen bàsics (sufragi universal, drets laborals, sanitaris, separació de poders església-estat i un llarg etcètera). Aquesta República fou comparable amb una altra que, com l’espanyola, acabà sota les urpes del feixisme: la República de Weimar a Alemanya.
Però abans també parlàvem d’ombres: una de les ombres va ser l’esquarterament intern dels agents socials i polítics que des de l’esquerra defensaven la República. Una altra, sense dubte, fou la manca de concreció en la qüestió territorial de l’Estat espanyol, que va ser incapaç de fer cap mena de proposta federalista per al conjunt de l’Estat.
Amb tot, el catalanisme republicà feu avançar els drets nacionals de Catalunya d’una manera insòlita en segles, i els valors republicans de fraternitat, ciutadania i igualtat amararen la societat catalana fins avui en dia.
L’any passat el col·lectiu d’Acció Cultural dels Països Catalans publicava un manifest defensant el record d’aquell llegat per projectar una República Federal dels Països Catalans. Un “brindis al sol”, diran molts, i potser sí, però el que és innegable és que els anys republicans foren també els de la recuperació dels ponts entre els territoris de parla catalana. Uns vincles que lligaren drets socials i nacionals. La República va intentar canviar la fesomia de l’Estat espanyol i no se’n va sortir, cert, però també va marcar un camí que, en un nou context, pot servir-nos d’experiència per a transformar el present i guanyar el futur.
Refusar aquells anys, com es fa des de certs sectors independentistes, és un exercici de desmemòria que no ens podem permetre. Avui en dia la llavor del canvi és conreada i el procés constituent cap a una nova República catalana ha de ser irreversible. I totes les forces democràtiques i republicanes han de sentir-se partícips en aquest procés de canvi. Desaprofitar aquesta opció ens farà més febles a tots plegats. Aquest exercici de responsabilitat és per a tothom: independentistes, federalistes, republicans, sobiranistes, catalanistes, etc.
Amb l’exemple d’experiències municipalistes com les de Badalona, Guanyem la República barri a barri. Ruptura democràtica, drets socials, sobirania i Països Catalans. Com diu aquell anunci: “Qui diu que els somnis són fàcils?”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada