Avui he tingut la possibiltat de passar al dematí pels carrers de Barcelona, i ho he fet amb dos propòsits; primer el de poder veure l'exposició sobre el Carxe que podem veure aquests dies a la seu de l'IEC, i d'altra banda visitar un trosset de les Illes a casa nostra, "l'Espai Mallorca".
He pogut desplaçar-me al centre de la capital catalana en transport públic, baixar-me a la plaça Universitat, on sempre vénen bé els aires acadèmics que s'ensumen pels carrers i la vista exterior de l'edifici històric. Seguint pel carrer pelai fins l'inici de la Rambla, he pogut confondre'm entre la turba de gent que caminen amb objectius diversos, no sempre bons.
Finalment i després de baixar la Rambla fins el carrer del Carme, m'he adreçat a la seu de l'Institut i he pogut gaudir per a mi sol de l'última conquesta que feu la llengua catalana el segle XIX, el Carxe, on he pogut llegir la història, tradicions i el vocabulari d'allà, també n'he escoltat els parlars valencians de Múrcia i m'he corprès veient el migrat nombre d'habitants de la zona (uns vuit-cents) i el tant per cent tan elevat d'immigració estrangera arribats la darrera dècada (ja representen vora la meitat de la població). Tot això unit al nul reconeixement de la llengua encara actualment com a fet cultural a preservar, em fa pensar que la situació de les terres que Pere Barnils i Sanchis-Guarner rescataren per a la llengua és prou delicada i caldrà parar compte i reivindicar llur protecció a les administracions, cosa molt complicada avui dia.
I des del Carxe he anat a un altre indret dels Països Catalans, les Illes, on al mateix carrer barceloní del carme podem visitar "l'Espai Mallorca", fortament amenaçat de tancament oficialment degut a la crisi i a les retallades, i afegeixo jo que també degut a la poca gràcia que li fa al "govern balear" de gastar-se calers (l'espai depén del Consell de Mallorca) en un pont de connexió cultural entre la llengua catalana a banda i banda del mediterrani.
Catroze anys em comentàven allà que porten a la ciutat, amb una extensa llibreria on podem trobar obres de Llull, Alcover o més modernament de Melià o Alzamora, i adherida al fons podem trobar una cafeteria on degustar productes típics mallorquins. La meva petita aportació ha sigut la compra d'un parell de llibres de contingut polític en clau illenca.
Fora una llàstima que aquest petit illot de cultura balear a Catalunya esdevingués engolit pels diners, per la voluntat de trencar ponts de diàlegs des de Palma i per la nostrada indiferència que mostrem molts catalans davant la resta de la catalanitat.
Voler i creure en uns Països Catalans lliures és coneixèr-los i estimar-los com són, és esbrinar la seva realitat, més enllà de dibuixar un mapa i d'omplir-nos la boca amb la cantarella "de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar". Valguin aquests dos petits exemples com a humil punt de reflexió.
He pogut desplaçar-me al centre de la capital catalana en transport públic, baixar-me a la plaça Universitat, on sempre vénen bé els aires acadèmics que s'ensumen pels carrers i la vista exterior de l'edifici històric. Seguint pel carrer pelai fins l'inici de la Rambla, he pogut confondre'm entre la turba de gent que caminen amb objectius diversos, no sempre bons.
Finalment i després de baixar la Rambla fins el carrer del Carme, m'he adreçat a la seu de l'Institut i he pogut gaudir per a mi sol de l'última conquesta que feu la llengua catalana el segle XIX, el Carxe, on he pogut llegir la història, tradicions i el vocabulari d'allà, també n'he escoltat els parlars valencians de Múrcia i m'he corprès veient el migrat nombre d'habitants de la zona (uns vuit-cents) i el tant per cent tan elevat d'immigració estrangera arribats la darrera dècada (ja representen vora la meitat de la població). Tot això unit al nul reconeixement de la llengua encara actualment com a fet cultural a preservar, em fa pensar que la situació de les terres que Pere Barnils i Sanchis-Guarner rescataren per a la llengua és prou delicada i caldrà parar compte i reivindicar llur protecció a les administracions, cosa molt complicada avui dia.
I des del Carxe he anat a un altre indret dels Països Catalans, les Illes, on al mateix carrer barceloní del carme podem visitar "l'Espai Mallorca", fortament amenaçat de tancament oficialment degut a la crisi i a les retallades, i afegeixo jo que també degut a la poca gràcia que li fa al "govern balear" de gastar-se calers (l'espai depén del Consell de Mallorca) en un pont de connexió cultural entre la llengua catalana a banda i banda del mediterrani.
Catroze anys em comentàven allà que porten a la ciutat, amb una extensa llibreria on podem trobar obres de Llull, Alcover o més modernament de Melià o Alzamora, i adherida al fons podem trobar una cafeteria on degustar productes típics mallorquins. La meva petita aportació ha sigut la compra d'un parell de llibres de contingut polític en clau illenca.
Fora una llàstima que aquest petit illot de cultura balear a Catalunya esdevingués engolit pels diners, per la voluntat de trencar ponts de diàlegs des de Palma i per la nostrada indiferència que mostrem molts catalans davant la resta de la catalanitat.
Voler i creure en uns Països Catalans lliures és coneixèr-los i estimar-los com són, és esbrinar la seva realitat, més enllà de dibuixar un mapa i d'omplir-nos la boca amb la cantarella "de Fraga a Maó i de Salses a Guardamar". Valguin aquests dos petits exemples com a humil punt de reflexió.
La anul·lació de la Llei d’Amnistía de 1977 (considerada recentment per l’ONU com contrària al dret internacional) i de la Llei de Memòria Històrica de 2007, vertaderes lleis de punt i final, instruments jurídics que impedeixen investigacions per la responsabilitat en el genocidi.
