[L'endemà des de la Catalunya del Nord] Una esperança renovada, per Daniela Grau

Tractar la interrelació entre la Catalunya del Nord i la resta dels Països Catalans s'escau molt bé al juny del 2016 quan tornem a tenir motius d’esperança i fe en la nació sencera.

Al final dels anys cinquanta del segle passat dos patriotes nord-catalans precursors, Josep Deloncle i Gilbert Grau, elaboraren projectes i engegaren accions per tal que els catalans del Nord recuperéssim la identitat malmesa i s’esborressin les fronteres –també mentals– entre catalans separats per la força de les armes el 1659. (Tractat dels Pirineus).

Denunciaren l’imperialisme francès ignorat en tots els nostres països per connacionals enlluernats pels eslògans d’una França pretesament «terra de llibertat, igualtat, fraternitat»: un mite divulgat amb èxit arreu del món que amaga la presó de pobles que han estat des de bon començament totes les repúbliques franceses. Al principi dels anys seixanta Grau denuncià el colonialisme francès i les seves tràgiques conseqüències tant en l’àmbit lingüístic: «França, jutjada com a tan lliberal pels estrangers ha sempre intentat ofegar la nostra llengua i nosaltres Catalans, fills d’una dissortada Catalunya destrossada i mutilada, sols tenim com a mitjà d’expressió el francès» (carta en francès, 1962), com en l’àmbit econòmic: «... assistim a l’anorreament del nostre patrimoni català, llengua, cultura, expressió i tradició... en tot cas tinc el cor que sagna... Anorreament de les petites i mitjanes empreses, planificació i recessió de l’horticultura» (1964, en francès).

Per combatre els efectes de la colonització Grau era convençut ja el 1966 de l’interès, també econòmic, d’una confederació catalana: «València, Balears, Rosselló, Andorra, poden representar un complex econòmic necessitat per Europa» (carta al pare abat de Montserrat Escarré, refugiat a Itàlia, 26.06.1966).

El 1965 i el 1966 Grau i Deloncle aposten per una Catalunya reunificada i sobirana. El 23 de juny del 1966 decideixen portar la Flama del Canigó –amb la qual, d’uns anys ençà, l’entitat excursionista de Perpinyà el Cercle dels Joves encenia els Focs de Sant Joan– al coll d’Ares, i esborrar així simbòlicament la frontera. Un any després s’inicià el recorregut de la Flama pels pobles del Ripollès i d’Osona i al llarg dels anys es multiplicaren les rutes. Grau volia fer de la Flama un mitjà de conscienciació nacional mitjançant la seva transmissió i conjuntament la lectura d’un Missatge, portat del Nord, a favor de la independència i reunificació dels Països Catalans: «... volem... fer de la flama del Canigó l’abrandament inextingible de la fe en el nostre esdevenidor de nació segura de la seva voluntat d’independència. Visca Sant Joan 1985! Visca la Confederació Catalana!». (El Llamp, 1985).

Ni la nostra gent ni les institucions arreu dels Països Catalans no van poder assumir el repte de divulgar aquell ideari; tanmateix la Flama va ser reconeguda com a «símbol d’unió dels Països Catalans» el 2006 al Congrés de Montesquiu en presència de tots els equips que assumeixen la seva distribució al Principat de Catalunya, i va ser definida com a tal per E. Benach, president del Parlament, el 2008.

Enguany s’acompleix el cinquantenari de l’arribada de la Flama al Coll d’Ares i encetem una nova etapa esperançadora: tres organitzacions sobiranistes dels Països Catalans, la Plataforma pel Dret a Decidir del País Valencià (PDaD), l'Assemblea Sobiranista de Mallorca (ASM) i l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) han decidit reivindicar la Flama com a símbol unitari i celebrar Sant Joan com a Festa Nacional dels Països Catalans amb l’edició d’un cartell que palesa la voluntat comuna.

És clar que aquesta decisió no posarà fi a tres segles de colonització francoespanyola.

Tanmateix els Països Catalans necessiten una diada comuna i un símbol geopolític que sigui un referent identitari nacional: al Canigó es vincula el concepte de pàtria de l’abat Oliba al segle XI fins al patriotisme de J. Verdaguer al segle XIX, l’ideari de Pau i Treva d’Oliba com a base del futur constitucionalisme, l’art romànic, el renaixement literari de la nostra llengua al segle XIX, l’excursionisme al segle passat, l’ecologisme ara i, al llarg dels segles, l’esperit de resistència, tant dels Angelets de la Terra que lluitaren contra l’annexió francesa com dels independentistes avui dia, amb un mateix crit: «Visca la Terra!».

Daniela Grau, portadora de la Flama del Canigó
Catalunya del Nord, juny 2016

[Ressenya] El bilingüisme mata

Autor: Vidal i Gavilán, Pau

Títol: El bilingüisme mata. Del canvi climàtic al canvi idiomàtic

Data: 21/01/2015

Lloc: Barcelona

Editorial: Pòrtic

Col·lecció: P.VISIONS, 76

Descripció física: 14 x 21,5 cm

Presentació: Rústega amb solapes

Extensió: 149 p.

