ART VALENCIÀ?
La pregunta posada així, en general, és incòmoda. Per varies raons. Perquè ja la
pròpia definició d’art, en aquests dies, és problemàtica. I per dir quin seria
l’art valencià entrem en un territori de subtilitats enormes.
I, tanmateix ens
atrevirem. En primer lloc perquè no anem a parlar de l’art valencià en general
sinó més precisament, d’una part mínima d’aquesta branca com és la pintura. I
per què la pintura?
Doncs perquè entenem
que és una de les manifestacions més clares i populars del que la gent entén
per art. I perquè té una visibilitat que d’altres manifestacions artístiques,
per les raons que no tocarem, no tenen. Parlar de la pintura ens servirà però ,
per a intuir o mirar cap al futur i sobre l’existència o no d’un art, ara sí, valencià.
Així doncs, tirem
endavant.
Per pintura
valenciana entendrem ara, per ser eclèctics, aquella que es fa en aquest
territori. No per la temàtica ni pel lloc de naixença del pintor o pintora, o
per les formes.
Si es mira al voltant
, és a dir, anuncis en premsa, galeries i museus, etc. del nostre entorn valencià es constata que la
seua presència social no és tan alta com deuria. I que si mirem enrere podem
descobrir fàcilment que fa només uns anys hi havia al Cap i Casal un corrent ,
ni que fora dispers i divers, de pintura que podem qualificar com
específicament valenciana.
Ho era perquè va
néixer ací i perquè mantenia lligams decididament i volgudament arrelats a
València. I unes formes particulars també.
Si va aparèixer
aquesta pintura alguna raó hi hauria al darrere per a que acabara convertint-se
fins i tot en un referent fora de les nostres fronteres. Els integrants de
l’Equip Crònica, els Artur Heras, Armengol, Boix, Michavila, Equipo Realidad ,
Carmen Calvo, Agost o Pilar Dolz...van
ser una gent que entenia que feien pintura valenciana ( significant això el que
siga...)
Ara no es té la
sensació de que un corrent actual existeixca. I és que , possible signe dels
temps de la postmodernitat, ara el sentiment de col·lectivitat i de compromís
social no està de moda.
Els temps foren uns
altres durant aquelles dos o tres dècades que van ser els seixanta, els setanta
i els vuitanta.
La pintura, com la
resta de les arts i fins i tot de la vida social, es va anar polititzant de
manera clara. La societat era una altra. Els desigs de canvi eren tan grans
que això feia que les forces ,
generalment capdavanteres de les arts anaren firmant com avantguarda
Tornem al principi
però. I ens preguntem si hi ha pintura valenciana.
La veritat és que
després d’uns anys de disbauxa econòmica i també mental, els temps sembla que
es retreuen. La pintura , a València, no té la presència que deuria. Alguns
museus, unes poques, massa poques, galeries i uns media que hi destinen algun
racó a la cultura en general . I allà dins hi empenyen la pintura.
Hi ha
individualitats. Però no equips o associacions o simples grups que es
defineixquem o per la temàtica o per qualsevol altra característica que es puga
considerar valenciana. I és que, a banda
de la fèrria llei de l’esperit dels temps, com deia Edgar Morin, els pintors i
les pintores es veuen universals i poden
ara eixir fora a exposar amb relativa facilitat. O aparent facilitat.Tenen
accés al món , però no és clar que el tinguen als cenacles o cercles de museus
o galeries o sales... Es busquen la vida tal i com ara s’ha imposat. Cosa per
altra banda no massa nova.
El que caldria que es
considerara, enmig una sovint perversa
globalització , és el fet que a aquesta gents se’ls deuria oferir la
possibilitat de mostrar-se valencians . I per a això res millor que tindre
plataformes on exposar i ajuda de
diverses formes .Si, a partir d’ací,
neix una temàtica , fins i tot una forma
distintiva d’allò que és valencià, ja haurem guanyat una nova batalla.
Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada