L'Assemblea Nacional Catalana creua el sénia

Informació extreta de Llibertat Didital.

Presentació a València de l'Assemblea Nacional Catalana

L'ANC va travessar l'Albera i ara farà el mateix amb la Sènia cap l'Assemblea Nacional dels Països Catalans

L'Assemblea Nacional Catalana (ANC) farà la seva presentació a València el proper dia 20 a les 19h. al Centre Octubre CCC. L'acte està organitzat per un col·lectiu de persones amb una ferma convicció nacional, des de diferents pensaments polítics i compromeses en diverses lluites socials, cíviques i culturals.

Aquest col·lectiu té present que les iniciatives de defensa dels nostres interessos com a poble s'articulen amb distint grau segons el territori, amb més cohesió allà on la consciència nacional és major. Però considera que "els diversos ritmes en la lluita pel redreçament nacional no poden esdevindre una escletxa definitiva per al nostre futur com a poble independent".

En els darrers anys, s'han adonat com els referèndums per la independència, que tanta esperança van alçar, es quedaven al nord del Sénia sense travessar la falsa frontera que ens imposa l'estat espanyol. D'altra banda, han sorgint moviments que tot i considerar teòricament els Països Catalans com una única realitat, en la pràctica funcionen com a estructures més o menys regionals.

Així conscients que el naixement de l'ANC ha agafat una certa volada i i s'està expandint per tots els racons de lageografia de Catalunya, aquest col·lectiu de persones manifesta que des del País Valencià s'ho miren amb simpatia i complicitat, però no volen resignar-se  a continuar com a mers espectador del que passa i per això ha decidit tenir l'oportunitat de ser també actors del "nostre present i del nostre futur". Un futur que s'maginen amb el Principat i les illes i no dins de l'actual estat Espanyol.

Tarragona i l'Alguer, quaranta anys d'agermanament

L'Alguer, la ciutat de l'illa de Sardenya on es parla català, és agermanada des de 1972 amb Tarragona. El 22 de setembre d'aquell any, durant la festa de Santa Tecla, es va signar a Tarragona el protocol de l’agermanament. Amb aquell acte, totes dues ciutats van voler reforçar un lligam que ja s'havia establert els anys 1960, en ocasió del Viatge del Retrobament, una expedició amb vaixell a l’Alguer de 139 intel·lectuals dels Països Catalans per retrobar-se oficialment amb els ‘germans’ algueresos després de molts anys d’incomunicació mútua. Però els vincles es poden remuntar més enllà en el temps, a l'època del primer poblament català de la ciutat sarda al segle XIV, atès que alguna font històrica documenta que la majoria de repobladors de l'Alguer procedien justament del Camp de Tarragona.

En ocasió del quarantè aniversari de l'agermanament, totes dues ciutats han preparat una intensa agenda d'activitats. Aquest cap de setmana, per exemple, a Tarragona es dediquen dos dies a conèixer la realitat de l'Alguer en els aspectes lingüístic, cultural i esportiu. El programa comença divendres amb una jornada amb conferències sobre les peculiars característiques de la parla catalana a l'Alguer, la projecció del documental 'Vivim la llengua' (que recull una experiència educativa amb nens per promoure l’alguerès) i un concert de Samuele Arba amb cançons del cantant alguerès Pino Piras (1941-1989). I dissabte, Tarragona acollirà la final delTrofeu Quatre Barres de Rugbi, una competició que es va començar a disputar el 2007 i en què participen clubs catalans i l’Amatori Rugby de l’Alguer, aprofitant els vols de baix preu que enllacen Catalunya i Sardenya.

SANTA TECLA 1972-2012

Els actes de celebració del quarantè aniversari de l'agermanament arribaran al punt culminant perSanta Tecla, la festa grossa de Tarragona. El programa preveu una exposició fotogràfica dels quaranta anys de germanor, la lectura del pregó a càrrec de la cantant algueresa Franca Masu, un acte d’homenatge al professor alguerès Pasqual Scanu, concerts de música algueresa i el 22 de setembre, data exacta dels quaranta anys, es farà un acte solemne de renovació de l’agermanament entre totes dues ciutats mediterrànies i catalanoparlants. Per Sant Miquel, patró de l’Alguer, es farà un viatge de tarragonins a la vila sarda.

L'ORIGEN DE LA PRESÈNCIA CATALANA

La presència catalana a l'Alguer data del 1354, quan se n'emparà el rei de Catalunya-Aragó Pere III, dit el Cerimoniós. Al cap d'una vintena d'anys una revolta motivà l'expulsió de la població autòctona, substituïda per catalans. D'aleshores ençà que s'hi parla català, o alguerès, afeblit des de la dècada del 1960 per l'auge del turisme, la modernització de les comunicacions sardes i italianes, l'augment de població forana i la manca de polítiques de protecció. Fins els anys 1990 Itàlia no va aprovar una llei de reconeixement i tutela de les llengües minoritzades, inclosa l'algueresa, que pugna per sobreviure.

L'ALGUERÈS, CATALÀ DE L'ALGUER

La situació geogràfica de l'Alguer, isolat de la resta del domini lingüístic, fa que l'alguerès sigui eldialecte més peculiar del català, amb abundor d'arcaismes i influències del sard i de l'italià. Quant a l'ús, una enquesta de la Generalitat de Catalunya del 2004 indicava que el 13,7% dels algueresos el tenia per llengua habitual, que l'entenia el 89,9% i que el sabia parlar el 67,7%. Un altre estudi, fet públic el 2006 per Enrico Chessa, exposava que l'alguerès predominava al 7,2% de les llars, i l'italià, al 77%. L'última dècada, l'alguerès ha començat a entrar a les escoles amb iniciatives a l'educació infantil (la Costura) i a secundària (Projecte Joan Palomba).

Interessantíssim article del Diari de l'Escola de Vilaweb, amb encara més material i textos sobre el tema.

La situació de TV3 als Països Catalans

L'espai Català de Comunicació segueix en bona part en stand bay. Fem un repàs de com està la situació per veure TV3 als diferents territoris dels Països Catalans de la mà d'un article de l'Avui/El punt:

TV3 als Països Catalans

Arriba sense problemes a les Illes i Andorra; amb ombres a la Catalunya del Nord i a la Franja, on hi ha hermetisme sobre el cas, i continua absent al País Valencià

TV3, l'eina més important per a la construcció de l'espai comunicatiu català, no arriba actualment en les mateixes condicions –en alguns casos fins i tot s'ha tallat el senyal– a tots els països de parla catalana.

Illes Balears i Andorra
El govern català té acords de reciprocitat vigents tant amb l'executiu de les Illes Balears (des del 2009) com amb l'andorrà (2010). En aquests territoris es rep sense problemes un múltiplex de la televisió catalana en què s'inclou TV3CAT, el 33, el Super 3/3XL i el 3/24. Els espectadors catalans veuen IB 3 i en el cas de les comarques del Pirineu –l'Alt Urgell, l'Alta Ribagorça, la Cerdanya i els dos Pallars– també Andorra TV.

Catalunya del Nord
Les emissions de TV3 són legals a l'Estat francès des del 8 de febrer d'aquest any, però hi ha comarques a la Catalunya del Nord en què es continuen rebent amb dificultats com ara al Vallespir i al Capcir, però a Prada de Conflent, amb el canvi de l'analògic al digital, s'ha deixat de rebre. Fa una setmana, les entitats culturals de la zona van reclamar al conseller Mascarell resoldre aquests problemes de recepció i, a més, “el dret dels catalans del nord a rebre tota l'oferta televisiva catalana”.

La Franja
A la Franja de Ponent es dóna una situació particular: el govern aragonès ha col·laborat amb el català perquè TV3 i la resta de canals de la Corporació es vegin a la Franja, gràcies a un acord de reciprocitat signat l'octubre del 2010. Però no en fa cap publicitat en un tema que resulta políticament incòmode a Aragó. Fa uns mesos que el govern d'Aragó va enllestir la instal·lació de 39 reemissors del senyal català en territori aragonès, segons ha informat aquesta setmana TV3, però el govern de Luisa Fernanda Rudi no ho va fer públic ni tampoc no n'han estat informades les entitats de la Franja que han fet campanya perquè això fos possible. Un exemple: el vicepresident de la Institució Cultural de la Franja de Ponent, Paulí Fontoba, tinent d'alcalde a Calaceit, encara espera el repetidor que segons l'acord tocava al poble, per al qual l'Ajuntament ha reservat uns terrenys. Segons informa TV3, però, el desplegament ja està fet.

País Valencià
Des de fa un any, no tenen senyal de TV3. L'executiu de Camps va tancar el 17 febrer de 2011 unes emissions històriques –feia 25 anys que els espectadors valencians veien TV3–. La decisió va provocar una gran mobilització de la ciutadania i també d'Acció Cultural del País Valencià, l'entitat que havia promogut les emissions. És, segurament, la gran taca negra dels acords de reciprocitat. Tant el nou govern de Fabra com el de Mas s'han mostrat favorables a l'entesa, si bé el govern valencià condiciona l'acord a aspectes de caràcter ideològic com ara el mapa del temps i l'ús de País Valencià.

Les esquerres populars, gènesi del catalanisme polític

Sobre l'origen del moviment catalanista en clau política n'hi ha hagut, i encara n'hi ha, certa controvèrsia entre esquerres i dretes, entre aquells que reivindiquen un catalanisme d'arrel popular que arrencaria amb les reivindicacions de les bullangues del segle XIX expressades políticament més tard pel republicanisme federal, i aquells que hi creuen veure en el catalanisme conservador de la burguesia barcelonina de finals del mateix segle l'evolució lògica d'una ideologia creixent a l'escalf de la Reinaxença.

S'ha de dir que la segona versió ha estat la més estesa i popular, teoria que agafaria força si repassem com el catalanisme conservador expressat per la Lliga va dominar el mapa polític durant les tres primeres dècades del segle XX.
Tanmateix, cada volta són més les veus que clamen contra aquesta asseveració indiscutible, i que cerca lligams entre els moviments populars de caire anticentralista amb les interpretacions més tard que farà una part del republicanisme federal a casa nostra, que acabarà abraçant un catalanisme que buscarà l'especificació catalana dintre d'una Espanya plurinacional i plurilingüe, amb Valentí Almirall com a cabdill visible indiscutible d'aquest moviment esquerrà.

En aquest sentit i sobre aquest tema s'ha pronunciat fa poc l'historiador Vicente Moreno Cullell en el seu blog (molt recomenable), on acaba l'article fent aquesta reflexió responent la seva mateixa pregunta inicial. Llegir-lo sencer és un acte molt pedagògic:

Els orígens del catalanisme polític: un catalanisme d'esquerres?

"Per què, doncs, existeix el debat sobre els orígens del catalanisme com a moviment d’esquerres o de dretes? Perquè l’evolució del moviment va estar marcada per l’evolució conservadora. Si bé els orígens han de situar-se en el marc del progressisme, la burgesia va veure en el catalanisme l’eina necessària per expressar les frustracions i ambicions pròpies d’aquest sector social. En paral·lel, les esquerres es fragmentaven en posicions de republicanisme espanyol, republicanisme catalanista, socialisme i anarquisme. Mentre que la burgesia catalanista va articular un programa polític concretat en el naixement de la Lliga Regionalista en el tombant dels segles XIX i XX i en el context de la llarga crisi del sistema polític restauracionista, l’esquerra catalanista no va ser capaç de vertebrar un programa doctrinal progressista i catalanista fins els anys vint del segle XX. En definitiva, tot i que la dreta burgesa s’apropiés del moviment, els orígens del catalanisme polític els hem de cercar en l’esquerra popular." 

Països Catalans; la revitalització com a concepte

Repassant un xic la nostra història, el nom de "Països Catalans" ha passat per diverses fases. Si ens atenim ençà l'època tardofranquista i de la transició, que tingué com a gran ideòleg el suecà Joan Fuster, queda ben reflectit que aquell moment fou el gran big bang del nom de la nació catalana, que diversa gent arreu de tots els territoris començaren a emprar com a mot agrupador identificatiu de diverses dimensions (cultural, lingüística, política,...) el corònim de Països Catalans, com així ho demostra el gran nombre de llibres que es publicaren parlant sobre el tema.



Després d'una minva del seu ús i del conseqüent desancís creat en bona part per l'esdeveniment de la denominada "batalla de València" i tot el què comportà, amb l'afegit importantíssim que representà  la porta tancada per l'estat espanyol amb la negació a les autonomies a poder-se federar entre elles (amb l'excepció basco.navarresa, tot sigui dit), aquella il·lusió i aquell entusiasme viscut en uns temps en què nacionalisme, Països Catalans i progressisme semblava que n'eren potes d'una mateixa taula, molt aviat donaria pas a una sensació boirosa com la d'haver perdut una oportunitat única, com si al final de la transició tot hagués canviat per romandre igual. Aquella sensació i la consolidació de les autonomies faria passar als apologètics dels PPCC una veritable travesia del desert ben llarga, massa llarga la dècada dels vuitanta i bona part dels noranta.


(la Senyera preautonòmica valenciana en flames)

Però vet aquí un dia, quan els tambors de "guerra" ja sonaven llunyans, el catalanisme tornà a fer-se preguntes sobre territorialitat, sobre llengua i cultura, sobre interessos compartits amb la resta de la catalanofonia, com una ombra de la què no podia desfer-se, com una ferida mal tancada que  tot i els constants esforços que esmerçà el pujolisme governant en inhibir-se del tema,  tornava a obrir-se, tot i que sense fer soroll es subvencionessin entitats culturals pancatalanistes i que tímidament es col·laborés des de CiU amb BNV i PSM. Parlo de finals dels noranta i sobretot desde que som al nou segle.
Des de llavors molt s'ha tornat a escriure sobre els Països Catalans, molts dubtes segueixen plantejant però també torna a aixecar esperances de trobades, de confederacions i de noves col·laboracions (EURAM) dintre de l'espectre catalanista. Com a conseqüència d'aquest reviscolament les reaccions de signe contrari no s'han fet esperar i són constants els atacs a aquest supòsit (pex, es titllà a Maragall d'emperador de la nova euroregió).

Fruït del dit desvetllament nacional, en són uns quants exemples els següents textos publicats, que vull compartir amb tothom a qui l'interessi el tema. Alguns de ben recents, altres de fa pocs anys:

Els Països Catalans. Uns territoris cridats a entendre's: Guardamar a Presència. EL Punt-Avui

El pols de la llengua als Països Catalans La incòmoda entelèquia dels Països Catalans La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)  "Països catalans, en plural"

Notícies sobre la Xarxa Vives, l'Acadèmia Valenciana de la Llengua i l'Institut Ramon Llull

Les universitats de la Xarxa Vives coordinen la seua política lingüística

Les universitats dels territoris de parla catalana elaboren un pla comú sobre normalització, multilingüisme i projecció

La Xarxa Vives d'Universitats ha publicat el Pla de política lingüística 2011-2013, el primer d'aquestes característiques que aproven els rectors de les universitats dels territoris de parla catalana.

Segons que informa la Xarxa, el pla va estar elaborat pels representants de la comissió de llengua de les 21 universitats i descriu els criteris generals de política lingüística, establint un pla de treball. Aquest s'estructura a l'entorn de quatre eixos bàsics: normalització de la llengua, multilingüisme, coordinació i projecció. El pla va ser aprovat el passat 28 de febrer a la Universitat Jaume I de Castelló de la Plana.

Entre els criteris de política lingüística comuna aprovats es troben els de prestigiar la llengua catalana, present a nivell vehicular en tots els actes i escrits, foment de l'acreditació de competències lingüístiques, compromís amb la projecció exterior del català, relacions amb institucions i entitats lingüístiques (Institut d'Estudis Catalans, Acadèmia Valenciana de la Llengua, Institut Ramon Llull), entre d'altres.

La Xarxa Vives és una plataforma que agrupa 21 universitats dels territoris de parla catalana. En l'actualitat desenvolupa més de 50 línies d'actuació concretes cada any, referents per a l'actuació comuna de les universitats de Catalunya, el País Valencià, les Illes Balears, Catalunya del Nord, Andorra i Sardenya.

-------------------------------------------------------------------------------------------------------------

                       

L'AVL i l'Institut Ramon Llull intensificaran les seues relacions institucionals

Col·laboraran en la traducció d'autors valencians a altres llengües

L'Acadèmia Valenciana de la Llengua (AVL) i l'Institut Ramon Llull (IRL) han anunciat aquest dimecres que intensificaran les seues relacions institucionals, segons han anunciat a través d'un comunicat.

El president de l'AVL, Ramon Ferrer, ha rebut el president de l'IRL, Vicenç Villatoro, en una reunió celebrada a València. La trobada ha servit per a plantejar noves línies de col·laboració que potencien la relació institucional, així com el foment de la llengua i la cultura valencianes. En aquest sentit, s'ha acordat estudiar la possibilitat d'intensificar el contacte amb la realització de traduccions d'autors valencians a altres llengües i el manteniment d'alguns lectorats en universitats europees.

Segons informa el comunicat, fins ara la relació institucional entre l'AVL i IRL s'havia limitat a compartir l'organització, conjuntament amb la Xarxa Vives d'Universitats, de les jornades sobre Didàctica de la Llengua que se celebren cada any, a l'octubre, a Morella i Vinaròs.

A la reunió d'aquest dimecres, també hi han assistit el vicepresident de l'AVL, Josep Palomero, la secretària, Verònica Cantó, i el president de la Secció de Gramàtica, Manuel Pérez Saldanya, i el director de l'Àrea de Llengua i Universitats de l'IRL, Andreu Bosch.

Sobre la pàtria i la nació de les Illes Balears

Ara mateix m'estic llegint un llibre titulat "països catalans, en plural", editat des de l'entorn del PSM ara fa set anys i que recull tot un seguit d'articles de diferents autors de tota la nació tractant diversos temes en comú, tals com la llengua, el territori, l'espai de comunicació o el concepte de nació, i és justament referit en aquest darrer punt què vull fer esment d'una determinada manera d'entendre el nacionalisme a les Illes.

Parlar de nacionalisme en un territori insular, que a la vegada comparteix arxipièlag amb d'altres illes i que a la vegada també comparteix afinitats culturals amb territori continental complica de sobremanera el tema a tractar, per bé o per malament que el fet insulat determina molt a l'hora de plantejar els conceptes tals com nació política, nació cultural o pàtria.

Tanmateix, des del nacionalisme progressista majoritari a les Illes, representat pel PSM-EN, actualment no empren en la retòrica partidista la seva vessant més pancatalanista, sinó que es centren (ademés de la seva pròpia illa) en les "Illes Balears" com a subjecte polític i parlen dels Països Catalans com a nació cultural amb la qual es pot bastir un projecte de futur compartit. Qui des de les Illes millor va teoritzar aquesta visió d'anells concèntrics (illa-illes-PPCC) va ser Josep Mª Llompart en el seu llibre "Països Catalans? i altres reflexions".

Per a entendre millor aquest pensament nacionalista i el tractament que fan sobre el fet insular (pensem en les difícils relacions entre illes i en el difús concepte de balearitat) i els Països Catalans, molt millor que jo ho va explicar fa tres anys un membre del PSM, on argumenta de forma molt clarificadora el nivell d'afinitat identitària dels illencs (en aquest cas menorquins) en torn els tres anells abans esmentats.
Cito doncs uns petits extractes del text:

1. Illa.  L’illa actua de nació afectiva (amb “a”), i sense cap dubte efectiva (amb “e”), d’un país possible capaç d’articular les dimensions emocional, política i cultural. Açò és el menorquinisme. El menorquinisme fa de la menorquinitat una voluntat política. És un menorquinisme sobiranista.
“I ara! Aquests bojos volen la independència de Menorca?”. No, no és açò. La sobirania no és la independència, sinó la voluntat i la capacitat de decidir el tipus de dependència que Menorca ha de tenir amb la resta de dimensions (políticoadministratives, nacionals, estatals, internacionals).  



2. Illes Balears. Les Illes Balears són una realitat física inqüestionable. També són una realitat històrica i cultural molt fragmentada i poc cohesionada. Però són una part propera de la realitat més ampla dels Països Catalans. I, en definitiva, són una realitat més políticoadministrativa que afectiva (emocional). Ara per ara, les Illes Balears són el marc legítim i legal que ens atorga l’Estat als menorquins per expressar la voluntat popular a través del parlament autonòmic.
(...) En aquest sentit crec que cal repensar Balears com una comunitat d’interessos possible, que no és poca cosa.


3. Països Catalans. La nació cultural, els Països Catalans, és el marc de referència sociocultural imprescindible i irrenunciable. La cultura catalana existeix si existeix la catalanitat cultural a cada un dels territoris. La cultura menorquina és com totes les cultures del món, el resultat de mescla, substitucions, incorporacions..., però és inqüestionablement catalana. La catalanitat és la columna vertebral, encara, de la cultura de Menorca.




Bé, aquí podem veure el què vol trametre en Nel Martí sobre la identitat dels menorquins en particular i dels illencs en general, i ens ve a dir que la pàtria primera d'un menorquí és Menorca, que l'ens polític dins el qual poder treballar i avançar cap a la sobirania entre totes les realitats insulars seria les Illes Balears (nació política) i que finalment que l'àmbit cultural indestriable d'aquella primerenca realitat menorquina i balear serien els Països Catalans, que vindria a completar l'últim cercle identitari dels illencs i illenques més pròxims, una eqüació que segons ell podria tenir molts adeptes a les Illes d'entre els nacionalment conscienciats.


http://www.psm-menorca.org/opinio/mirador-nacionalista/la-voluntat-de-decidir-dels-menorquins-2.html 


Allò important és que, d'una manera o d'altra, no hi manqui el desig ni la voluntat d'anar plegats.