Llengua i dialecte: El cas Bauzá [Antoni Barceló Riera]

Antoni Barceló Riera (Palma, 1984) és músic i escriptor. S'ha format en Filosofia a la Universitat de les Illes Balears i en Antropologia Social i Cultural a la Universidad de Sevilla. Actualment estudia el grau de Llengua i Literatura Catalanes a través de la UOC i, tot i que resideix fora dels Països Catalans, es dedica activament al conreu de la cultura i la identitat catalanes mitjançant les cançons, la paraula i projectes d'aprenentatge i divulgació destinats a no catalanoparlants.

En el text, l'autor reflexiona des d'un punt de vista sociolingüístic sobre la vigència dels supòsits gonelles en la política de les Illes Balears tot traçant una breu història d'aquest corrent i analitzant la seva presència i evolució durant la legislatura 2011-2015.

Llengua i dialecte: El cas Bauzá [Antoni Barceló Riera]

El diferencialisme dialectal balear té una arrel ben pregona en el si de la societat insular que es pot identificar nominalment ja en textos del segle XV. Hom pot distingir-ne dues tendències: la dialectalista, que reivindica la importància dels trets diferencials del dialecte balear sobre la modalitat estàndard del català, i la secessionista, que sosté que el balear és un sistema lingüístic a part. Ambdues comparteixen, emperò, el seu rebuig cap a la unitat de la llengua tot i que en diferent grau. El gonellisme ha trobat la materialització més remarcable de la seva història amb José Ramón Bauzá al càrrec de la presidència del Govern Balear, la política lingüística del qual pot incloure's en la línia secessionista. Durant el seu mandat, el resultat ha sigut que la llengua catalana ha vist reduïda la seva presència en quasi tots els àmbits de la vida social en favor de la dialectalització. El subterfugi d'aquesta estratègia —el debat al voltant dels conceptes de llengua i dialecte— amaga un sentiment profundament espanyolista, l'enemic del qual és la identitat col·lectiva catalana que, avui per avui, és una nació sense estat. Aquesta insensibilitat humanista és una actitud fonamentada en una misantropia extrema.


Paraules clau: anticatalanisme, dialecte, gonellisme, llengua, nacionalisme,


1. Introducció

Potser alguns fan servir els termes llengua i dialecte de forma indiscriminada a causa de la seva desconeixença; potser alguns altres els usen en una accepció ajustada als seus interessos. O fins i tot podríem sospitar que els segons operen d'aquesta manera perquè se n'aprofiten que els primers ho fan d'aquella altra. Creiem que seria un infantilisme concebre que un polític, per exemple, no ha arribat a adquirir una notable habilitat a l'hora d'usar el llenguatge al seu gust. Ans bé un personatge d'aquest tipus pot ser poc hàbil per a desenvolupar les activitats corresponents als seus càrrecs, però del seu domini de la paraula no en podem dubtar. És per això que considerem que el llenguatge d'aquests actors no és arbitrari en absolut.


De totes les possibilitats que una polèmica lèxica com aquesta ens pot suggerir, en aquest text ens centrarem en la situació del diferencialisme dialectal —el gonellisme— a les Illes Balears durant els últims quatre anys. Al contrari del que molts podrien pensar, aquest moviment encara és viu i avui, quan ens trobem a les acaballes de la legislatura 2011-2015, quasi amb més vigor que mai. L'objectiu que ens hem marcat, doncs, és estudiar la presència de supòsits gonellistes en la política lingüística duta a terme pel govern de José Ramón Bauzá, què hi té a veure amb ells el binomi llengua/dialecte i quina relació tenen amb supòsits menys perceptibles a primera vista.


1.1. Conceptes

Llengua. Essent conscient que és provisional, Tuson ens en dóna la següent definició: «sistema de recursos verbals (fonològics, morfològics, sintàctics i lèxics) substancialment homogenis que, interioritzats per tots els membres d'una comunitat, permeten un grau raonable d'intercomunicació lingüística [cursives nostres]»1. Badia i Margarit hi afegeix un tercer aspecte, que és l'existència d'un «bagatge cultural, xifrat especialment en una literatura escrita [cursives nostres]»2. No obstant això aquest autor concedeix que dels tres «pot mancar-ne un, si és compensat pels altres dos»3. A més, en un nivell més general podem matisar que tota llengua és una manifestació concreta de la capacitat humana del llenguatge.

Dialecte. Tuson en distingeix dues accepcions: en un sentit diacrònic és una «llengua derivada d'una altra llengua»; en un sentit sincrònic, una «varietat geogràfica dins d'una mateixa llengua»4. Aquest criteri de variació geogràfica, com bé indica Crystal, el podem canviar o considerar conjuntament amb la variable dels factors socials5. Altrament, tot citant el dialectòleg Joan Veny, Tuson ens recorda que «tot dialecte és llengua»6. Per tant, així com dèiem que tota llengua és una manifestació del llenguatge, també podem dir que tot dialecte és una actualització concreta d'una llengua. Les diferències que hi ha entre cadascun dels dialectes són relatives, fonamentalment, a la pronúncia i al lèxic, però cal tenir en compte que en tot cas es tractarà de realitzacions plenes d'aquesta llengua7.

Identitat. En sentit general, la identitat és el conjunt de trets que caracteritzen un individu o col·lectiu i que, per tant, el diferencien dels altres8. Hi ha moltes classes d'identitat, però sense perdre de vista el nostre objectiu nosaltres ens centrarem en la identitat nacional determinada per la llengua. Per tal d'explicar en què consisteix, Badia i Margarit n'enumera els sis elements que —considera— són compartits pels membres d'una comunitat d'aquest tipus: una cultura material, una literatura escrita, una tradició oral, un dret consuetudinari, una història comuna i la consciència de pertànyer a una mateixa comunitat lingüística9. El fet de compartir una llengua influeix de forma pràcticament automàtica en el reconeixement d'un mateix en altri, i és per això que n'hem de reconèixer la seva importància capital.

2. Gonellisme: el cas Bauzá


2.1 Breu història del gonellisme

La polèmica envers el diferencialisme dialectal que esclata públicament el 30 de juny de 1972 amb l'aparició a Diario de Mallorca del primer text signat pel pseudònim Pep Gonella, el llinatge del qual va donar nom al moviment, té una arrel ben pregona en la consciència col·lectiva balear. Calaforra i Moranta indiquen que «les actituds del repertori gonella es basen en una consciència lingüística diferenciada, reflectida nominalment d'ençà del segle XV»10. Aquesta identitat diferenciada és —segons els autors— producte de «l'aïllament geogràfic, l'economia agrària i la manca de lligams polítics amb el Principat»11.

Ja en el segle XX, el franquisme pren el relleu i en coherència amb els seus plantejaments uniformitzadors porta a terme una propaganda anticatalana, actitud que serà heretada per les opcions polítiques situades entre el conservadorisme i l'extrema dreta12 durant la transició i incorporada posteriorment en el sistema democràtic. D'ençà han proliferat moltes organitzacions i entitats gonelles però generalment han tingut una existència efímera. De les que avui estan actives les més significatives són, possiblement, la Fundación Círculo Balear (1999) i la Fundació Jaume III (2013). Quant als partits polítics de primer ordre, els que tenen afinitats amb el gonellisme, encara que sovint de forma encoberta, són el Partit Popular (PP) i, després de les últimes eleccions municipals i autonòmiques celebrades el maig de 2015, Ciudadanos (C's)13.


2.2. Supòsits bàsics del gonellisme

Hom pot distingir dues tendències dins el corrent genèric: el gonellisme dialectalista i el gonellisme secessionista anticatalà. La característica principal de la primera tendència és la reivindicació del diferencialisme dialectal balear envers la modalitat estàndard de la llengua catalana. Els partidaris d'aquesta facció consideren que la “barcelonització” de la llengua provoca un efecte que dissol i a la llarga eliminarà els trets propis del dialecte balear, i per això s'hi oposen14. Les característiques principals de la segona tendència són l'ús predominant de la llengua castellana i la consideració que el dialecte balear té prou independència com per a ésser considerat un sistema lingüístic diferenciat i independent del català15. Fonamenten el seu discurs en la diferència estructural, el nominalisme, l'historicisme i el criteri d'autoritat16. No obstant tot això, les dues tendències comparteixen un supòsit bàsic: en diferents graus rebutgen la unitat de la llengua catalana.


2.3. L'actualitat del gonellisme

Un fet simptomàtic protagonitzat per qui és el president en funcions del Govern Balear en el moment que redactem aquestes línies, José Ramón Bauzá, fou el que obligava el canal de televisió autonòmic IB3 a pronunciar el seu nom amb la fonètica castellana17. A partir d'aquí, un seguit de mesures que va anar prenent el Govern avalen una política lingüística de línia gonella en la seva vessant més radical.


Sota el pretext de garantir el bilingüisme, en termes generals l'estratègia que ha seguit el PP de Bauzá ha sigut la de minvar la presència de la llengua en pràcticament tots els àmbits de la vida social i política: administratiu, sanitari, comercial, institucional, educatiu, mediàtic i simbòlic. El subterfugi d'aquesta estratègia és la dialectalització de la llengua catalana sobre una base suposadament lingüística, perquè sembla clar que si es fa explosionar la unitat lingüística del català el camí, aleshores, quedarà lliure d'obstacles. Llavors, el resultat global ha sigut la degradació del català a l'administració pública de requisit a mèrit; la reducció de la visibilitat del català tot suprimint-ne la regulació del seu ús al comerç; l'eliminació o paralització de tota institució dedicada a promoure l'ús del català en els àmbits autonòmic i exterior, així com la desvinculació de l'aparell públic de qualsevol iniciativa en aquest sentit; la reducció de la presència del català en l'educació mitjançant la modificació del model lingüístic d'ensenyament; l'impuls de la varietat dialectal balear en els mitjans de comunicació18; i la regulació en l'ús de símbols “no autoritzats”. El text de Bibiloni19 ofereix un estudi molt complet sobre la política lingüística del Govern Balear durant la legislatura 2011-2015.


Dintre del capítol d'accions no restrictives, cal remarcar l'especial interès que ha manifestat sempre Bauzá en la potenciació de les modalitats dialectals illenques, fins i tot abans de presidir el Govern Balear20. Com a fet significatiu, el mes de febrer de l'any 2015 —i aquest és un fet posterior a la publicació del text de Bibiloni— saltava la notícia que l'Ajuntament de Palma, amb el vist-i-plau del govern autonòmic, donava llum verda a la petició d'un local públic per part de l'“Acadèmi de sa Llengo Baléà” en aquest municipi21.


2.4 Eleccions municipals i autonòmiques de 2015: el futur del gonellisme

A l'espera que es formalitzin els possibles pactes de govern en les institucions municipals i autonòmica, cal remarcar la rellevància dels resultats obtinguts per partits polítics que es mostren fermament compromesos amb la unitat de la llengua catalana, com la coalició MÉS, Podem-Podemos i totes les seves marques locals, i la posició a voltes ambigua del PSIB-PSOE. Aquesta nova situació sembla estar cuinant un daltabaix històric en pràcticament tots els governs, anàleg, d'altra banda, al que pot ocórrer al País Valencià amb el suport que ha rebut la coalició Compromís en alguns ajuntaments importants i en la Generalitat. És la primera vegada en democràcia que en les comunitats autònomes de parla catalana poden arribar a coexistir pactes de govern en els quals el valor de les opcions sobiranistes autòctones, les més compromeses tradicionalment amb la unitat de la llengua, tindrà un pes específic. En l'altre bàndol, en una línia gonellista clara en el cas de les Illes Balears només hi trobem els partits que hem esmentat més amunt —PP i C's—, els resultats conjunts dels quals sembla que no serien suficients per a combatre un pacte entre les forces progressistes.


3. Conclusions

La teoria lingüística de Bauzá —si realment mereix un nom com aquest— cau en una flagrant contradicció: d'una banda defensa les modalitats dialectals de les Illes, que ja hem vist que considera diferents entre si; d'una altra, la suposada unitat lingüística de la llengua balear. Considerem que si del criteri de l'estructura formal del sistema lingüístic se'n pot extreure la conclusió de la unitat de la llengua balear, aleshores aquest mateix criteri pot ser interpel·lat per a concloure la pertinença d'aquest grup de parlars al conjunt de la llengua catalana atès que no observem una diferència estructural prou rellevant que pugui sustentar la distinció entre català i balear com a sistemes lingüístics independents.


Considerem que queda provat amb escreix, doncs, l'ús interessat dels conceptes de llengua i dialecte per part de José Ramón Bauzá i el seu equip de govern. La seva postura ha sigut sempre la d'obviar qualsevol apreciació dels lingüistes, els quals, tot i que en ocasions es troben amb certes dificultats per destriar llengües i dialectes, són els únics que poden aportar informacions fonamentades i contrastades sobre aquest tema. No ens mostrem especialment a favor de la tecnocràcia, però pensem que les opinions dels entesos tenen un valor que, almenys, hauria de ser pres en consideració.

No obstant això, la força de l'argument de Bauzá rau en el seu component passional nacionalista. Potser els ciutadans que assumeixen implícitament o explícita els supòsits del gonellisme no en són plenament conscients, però el seu anticatalanisme només pot ser entès per la seva filiació al sentiment espanyolista, perquè modalitat/s insular/s i llengua castellana formen part d'un mateix paquet, el del “bilingüisme com a mite”22.

Per tant, la polèmica llengua/dialecte té com a rerefons el debat sobre la identitat col·lectiva. El catalanisme polític té la lliçó ben apresa i sap que un dels objectius imprescindibles del qual depèn l'èxit de la seva escomesa és la unificació de la llengua catalana. Com hem vist abans, el reconeixement d'un mateix en altri troba el seu fenomen més eloqüent en el reconeixement mitjançant la llengua compartida. Així, doncs, l'única via que té el nacionalisme català per tal de consolidar-se és la que contempla la consolidació de la llengua comuna en el seu camí per a arribar a fer coincidir la seva identitat amb un aparell d'òrgans administratius i de govern que acabi esdevenint una simetria entre nació i estat propi, meta que actualment sembla ser la seva màxima aspiració. Aleshores, el conflicte lingüístic a les Illes Balears és clarament un conflicte d'identitat col·lectiva, i el PP balear se n'ha aprofitat dels elements simbòlics per a construir un discurs metafòric paral·lel en el teixit del qual el rol del concepte de dialecte ha sigut el d'arma de destrucció massiva usat contra la identitat col·lectiva catalana, avui per avui una nació sense estat.

Antoni Barceló Riera



Bibliografia


Crystal, D. (1997). "Lenguaje e identidad" A: Enciclopedia del Lenguaje de la Universidad de Cambridge. Madrid: Taurus Ediciones, p. 17-58.


Moreno Cabrera, J. C. (2002). “La responsabilidad de los lingüistas”. A: La dignidad e igualdad de las lenguas (pàg. 227-232). Madrid: Alianza editorial.


Tuson Valls, J. (1984). “El lenguaje y las lenguas”. A: Lingüística: una introducción al estudio del lenguaje con textos comentados y ejercicios (pàg. 45-63). Barcelona: Barcanova.



Tuson Valls, J. (2010a). “Les llengües del món: diversitat i unitat”. A: Introducció a les ciències del llenguatge. Barcelona: FUOC.


Tuson Valls, J. (2010b). “Les varietats lingüístiques i el canvi”. A: Introducció a les ciències del llenguatge. Barcelona: FUOC.



Bibliografia web


Badia i Margarit, A. M. (1988). “Llengua i nacionalisme: dos comentaris”. Treballs de sociolingüística catalana, p. 11-29. URL:


http://www.raco.cat/index.php/TSC/article/view/224314/305401



Bibiloni, G. (2014) “La política lingüística del govern de José Ramón Bauzá”. Revista de Catalunya (288), p. 85-96. URL:


http://www.revistadecatalunya.cat/upload/editorial/docPDF-27.pdf



Calaforra G., Moranta S. (2005, núm 77). “Propostes i despropòsits: aspectes del gonellisme”. Els marges (77), p. 51-73. URL:


http://www.raco.cat/index.php/Marges/article/view/142364/193918


Cavaller, J. (2008) Entrevista a Gonçal Mayos. Fundació d'Estudis Històrics de Catalunya. Seleccions Histocat (novembre), p. 90-98. URL:


http://www.ub.edu/histofilosofia/gmayos/PDF/EntrevistaMayos17ds2008.pdf


DD.AA. (1979). “Una nació sense estat, un poble sense llengua”. Els marges (15), p. 3-13. URL:


http://www.reagrupament.cat/content/download/4838/62036/file/Una%20naci%C3%B3%20sense%20Estat,%20un%20poble%20sense%20llengua

Webgrafia


Acadèmi de sa Llengo Baléà. URL: http://www.sacademi.com/


Diari Ara. URL: http://www.ara.cat/


"Bauzá, el 2010: "Suprimirem la normativa de normalització lingüística"". URL:


http://www.ara.cat/societat/bauza-immersio-catala_0_1004299821.html


“Ciudadanos i Podem: els extrems de la llengua a les Illes”. URL:


http://www.ara.cat/politica/Cs-als-extrems-llengua-Illes_0_1355264515.html


“Cap enrere com els crancs” URL:


http://www.arabalears.cat/cultura/sancta-sanctorum-lestiu_0_1190281063.html


“Cedeixen un local públic per fomentar el gonellisme”. URL:


http://www.arabalears.cat/societat/Cedeixen-local-public-fomentar-gonellisme_0_1303669681.html


“El Govern i Cort cedeixen un local públic a l'“Acadèmi de Sa Llengo Baléà””. URL: http://www.arabalears.cat/balears/Govern-Cort-Sa-Llengo-Balea_0_1303069897.html


“El PP aprova avui el text que justifica salar a IB3”. URL:


http://www.arabalears.cat/balears/PP-aprova-justifica-salar-IB3_0_1124887578.html


“Per què ara recordam Pep Gonella”. URL:


http://www.arabalears.cat/premium/que-ara-Recordam-Pep-Gonella_0_1110489144.html


“Qui és en Pep Gonella?”. URL:


http://www.arabalears.cat/balears/Pep-Gonella_0_1110489096.html


“Un llibre, un caparrot i una punxa, però cap estàtua eqüestre”. URL:


http://www.arabalears.cat/premium/llibre-caparrot-punxa-estatua-equestre_0_1300670148.html



Diari dBalears. URL: http://dbalears.cat/


“Dialecte i cultura”. URL:


http://dbalears.cat/opinio/1999/01/31/40059/dialecte-i-cultura.html


“El cercle gonella/ 1971-2004”. URL:


http://dbalears.cat/opinio/2004/06/27/184927/el-cercle-gonella-1971-2004.html


Fundació Jaume III. URL: http://www.jaumetercer.com/


Fundación Círculo Balear. URL: http://www.circulobalear.com/



Grupo d'Acció Baléà. URL: http://www.grupodacciobalea.com/


Institut d'Estudis Catalans. URL: http://mdlc.iec.cat/


Nació Digital. Diari català i independent. URL: http://www.naciodigital.cat/


“El Govern Balear imposa a IB3 que nombri Bauzà en castellà”. URL:


http://www.naciodigital.cat/noticia/42668/govern/balear/imposa/ib3/nombri/bauza/castella



Real Academia de la Lengua Española. URL: http://www.rae.es/



Setmanari El Temps. URL: http://www.eltemps.cat/


12010b: p. 15.


21988: p. 12.


3Ibídem.


4Op. cit., p. 10.


51997: p. 31.


6Ibídem, p. 12.


7Ibíd., p. 13.


8Per tal de proposar-ne una definició intuïtiva, hem fet una síntesi de les definicions oferides pel DIEC i el DRAE.


9Op. cit., p. 13.


102005: p. 54.


11Ibídem.


12Op. cit., p. 55-56.


13Veieu “Ciudadanos i Podem: els extrems de la llengua a les Illes” (http://www.ara.cat/politica/Cs-als-extrems-llengua-Illes_0_1355264515.html).


14Calaforra i Moranta (2005: p. 64).


15Visiteu el web de l'“Acadèmi de sa Llengo Baléà” (http://www.sacademi.com/).


16Calaforra i Moranta (2005: p. 68).


17Veieu “El Govern Balear imposa a IB3 que nombri Bauzà en castellà” (http://www.naciodigital.cat/noticia/42668/govern/balear/imposa/ib3/nombri/bauza/castella).


18Veieu “El PP aprova avui el text que justifica salar a IB3” (http://www.arabalears.cat/balears/PP-aprova-justifica-salar-IB3_0_1124887578.html).


19Consulteu l'apartat “Bibliografia web”.


20Veieu “Bauzá, el 2010: “Suprimirem la normativa de normalització lingüística”” (http://www.ara.cat/societat/bauza-immersio-catala_0_1004299821.html).


21Veieu “El Govern i Cort cedeixen un local públic a l'“Acadèmi de Sa Llengo Baléà”” (http://www.arabalears.cat/balears/Govern-Cort-Sa-Llengo-Balea_0_1303069897.html).





22Calaforra i Moranta (2005: p. 70).

A la Franja cal que tornem a l'aldea [Marcel Pena]

Article original de Racocatala.cat

Ja són de sobra conegudes les paraules de Carolina Punset dient que la immersió lingüística mos porta de tornada a l'aldea. És a dir, voler considerar el valencià llengua vehicular en l'educació -tot i que el castellà també tingue el seu pes-, és un pas enrere. Per l'única cosa en el món que m'agradaria parlar amb Carolina Punset seria per explicar-li la situació lingüística de la Franja de Ponent, com els alumnes franjolins hem de buscar-mos la vida per aprendre el català de manera efectiva una vegada hem acabat els estudis. Ara bé, no crec que ni a Punset ni a Ciutadans els importa mínimament el seguit d'atacs que rep el català arreu dels Països Catalans en general i a la Franja de Ponent en concret.

La Llei de Llengües del 2013 només va ser la punta d'un iceberg que es venia formant des de molt lluny. El català a la Franja ha viscut en l'al·legalitat durant tota la seua història, i només a les Lleis de Llengües del 1999 i 2009 reconeixia la llengua que parlem amb el nom científic, català. Fins fa no tant, això no era un problema i la transmissió als nostres llocs -o aldees- es mantenia forta. En canvi, les estadístiques dels darrers anys que deien que el 90% dels franjolins sabien parlar el català actualment han quedat totalment desfasades. La immigració, els matrimonis mixtos i la influència del discurs hegemònic castellà han fet recular estes xifres. L'única solució que se m'acut per corregir el camí que ens pot portar a la desaparició és l'oficialitat.

A les darreres eleccions autonòmiques d'Aragó, només IU i la Chunta Aragonesista (CHA) van incloure alguna referència a una possible cooficialitat del català. I precisament la CHA ha incorporat un punt en l'acord d'investidura amb el PSOE que parla d'"aprobar una nueva Ley de Lenguas que garantice los derechos lingüísticos de la ciudadanía aragonesa, con un amplio proceso participativo, buscando las fórmulas legales para suspender la aplicación de la actual". No està molt clar que vol dir això, perquè l'única forma reconeguda per garantir els drets lingüístics dels parlants és fer oficial la seua llengua. No valdrà de res tornar a reconèixer que la llengua de la Franja es diu català, si no es fa res per potenciar-la. I per potenciar-la no només val equiparar a nivell de reconeixement abstracte el català (o l'aragonès) i el castellà. Cal maximitzar-los, perquè una llengua minoritzada sempre tindrà les de perdre davant una llengua majoritària.

Al programa de Ciudadanos d'Aragó no es feia cap menció al nom de les llengües, ni quina havia de ser la seua presència en els àmbits legals o educatiu. Això sí, després al Principat o al País Valencià ells són els grans defensors d'un trilingüisme que només afavoreix el castellà, com a llengua majoritària que és, en detriment del català. Hem de desmarcar-mos del discurs que vol desprestigiar una llengua dient que és "d'aldeanos". Però potser el que hem de fer a la Franja és deixar de creure'ns ciutadans que veuen el castellà com a llengua amb més valor social, per reafirmar amb orgull rural que som aldeans. I que volem lliure plenament en català.

Marcel Pena

Sóc del Campell, poble i estudiant de periodisme a la UAB. Faig d'enllaç per a Ràdio Terra a les comarques ponentines de La Llitera i el Baix Cinca. M'interesso i intento explicar allà on vaig la realitat de la Franja de Ponent: la seua salut lingüística, social, cultural i política. Ho veig com una ferramenta per articular la Franja amb la resta de Països Catalans. D'açò i altres coses en parlo al meu twitter, @marcelpena_.

NOTES SOBRE LA IDENTITAT CULTURAL CATALANA, per Joan Morro

Joan Morro (Mallorca, 1985) és professor de Filosofia i d'Història de les idees polítiques a la UNED-UGG , a més de col·laborador de GIRCHE* i del Liceu Joan Maragall de Filosofia de l'Ateneu Barcelonès. Recentment ha coeditat el llibre "Hi ha una nova política" (Barcelona: Edicions la Busca, 2014). També realitza tasques de recerca i investigació de Filosofia política i relacions internacionals, entre d'altres temes, a la Universitat de les Açores.

Al text l'autor  reflexiona sobre la identitat cultural catalana partint de la definició ,complexa, de cultura al voltant del concepte de nació i identitat. 

L'autor fa referència als textos, sobretot, de l'historiador francès Pierre Vilar, que diferenciava a la seva obra el "fet català" del "fenomen català", diferenciant així els fets ocorreguts dins l'àmbit de Països Catalans de l'evolució històrica i sociopolítica estricta del Principat.

*Grup Internacional de Recerca "Cultura, Història i Estat"

NOTES SOBRE LA IDENTITAT CULTURAL CATALANA

I

L’expressió “identitat cultural catalana” no sembla estranya a l’àmbit de parla catalana. Però, al respecte, cal un previ aclariment conceptual per tal d’evitar abstraccions confusionàries, així com tenir present certa metodologia genealògica. Segons Michel Foucault [[i]], el mètode genealògic suposa que les idees són originades en un context i no pas una creació establerta d’una vegada per sempre, raó per la qual l’estudi del context es fa necessari a l’hora d’estudiar la idea en qüestió. D’aquesta manera, una aproximació genealògica a la “identitat cultural catalana” implica que el nostre objecte és un constructe, una realitat humana amb els seus motius humans, i no pas una creació divina ni res de semblant.

Quant a la qüestió analítica, cal diferenciar entre el que són les identitats culturals i les identitats condicionades per factors culturals. Aquí rau un aspecte fonamental. Tanmateix, tampoc podríem confondre el que és una identitat social i el que són les identitats condicionades socialment, ni tampoc el que és una identitat mamífera i el que són les identitats condicionades pel fet de ser mamífer. Sense aquestes distincions la qüestió de la identitat cau abruptament en antinòmies i trivialitats que aporten ben poc a l’aclariment. Cal diferenciar també la identitat com a significació d’una cosa externa i com a significació que cadascú o cada grup fa de si mateix, és a dir, com autosignificació. Això és cabdal, tant per evitar un positivisme arbitrari com per assolir una perspectiva històrica, sempre necessària quan hem de tractar afers antròpics. 

D’acord al que precedeix, un sociòleg pot identificar classes socials i un biòleg pot identificar mamífers, però això no implica que els membres de les classes socials identificades tinguin consciència de classe ni que els mamífers identificats tinguin consciència de ser mamífers. La mirada del científic té a veure amb la qüestió de la veracitat, les relacions objectuals, mentre que la mirada de l’agent té a veure amb la intencionalitat existent, el que en termes clàssics entenem com a res extensa i res cogitans, respectivament. Les identitats condicionades socialment probablement ens retrotrauen a les primeres divisions del treball, les quals poden ser estudiades i debatudes pels especialistes corresponents. Aquests especialistes, però, no tracten amb una realitat pura doncs prèviament elaboren un discurs per tal de significar el fet corresponent. Una altra cosa és la consciència que els membres actius en aquest fet tenen al marge del discurs teoritzat per un altre que els hi és aliè.

Una gran lliçó de la història del marxisme és que pertànyer a una classe social, o societat, no implica ni la conceptualització de la classe, o de la societat, en qüestió ni molt manco una consciència de classe ni de la societat a la qual hom pertany. La delimitació de la classe social o de la societat no depèn d’una mena d’aparició pura sinó d’una conceptualització sociohistòrica. Si bé podem sostenir que les classes socials, per no dir les societats, són gairebé un fet universal, també és cert que no totes les classes socials, ni tan sols les societats, són categoritzades com a tals. No només a la història europea sinó també a diversos indrets actuals, el que entenem com a classe social o societat sovint és interpretat com una realitat natural o sobrenatural, i de vegades ni tan sols és quelcom interpretat sinó del tot obviat. Però encara hi trobem una qüestió més delicada: com pot tenir una identitat social, producte de la reflexivitat, qui ignora el que és una societat? Desconsiderar tot plegat exemplifica si més no l’etnocentrisme. Recordem que a l’Europa actual no només trobem manques d’identitat social des de la perspectiva dels “europeus”, sovint autosignificats d’acord a filiacions diferenciades de la societat expressa (com poden ser identitats gremials o sexuals) i fins i tot percebudes com a ahistòriques, sinó que a hores d’ara hi ha especialistes que no tenen gaire clar com delimitar conceptualment la societat en tractar relacions tan complexes com les que actualment afecten “Europa”.

La problemàtica de la identitat també és palesa al ressò acadèmic i social que ha comportat la biologia moderna en el món occidental. Les identitats condicionades pel fet de ser mamífer les hauríem de trobar, si més no potencialment, a tots els mamífers. Però encara que les identitats humanes sempre han estat identitats condicionades pel fet de ser mamífer, la història de la biologia mostra que els éssers humans no sempre han estat identificats com a mamífers i la nostra experiència mostra que no tots els éssers humans s’autosignifiquen expressament com a mamífers. Seguint la datació estàndard, només arran de Darwin trobem europeus que comencen a tenir una identitat mamífera estricta, i així i tot encara no està consumat ni tan sols al món occidental el fet que tots els éssers humans hagin assolit aquesta identitat. 

Abans d’esbossar les línies de la identitat cultural catalana, mirem de sintetitzar el que hem dit fins ara sobre les identitats amb la següent escena de El burgès ennoblit de Molière. Monsieur Jourdain li va demanar a un filòsof que li ajudés a redactar una carta. El filòsof li va preguntar si s’estimava més una carta en vers o en prosa i tot seguit hi va haver una sorpresa. Després que el filòsof aclarís la distinció, Monsieur Jordain va exclamar: “he viscut quaranta anys sense saber que parlava en prosa!”. Aquesta escena còmica mostra una tripartició analítica de gran interès filosòfic: comunicar, conceptualitzar la comunicació i saber com ens estem comunicant són coses diferents. Si en lloc de la comunicació parlem d’allò cultural, tindrem feta una passa importat a fi d’aclarir mínimament la problemàtica, car la tripartició esmentada ens ajuda a diferenciar tècnicament entre cultura, cultura catalana i identitat cultural catalana.

II

Segons l’historiador Pierre Vilar, tractar “lo català” en un sentit tècnic implica una distinció precisa entre el fet català i el fenomen català. El primer s’estén en l’espai i el temps arreu de la cultura catalana, mentre que el segon només el trobem a partir del segle XIX i no sempre on té presència aquesta cultura. Aquesta conceptualització és clau per entendre la identitat cultural catalana i, segons Vilar, no s’hauria de presentar com una qüestió aïllada o excepcional quant a la història moderna europea. 

«El fet català, que esclata als ulls dins una geografia de les ètnies europees i peninsulars, és d’ordre lingüístic i cultural. S’inscriu en un llarg període de temps. Sobreviu a esdeveniments polítics que de vegades uneixen, de vegades separen, les dependències i les independències de diversos territoris que abasta aquest “fet”.

El fenomen català, més recent, s’inscriu dins la durada mitjana dels segles XIX i XX, lliscant igual que els diversos “moviments nacionals” europeus, d’un renaixement cultural a una exigència política, que juga, dins la curta durada del segle XX espanyol, un paper important, potser cabdal»[[ii]]

El lèxic de Vilar potser és millorable però la idea exposada és bona i operativa. Sembla que entén “fet” en un sentit empirista clàssic, és a dir, com a realitat que, tot i que pugui dependre dels éssers humans, té independència objectiva respecte de la subjectivitat i dels objectius cercats que l’han possibilitat. El “fet” pot ser estudiat com una realitat neutra, com quelcom que d’entrada pot ser entès segons relacions objectuals realment implicades i al marge de la intencionalitat real dels seus agents. Estudiar el fet català fa referència a l’estudi de la poesia, els símbols, el dret o qualssevol element particular de la cultura catalana en un sentit no massa allunyat del que significa estudiar un fet digestiu o un fet lunar: no cal considerar pròpiament res més que el que és el cas. Dit en clau metodològica, el fet català és el conjunt dels objectes culturalment catalans que alhora són objectes potencials de les ciències de la cultura (lingüística, arqueologia, etc.). El fet català és una problemàtica científica.

Referent al “fenomen”, podem entendre’l en un sentit més aviat kantià: no és quelcom merament “fet” sinó una construcció subjectual, quelcom només comprensible des de la perspectiva intencional dels agents realment implicats. La metodologia per estudiar fets no és la mateixa que la que es fa servir per estudiar fenòmens: mentre que una aproximació d’arrel positivista o merament quantitativa no és del tot errada per entendre el fet català, inclús pot ser força esclaridora (estadístiques, comparacions, etc.), és inapropiada per tractar el fenomen català perquè obvia les relacions subjectuals, que tenen a veure amb la res cogitans, amb allò que pensen els agents estudiats. El fenomen català no sols no és present sempre que trobem el fet català sinó que tampoc el podem entendre tractant merament els fets en sentit empirista clàssic. No és estrany que Vilar lligui el fenomen català amb la politització del fet català i que, en conseqüència, refusi l’equivalència entre el fet i el fenomen, tot i que en un moment donat impliquin un nodriment recíproc. Tanmateix, els complexos vincles entre la cultura, la història i la política catalanes mostren que eludir la dicotomia esmentada suposa un reduccionisme que no només afecta la qüestió epistemològica sinó també política.

«El fenomen no es localitza totalment al Principat; però, quan el fet cultural tendeix a traduir-se políticament, el País Valencià es divideix amb passió, les Illes reaccionen sensiblement, però moderadament, i la Catalunya nord, annexionada des del segle XVII a una monarquia francesa molt centralitzadora, i després, a finals del segle XVIII, inclosa en una revolució que dóna un nou sentit al fet nacional, relega durant molt temps la seva sensibilitat al rang folklòric, i només recentment li dóna valor polític, i encara d’una manera marginal»[[iii]]

La dicotomia de Vilar suposa dues línies complementàries per acostar-nos a la cultura catalana. La idea de cultura és una font constant de debat acadèmic, encara que de forma genèrica sovint és compresa com la totalitat de la memòria nerviosa o “espiritual”, és a dir, el conjunt de patrons de comportament i d’informació que desborden la memòria genètica i que són incorporats en interacció amb l’ambient. Tot i així, aquesta definició és abstracta no només perquè sembla un equivalent espontani de “tot allò que no és genètic” (postulant, per cert, un dualisme fort) i per excloure la creativitat i les decisions de l’esfera cultural sinó per remetre a una hipotètica “cultura humana”; hipòtesi marcadament ideològica. Com que n’hi ha molts d’ambients, cadascun regulat de forma idiosincràtica, el més correcte és parlar de “cultures humanes”. Evitar l’abstracció en parlar de la cultura implica explicitar la seva adjectivació, com ara fer referència a la “cultura catalana”. Ara bé, la cultura catalana no només ha de ser compresa com memòria nerviosa diferenciada (tot allò que és cultura catalana no és, per exemple, cultura asteca o cultura futbolística) sinó que, tornant al nostre punt de partida, cal diferenciar entre la identitat cultural catalana i la identitat condicionada per factors catalans així com diferenciar entre la identitat catalana en sentits objectuals i subjectuals. Reprenent la dicotomia de Vilar, la identitat condicionada per factors catalans i la identitat catalana en sentit objectual remeten al fet català, mentre que la identitat catalana en un sentit subjectual té a veure directament amb el fenomen català. 

Ni totes les cultures són iguals ni totes impliquen una identitat cultural. Pel que fa a la qüestió merament científica, tenim consciència de cultures diferenciades però no tenim consciència de totes les cultures existents, si més no perquè en tots dos casos es tracta d’un problema de conceptualització. Si deixem de banda l’abstracció hem de tenir certa cura genealògica, tot recordant que les coses i l’aproximació a les coses són coses diferents, com la comunicació i les formes de la prosa i el vers. I una altra cosa és que hom sàpiga si està parlant en prosa o en vers, car una cosa és la cultura, una altra és la cultura concreta, adjectivada, i una altra és la consciència de tenir-ne una, de cultura. A més a més aquesta qüestió ja no està reduïda a la ciència perquè remet a la consciència dels agents i no merament del científic. Amb tot, paga la pena assenyalar que en el context europeu la idea de cultura sorgeix entre els segles XVIII i XIX, conceptualitzada com un conjunt d’efectes psicosocials assolit que és alhora diferenciat, legítim i, sobretot, radicalment històric. Així mateix, això comporta que la cultura suposa les cultures, és a dir, una concepció general segons la qual existeixen conjunts d’efectes psicosocials assolits, diferenciats, legítims i radicalment històrics.

La idea de cultura no és quelcom transcendental ni podem fer-la servir com un mer comodí. D’acord a la cura genealògica, que refusi abstraccions confusionàries i retòriques, cal assumir que la idea de cultura també és cultural, és a dir, resulta de la conformació d’una cultura concreta. I no és gens gratuït assenyalar que la idea de cultura pren rellevància on trobem un xoc polític i un xoc filosòfic de gran repercussió: d’una banda, la lluita franco-germana per l’hegemonia continental i, d’altra, el debat entre il·lustrats i romàntics, tot plegat al voltant dels ideals morals i polítics de la “Humanitat” en plena conjuntura de secularització. 

III

En el període que Pierre Vilar vincula al “fenomen català” és on trobem que els culturalment catalans comencen a tenir una identitat cultural catalana estricta, és a dir: s’autosignifiquen en virtut del que consideren expressament la pròpia cultura, segons el sentit indicat. El fenomen català comporta una mena de catalanoconsciència integral, una nova subjectivació determinada per “lo català”, que des de llavors es concep com un criteri “cultural”, i el desenvolupament de la qual anirà lligada a l’avenir del catalanisme. La prova que la identitat cultural catalana és moderna no la tenim només en què la idea de cultura sigui moderna sinó en la manca de catalanoconscients integrals abans del segle XIX i a més a més en la dificultat que tingueren aquests originàriament en definir “lo català”. Val a dir també que, des d’una òptica discursiva, bona part del “fet català” depèn del “fenomen català”, perquè la delimitació i la història de la cultura catalana té molt a veure amb els primers autors catalanistes. I no resulta gens estrany que entre aquests hi destaquessin historiadors i filòlegs i que no sempre hi hagués consens unànime sobre el passat i la llengua. En qualsevol cas, molts dels elements clàssics del catalanisme (la senyera, la unitat lingüística, unes arrels europees, etc.) són especialment connotats en aquest període.

L’autosignificació catalana esmentada és un punt central del que coneixem com Renaixença. Aquest moviment no inventa la cultura catalana sinó que marca les bases generals de la identificació de la cultura catalana, d’una forma més o menys idealitzada i d’acord a un seguit d’objectius, tot desitjant una identitat catalana que fos agent i públicament determinant encara que fos recolzada per literats, acadèmics i gent no sempre propera al poble planer. No es tractava només d’assenyalar i justificar una identitat catalana, o fet català, sinó d’assolir una autoconsciència segons aquesta identitat de caire secular, car trencava amb criteris d’autosignificació com el llinatge, la lleialtat, el credo i fins i tot la immediatesa psicològica. Ara bé, la Renaixença no sols té expressions cultes sinó també populars: l’Aplec del Pi de les Tres Branques i l’acte de commemoració de l’Onze de Setembre, entre d’altres, apareixen en aquest període en què la definició de “lo català” sovint barreja la nostàlgia, el jeure, la reflexió i la reivindicació. No obstant això, la dificultat de definir “lo català” anirà augmentant a mesura que la catalanització passi del moment artístic, literari i folklòric a la politització explícita [[iv]]. 

No hem de creure que la percepció de la cultura catalana sigui un invent de la Renaixença. El mallorquí Ramon Llull deia de si mateix, al segle XIII, que era un català de Mallorca, i el valencià Calixte III, dos segles després, se presenta com Papa català. Antecedents d’aquesta mena proven que el fet català no és una ficció projectada pel fenomen català, com volen fer creure algunes veus negacionistes, però no proven cap identitat cultural estricta així com, per exemple, del fet que els patricis romans signessin amb la paraula “ego” no podem deduir feliçment que tinguessin una individualitat cristiana o consumista. En efecte, cal no confondre les paraules amb les idees: dir que hom és català (o occità, genovès, anglès, etc.) en temps de Ramon Llull i Calixte III no passa de ser un indicador ètnico-diplomàtic. A més, com podria hom significar-se en virtut d’una cultura sense saber què és una cultura? El mateix Llull, que era molt culte i viatjava molt, no diferenciava el món en cultures sinó en religions, les quals no sols no es concebien pròpiament com a realitats històriques sinó que eren suposades sota una jerarquia teològica.

Algú podria dir que durant la Guerra de Successió ja hi havia una identitat cultural estricta, la qual cosa podria ser reforçada amb el fet que sectors populars d’arreu dels Països Catalans estaven del mateix bàndol. Però en aquest cas cal parlar més aviat d’una identitat condicionada culturalment. Les identitats (autoidentitats, autosignificacions, autonarracions) del bàndol austracista en el territori de la cultura catalana estaven lligades, tret d’aspectes primigenis com defensar la terra i el proïsme, amb voluntats descentralitzadores i comercials eminentment culturals. Però ja hem advertit que les identitats condicionades culturalment no són tècnicament sinònimes de les identitats culturals. Val a dir que els trets culturals esmentats també eren compartits per potències pro-austracistes d’aleshores, com Anglaterra i Holanda, però això no és raó per creure que catalans, anglesos i holandesos compartien una mateixa identitat cultural. Tampoc no tindria gaire sentit que un historiador del segle XXIII sostingués que els nord-americans i els soviètics compartien una mateixa identitat durant la Segona Guerra Mundial. Sempre és acceptable postular una intencionalitat en comú on trobem comportaments col·lectius similars, però cal recordar que la consciència humana és construeix socialment. La idea de cultura, en tant que és una idea cultural, no ha existit sempre i arreu perquè depèn d’unes condicions concretes.

Una clara influència del catalanisme prové del germanisme i les seves narracions entorn dels “Països Germànics” i de “l’Esperit Europeu”, el qual fou en bona part una reacció enfront de dues novetats antropològiques: la uniformització territorial i la industrialització. Cal recordar també que aquests esdeveniments foren contemporanis d’altres novetats cabdals en l’establiment de les identitats culturals, com ara la professionalització de ciències socials i humanes, l’expansió de la democràcia com a ideal irrenunciable i la institucionalització pedagògica de les històries nacionals. Tot plegat s’ha d’entendre com un moment revolucionari. El gran filòsof alemany d’abans d’aquest esclat, Kant, va fer servir sovint el mot Kultur però encara amb un sentit metafísic. Tampoc no podem oblidar que el models polítics de referència dels pensadors moderns foren bàsicament Israel i Roma, evidentment idealitzats en funció d’uns interessos. Aquests models encara inspiraran les primeres revolucions modernes: la nord-americana i la francesa. Ni els founders ni els jacobins s’autosignificaren expressament en virtut de les seves cultures; de fet, poc interès mostraren per les “biografies col·lectives” particulars i eficients, raó suficient perquè Marx els qualifiqués de “burgesos”.

Així mateix, les primeres revolucions modernes no són alienes a les condicions de les identitats culturals estrictes. A més de defensar noves formes d’organització sociopolítica i de coneixement, foren els revolucionaris nord-americans i francesos els que consolidaren la idea de nació com a sinònim de república, tot trencant amb el seu sentit tradicional: la naturalesa directa de cadascú, el lloc d’origen. Les generacions posteriors no renegaran de les noves connotacions del terme, sinó que l’ampliaran amb la idea moderna de cultura. Els ideòlegs de les unificacions d’Alemanya i d’Itàlia en són una prova. Deixant de banda abstraccions, doncs, les identitats culturals estrictes no sols són identitats modernes sinó també un punt d’inflexió de la història europea.

IV

La Renaixença va ser un moviment truncat pel feixisme i la catalanofòbia institucional. Així i tot, la identitat cultural catalana no va ser originàriament independentista sinó més aviat el contrari, car normalment va anar acompanyada d’una expressa voluntat d’integrar-se dins l’Estat Espanyol. Però, fent una ullada al present, què podem dir de la cultura catalana actual? Malgrat tot, a hores d’ara és internacionalment reconeguda per intel·lectuals i institucions il·lustres. El prestigiós acadèmic Harold Bloom ha sostingut, tot desmarcant-se de crispacions locals, que

«Catalunya és una cultura autònoma que legalment forma part de la monarquia espanyola, però hi ha diverses Catalunyes: la Mallorca de Llull, la València de March, la Barcelona d'Espriu, així com [...] Alacant i Andorra. Hi ha pocs pobles tan fervents envers el millor de la seva literatura imaginativa com el català» [[v]], una tesi que abans que res suposa una identificació objectual, basada en la mirada del científic, que remet al fet català. Quelcom semblant podem dir sobre la Fira del Llibre de Frankfurt de l’any 2007, en què la cultura catalana va ser la convidada d’honor. D’altra banda, el fenomen català no sols no acaba d’arrelar arreu del fet català sinó que sovint s’embulla amb la qüestió nacional. Al respecte, paga la pena recordar que pot haver una cultura dividida en diverses identitats nacionals (la cultura francesa, la germànica, etc.), diverses cultures unides en una mateixa identitat nacional (el cas dels EUA n’és el paradigmàtic) i també cultures mancades d’identitat nacional (els gitanos, els jueus abans del sionisme, etc.). En tot cas, les institucions estatals sempre són determinants.

La cultura catalana està prou explicitada. I cap investigador seriós nega la seva presència històrica i actual en els Països Catalans. Però pel que fa a la nació catalana trobem dues tendències generals: per alguns limita amb les fronteres de les competències actuals de la Generalitat de Catalunya, mentre que per altres abasta de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar. En aquest cas, però, l’aclariment no depèn de l’estudiós. Com va dir en Vilar, «preguntar-se si el “fenomen català”, sota la forma que ha pres en el segle XX, s’inclourà tard o d’hora dins dels límits territorials del “fet català” lingüístic i cultural, és un problema d’avenir, de voluntat selectiva, que es planteja als polítics i no als historiadors»[[vi]]

Joan Morro

Article publicat a la Revista d'Humanitats Sárasuatí el el 10-09 del 2013, amb enllaços als vídeos de la conferència i més informació de l'autor.

Petita biografia de Joan Morro (portuguès)

------------------------------------------------------------------

[[i]] Nietzsche, la genealogía, la historia. Aquest text es pot trobar a la xarxa: 

http://www.pensament.com/filoxarxa/filoxarxa/pdf/Michel%20Foucault%20-%20Nietzschegenealogiahistoria.pdf

[[ii]] VILAR, Pierre, Introducció a la història de Catalunya, Barcelona: Edicions 62, 2013 [1995], pp. 38-39 

[[iii]] Ibíd., p. 39 

[[iv]] GONZÀLEZ i VILALTA, Arnau, La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939), Catarroja: Afers, 2006 

[[v]] BLOOM, Harold, Ramon Llull i la tradició catalana: 

http://www.cch.cat/pdf/el_mundo_030306.pdf

[[vi]] VILAR, op. cit., p. 39

Joan Ribó, futur alcalde de València, sobre els Països Catalans [entrevista any 2005]

Joan Ribó, de Coalició Compromís, és un vell conegut de la política valenciana. Català del Bages d'origen, porta molts anys al País Valencià vinculat al món polític des de posicions d'esquerres. En aquesta entrevista de l'any 2005 publicada als Fòrums de Racó Català, el futur alcalde del cap-i-casal valencià era coordinador d'EUPV.
A continuació mirem com va respondre a una pregunta explícita sobre el concepte de Països Catalans:

Joan Ribó "Jo crec en els ‘Països de Parla Catalana’, no crec en els ‘Països Catalans" 

E: Volia preguntar-li sobre el concepte dels Països Catalans. Què n’opina al respecte?

J.R.: Ufff... Terrible pregunta! No, vaig a ser molt clar: Com que sóc català d’origen a més a més ho puc dir amb rotunditat. Jo crec en els ‘Països de Parla Catalana’, no crec en els ‘Països Catalans,’ però tampoc els criminalitze. Crec fermament, amb rotunditat, d’una manera que qui ha estat en el Parlament valencià sap que ho dic, ho reitere, canse al personal amb eixe tema, la unitat lingüística és imprescindible perquè si no el valencià està en camí de la desaparició. Crec que hi ha elements culturals comuns, és evident, i crec que han d’haver mecanismes de col·laboració comuna en tots els temes de comunicació, perquè és una cosa imprescindible per a potenciar la nostra llengua i cultura. Ara bé, intentar parlar de ‘Països Catalans’, per exemple, com va fer el camp del Barça l’altre dia, és el millor camí per a que fotem la unitat de la llengua. Jo crec que s’ha de diferenciar, i pose un exemple molt clar: Jo també crec en la unitat de l’espanyol i l’argentí –que és espanyol–, però no per açò crec en la unitat política d’España i Argentina. Per açò va haver tota la moguda que va haver. En el cas dels Països Catalans a mi em sembla que intentar identificar el concepte polític al concepte cultural és una qüestió que en estos moments no passa, osiga açò no passa entre Alemanya i Àustria, que parlen els dos alemany; açò no passa entre Espanya i Cuba, que parlen els dos espanyol. Per què ha de passar entre Catalunya i el País Valencià?

 

Jo no tinc cap inconvenient si decideixen sobiranament ajuntar-se, establir una federació, me sembla fantàstic, però per favor no ajuntem els aspectes lingüístics i culturals amb els aspectes polítics perquè li estem fent una faena terrible i negativa al valencià, perquè tot el blaveràmenque tenim aquí –que el tenim, i els polítics tenim l’obligació de saber en quin terreny estem jugant– s’aprofita d’açò no solsament per a negar els Països Catalans sinó per a negar la unitat de la llengua. I no ho dic en broma, quan hi ha una proposició no de llei que es planteja per exemple el tema del camp del Barça de l’altre dia, el PP no solsament nega els Països Catalans, sinó que darrere nega la unitat de la llengua. I, per tant, jo faig una crida a aquelles persones que parlen de Països Catalans per a que s’ho pensen un poc quan ho fan i que, per favor, almenys que no identifiquen països de parla catalana, o la identitat lingüístic-cultural amb la identitat política.

 

És perfectament lliure que ho diguen, però crec que hem de ser perfectament clars i molt rotunds en separar les dues coses, perquè en este País se fa molta tontería amb este tema, i en este País, quan s’avança en qüestions autonòmiques, tenim una burgesia, uns poders des de l’Església, el senyor arquebisbe, fins a tots els grans poders econòmics, que miren només a Madrid i es posen almenys tan nerviosos com Madrid, i aleshores la seua resposta sempre és la mateixa: bufetades a Catalunya. I jo crec que nosaltres tenim l’obligació de saber atemperar-ho, saber el que passa. L’anticatalanisme és una eina antifederal, antiautonòmica, centralista, i ací perdona que m’allargue però em sembla molt important. Mira, en tota Espanya en estos moments el PP ha tret resolusions, que jo les tinc aquí, precisament en contra de l’Estatut de Catalunya. En el País Valencià no n’ha tret, ha treu una resolució del camp del Barça, però és exactament el mateix. Fa anticatalanisme exactament igual. Aleshores, a totes aquelles persones que jo respecte molt, que són defensores dels Països Catalans en un sentit polític els he de dir que avui dia aquí en el País Valencià estan fent una mala faena a la unitat de la llengua.

 

 

1 de maig de 2015: Guanyem el futur! Independència i justícia social

Manifest de la Intersindical-CSC

La majoria social del nostre país reclama, des dels centres de treball i el carrer, passar fulla i iniciar el procés constituent d’un nou estat que ens meni cap a una societat justa en tots els àmbits. Des de la Intersindical-Confederació Sindical Catalana recollim aquest desig col·lectiu i el traslladem a l’àmbit d’actuació que ens és propi: el món del treball i la mobilització social.

S’ha de superar l’actual estadi de sotmetiment de la majoria de la població als interessos d’unes oligarquies depredadores. Hem de democratitzar l’economia per a situar-la al servei de les classes populars. I, per a fer possible aquest canvi, s’ha de reforçar el pes de l’àmbit públic en l’economia, deixant enrere l’opressora ombra del “deute públic”.Des de la Intersindical-CSC, amb motiu del Dia Internacional de la Classe Treballadora, manifestem que:

Hem de generar ocupació estable i de qualitat per a posar fre a la creixent exclusió social; el dret al treball no pot esdevenir un “privilegi” sotmès als dictats arbitraris d’una minoria. Lluitar per uns salaris dignes, que ens permetin viure i no pas sobreviure.

Hem de generar un escenari d’igualtat real de les persones al món del treball, tot establint mesures correctores per assegurar la igualtat de drets i salari de les dones, les persones amb capacitats físiques diferents i les persones immigrades. Integrar el jovent al món del treball amb condicions dignes, que puguin construir el seu projecte vital en llibertat. De la mateixa manera, és imperatiu generar llocs de treball per a les persones de més de 45 anys que es troben en situació d’atur.

Hem d’assegurar una vida digna i econòmicament independent per als nostres grans. Una societat que no pren especial cura de la canalla i la gent gran és una societat malalta.

Hem d’apostar per la formació i la seguretat en el lloc de treball, posant fi al drama de la sinistralitat laboral.

Hem de continuar dignificant el sindicalisme com a motor de canvi, esborrant de la pràctica sindical la corrupció i les vergonyoses actuacions que ens desacrediten davant la societat. Hem de combatre la corrupció de manera implacable, també, en tots els àmbits de l’estructura social.

Hem d’actuar en coordinació amb els diversos agents socials progressistes per a superar l’actual marc capitalista. I ho hem de fer desenvolupant una acció social unitària que permeti establir espais de contrapoder amb amplis consensos, al nostre país i en l’àmbit internacional.

Hem d’establir un model econòmic respectuós amb el medi natural per a garantir la supervivència i el benestar de les generacions per venir. El consumisme malaltís actual és insostenible.

Hem d’assolir la independència nacional per a poder establir una societat justa, on la immensa majoria participi en la presa de decisió sobre qualsevol tema que l’afecti. Superar l’actual escenari de sotmetiment a dictats aliens per a dotar-nos de les eines que ens permetran assolir la plena territorialitat i situar el control de l’economia en mans de la majoria social.

És el nostre poble, i només ell, qui té el dret de definir-se com a subjecte polític.


Visca el 1r de maig!
Visca la classe treballadora!
Visca la terra!

Poesia de "Pere Quart" vers els Països Catalans. Sant Jordi, un llaç per la poesia i la llengua!

VERSOS ELEMENTALS ALS CATALANS DE 1969

Catalunya, València, les Illes,

tot plegat Catalunya, la Gran,

amb gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present,

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Som encara, aquest any -i en fa trenta!-.

un país malmenat per les grapes d'uns amos,

que barregen, impregnen, rebreguen

i enllorden

un mapa que és nostre

i en dir nostre vull dir

dels qui són catalans

per la sang conscient o la tria,

els legítims hereus

d'una pàtria petita, com tantes.

(Puix que tots ho sabem i ho sofrim:

la naixença, ella sola, no dóna,

què és cas! nacionalitat

als venuts, traïdors, botiflers,

ni als lacais i als servils

-declarats o secrets, vergonyants,

ni als janus tampoc, dues cares-,

ni als panxuts embandats,

la fauna profusa dels bords,

la quinta columna que llasta, enferritja,

entrebanca i fatiga la nostra esperança!)

Però amb tot, malgrat tot,

operem i avancem,

pacífics,potser pusil.lànimes,

però mai resignats

i sempre tossuts,

i obrim cada dia

-importuns, enfadosos, burxons-

clivelles de llum en aqueixa presó

on, al cap i a la fi, respirem;

però l'aire és confús, estantís

d'una pau corrompuda, d'una pau corruptora,

tan injusta, fundada en la por

d'un ordre incivil

que ens esprem a profit

dels Altíssims Senyors que l'imposen

i emmetzina penombrosos racons

on uns homes anònims

pateixen, herois del silenci lleial,

el turment i la infàmia

entre mans mercenàries

(¿com pot la natura criar aqueixa gent,

vergonya de qui l'ensinistra

i la paga, i així la manté

sempre tensa en un odi de segles?)

Ben cert, les mordasses encara ens fan muts

o quecs, o destorben paraules verídiques,

denúncia obligada,

fins el clam carregat de raó contra ocults escamots,

mal comprats, brutalment ofensors,

que els ulls grossos dels Alts,

sorneguers, deixen fer.

I així són castigats els qui imploren justícia!

Puix que tots ho veiem:

els Summes Senyors Intocables

conjuminen, avui, amb sarcasme,

segons lleis que ja neixen guerxades,

tribunals que resulten incerts, però dòcils,

guarnits de togats,

xerraires minúsculs,

fatxendosos autòmats

que tremolen per dins com les fulles.

I Temis adés fa plorar i adés riure!

Instal.lats als palaus i als balcons i als passeigs

-que els besavis i els avis i els pares

ens varen llegar-,

els Altíssims Senyors

sempre entre ells, per a ells,

representen amb pompa farsesca

i somriures quallats, fotogènics,

un joc, paròdia cruel

del net regiment

d'un poble que malda i s'esplaia

i s'aferma i progressa

-en les arts i l'estudi

i el treball i el comerç, i l'esport

i en els cants i la dansa-

contra vent i esquivant

la traveta, el cop baix,

el parany i l'esquer llaminer

(però ells, si per cas, sempre inflats,

ens engeguen les grans desfilades

de monstres d'acer, sorollosa ferralla,

amenaça sinistra,

excessiu espantall,

dreçat, sí, contra el poble

indefens i badoc

que calla i treballa, i que paga!)

Un poble que acull, fraternal,

centenars de milers d'homenets

de les pàtries veïnes,

fugitius a tot risc d'unes terres eixorques,

que els Altíssims

abandonen a llur doble destí

d'enormes ermots i vedats senyorívols,

a despit -qui ho entén?-

dels tan publicats i vantats regadius formidables,

que tots, i nosaltres davant, hem bastit

si us plau, no, doncs per força!

Però som catalans

-beneïda mercè de l'atzar-

i ens cal viure i morir catalans,

i ens pertoca adreçar qui sap com,

de totes passades,

en temps de maror o de falsa bonança,

amb la vista i el cor llançats endavant,

aquest nom i aquest fet i aquesta natura

tan propis i autèntics,

no venals, entranyats fins a l'ànima.

Com podem dimitir la nissaga?

Altrament, on cauríem?

Descastats, sense arrels,

més poc fórem que un arbre,

que un ocell de bardissa,

que els camins que petgem cada dia.

Com robots de carn i sang,

erraríem pel món sense rostre.

Ni la llar ja no espera qui renega de la pàtria,

miserable germà que ha perdut la bandera

i el cel blau o estelat o en tempesta,

que fou tàlem del seu primer alè.

Cal que esborri per sempre el record de la mare,

del cloquer del seu poble,

dels bells noms d'una font, d'un pujol;

d'una blanca masia amb paller

i una noia gentil al llindar;

dels tendres o bròfecs companys d'infantesa,

del vell mestre que un dia els parlava,

d'amagat, en la llengua sagrada de casa,

amb la veu mig rompuda!

Perquè som i ens sentim catalans

estimem i cerquem, en la lliure abraçada,

l'esperit i l'exemple

d'altres pobles de races i llengües diverses,

i el tracte de tots, i el contacte,

a profit de l'empresa comuna i urgent

de mudar el món i els homes

en la pau solidària,

i en l'entesa fecunda;

tots francs i benignes,

generosos, fidels, sense enveja,

tots plegats contra els focus

de la vil cobejança,

del diner corrosiu,

dels terrors metafísics,

dels paràsits amb vara o espasa, o amb bàcul,

de l'orgull de la sang blava i pútrida,

del poder d'una força robada...

Catalunya, València, les Illes,

la Gran Catalunya,

amb la gent i la terra i la llengua,

i el passat i el present

i el futur que ens espera,

bo o dolent, infal.lible!

Tot depèn, sapiguem-ho!

de la fe, de l'amor,

de les obres.

Tot depèn de nosaltres.

Tot depèn, sobretot, de vosaltres:

els joves!

Cap d'any 1969

Joan Oliver [Pere Quart]

Campanya per Sant Jordi d'Enllaçats per la Llengua

Sant Jordi, un llaç per la poesia i la llengua!

Les entitats que formem part d'Enllaçats per la Llengua_ExLL reivindiquem que la Diada de Sant Jordi d'enguany, d'ampla tradició a diferents territoris de parla catalana, sigui més que mai reivindicativa per la defensa de la nostra llengua comuna, i a més ho volem mostrar de la mà de la poesia.

Per celebrar aquest dia diverses entitats d'ExLL publicaran als seus portals web una poesia en català acompanyada del llaç per la llengua, símbol que ens uneix a tots. Aquesta campanya s'anomena: Sant Jordi, un llaç per la poesia i la llengua!

Aquest 2015, més que mai, necessitem de la força de tothom per empènyer alhora per la salut del català. Des d'Enllaçats per la Llengua recordem com els constants atacs vers la llengua des de moltes administracions (centrals, autonòmiques i locals) i partits polítics es van succeint, intentant el desmantellament dels drets lingüístics dels ciutadans catalanoparlants aconseguits a base d'intensa lluita durant molt de temps, des d'entitats culturals i sindicals.

En conseqüència, animem tothom a celebrar Sant Jordi com una gran festa, mentre també donem suport a les obres i activitats fetes en suport al català, doncs l'enfortiment del teixit social del territori és bàsic per fer front l'ofensiva contra la nostra llengua.

En suport a la defensa conjunta de la llengua catalana convidem tothom a portar el llaç amb la Senyera, símbol del nostre compromís en la defensa conjunta de la llengua.

Agrairem que feu el màxim de difusió d'aquestes informacions 



Salutacions cordials, 
Enllaçats per la Llengua http://exllengua.blogspot.com 
enllacatsperlallengua@gmail.com



Enllaçats per la Llengua va sorgir davant la necessitat d’actuar conjuntament a tots els territoris dels Països Catalans de manera coordinada. Ha fet costat a la Bressola, als alcaldes i docents de la Franja de Ponent, a la Vaga Indefinida per l’educació a les illes Balears, a les agressions i amenaces contra la llengua al País Valencià i en general a l’ofensiva del PP en contra de la llengua allà on governa.