“Sixena, com a símptoma”, per Òscar Adamuz

Font: lliureimillor.cat

Òscar Adamuz Acció Cultural dels Països Catalans

Si un dia qualsevol aturéssim una persona pels carrers de Barcelona o Saragossa preguntant per les obres d’art del monestir de Sixena, segurament en una proporció alta no en sabrien explicar gaire cosa, sobre la seva existència i ubicació, i encara menys quant a la història d’aquests béns i el perquè del fet que avui dia siguin a museus de Barcelona i Lleida.

I, tanmateix, Sixena és motiu de conflicte entre les administracions d’Aragó i Catalunya. I no ho és, tan sols, per amor a l’art. El litigi judicial entre ambdós governs i la sentència que insta la Generalitat a tornar els béns ha transcendit fronteres i està a primera línia mediàtica. Com a darreres mostres, valguin exemples de la presència del conflicte al New York Times, la polèmica del vol d’un dron de TV3 per sobre del monestir o el manifest publicat pel col·lectiu del Moviment Franjolí defensant la permanència de les obres d’art als museus catalans per raons tècniques i històriques.

L’exposició del patrimoni cultural de Sixena en museus catalans des de fa dècades és fruit d’una història complexa, que comença l’any 1936 amb l’actuació de la Generalitat republicana arrencant les pintures murals de la sala capitular del monestir de Sixena abans que aquest fos cremat per milicians anarquistes i altra gent (possiblement veïns del poble) amb els ànims exaltats, en un moment de forta conflictivitat social. La crema d’edificis  religiosos va ser una constant als inicis del conflicte bèl·lic en moltes parts de l’Estat espanyol i els delegats catalans de cultura feren un esforç humà notable per salvaguardar el patrimoni artístic del qual eren responsables. En el cas de Sixena, tot i que dins d’Aragó, el monestir pertanyia al Bisbat de Lleida (com altres zones aragoneses o valencianes ho feien amb el de Tortosa).

No és objecte d’aquest text l’anàlisi de les causes tècniques ni entrar a fons en la matèria, però sí la valoració del perquè Sixena és tan important per als respectius governs, fins al punt que la seva conservació ha esdevingut un símbol d’identitat d’una banda i d’una altra, encara que els experts alertin que el trasllat posi en risc el preuat patrimoni en qüestió.

Des de l’òptica catalana, la preservació de l’art (almenys des de la Renaixença) sempre s’ha vinculat al record d’un passat esplendorós i al llegat patrimonial que el poble català pot aportar al món com a nació.

El fet de no tenir un Estat propi fa que aquest patrimoni esdevingui un potent símbol de la seva identitat nacional, reflectida  en els llibres, en els documents o en els monuments, tot això “reflex del nostre gloriós passat, és quan va començar a ésser possible el que avui és Catalunya.”, en paraules de Jaume Serra Hunter l’any 1934, membre del Consell de Cultura de la Generalitat republicana.

En el cas dels béns de Sixena, tot i que en territori aragonès, el monestir pertanyia al Bisbat de Lleida i, per tant, formava part d’aquell llegat cultural heretat de la Corona d’Aragó que traspassava les fronteres estrictes del Principat, com en el cas de l’empremta catalana a Grècia, Sardenya o Nàpols, per exemple, però encara més potent per la proximitat geogràfica.

Des de l’extrem oposat, a la banda aragonesa, es veu el retorn de les pintures i objectes d’art de Sixena com una victòria per a l’orgull territorial davant “el veí català agressor”, com el mateix advocat del cas Jorge F. Español escrivia en un article titllant el cas de Sixena com “un antídot contra l’expansionisme català”.  Sense institucions pròpies (des de 1707 fins a la fi del franquisme), i amb la llengua aragonesa agonitzant per subsistir al Pirineu, en el rerefons de tot plegat, el poder autonòmic aragonès amb el suport de l’Estat persegueix que tota vinculació cultural s’equipari a les fronteres administratives, una “harmonització primer provincial i després autonòmica” que ha anat guanyant terreny amb els anys, segregant ja anteriorment les parròquies del Matarranya del Bisbat de Tortosa i després les de les comarques de la Ribagorça, Baix Cinca i la Llitera de la seu ilerdenca. D’aquesta manera, sempre seguint una òptica del poder territorial, Aragó reforçaria la seva posició dins de l’Estat espanyol com un autogovern sense vel·leïtats independentistes contra un “enemic exterior”, que és alhora un soci en matèria comercial de primer ordre. En aquest fet últim, sense pretendre-ho, certs sectors aragonesistes que lícitament defensen el fet nacional d’Aragó fan una mena de pinça anticatalanista junt amb sectors més folkloristes o espanyolistes, que només veuen l’Aragó com a dic de contenció del veí de ponent.

I entremig de tot el conflicte institucional (remarquem-ho, tot i que també acaba afectant les relacions socials), hi ha les comarques de la Franja de Ponent que també formaven part del Bisbat de Lleida i l’art sacre de les seves parròquies, exposades al museu diocesà de Lleida i també reclamades per Aragó, i que miren expectants com el conflicte de Sixena pot crear jurisprudència.

I per tot això (i per més coses), presentem Sixena com a molt més que art; Sixena és un símptoma de les difícils relacions entre dos territoris amb massa punts en comú a la història com per ignorar-se. Dos territoris amb massa relacions comercials i socials com per trencar-les. Un símptoma també de cert complex d’inferioritat dels uns i d’un excés de paternalisme dels altres. Unes relacions que el fet autonòmic i el procés independentista català n’han accentuat la conflictivitat.

En definitiva, Sixena com a exemple, Sixena com a càstig, Sixena com a símptoma.