dilluns, 13 de juny de 2011

Trencant tòpics: Camilo José Cela, la Franja i la cultura catalana



Hi ha gent, posem per cas catalanista i d'esquerres la qual frisa veient programes d'Intereconomia o abans escoltant les dèries anticatalanistes de Jiménez Losantos, antigament al dial de la COPE. És un exercici d'automassoquisme per tal de passar una estoneta divertida o per emprenyar-se més i carregar-se de raons en la seva ideologia, generalitzant l'altre "bàndol" com a cavernari.
Tothom és lliure de fer el que li plagui, però avui no vull parlar d'aquest esport nacional, que fa que culers de tota la vida vegin "Punto Pelota" i demés. No, ara em referiré al fet que de qualsevol escrit es pot extreure un nou aprenentatge, tot i que pugui semblar que qui ho hagi escrit estigui a les antípodes del nostre pensament. Que no ens hem de tancar a noves lectures, que ens poden descobrir un nou món, o el mateix vist des d'un altre prisma.

Us contaré una anècdota que em va passar quan encara era menut, i que té com a protagonista l'escriptor, premi nobel i espanyolàs (ja traspassat), Camilo José Cela.
Home que ja de jove es posicionar al bàndol nacional durant la guerra civil, que durant el primer franquisme va fer de delator i de censor del nou règim, home d'idees conservadores, de pluma àgil i acostumat a viure en ambients plurilingües, ja sigui a la seva Galícia natal o a Mallorca on residí força anys. Membre molt distingit de la RAE, també.
Amb aquest perfil poc em podia esperar jo que, a l'introducció d'un diccionari "castellà-català" VOX (any 1988), podia trobar-me tot un elogi a la cultura catalana i tota una descoberta per a mi; l'existència de la Franja de Ponent.
No us copiaré tot el text però us deixo unes frases prou representatives del que vull dir:
- Sobre la cultura catalana:

"La resistencia a no considerar al gallego y al catalán como lenguas se prolongó en el registro oficial de voces del castellano-Diccionario de la RAE-hasta fechas bien próximas: hasta el año 1970. (...)
No me fue demasiado difícil deshacer el entuerto, y en una junta ordinaria (...) planteé la cuestión y conseguí mi objetivo-esto es: que a ambas lenguas se les llamase lenguas-(...)."

"Desde Ramón Llull y Roiç de Corella hasta Josep Carner y Salvador Espriu (...), la literatura en lengua catalana es un riquísimo venero que alumbra todo cuanto toca, y de su ignorancia no demanan sino desinterés y cicactería;(...)."

-Sobre la denominació oficila dels pobles d'ascendència catalana d'Aragó:

"(...) Aguilaniu, que significa nido de águilas; no deja de ser curiosa la metátesis que condujo al falsamente castellanizado Aguinalíu, que nada quiere decir. (...). Les Paüls derivó hasta Laspaúles. Queixigar, que pudo quedar en quejigal, terreno poblado de quejigos, pasó a Cajigar, que viene a ser lo mísmo. Y a San Orencio, mártir oscense con cuyo nombre bautizaron sus paisanos del Ribagorza al pueblo de Sant Orenç, se le perdió la memoria-y el respeto-con la forma administrativa de Santoréns."


No està pas malament per a un espanyolàs, no?
De tot se n'aprén.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada