"Un bocí de cel a Quios" per Quim Gibert

Protestes de refugiats a Quios *Imatge: Ara.cat

Un bocí del cel a Quios

«Hi ha un circ que mossega, i amb les dents desvetlla la son/ i cada dia s’adorm com si aquell dia fos el darrer/ hi ha un circ al carrer, som viatge i som germans/ hi ha un circ que dibuixa somiadors caminant per la corda fluixa/ hi ha un circ tresor que respira flaire de vida». Així s’expressa musicalment Txarango a Benvinguts al llarg viatge, C.d. inspirat a ran de l’estada del grup a Idomeni, ciutat grega a pocs kilòmetres de Macedònia, maig de 2016, en plena crisi dels refugiats.

Quios, ciutat turística i illa grega, a pocs kilòmetres de Çesme, un dels principals ports de creuers de Turquia, juliol de 2017, la crisi dels refugiats s’eternitza. Hi ha un tipus, de cap a 30 anys, que va amunt i avall per Souda, una de les platges de la ciutat. Entre la platja de Souda i la ciutadella emmurallada de Quios, hi ha el camp de refugiats que sol acollir, en tendes de campanya, el degoteig incessant de refugiats.

A causa de l’indret i de les faccions del vianant inquiet, és fàcil d’endevinar que és un dels tantíssims refugiats que han arribat a Grècia, de negra nit, esquitllant per mar els guardacostes grecs. Els dubtes sobre l’esmentat home que pul·lula (més tard sabré que es diu Hussein), s’esvaeixen quan, amb un to de súplica, interromp bruscament la conversa que un servidor mantenia amb una voluntària d’una ONG escandinava. Ens explica que la seva muller, Safaa, natural del Iemen, igual que ell, ha tingut naixement a l’hospital de Quios. Tot i que el part ha anat bé, afegeix que els han assignat una habitació, que han de compartir amb una família grega molt peculiar. Ens prega que l’acompanyem fins a l’hospital, petició que acceptem sense dubtar. I certament és així. 

La partera del costat sembla de tenir algun retard mental. I els familiars que l’envolten desprenen molt mala olor de tan deixats com van. Tenen tota la pinta de ser indigents. L’àvia d’aquesta família tan depauperada, una senyora decrèpita, en lloc de fer festes al nét, també acabat de néixer, el molesta, amb una certa agressivitat. L’escena sembla un film de terror. Això explica l’angoixa d’en Hussein, el qual constata que és una temeritat deixar sola, a l’habitació, a una Safaa esgotada i a la Jumana, la filleta de poques hores. I, sobretot, durant la nit, atès que en els hospitals grecs no deixen estar-hi ni de vetlladors als familiars.

Tant la voluntària escandinava com qui signa demanem, amb el vist-i-plau d’en Husssein, un canvi d’habitació per a la seva muller i la menudeta. La infermera no ho accepta. No obstant això, s’adreça a la família de la partera veïna exigint un millor tracte al nadó i més higiene. I assegura que no cal patir per res. La infermera parla amb convençiment. En Hussein respira fondo. Safaa i Jumana dormen plàcidament. Dies més tard em trobo en Hussein pel carrer, amb el futur cotxet de la Jumana. Està eufòric. Em vol convidar tant si com no a un cafè. 

Situació geogràfica de l'illa grega de Quios, a tocar de Turquia

Hussein és enginyer civil. Va cursar els estudis a Kuala Lumpur, Malàisia, amb una beca pel seu talent en aquest àmbit. Però només tornar al Iemen natal va esclatar la guerra i fou segrestat per sospitós. Per mitjà de cinquanta mil gestions, familiars i amics aconseguiren alliberar-lo. I fou llavors quan va decidir fugir d’aquell infern amb la Safaa.

Les grans històries solen produir-se fruit del contacte amb desconeguts. Ens ho recalca l’escriptor búlgar, d’origen sefardita, Elias Canetti quan diu que l’aprenentatge ha de continuar sent una aventura: «El que aprenguis en el moment haurà de dependre de trobades casuals i haurà de continuar així, de trobada en trobada, un aprenentatge en metamorfosi, un aprenentatge en el plaer.»     

Quim Gibert, psicòleg i coautor de Removent consciències