dijous, 30 de març del 2017
Neix "Acciona't", el digital trimestral d'Acció Cultural dels Països Catalans
"Unitat i moviments secessionistes del català". Aquest és el tema monogràfic del primer número de la revista digital d'Acció Cultural dels Països Catalans: "Acciona't", que tindrà un caràcter trimestral, amb publicacions a març, juny, setembre i desembre.
En l'edició del digital hi han participat membres del col·lectiu de les Illes Balears, Catalunya i la Franja.
El número conté una entrevista central amb el sociòleg i expert en el moviment "blaver" del País Valencià; Francesc Viadel, on assegura que les tesis de Joan Fuster són "tan vigents que fan por". També fa una análisi de l'anticatalanisme que nega la unitat de la llengua catalana del País Valencià i de la resta de territoris.
Acciona't també hi té altres continguts al voltant del tema de la unitat lingüística: un editorial, un article d'opinió sobre la normativa lingüística, una recomanació cultural, i una secció de pregunta-resposta a una persona de cada territori dels Països Catalans, anomenada "set de set", on veurem quina percepció d'unitat del català hi ha a cada zona
Tots els números del digital tindran la secció fixa: "Activitats d'Enllaçats per la Llengua", on s'explicarà les últimes notícies d'aquesa xarxa d'entitats de tot el domini lingüístic i algunes activitats dels membres de la xarxa.
Índex de continguts del primer número d'Acciona't: "Unitat i moviments secessionistes del català"
-Editorial: llengua: unitat o barbàrie! per Òscar Adamuz
-Activitats d'Enllaçats per la Llengua
-Entrevista a Francesc Viadel per Joan Morro
-Article d'opinió: Ens cal una normativa unitària de futur per Toni Barceló
-Recomanació cultural: Pau Vallvé o el moviment circular
-Set de set: Noasaltres, naltres, noltros, moatros, nantris... etc. són variants d'una única llengua o, per contra, són paraules de llengües diferents? Quina creus que és la percepció majoritària al teu territori?»
Hi responen:
Marcel A. Farinelli, historiador (l'Alguer)
Pere Mayans, catedràtic de llengua catalana i literaura (Catalunya)
Maria Cucurull, professora de llengua catalana (Andorra)
Natxo Sorolla, sociolingüista (Franja de Ponent)
Antoni Infante, coordinador de la PDaD-PV (País Valencià)
Joan-Pere Le Bihan, ex-director de la Bressola (Catalunya Nord)
Maria Antònia Font, secretària de normaltzació lingüística del sindicat STEI-i (Illes Balears)
Gràcies a tota la gent que ha col·laborat en l'edició d'aquest primer número.
dissabte, 25 de març del 2017
"Els orígens del català, dialectes constitutius i consecutius", per Joaquim Torrent
l’ occità. Per tant, llevat les excepcions esmentades, es podria dir que a la Catalunya Nova s’ hi implantà un català consecutiu. De tota manera cal precisar, tal com deia el professor Badia Margarit, que a tota la zona de la plana de Lleida -el que avui entenem com a Terra Ferma, i terres adjacents- es parlà una forma de mossàrab molts acostada al català, si no era la mateixa llengua, que es constituí espontàniament tot i restar fora els límits dels primitius comtats catalans.. Així, es pot dir que en aquesta part de la Catalunya Nova, que podem estendre a les terres centrals de la Franja de Ponent, bàsicament Baix Cinca –amb Mequinensa, que resta separada de l’ Alt Matarranya per obstacles orogràfics- i la Llitera el català s’ hi desenvolupà espontàniamnet, tot i que fou afaiçonat per noves aportacions posteriorment. Una situació diferent era la que es donava al Baix Ebre, on el parlar mossàrab que hi havia ja no es podia considerar català i no era gaire intel.ligible. També hem de suposar que aquest parlar es devia estendre al Matarranya, tot i que tampoc hi devia quedar gaire rastre, perquè quan fou incorporat als dominis cristians quedà tota la zona força despoblada. Joaquim Torrent
divendres, 17 de març del 2017
Ruc'n'Roll recupera l'essència del Rock català dels 90!