ISBN: 978-84-9809-318-6

Quin ha d'ésser l'estatus jurídic del català en el futur Estat? Ha de ser l'única llengua oficial? Ha de compartir oficialitat amb el castellà? O potser ni l'una cosa ni l'altra? Dins el marc del debat al voltant de la política lingüística per al nou Estat, el filòleg, traductor i escriptor Pau Vidal i Gavilán (Barcelona, 1967) defensa la idea que «la llengua catalana no sobreviurà si no es converteix en llengua imprescindible (digues-li única, digues-li oficial o preeminent)» per viure-hi (p. 16). A El bilingüisme mata (2015), l'última obra de divulgació lingüística de l'autor, es planteja el propòsit de descriure la fesomia del «català que ara es parla», identificar-ne el perquè i prenunciar com serà en el futur.

Vidal ha escrit altres obres sobre lingüística, com ara En perill d'extinció. 100 paraules per salvar (2009), El catanyol es cura (2012) i 100 insults imprescindibles (2014), però també s'ha especialitzat en la traducció de prosa narrativa de l'italià al català (Tomasi di Lampedusa, Andrea Camilleri, Antonio Tabucchi, Roberto Saviano, Erri De Luca). En aquest àmbit, fou guardonat amb el premi Jaume Vidal Alcover de traducció 2011-2012 per l'obra de Federico de Roberto I viceré. Com a novel·lista ha publicat tres títols: Homeless (2003), que obtingué el premi Documenta 2002; Aigua bruta (2007), que rebé el premi de Literatura científica 2006; i Fronts oberts (2011). També és coautor, juntament amb Màrius Serra, d'alguns treballs sobre enigmística i ha estat el responsable de nombroses seccions sobre llengua en premsa, ràdio i televisió.

L'obra està estructurada en quatre blocs. Primerament, l'apartat “Salut social i política” repassa l'estat del català tot analitzant-ne la trajectòria històrica i les condicions sociolingüístiques. En segon lloc, n'avalua la “Salut filològica” del sistema lingüístic. A continuació, en el capítol “Tractament” suggereix un seguit de propostes pràctiques per millorar-ne la situació global que els lectors agrairan, i finalment presenta l'actualitat del debat que han engegat els experts envers la política lingüística ideal per a l'esdevenidora República Catalana en l'últim apartat del llibre, “Cirurgia”. Cadascun dels blocs està dividit en capítols dedicats a reflexionar al voltant de diferents temes, divisió que en certs moments no sembla organitzada amb el màxim encert. Per exemple, alguns dels subapartats del primer bloc els dedica a qüestions que haurien quedat més ben encabides en el bloc dedicat a l'anàlisi filològica (“No era el barco”, “Canvi climàtic versus canvi idiomàtic”).

La globalització de les comunicacions ha augmentat els contactes entre llengües, i ha provocat el que Vidal anomena «canvi idiomàtic». L'autor convoca el model gravitacional de Louis-Jean Calvet, segons el qual l'aprenentatge d'idiomes avança de forma unidireccional des de la perifèria cap al centre seguint la cadena llengua local-llengua nacional-llengua imperial-hiperllengua. Com a exemple, aporta la sèrie venecià-italià-francès-anglès. Aquest esquema jeràrquic explica per què els parlants de llengües “locals” –regionals, autonòmiques, cooficials, etc.; les conceptuades com a menys aptes, en definitiva– es veuen convidats ambientalment a adquirir les llengües que es troben en els escalafons superiors, mentre que els parlants de les llengües elevades estan exempts de seguir el camí a la inversa. La conseqüència irrevocable és la substitució i l'extinció de les llengües baixes. Quin és, es preguntaran els lectors, el lloc del català en aquest esquema?

La nostra llengua pateix unes condicions sociolingüístiques palesament adverses empeses per una inèrcia històrica destructiva per mor del contacte amb el castellà, i trenta anys de Llei de normalització lingüística, critica el filòleg, no han estat efectius per invertir certs automatismes. Vidal assegura que l'actitud més perniciosa és l'autocensura que s'apliquen els individus, tot argumentant que la pressió imperialista de la llengua castellana ha implementat en la consciència del catalanoparlant la convicció que la llengua pròpia és inferior a la llengua veïna, i que per això aquest, víctima d'un estat de «subordinació mental», entre d'altres comportaments mai no entaula una conversa en llengua pròpia quan s'adreça a desconeguts. El gir més dramàtic s'esdevé, sens dubte, quan dos catalanoparlants estableixen una relació verbal inicial en castellà i naturalitzen aquesta convenció sense que pugui haver-hi mai més cap opció d'esmenar-la.