Des d'Acció Cultural dels Països Catalans volem fomentar totes les expressions artístiques en la nostra llengua, i per això donem suport a iniciatives muscials com les de Ruc'n'Roll, que ara estan en promoció de concerts que reviuen els clàssic del Rock català dels anys 90, una època màgica on molts grups de rock ajudaren a normalitzar el català en un àmbit on estava molt minoritzat.
Info i text: Ruc'n'Roll
Ruc'n'Roll és música, records i molta festa!
Un concert que reviu els clàssics del Rock Català,
amb una posada en escena de qualitat i amb molta energia,
que connecta amb el públic desde la primera fins a la última cançó.
El nostre repertori es centra en les bandes més conegudes dels 90',
Sau, Els Pets, Sopa de Cabra i Lax'n'Busto.
Sense oblidar-nos de les mítiques cançons de Sangtrait, Gossos...
l'ska de Brams i Obrint Pas... i més!!
Ens podeu escoltar en els següents enllaços:
Soundcloud – https://soundcloud.com/rucnroll
Youtube – https://www.youtube.com/watch?v=EcxnMiaiLwk
Per a més informació i contractació,
ens trobaràs al correu: rucnroll@rucnroll.cat
Ruc'n'Roll
www.rucnroll.cat
Ruc'n'Roll a les xarxes…
- Facebook: https://www.facebook.com/rucnroll
- Instagram: https://www.instagram.com/ruc_n_roll
- Twitter: https://www.twitter.com/ruc_n_roll
dilluns, 13 de març del 2017
“Sobre la nació cultural”, per Òscar Adamuz
Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans
Fa un parell de dècades el professor Joan Francesc Mira publicava l’assaig: Sobre la nació dels valencians, on defensava que, tot i els lligams culturals, històrics i socials que comparteixen els Països Catalans, cada territori tenia una tradició política sobirana que calia reivindicar.
Aquesta seria una de les obres de referència que bastirien el corpus teòric de l’anomenada “tercera via”, quan des del valencianisme d’arrel fusteriana s’obria la porta a defensar un moviment nacional estricte, deixant els PPCC en un àmbit cultural que no havia de plasmar-se necessàriament en el polític o identitari.
La mateixa idea de nació cultural també trobà els seus adeptes a les Illes Balears, com mostren les reflexions de Josep Melià o Josep Maria Llompart i, actualment, és el pensament majoritari dels nacionalismes valencians i illencs amb representació institucional, sense tancar del tot la porta a l’articulació d’una confederació política de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.
Doncs bé, aquesta nació cultural ha fet fa pocs dies un pas de gegant en la seva articulació, quan els màxims responsables de cultura dels respectius governs autonòmics de Catalunya, Illes Balears i País Valencià varen signar la Declaració de Palma, on s’acorden mesures concretes, com l’enfortiment de l’Institut Ramon Llull (IRL) com a organisme de projecció exterior de la cultura catalana. Un organisme del qual, cal no oblidar, encara no forma part la Generalitat valenciana.
La Declaració també impulsa la col·laboració i coordinació en matèria lingüística quant a la defensa conjunta dels atacs rebuts per la llengua pròpia des d’estaments estatals.
La iniciativa, si es fa efectiva, pot agafar una volada extraordinària, malgrat que no deixa de ser una proposta que hauria de ser normal en un àmbit cultural comú normalitzat. La coincidència de governs de signe progressista tant al País Valencià com a les Balears ha permès aquesta mena d’accions, impensables amb les anteriors majories absolutes del Partit Popular.
Tanmateix, aquesta acció també en té, de punts foscos, com la poca concreció quant a les dates de les reunions de treball i d’implementació de les mesures acordades. I un altra de molt important: on queda la resta de la nació cultural?
Aquesta mena d’acords no poden ser extensius a altres institucions, siguin municipals, comarcals o regionals de la Franja, la Catalunya Nord o l’Alguer? O fins i tot amb el Principat d’Andorra?
Si bé alguns d’aquests estaments formen part de la Fundació de l’IRL, hi manca la part més operativa que representa l’institut com a ens cultural.
En conclusió, si estem bastint la nació cultural, ho hem de fer bé, entre tots i cadascun dels set territoris que la componen. Hem de pensar que tot allò que no es faci durant el mandat d’aquests governs més receptius amb la unitat de la llengua pot quedar en paper mullat davant un panorama de canvi de color dels executius…
En definitiva, com deia el cantautor d’Alcoi Ovidi Montllor: “O juguem tots o estripem la baralla”.
Publicat a Lliureimillor.cat
divendres, 10 de març del 2017
«En un mundo perfecto todos hablaríamos la misma lengua», per Toni Barceló
Tothom coneix el concurs de televisió en què, per revelar una frase
oculta, els participants han d’anar endevinant-ne les lletres jugant a
la ruleta. El títol que vostès acaben de llegir és un dels panells que
el dia 24 de novembre de l’any 2016 els concursants havien de resoldre
en aquest programa que s’emet diàriament devers l’hora de dinar per un
canal de televisió privat d’abast estatal. A causa d’això darrer, com
tothom sap també, l’única llengua vehicular imaginable és la castellana.
Tot i que la Constitució espanyola del 1978 diu que la realitat
lingüística diversa de l’Estat espanyol s’ha de respectar i protegir, en
realitat el text avala una política lingüística que assigna de facto al
castellà un domini absolut sobre la resta de llengües pròpies dels
ciutadans. Els efectes pràctics d’aquest estatus jurídic privilegiat es
perceben en major o menor grau en tots els àmbits d’aplicació de les
lleis –Administració, ensenyament, mitjans de comunicació–, però la
ideologia implícita es filtra arreu i fa possible que en un programa de
televisió per a tots els públics es reprodueixin disbarats com aquest.
L’any 1994, Umberto Eco va publicar un llibre titulat La ricerca della lingua perfetta nella cultura europea,
en el qual feia un recorregut a través de la història de les idees
lingüístiques descrivint, entre d’altres coses, els intents de trobar
una llengua universal que molts han protagonitzat des de la Grècia i la
Roma clàssiques fins als nostres dies. Però per què hauríem d’aspirar a
parlar tots la mateixa llengua? El debat gira fonamentalment al voltant
de la qüestió següent: la diversitat lingüística impedeix la
comunicació? Els exegetes de la Bíblia han il·lustrat molt bé aquesta
tensió. Segons el corrent més escampat, Déu condemnà els humans a parlar
llengües diferents perquè no poguessin comunicar-se i col·laborar per
tornar a assaltar el cel amb una altra torre de Babel, cosa que havien
pogut fer perquè al principi tots els pobles parlaven la mateixa
llengua. Però hi ha un altre corrent que afirma que la diversitat
lingüística és un fet previ a la construcció de la torre i que, per
tant, no va impedir que els pobles es comunicassin malgrat que parlaven
llengües distintes. Per reblar el clau, ambdues interpretacions són
possibles a partir dels textos bíblics. La base teòrica dels
supremacismes lingüístics és deutora del primer corrent, de manera que
és freqüent que els ciutadans de l’Estat espanyol la llengua pròpia dels
quals no és la castellana ens hàgim d’enfrontar amb consignes del tipus
“El castellano es una lengua de encuentro.” Vostès ja coneixen prou la
resta de la història.
El discurs de les ideologies supremacistes és implícit en dos
sentits. En primer lloc, perquè la seva omnipresència passa inadvertida.
És diguem-ne un dogma silenciós que tan sols s’explicita per apaivagar
qualsevol símptoma d’heterodòxia. En segon lloc, perquè la seva premissa
bàsica –al món hi ha llengües superiors i llengües inferiors– és una
veritat autoevident. La idea falsa que al món hi ha llengües que són
aptes per a la comunicació i d’altres que no ho són surt d’aquest error
teòric que, tanmateix, les evidències empíriques no corroboren; i no
només perquè totes les llengües serveixen igualment per a la
comunicació, sinó perquè comunicar-nos emprant llengües distintes també
és possible, especialment si són estructuralment similars. Per tal que
dos interlocutors puguin establir una comunicació eficient sense que cap
dels dos hagi de renunciar a la llengua pròpia només els cal un
coneixement passiu de la llengua de l’altre; és a dir, cal entendre-la
però no pas parlar-la. Tot és qüestió d’actitud i de voluntat. Però per
als supremacistes això representa una imposició inacceptable, i, en
conseqüència, amputen aquesta possibilitat i justifiquen la
minorització, l’extinció i fins l’extermini de les llengües i pobles que
des d’una perspectiva etnocèntrica consideren inferiors, i tot per
conservar el privilegi d’ignorar els parlars d’altri. Des del meu punt
de vista, en un món perfecte ningú no diria mai una animalada com
aquesta, però segurament perfecció és una paraula jòquer: tothom hi dóna el sentit que necessita.
dilluns, 6 de març del 2017
Ferramentes necessàries per fer País, per Tomàs Escuder
 |
| Font |
Ferramentes necessàries per fer País
Crec que tímidament ja podem canviar el sentit d’una
d’aquelles frases tan encertades que va escriure Antonio Gramsci.
La frase a la
que es pot aplicar eixa modificació és a aquella en la què parla d’actuar
segons el “Pesimisme de la
intel·ligència i l’ optimisme de la voluntat” Certament no hauríem de deixar
mai de banda el forçós imperatiu de ser optimistes amb la
voluntat per tal de construir el País
que volem.
Però , sortosament, ens els darrers deu anys, malgrat
la situació política al País Valencià on la dreta ha mirat de desfer tot el que
ha pogut des de l’òptica nacional espanyola, avui podem acarar la construcció
valenciana, que no reconstrucció, perquè ací no hi havia quasi res construït,
amb un optimisme de la intel·ligència prou significatiu.
I com és això?
Doncs perquè a hores d’ara, i malgrat tants i tants
esforços utilitzats i fets per la dreta espanyola, i també per l’esquerra també
espanyola, no ho oblidem , tenim un
mínim de ferramentes sense les quals no es podria edificar res de res. Ni una
mísera manifestació o un aplec.
Però ara tenim ja algunes ferramentes. Que van des
d’associacions, clubs, entitats o fins i
tot institucions fins a persones, anònimes o significatives socialment ,
políticament i culturalment importants i
que fan dia a dia una tasca considerable per construir País. Sovint de manera
discreta i pausada, cosa important, importantíssima.
No podem enumerar ací tota la mena d’organismes o
entitats , de persones i grups que actuen. Ho fem però, en d’altres llocs...
Però el que sí que podem , per no caure en el cofoisme
o en l’autosatisfacció gratificadora, és mirar i observar. I , en fer-ho des d’una
òptica nacional, què és el que encara es
constata?
Hi ha hagut algunes parts de la societat valenciana
que tradicionalment han estat només al costat del discurs estatal. Del poder
madrileny. Algun d’eixos poders, com és el militar, ha perdut en els darrers
temps el paper que va tindre en un passat fins i tot recent. Deixem-lo morir en
les mans de l’OTAN. I que allà es divertesquen amb els seus joguets mortífers.
Hi ha però encara dos camps en els què tot està molt
per fer. En un més que no en l’altre.
Si mirem en el terreny de l’església es pot veure
l’enorme distància que encara hi ha per tal d’aconseguir un mínim, mínim del
tot, per fer-ne una església un pessic valenciana. Certament que hi ha un
moviment quasi subterrani que hi treballa. Però sense poder ni visibilitat de
cap tipus. Són els temps de les catacumbes nacionals valencianes!
 |
| Font |
L’altre camp és el de l’economia, més concretament el
de l’associacionisme empresarial.
En aquest camp cert és que en els darreres anys hi ha
moviment . I és una dinàmica en el sentit de construir alguna cosa de més
valenciana que no abans. Les patronals provincials han desaparegut i la de la
provincia del Cap i Casal és la que , donades les circumstàncies , podria
assumir el repte de convertir-se en la que reunirà tot l’empresariat valencià
d’una .
Les passes són tímides encara. Però possiblement per
raó de pur egoisme i supervivència en un context més ample, no tindrà altre
remei que assumir el paper rellevant de representar el teixit de les empreses
petites i mitjanes.
Aquestes dos ferramentes, la religiosa i
l’empresarial, hauran d’unir-se a la resta de forces per a construir el País
Valencià del XXI. Perquè independentment de la nostra voluntat hi haurà un
entorn que obligarà a lluitar amb una intel·ligència positiva per trobar el seu
lloc al sol dins el marc europeu i estatal en el què , obligatòriament,
s’hauran de moure.
Son ferramentes necessàries per al País, sí, però
també per a elles mateix si volen complir el deure i la missió a la que es
deuen.
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Subscriure's a:
Missatges (Atom)