Per a molts sociolingüistes, el bilingüisme emmascara una ideologia que es fonamenta en aquesta classificació jeràrquica de les llengües. Autors com ara Francesc Xavier Vila, Carme Junyent, Lluís Vicent Aracil, Toni Mollà i Juan Carlos Moreno Cabrera defineixen el bilingüisme com un estadi transitori en el procés de substitució lingüística d'una llengua inferior per una de superior. «De la mateixa manera que el turisme ha matat el paisatge», considera Vidal, «el bilingüisme mata els idiomes: el més feble dels dos, concretament» (p. 14). El filòleg, doncs, tampoc és gaire optimista.

L'originalitat de l'autor en l'enfocament del fenomen rau en la doble perspectiva analítica a què sotmet la situació de llengua catalana: quantitativa i qualitativa. En el capítol 7, “El mite de les enquestes”, el filòleg assenyala que el mètode estadístic «es limita a retratar la quantitat, però deixa de banda la qualitat» (p. 52). Estudis com ara l'Enquesta d'Usos Lingüístics de la Població, l'Informe de Política Lingüística o d'altres similars aporten dades numèriques relatives als parlants, les competències lingüístiques o les actituds i opinions envers la llengua, però no n'aporten pràcticament cap de qualitatiu sobre el grau de coneixement o les habilitats ni descriuen aspectes interns de la llengua. Conclou que si l'objectiu de les enquestes és proporcionar fonts per programar polítiques lingüístiques, aleshores caldria orientar-los de forma que també oferissin aquests tipus de dades. Aquesta és una vindicació recurrent en el discurs vidalià, que argumenta que el català ha patit un procés de basquització, és a dir de pèrdua de freqüència i d'àmbits d'ús, però també un procés menys visible i potser per això més perjudicial de galleguització o descomposició sistèmica.

Els lectors aviat podran advertir que una de les preocupacions fonamentals del lingüista és la difusió indiscriminada del catanyol, el «català oral o escrit que, a causa de la presència excessiva de castellanismes, provoca un efecte o bé de certa comicitat o bé, cosa més greu, d'incapacitat del parlant d'expressar-se genuïnament» (p. 166). Vidal assenyala l'alt grau d'espanyolització dels mitjans de comunicació en llengua pròpia i la presència de professionals de la llengua amb escassa preparació lingüística com els principals promotors de la castellanització de l'idioma. La catanyolització es pot percebre en la contaminació no només lèxica, sinó també fonètica i estructural.

Qualsevol sistema lingüístic té els mecanismes necessaris per generar noves paraules –com la derivació i la composició, en català–, tot i que també pot manllevar unitats lèxiques d'altres idiomes. Això no obstant, sovint ocorre que els manlleus són incorporats obeint la moda i suplanten mots genuïns amb què la llengua adoptant ja compta per referir-se a la mateixa realitat. Els barbarismes (barco, puesto, después en comptes de vaixell, lloc i després), doncs, són característics del catanyol, però també ho són els calcs semàntics (tenir que en lloc de haver de, *Calen proves, i les trobarem en lloc de Calen proves, i en trobarem). «L'escampadissa de calcs i interferències (que el contacte de llengües facilita) és una fase descrita dels processos de substitució lingüística» (p. 161), adverteix Vidal.

També descriu un fenomen a mig camí entre la interferència lèxica i el canvi de codi, en què el parlant combina compulsivament frases en català i castellà dins un mateix discurs, tot i que també aquestes seqüències es redueixen fins a construir frases híbrides, com ara Ja t'ho vaig dir, que valia més no comprometre's: con estos nunca se sabe. Mentre que el parlant diglòssic alterna els codis segons la funció (per exemple, quan fa servir el castellà en adreçar-se a un desconegut o a l'Administració) i el bilingüe els alterna segons la situació (amb un interlocutor parla en català i amb l'altre, en castellà), el bilingüe compulsiu els barreja sense cap criteri i mogut, segons Vidal, per una voluntat de «modernor i desideologització» (p. 132).

En l'àmbit fonètic s'ha produït una anomalia entre els parlants més joves que consisteix a parlar el català amb el sistema fonètic castellà. Trets com ara la desvelarització de la ela, el ieisme, la desaparició de la sonorització de la essa final o la incorporació de la ge intervocàlica intensament fricativa estan molt estesos entre la població jove i s'entenen com la forma de parlar característica de les noves generacions. Això no obstant, palesen l'assimilació unilateral del sistema fonètic del català en el castellà i, encara que passen desapercebuts, són un símptoma evident de l'erosió formal de la llengua.

Finalment, les interferències estructurals més profundes d'origen castellà són visibles en la caiguda de l'article personal (*Bon dia, sóc Mario Pons, sirgador de l'Ebre, en lloc de Bon dia, sóc el/en Mario Pons, sirgador de l'Ebre), la nominalització (*Volem la prohibició de la venda de begudes alcohòliques, en comptes de Volem prohibir la venda de begudes alcohòliques), la despersonalització (*El cadàver no es va poder aixecar fins a l'arribada del jutge, en comptes de El cadàver no pogué ser aixecat fins a l'arribada del jutge), la suplantació de pronoms (l'esmentat *Calen proves, i les trobarem, en comptes de Calen proves, i en trobarem) i la fraseologia, però també n'hi ha algunes d'origen anglès, com ara el possessiu saxó (*Envoltem l'edifici per evitar el seu enderroc, en comptes de Envoltem l'edifici per evitar-ne l'enderroc).

La ironia i el sentit de l'humor amb què l'autor planteja el problema no apaivaguen la cruor de la realitat: el català s'està morint. Les dades sociolingüístiques indiquen que la nostra llengua no té, en general, prou incidència social perquè n'estigui garantida la supervivència, però tampoc la «salut filològica» del sistema lingüístic és la d'una llengua amb perspectives de futur. Aleshores, què cal fer? Per a Vidal, tenir un Estat a favor en què el català sigui la llengua preeminent és una condició necessària però no suficient per revertir-ne la dissolució. El lingüista comparteix el diagnòstic del mestre Joan Solà que «El català no es morirà per falta de parlants, sinó de català», una mancança en sentit social, però també filològica. La solució consisteix a fer servir el català sempre, però, a més, fer-lo servir bé en el context d'un Estat que no hi actuï en contra. Segurament ens faríem un favor, lectors, si féssim una autoavaluació dels nostres usos i costums lingüístics; segurament podem fer-ho més i millor.

[L'endemà] El present d'una utopia necessària, per Òscar Adamuz

Aprofitant la Diada de Sant Joan, data de molta anomenada i tradició arreu del territori, des d'Acció Cultural dels Països Catalans hem volgut prendre el pols a la nació, i és per això que ens preguntem com serà “l'endemà” dels Països Catalans; com es percep aquest projecte des dels set territoris que formen la comunitat lingüística catalana (País Valencià, Catalunya del Nord, Andorra, l'Alguer, Illes Balears, Catalunya i la Franja de Ponent).

Però per saber com serà l'endemà hem de constatar com estem avui a la nació catalana de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó (i l'Alguer). Quines són les nostres possibilitats com a cultura diferenciada a Europa, quines vies de col·laboració estem encetant, quines són les iniciatives comunes que es projecten, quines mancances són ben paleses encara; quina visió, en definitiva, hi ha des de cada territori del fet dels Països Catalans, entès des d'una vessant plural, en les esferes lingüística i cultural, socioeconòmica i també, (per què no?) política.

Per ajudar a projectar la idea, comptem amb la col·laboració voluntària de vuit persones significades de cada país català relacionades amb el món de la cultura, la llengua, la història i l'activisme. Vuit mirades que ens ajudaran a comprendre la visió del concepte nacional i cultural de cada territori i un escrit final del conjunt, que publicarem el dia de Sant Joan, Diada Nacional dels Països Catalans.

Les visions són volgudament plurals i no totes van en la direcció que hom pot esperar. I és que no es té la mateixa idea del concepte, per exemple, des d'una ciutat sardocatalana com l'Alguer que des la Franja, conjunt de comarques d'administració aragonesa sense un nexe comú més enllà de la llengua compartida. O des de territoris ben delimitats i sobirans històricament com el País Valencià, Catalunya o les Illes Balears. O des d'Andorra, Principat que té un estat independent amb seient a l'ONU.

El tema, sens dubte, abastaria molt més recorregut del que podem oferir aquí, i la realitat dels Països Catalans és molt complexa. I és complexa perquè, entre d'altres coses, parteix a dia d'avui de realitats sociopolítiques molt diferents, de contextos lingüístics oposats malgrat compartir la mateixa llengua i una història comuna fins el segle XVIII.

Tanmateix, estarem satisfets si ajudem a contribuir al debat sobre aquesta qüestió, una qüestió tossuda, la dels Països Catalans, que després de les tempestes i passions que aixecà en el postfranquisme de la mà del mestre Joan Fuster, semblava condemnada a desaparèixer a la paperera de la història davant la desconnexió que patien els seus membres, tant a dins del sistema autonòmic de l'estat espanyol com, encara més, a dins dels estats francès o italià. Per acabar d'adobar-ho, el procés independentista que viu Catalunya no semblava tenir en compte el territori dels Països Catalans.

Però vet aquí que no fou així, i avui, l'any 2016, hi tenim brots verds que ens permeten albirar el futur amb una certa esperança. Amb el canvis de governs a les Illes i el País Valencià semblen normalitzar-se les relacions institucionals amb Catalunya en diversos àmbits com el cultural (xarxa Llull), però també en l'eix econòmic i d'infraestructures (corredor mediterrani, defensa conjunta del finançament, etc). Aquests canvis també es noten des de fa anys en la societat civil (patronals, empreses, sindicats, etc), que han entès que el desenvolupament comercial de l'arc mediterrani és bàsic per a l'economia industrial i turística de cadascun dels territoris.

A la vegada, hi ha projectes associatius que defensen el dret a decidir que estan col·laborant en clau de Països Catalans des del confederalisme, com el cas de l'ANC amb la PdaD-PV i l'ASM, o xarxes d'entitats que defensen uns territoris Enllaçats per la llengua. Aquest pot ser un bon camí: units en la diversitat, des de la sobirania de cada part.

El món de les entitats segueix sent el gran motor cultural que vertebra un territori amb massa interessos compartits com per seguir girats d'esquena. Perquè articular aquests projectes d'avui serà el benestar de les persones de l'endemà, en benefici de les diferents societats dels Països Catalans, sigui quin sigui l'estatus polític de cada zona. De tots i de totes. O què significa que, en matèria de sanitat, els habitants de Fraga puguin adreçar-se a un hospital com l'Arnau de Vilanova de Lleida, que el tenen a tocar, a fer molts més quilòmetres vers l'Aragó interior?

En definitiva, els Països Catalans avui per avui, potser són encara, en paraules de Joan Fuster, una «pura il·lusió de l'esperit», una utopia. D'acord, però aquesta és una utopia necessària. I la tenim a les nostres mans. “Només” cal que la construïm, dia a dia, perquè s'articuli i es visualitzi. Llavors, ens posem a construir?

Comencem la lectura, que ja s'albira la Flama del Canigó i la cultura del foc que ens agermana...

Òscar Adamuz,

Acció Cultural dels Països Catalans

"De pàtries, nacions i vots", per Joan Morro

Cartell electoral de Podemos on singularitza el "país d'Espanya", tot i defensar la plurinacionalitat

DE PÀTRIES, NACIONS I VOTS

Joan Morro

Tot apunta a que qui vulgui exercir el dret de vot el 26J sense votar una força nacionalista haurà de decantar-se pels animalistes. En efecte, l’hora actual sembla confirmar la hipòtesi de Jacques Sapir segons la qual l’univers post 2003 comporta un retorn de les nacions. La manca de visió política que es va constatar al voltant de la Guerra d’Iraq suposà el principi de la fi del somni cosmopolita de la Postguerra Freda. Els primers símptomes es trobaren a Rússia, Xina i Amèrica Llatina. Mentrestant les grans ciutats europees i algunes facultats nord-americanes eren els únics indrets del món des d’on s’argumentava que la política esdevindria propaganda, que el conflicte podria finalment diluir-se en discursos. Ja no hi hauria més marcs que els discursius.

No obstant això, mentre els europeus han celebrat (i comprat, i venut) el que Robert Cooper anomenà l’Estat postmodern, Europa no ha pogut evitar l’auge del racisme i les crisis del sud europeu mentre oligarquies estatunidenques han anant estenent depredadores esferes d’influència. La malaltissa artificiositat de la Unió Europea només ha acabat de forçar les tendències nacionalistes.

• L’internacionalisme no suplanta els Estats nacionals sinó que els consagra

Un vell prejudici europeu diu que els nacionalismes són sempre de dretes. Això, però, és pràcticament insostenible des d’un punt de vista tant històric com conceptual. No només perquè Patrice Lumumba o Ho Chi Min no ho entendrien sinó perquè els inventors de la nació, en el sentit estrictament modern, foren els revolucionaris americans i francesos. Hi ha prou raons per pensar que entre uns i altres són també els inventors de l’esquerra política, si més no en la mesura en què es diferencia del cristianisme; una religió, per cert, genuïnament cosmopolita. 

La connexió entre nacionalisme i esquerra la podem trobar en els escrits de Marx contra els jueus que reclamaven la seva emancipació durant la naixent societat nacional-industrial. Tot apel·lant a founders i jacobins, Marx defensava que el jueu, abans de ser jueu o emancipar-se, havia de reconèixer-se en un projecte estatal. Aquell debat va influir no només a marxistes i al moviment obrer en general sinó entre els que esdevindrien ideòlegs sionistes i buròcrates de Bismark. La influència hegeliana en Marx era obvia. Tot plegat contribuí a generar una dicotomia superficial que al capdavall era per se un clam antagonista, a saber: pàtria i nació.

•  Sense nació/pàtria no hi ha sobirania, i sense poder sobirà no hi ha democràcia. 

Els teòrics adscrits a l’esquerra política no han mostrat tradicionalment gaire simpaties per la pàtria i la nació. No podem dir el mateix de l’esquerra política efectiva. L’organització anarquista més cèlebre de la història europea, la CNT, es declarava expressament “nacional”, mentre que la fita més èpica del comunisme, l’ofensiva soviètica contra els nazis, ha estat anomenada per polítics, poetes i historiadors com la gran guerra “patriòtica”. La pàtria potser és més solemne que la nació, però totes dues remeten a un marc nacional més o menys imaginari, més o menys palès i amb més o menys acceptació popular (o, per qui tingui manies, a un Estat, sigui oficialitzat o no). L’historiador Edward H. Carr ja suggeria en temps d’Entreguerres que l’internacionalisme no suplanta els Estats nacionals sinó que els consagra; així ho prova fins i tot la pròpia morfologia del mot. El que reprèn Sapir respecte de tot plegat és que, tant ahir com avui, sense nació/pàtria no hi ha sobirania i que sense poder sobirà no hi ha democràcia. Tot i així, l’autèntic risc no es teòric sinó pràctic, car només si es reconsidera la nació i la pàtria podran evitar-se sobiranies i democràcies aleatòries. I paga la pena recordar que l’aleatorietat poques vegades afavoreix les classes populars.

• La formació de Pablo Iglesias ara aposta per un discurs expressament patriòtic.

També hi ha nacionalismes de dretes. De fet, a l’Europamoderna sempre han estat majoria, fins i tot a l’actualitat. Potser per això els nacionalistes d’esquerres refusen significar-se com a nacionalistes. És possible que això també expliqui per què Europa sembla un feliç cadàver. Ara bé, mentre alguns ho refusen per prejudicis com l’esmentat, d’altres ho dissimulen per qüestions estratègiques, perquè saben que és un prejudici massa arrelat. L’exemple més evident de cara al 26J és Podemos. La formació de Pablo Iglesias ara aposta per un discurs expressament patriòtic.

En la línia advertida per Sapir i Cooper, Iglesias no ha trigat a adonar-se que l’ecumenisme descafeïnat és dubtosament efectiu en moments desesperants, a més de generar rèdit polític únicament a les grans potències, que sempre remeten a marcs i entre les quals no s’hi troba el Regne d’Espanya. Apel·lar a la pàtria esdevé tant un intent d’articular diferents forces de l’esfera social, actualment disperses, com la condició per a establir un seguit individuat d’institucions presumiblement coordinades en l’àmbit internacional. No per casualitat, amb Albert Rivera com a pretext, Pablo Iglesias sentencià en el seu primer debat d’investidura que Maquiavel és irreductible a Lakoff. Cal saber combinar-los.

• Si alguna cosa hem après de Rajoy és que per guanyar eleccions no cal respectar la gramàtica.

L’equilibri entre propaganda i política que s’ha proposat Podemos probablement donarà fruit.

Pablo Iglesias ni creu ni pot creure en un Estat postmodern. S’ha de reubicar el Príncep. La clau (i això no és un joc de paraules en referència al teòric argentí) el porta a haver de saber jugar la carta nacionalista. Des de Podemos es proclamaran patriotes, parlaran del país en singular, dels pobles en plural, fins i tot d’Espanya sense sintagmes, però no es propagaran com a nacionalistes. Les nacions són excloents. El nacionalisme és de dretes. Nacionalistes són els altres. Aquests significants són tan presents que s’han d’emprar virtuosament per a obtenir vots, que són recursos polítics. Així ho han fet PP, PSOE i C’s; el que fa falta per als interessos electorals dels podemites és el detall. La pàtria, el país, els pobles, Espanya i tot el que som nosaltres, el subjecte del marc projectat, és plurinacional. Si alguna cosa hem après de Rajoy és que per guanyar eleccions no cal respectar la gramàtica.

Una “pàtria plurinacional” no té més ni menys sentit formal que una “nació pluripatriòtica”. Tampoc no se sap ben bé què aporta de nou a “l’estat de les autonomies”. Però, sens dubte, és més seductora que les alternatives tot i que d’entrada no va més enllà d’instrumentalitzar un fet empíric que cal tenir present per sumar vots. Funcionà a la transició boliviana que Íñigo Errejón va investigar. Les estadístiques sociològiques són útils per al màrqueting polític. Podemos tracta de gestionar la diversitat cultural per tal d’aconseguir un Estat que funcionarà si i només si es realitza en un marc operatiu; un marc que en termes moderns és una nació/pàtria, que serà plural governi qui governi. L’equilibri entre propaganda i política també l’han entès altres forces d’esquerra, com ara Izquierda Unida, Compromís, Més i els que –per fer-li front a l’espanyolisme de dretes– han confluït amb la formació d’Iglesias. Hi ha qui igualment l’ha entès sense cedir a Podemos. ERC n’és el millor exemple.

•  A Esquerra reconeixen que la societat catalana és plural sense renunciar a oficialitzar un Estat català.

ERC defensa l’independentisme mentre presenta portaveus castellanoparlants i d’origen sud-americà tot afirmant, per múltiples canals, la diversitat cultural del poble català. No per casualitat és una força que no ha deixat de créixer des que els convergents i els socialistes catalans començaren a enfonsar-se. Els republicans reconeixen que la societat catalana és plural sense renunciar a oficialitzar un Estat català. Quant a qüestions econòmiques, presenten un programa socialdemòcrata per al 26J; com Podemos. Paradoxalment, per a bona part de l’opinió pública hispana, ERC és una formació nacionalista però no patriòtica. I, encara que les esquerres estiguin dividides entre les que encara aposten per un marc nacional espanyol i les que pretenen alternatives, com ara un marc nacional català, des de l’espanyolisme de dretes no “s’acusarà” de nacionalistes als podemites, però sí a aliats seus. Tanmateix, part de la dreta seguirà presentant-se com a patriota. La dicotomia entre pàtria i nació, doncs, no només és superficial i antagònica sinó que, com tota superficialitat i antagonisme, genera avinences i desavinences ben estranyes.

• Ja que per al 26J no hi ha projectat cap marc europeu, ens haurem de conformar amb un marc nacional o simplement no votar.

Els comicis del 26J recorden que no hi ha un unívoc “ésser nacionalista”. Les nacions/pàtries són productes històrics i com a tals són construccions evolutives, difuses i contradictòries que no depenen de la voluntat ni d’un príncep ni d’un conseller de prínceps. Molt menys de cap presumpta puresa o disseny. El nacionalisme és més que el que Martha Nussbaum o Jürgen Habermas van voler fer creure en nom d’un cosmopolitisme que, precisament perquè agradava a tothom, suposava pràcticament tot excepte política. Però la política, vella o nova, tendeix no només a ressorgir sinó a expressar un univers que, com deia Carl Schmitt, sempre és un plurivers. Perquè la política no respon a un marc, sinó a marcs, els quals no són pas creats ex nihilo per propagandistes. Amb tot, ja que per al 26J no hi ha projectat cap marc europeu, ens haurem de conformar amb un marc nacional o simplement no votar. Ah, o els animalistes.

[Ressenya] Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme

Autor: Pitarch, Vicent

Títol: Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme

Data: 2011

Lloc: Benassal

Editorial: Fundació Carles Salvador

Col·lecció: Publicacions de la Fundació Carles Salvador, 4

Descripció física: 24 cm

Extensió: 149 p.

ISBN: 978-84-606-5415-5

A la llum de l'actual situació de la cultura i la política del País Valencià, podríem sentir-nos temptats a pensar que, en certa manera, el fabrisme i el valencianisme no només són corrents distants sinó fins i tot oposats. Però potser un recorregut històric podria persuadir-nos que en realitat l'obra i la figura de Pompeu Fabra exerciren una influència sobre aquest moviment que en condicionà la configuració. Hi ha multitud de referències a l'autoritat científica i moral de què gaudia Mestre Fabra entre els valencianistes de preguerra, i aquesta obra ofereix una antologia breu de documents i testimonis que proven aquesta connexió.

El filòleg i sociolingüista Vicent Pitarch i Almela (Vila-real, Plana Baixa, 1942) fou dirigent de la formació política Esquerra Independent de Castelló i portaveu de la coalició Unitat del Poble Valencià, i entre d'altres càrrecs en l'actualitat ostenta el de vicepresident de la Fundació Carles Salvador, que ha estat l'encarregada d'editar la present obra. És autor d'altres títols sobre temes relacionats amb la llengua, la cultura i la identitat al País Valencià, com Defensa de l'idioma (1972), Reflexió crítica sobre la llei d'ús i ensenyament del valencià (1984), Fets i ficcions. Llenguatge i desequilibris socials (1988), Parlar i (con)viure al País Valencià (1994), Control lingüístic o caos (1996), Les Normes de Castelló. Textos i contextos (2002).

Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es divideix en quatre blocs precedits d'una presentació i seguits d'un apartat de conclusions. L'autor enceta l'obra assenyalant l'objectiu de confirmar «la influència decisiva de Pompeu Fabra damunt el valencianisme» (p. 7), proposta que el lector ja reconeix en el títol. En els quatre capítols principals, Pitarch explica l'origen i les característiques del valencianisme, parla sobre el Mestre i la seva escola, reflexiona al voltant de la importància del cèlebre text fabrià del 1918 i construeix un pont de cent anys entre els valencianistes del primer terç del segle XX i els d'avui. Completen el volum una secció d'annexos, una bibliografia i un índex onomàstic.

En el primer capítol, “Aproximació al valencianisme”, l'autor defineix el valencianisme i enumera un seguit d'organitzacions culturals i polítiques vinculades als orígens d'aquest moviment. També incideix en dos elements que el caracteritzen: en primer lloc, el compromís amb la llengua del país; i en segon lloc, el paper de Catalunya com a exemple de referència.

“L'autoritat d'una obra decisiva”, el segon capítol, reflecteix l'acceptació que tengué l'obra fabriana entre els valencianistes de preguerra com a model de normativització de la llengua a causa del seu prestigi i rigor científics. L'autor prova aquesta tesi tot relacionant una àmplia nòmina de personatges, entitats i publicacions valencianistes favorables al fabrisme.

La famosa exhortació publicada a la revista Nostra Parla el 1918 és “El text insígnia” a què es refereix el títol del tercer capítol. Pitarch hi comenta alguns aspectes textuals i d'interès filològic, però a més –i en la línia del que es revela com la seva metodologia general per a l'obra– convoca diversos documents ordenats cronològicament que mostren l'impacte que el text tengué al si del valencianisme.

Finalment, en el capítol intitulat “Fabra i el valencianisme de la resistència”, l'autor fa un recorregut a través d'un seguit d'esdeveniments relacionats amb la figura de Pompeu Fabra que se celebraren durant el franquisme, i que considera una demostració del valor que els valencianistes atorgaven al Mestre. De fet, Pompeu Fabra, l'autoritat admirada pel valencianisme es pot considerar l'homenatge personal que dedica Pitarch al Mestre en el marc d'aquesta tradició amb motiu de «les commemoracions dels centenaris de la Secció Filològica (SF, 2011) i de les Normes Ortogràfiques de l'IEC (2013), sense oblidar que al bell mig hi tenim el vuitantè aniversari (2012) de les Normes de Castelló» (p. 9).

Pitarch construeix l'obra sobre el següent esquema sil·logístic: a) el valencianisme està compromès amb la llengua del país; i b) l'obra de Pompeu Fabra és el referent quant a la codificació del català; per tant, c) el valencianisme assumeix l'autoritat de Fabra. Seguidament destacaré tres informacions adduïdes per l'autor que donen força solidesa a la tesi que defensa.

La primera és la importància que adquirí el text «La tasca dels escriptors valencians i balears» entre tots els sectors valencianistes. El «text insígnia» conté una síntesi clara i vitalista de la doctrina fabriana, que se centra en la necessitat d'un procés de depuració de la llengua catalana, n'exposa succintament la metodologia i assenyala els actors que l'han de portar a terme. No tengué una repercussió immediata a causa de l'abast minoritari de la publicació en la qual aparegué, però va ser inclòs erròniament com a cloenda en el recull Converses filològiques uns anys més tard, fet que sí que contribuí a la seva difusió. El lector en trobarà una reproducció a la secció d'annexos (p. 95–96).

Una segona fita significativa adduïda per Pitarch són les visites que Pompeu Fabra féu al País Valencià. El seu tarannà «definit per la prudència i la cautela […] podia encomanar la sensació que Fabra era vist més aviat distant de la situació sociocultural valenciana», però ans al contrari Mestre Fabra experimentava «una sensibilitat notable envers la realitat social del País Valencià» (p. 8). Voldria remarcar el valor que l'autor dóna a la visita que s'esdevingué el 1935, que entre d'altres llocs portà Fabra juntament amb Joan Coromines, Ramon Aramon i Josep Maria de Casacuberta a la seu d'Acció Valenciana (la imatge de portada és una fotografia d'aquesta trobada dels ambaixadors de la Secció Filològica de l'IEC amb algunes figures representatives del valencianisme com Adolf Pizcueta i Carles Salvador). Fets d'aquest tipus provarien no solament l'autoritat atorgada a Fabra, sinó també la relació de correspondència entre principatins i valencians.

Finalment, l'última fita remarcable de què vull parlar és la publicació de les Normes de Castelló l'any 1932. Tant l'acollida de l'exhortació com les visites de Pompeu Fabra al País Valencià tal vegada no són una demostració tan ferme de la veritable influència del fabrisme sobre el valencianisme. L'interès per la doctrina fabriana, per una banda, i les visites del Mestre, per una altra, podrien explicar-se separadament per motius altres que l'acceptació plena del fabrisme lingüístic i polític, però aquests dos elements combinats amb el fet que les Normes varen ser elaborades seguint els preceptes de l'IEC corroboren la tesi de Pitarch. Malauradament, l'autor aprofundeix en els dos primers aspectes però en lloc de dedicar un merescut i detallat capítol a la importància capital que tenen l'elaboració i la publicació d'aquest document tan sols en fa algunes mencions superficials disperses. Per tal d'omplir aquest buit el lector pot recórrer a algun dels treballs que l'autor ha dedicat a aquesta qüestió.

A l'apartat d'annexos, el lector també hi podrà trobar textos apareguts en publicacions com Taula de lletres valencianes, La Veu de Catalunya, Timó i El Poble Valencià, i cartes, apunts i altres tipus de materials que complementen i il·lustren encertadament l'assumpte del llibre. Trob a faltar més referències a aquests annexos en el desenvolupament de l'obra, les quals pràcticament hi apareixen concentrades cap al final. D'altra banda, l'índex onomàstic és prou complet i força útil, però pens que un índex temàtic no hauria estat sobrer.

En suma, l'últim treball de Vicent Pitarch és una obra escrita amb un llenguatge assequible però rigorós, molt proper al llenguatge periodístic, que demostra allò que es proposa: la connexió entre el fabrisme i el valencianisme de preguerra. En paraules de Joan Fuster, «També al País Valencià ha guanyat Pompeu Fabra la seva batalla» (p. 118), però com altrament manifesta l'autor, encara «tenim pendent d'avaluar les dimensions del seu impacte dins l'àmbit concret del País Valencià d'avui» (p. 7). Estic convençut que un excés d'optimisme en aquest punt comportaria conseqüències nefastes a la salut de la llengua i la cultura comunes de la catalanitat, i per això crec que les raons que el lector trobarà en aquesta obra el convidaran a dedicar-hi una més que necessària reflexió crítica.