Marcel A. Farinelli: "L'ALGUER ÉS UN PUNT D'ENCONTRE ENTRE SARDITAT I CATALANITAT"

SET DE SET: ENTREVISTA-CONVERSA AMB MARCEL A. FARINELLI (L'ALGUER)

Parlarem de l'Alguer, aquella Barceloneta de Sardenya que es deia abans, el punt més oriental que abarca la llengua catalana, i també el més desconnectat de la resta, el més exòtic, diem-ne. Una realitat diferent, inserida dins l'illa de Sardenya i encabida a l'estat italià.
Parlem amb l'historiador alguerès afincat a Barcelona en Marcel A. Farinelli, autor de l'obra "El feixisme a l'Alguer" i de diversos articles en revistes especialitzades. Tot just ara està acabant la seva tesi sobre els tres darrers segles de la història sarda, posant l'accent a "la minoria catalana de Sardenya", és a dir, l'Alguer. Col·labora als diaris digitals "Nació digital.cat" i a "l'Algueroeco.com", on explica la realitat catalana amb ulls algueresos, i participa al GRENS (Grup de recerca d'estats, nacions i sobiranies). De verb fàcil, posat tranquil i escriure pegagògic i amè, en Marcel ens ajuda a comprendre millor el fet diferencial alguerès, ens ajuda a conèixer millor i estimar-nos els Països Catalans.

_ Abans de res, una consideració; com devem tractar l'Alguer a l'actualitat? com una ciutat catalana de Sardenya o com una ciutat sarda de llengua catalana?(o cap de les dues) com us sentiu els algueresos?

_És un tema complex que no té una resposta inmediata, crec que, en primera instància, s'ha de tenir present en tot moment la condició d'illa dins la qual s'engloba l'Alguer, i dins d'aquesta el caràcter diferencial dels algueresos respecte els altres sards, com a especifitat cultural i social. La definició de "ciutat sardocatalana" no em sembla gaire desencaminada perquè en el fons l'Alguer és un punt d'encontre entre sarditat i catalanitat.

_ Retrocedint un xic en el temps, com a bon historiador que ets, recordem com, en un impasse de dos anys (1410-1412), mentre la Corona d'Aragó perdia la seva catalanitat de nissaga, l'Alguer marcava la seva identitat rebutjant l'atac del Vescomte de Narbona d'on sorgiren les Cobles, això ens porta a preguntar pel punt d'inflexió de la "separació" entre ambdós realitats, quin fou i quan es va donar el trencament de relacions entre Barcelona i l'Alguer?

_A l'Alguer els fets del Compromís de Casp i la pèrdua de la catalanitat de la dinastia no van tenir conseqüències directes, la ciutat va mantenir el seu perfil de "clau del regne" o de "ciutat-fortí" on la catalanitat institucional i popular va continuar essent la tònica habitual, per bé que el futur alguerès anava de la mà de la resta de la Monarquia hispànica i el seu lent declivi, amb la consegüent pèrdua de valor estratègic de la posició de l'Alguer. Tanmateix les relacions amb el principat es mantingueren, sobretot en l'àmbit comercial, especialment amb les poblacions de la costa brava. La data clau de la desconnexió, doncs, la podríem datar amb el canvi de possessió al regne de Sardenya, amb l'arribada de la Casa de Savoia (1720), veritable trencament de les relacions amb la península ibèrica.

_Parlant del català, de totes les ciutats i viles on es parlà català a Sardenya, per què l'Alguer n'ha estat l'única on no s'ha extinguit la llengua? 

_Una mica pel que parlàvem abans, pel seu caràcter de "ciutat fortificada" juntament amb el mateix fet geogràfic alguerès que, d'alguna manera, "l'aïllava" o la diferenciava amb la resta de l'illa sarda. Hem de tenir en compte també que el port de l'Alguer n'era la porta d'entrada pel nord de l'illa, mentre que tot el terreny al nord de la ciutat, la Nurra, era una plana casi despoblada (l'àrea fou sanejada i poblada de masies i viles entre el 1933 i els anys 60) i poc fèrtil per la característica del sól i per la presència d'aiguamolls, el que comportava que al voltant de l'Alguer no hi havia ni un poblet, el més pròxim era Sàsser. La tradicional rivalitat municipal amb aquesta ciutat veïna també ajudà a reafirmar la identitat pròpia i, tot plegat, condicionà la preservació de la llengua catalana a l'Alguer.
També a Yglésies o a Càller se'n parlava català, però la realitat era tot una altra, sobretot en el cas de l'última, una gran ciutat que es dividia en diverses fortificacions enmurellades, que també separaven realitats socials diferents (per exemple al voltant de la primera muralla on s'encabia el castell hi vivia la classe benestant d'origen català, a l'altra hi convivien mercaders, artesans, etc. que sovint responien a d'altres condicions socials, i tenien diverses nacionalitats (sards, genovesos, altres italians, etc).

_T'he de fer una confessió, l'única vegada que he anat a l'Alguer durant un viatge a Sardenya (dia i  mig) no vaig escoltar cap conversa en alguerès pel carrer, vaig tenir mala sort o la situació de la llengua allà és molt complicada, o va per barris? I a l'escola en general, i a les custures?

_El català de l'Alguer, l'alguerès, n'ha sigut la llengua d'ús popular majoritària fins la segona meitat del segle XX, cap els anys 60, quan l'escolarització en italià, els  nous mitjans de comunicació i la immigració rebuda anaren desplaçant la llengua pròpia de la ciutat. Fins aleshores, malgrat que la població d'orígen sard o genovès superava en molt a la d'origen català, allò habitual per comerciar, per treballar o en l'ús familiar, era emprar l'alguerès per a integrar-se normalment a la ciutat.
Respecte a l'educació, trobem que n'hi ha escoles públiques que s'han adherit al "projecte Palomba", que incorpora unes hores a la setmana en català, i després iniciatives de caire privat com l'escola catalana (la Custura), que actualment n'hi ha una, o encara la que va ser la primera escola de català a l'Alguer, l'escola Pasqual Scanu, que presta els seus serveis tant a infants com a adults (força professors hi sovintegen).

 _Abans parlàvem del punt de desconnexió a banda i banda del mediterrani, i el punt de retrobament? on el podem datar, el 1960 amb el famòs viatge en vaixell o encara abans, amb la feina de Toda, etc.?

_Home, com a imatge simbòlica està clar que "el viatge de Retrobament" del 1960, amb el vaixell de l'expedició catalana arribant al port de l'Alguer sent rebuts per la gent voleiant les senyeres, és molt potent, però el veritable redescobriment que encabí l'Alguer dins una realitat més gran com és el conjunt de la cultura catalana el trobem amb les troballes de l'Eduard Toda als arxius històrics de l'Alguer (fou cònsul espanyol a Sardenya). Aquest, diríem, n'és el punt de partida de l'existència algueresa per a la resta de la catalanitat.

_El 1906 l'Alguer envià dos representants al I Congrés internacional de la llengua catalana, en un ambient, segons les teves pròpies paraules, de gran pancatalanisme, què ens pots explicar dels dos homes, Joan Palomba i Antonio Ciuffo?

_Ambdós foren membres de la Palmavera (Associació catalanista la qual se'n fa difícil datar el naixement exacte). Mentre en Joan Palomba fou un mestre d'escola i lingüista que va realitzar la coneguda com a primera gramàtica algueresa (efemèride no reconeguda per tothom), presentant-la al certamen i que després es deixà seduir pel feixisme, el sasserès Antonio Ciuffo (Ramon Clavellet), que deixà per a la posteritat alguna composició poètica remarcable, quedà fascinat per l'ambient catalanista de la Barcelona de primers del XX, tant que decidí de quedar-s'hi publicant alguna obra com "la conquesta de Sardenya" o la revista "La Sardenya catalana", que el portaren a la polèmica amb els seus companys catalanistes algueresos per l'atreviment de donar un pas més enllà del folclorisme cultural i fer plantejament més polítics.
La majoria de components de la Palmavera eren de classe benestant, tot i que sovint no mantenien gaire distància amb el gruix del poble, defensant també posicions anticlericals i, d'algun mode, republicanes.

_Al teu llibre "El feixisme a l'Alguer", parles del diferent tractament quant al català de dos governs totalitaris i feixistes (l'Espanya de Franco i la Itàlia de Mussolini). Mentre els espanyols encetaren una repressió brutal vers la llengua, a l'Alguer s'intentà aprofitar aquest tret diferencial alguerès per a italianitzar i ideologitzar els nens i les nenes en l'escola feixista. Quina tàctica resultà més demolidora?

_Crec que la tàctica feixista, per ser més subtil i recargolada, doncs es va valdre de les diverses peculiaritats lingüístiques i culturals presents a Itàlia primer de tot per a facilitar l'aprenentatge de l'italià alhora que introduia els postulats feixistes. Aquesta instrumentalització va desaparèixer els anys 30, quan tot el règim es va radicalitzar i ja no es va permetre més aquesta pràctica.


_Ara ja toca parlar de present; en l'última dècada les relacions entre Catalunya i l'Alguer s'han multiplicat exponencialment: delegació de la GenCat, espai Llull, vols directes, relacions comercials, convenis, aplecs culturals, etc. Però l'ostentació de catalanitat simbòlica que trobem pels carrerons (País català de Sardenya) fins a quin punt respón al redreçament cultural o a un calculat pla de màrquetin folclòric, semblant al de la Catalunya Nord, que fomenti el turisme català a l'illa i a la ciutat?

_N'hi ha una mica de tot. Clar que força gent veu l'arribada de molts turistes catalans com una oportunitat de fer negoci i pels interessos comercials, però el fluix i l'intercanvi de relacions, l'escurçament de la distància fruit dels vols directes i la influència de la xarxa ajuden a enfortir la presència de la llengua catalana en espais on abans no existien (per exemple en noves webs), alhora que es consolida el moviment cultural propi. En qualsevol cas la importància de les relacions comercials és fonamental, ens obliga a comunicar i tenim una llengua en comú per fer-ho.

_L'actual síndic, Steffano Lubrano, va dir quan fou elegit que una eventual independència catalana beneficiaria a l'Alguer, com creus tu que succeiria d'esdevenir-se i com quedaria enquadrat el "fet alguerés" dins d'un hipotètic projecte de construcció nacional dels Països Catalans?

_Em reitero en la idea del caràcter illenc dels algueresos, i és des d'aquest prisma que ho hem de contextualitzar tot plegat. Tot i el creixent intercanvi de relacions entre entitats alguereses amb la resta de Països Catalans, quasi sempre es parla des d'una vessant cultural, d'agermanament, fins i tot n'hi ha catalanistes a l'Alguer decididament independentistes quant als afers catalans, però sempre des de la distància, reafirmant la perspectiva pròpia i sense aprofundir gaire en un hipotètic projecte seriós que pogués incloure l'Alguer en un projecte polític de Països Catalans.
Pensem que el fet de "separar" l'Alguer de la resta de l'illa formant part d'una altra realitat continental no crec que fora una idea amb gaire suport social, de fet, i sempre tenint en compte que parlem d'una altra realitat diferent i un altre context, tenim el record de l'illa veïna de Còrsega, on el nacionalisme cors quedà connotat negativament durant molt de temps degut a la seva vinculació amb el feixisme i la seva idea d'unitat nacional de l'illa corsa amb l'estat italià.

_Òmnium, l'Obra Cultural, el C.R. Maria Montessori, el Centre Excurssionista, l'escola Pasqual Scanu, etc. Sembla que l'assosiacionisme cultural alguerès passa per un moment dolç, creus que s'està confegint tot un teixit cultural agermanat amb la resta de PPCC (ExLL) o existeix un fort localisme?

_Cada cop més, sí existeix un teixit cultural a l'Alguer en connivència amb la resta de PPCC, tot i que, en general, sempre n'hi poden haver recels de no perdre el fet diferencial alguerès.
Tanmateix, aquest fet diferencial no tindria sentit sinó fos englobat com a part d'un context més ample compartit amb la resta de la catalanitat.

_Fa anys que fou síndic l'activista cultural catalanista Carles Sechi (Sardenya i Llibertat, actualment Sinistra Ecologia i Llibertat, afí a ICV), existeix el catalanisme polític o aquest n'és l'accent del sardisme a l'Alguer?

_Des dels temps en què fou síndic de l'Alguer el catalanista Carles Sechi, potser no s'ha pogut o sabut prou de crear un moviment catalanista potent en clau política, recordant que, tradicionalment, els activistes polítics algueresos han sempre defensat sarditat i catalanitat des de les mateixes formacions sardistes. I a l'Alguer, a aquesta connexió entre sarditat i catalanitat, està lligada també la història del "neosardisme" dels anys 60: Antoni Simon Mossa ha estat un dels principals ideòlegs i polítics sardistes d'aquest període, va portar el PSD'A (Partit Sard d'Acció) cap a posicions més radicals però també era un algueresista (va fundar una petita escola d'alguerès el 1959: l'escoleta del bon pescador). Quan a finals dels anys setanta hi ha una ulterior radicalització de l'ambient nacionalista sard, i neix un independentisme de caire antiimperialista, també l'Alguer te el seu paper important; Sardenya i Llibertat, primera i única formació política de l'algueresisme, és una experiència de la qual neix Sardigna e Libertade, partit independentista i d'esquerra sard.  Últimament pot haver-se produït alguna divergència entre sardistes i catalanistes degut a diferents punts de vista quant a l'Alguer, però, a part d'algun episodi, no hi ha hagut friccions entre sardistes i algueresistes, ans molta complicitat.
Parlant de fa poc, el fet que els dos últims candidats a síndic fessin un debat en alguerès o la publicació d'un primer ban municipal escrit en català, són dos fets a remarcar, crec importants.
Per altra banda, hi veig gent a l'Alguer amb idees i empenta que, potser en un futur, podria intentar de visualitzar una opció catalanista a la ciutat, bé, almenys no ho descarto.


Moltes gràcies Marcel, a mos veure...

* (Entrevista feta per Òscar Adamuz /ACPC/)


Més informació de l'autor i l'Alguer:

Blog d'en Marcel A. Farinelli (amb articles i textos descarregables)

Articles de l'autor a Nació digital.cat

Articles de l'autor a Algueroeco.com

Pàgina facebook de l'autor

L'Alguer a Enciclopèdia.cat

Breu història de l'Alguer a la web municipal

"El feixisme a l'Alguer", breu assaig polític de l'autor

"Set de Set" , la visió de cada territori amb els Països Catalans a l'horitzó

"Set de set" és una sèrie d'entrevistes-converses informals que farem amb la col·laboració de set veus autoritzades del món de la cultura, de la política o de la història que ens ajudaran a conèixer millor els set terriroris que constitueixen els Països Catalans, el País Valencià, la Catalunya autònoma, Andorra, l'Alguer, Catalunya Nord, la Franja de Ponent i les Illes Balears i Pitiüses.

Parlarem d'història, de llengua, de política, de catalanisme, de la visió que se'n té des de la resta sobre el procés nacional català i de la vigència del concepte de Països Catalans.

Perquè volem saber què va passar, qui som i com estem, perquè volem enllaçar-nos i vertebrar el país des de la pluralitat i el respecte a cadascuna de les parts. Perquè volem vertebrar la nació que va de Salses a Guardamar i volem estimar-nos tal com som, fugint dels tòpics i els esquemes mentals que se'ns pressuposen.

Pròximament, fem país, pròximament,"set de set"...

II República; entre el record nostàlgic i l'anhel ingenu d'un nou règim

La influència simbòlica i el record de la II República encara avui dia arrossega en algun sentit la majoria de forces polítiques dels Països Catalans. Diversos són els actes on podem veure una perfecta i curiosa harmonia simbòlica entre catalanisme d'esquerres i republicanisme espanyol, on banderes tricolors onegen junt amb estelades i senyeres, on el mapa dels Països Catalans pot ser-hi present compartint espai mentre sona l'himne de Riego abans o després de la Muixeranga d'Algemesí. Una bonica utopia que neix del record de la memòria històrica, de l'esquerranisme antifranquista i de la idealització del període republicà com una època de llibertats col·lectives. Recordem un post anterior on es tractava el tema: Catalanisme i República

14 d'abril de 1931, un dia i una època que sembla destinada a estar gravada a la nostra memòria col·lectiva, un temps on s'obriren de bat a bat les esperances per crear una societat nova, un nou país socialment més just i amb els drets nacionals dels diversos pobles de l'estat garantit. Tanmateix  ja sabem que de l'esperança es passà al desencís en pocs anys, però aquells temps, aquells moments calaren profundament en el sentit del poble català.

En aquest document de l'època es sintetitza perfectament els anhels reviscoladors amb què visqueren aquells anys de canvis les forces polítiques i culturals amb sensibilitat nacional.

La República de les lletres: un somni trencat del nacionalisme valencià

Tornant al present, veiem ara uns quants exemples d'aquesta afinitat entre el sentiment republicà, el progressisme i el catalanisme no excloent amb la imatge idealitzada de la II República arreu dels Països Catalans. El descrèdit de la monarquia espanyola, amb casos de corrupció inclosos, i els anhels de regeneració democràtica també estan ajudant i molt a la revitalització de l'esperit republicà. Comencem el repàs:

Illes Balears i Pitiüses:

Homenatge a Emi Darder en l'aniversari del seu afusellament 

Forces nacionalistes com el PSM-EN o ERC hi donaren suport i participaren en un acte emotiu on sonà la Muixaranga i coexistiren tricolors republicanes amb estelades catalanes.

Iniciativa Verds defensa la República com a forma d'estat facilitadora del tàndem igualtat i llibertat

A les Illes, forces de tradició repubilcana com EUIB o la mateixa Iniciativa Verds tenen el referent dels Països Catalans com a marc cultural de referència.

A les Pitiüses, Entesa Nacionalista d'Eivissa col·labora cada any amb d'altres forces en record de la II República, sent una força nacionalista i pro Països Catalans

Catalunya:

ICV demana que la bandera republicana onegi a l'ajuntament de Terrassa (els ecosocialistes són favorables al dret a decidir de Catalunya i mantenen una especial relació amb les forces anàlogues dels PPCC en l'entorn de l'Institut Triangle de la Mar Blava) 

A Sant Boi de Llobregat porten dos anys fent-hi la Festa per la República on, segons els organitzadors, es pretén celebrar i recordar els avenços d'aquella època en matèria d'educació, igualtat, democratització, separació poders estat-església, etc.

Aquesta primavera torna el morat (diferents actes entorn la Repúbica a Catalunya)

Manifest republicà d'EUiA (Temps de lluita per a República)

Cataluña según Romanones y Cambó (article des d'una visió republicana on es defensa el dret dels catalans a l'emancipació nacional i la confluència d'interessos amb els espanyols republicans d'esquerres)

                       (Estelades i tricolors juntes reclamant la Plaça de la República a Nou Barris(Bcn)

Però no sols les forces tradicionalment federalistes del Principat tenen aquest fixació amb la república. Forces independentistes catalanes, com ERC, SI o RCat també han acabat sucumbint davant l'estètica republicana de la tricolor, tot i ser casos puntuals i no la tònica general:

Simptomàtic que això passi al Principat, on el creixement de l'independentisme els darrers anys n'ha sigut exponencial.

Més exemples, a Sant Pere de Ribes, novament es donà la confluència simbòlica entre distintes sensibilitats del catalanisme, en aquest durant l'acte en comú d'ERC i ICV-EUiA.

           (Institut de Terrassa on es commemorà el període republicà penjant les dues banderes)

País Valencià:

A València ja és un clàssic els actes del Fòrum per la memòria del PV, on les senyeres i republicanes es mesclen sense rubors, juntament amb les estelades del PSAN i altres entitats.

Acte en memòria dels repressaliats del franquisme a València 

El FMPV té actualment unes evidents sinèrgies amb l'esquerra independentista de l'entorn de la CUP, i ja ha organitzat, per exemple, actes homònims com els que fa l'entitat independentista al Principat ( emetre el documental de l'operació del jutge Garzón contra l'independentisme,etc)

En altra àmbit, EUPV (el gran referent), Compromís, CCOO-PV, la Intersindical Valenciana o inclús des de l'àmbit independentista ERPV han participat d'actes amb la bandera amb franja morada de per mig.

EUPV participa a desenes d'actes en commemoració de la II República

Recents manifestacions contra les retallades dels drets socials han tornat a mostrar aquesta coexistència pacífica de símbols, també al País Valencià.

Finalment, el mins sobiranisme republicà valencià, malgrat reclamar la sobirania del país, també llueix sense aparent contradicció l'estrelada valenciana junt amb la tricolor espanyola.

Com a aclariment podem dir que aquí hem posat l'èmfasi en la curiosa convivència entre dos símbols nacionals aparentment enfrontats, però s'ha de recordar que n'hi ha d'altres actes i opinions a casa nostra commemoratius de la República on l'accent és posat en la proclamació de Macià o en els guanys socials que se'n derivà del canvi de règim sense caure en l'ús de la bandera espanyola.

Breu balanç de la República a Catalunya i a Espanya

Com a conclusió, podem dir que aquesta germanor entre banderes nacionals diferents és possible per moltes causes, però és principalment pel record nostàlgic antifranquista que representa la tricolor republicana, i per la idealització un xic ingènua del període republicà com l'anhel de la realització d'una utopia, el canvi de la concepció centralista d'Espanya per una lliure confederació de pobles ibèrics amb respecte de les diverses personalitats nacionals. Una utopia que dividia l'estat en quatre grans espais culturals, el castellà, el català, el basc i el gallec en peu d'igualtat entre ells, i és per aquesta connotació, certa o no, que coexisteixen la memòria republicana amb el fet de creure en un espai comú dels Països Catalans. 

   (EUPV d'Elx amb moltes banderes republicanes mentre presideix l'acte un quadre dels PPCC)

Bon 14 d'abril. salut i República!

Enllaçats per la Llengua a la Diada de l'ensenyament públic a Badalona

Enllaçats per la Llengua, moviment que va tenir el seu punt àlgid el passat 9 de març amb actes simultanis a tots els terriroris dels Països Catalans, també avui ha estat present al costat de les escoles i les Associacions de pares i mares reivindicant l'escola pública, de qualitat i en català a la ciutat de Badalona. 

Hem tingut una paradeta informativa on hi havia diferents fulls explicatius de la campanya que la gent se'ls podia emportar, d'altres on fguraven les notícies dels actes fets fins ara, com els referits del dia 9 i del 12 al Congrés de diputats espanyol en defensa del plurilingüisme a les escoles i en contra de la LOMCE del ministre Wert, juntament amb gallecs i bascos.

Com era una jornada especialment per a la canalla, des d'Enllaçats per la Llengua també s'han muntat uns tallers de cara a que els nens poguessin aprendre una mica el significat de la llengua que uneix un territori mitjançant el joc, com l'acció de fer llaços per la llengua, "relligar" els Països Catalans en un trencaclosques o pintar una mandala d'uns nens i nenes amb les mans lligades al voltant d'un llaç amb els colors de la Senyera.

Una jornada de vent i pluja que no enfosquia l'energia que transmeten els nens i nenes, i la reivindicació d'un futur digne per a ells, a través d'una escola de qualitat. Avui, entre el Barcelonès i el Maresme, molta gent n'ha quedat enllaçada per la llengua!

Nosaltres els Enllaçats [Enllaçats per la llengua]

Els darrers temps estan essent difícils per a la llengua catalana arreu del territori on és parlada, la recentralització i uniformització de l'estat espanyol està intentant d'ofegar els, ja de per si minsos, espais conquerits i els drets guanyats pel català (immersió lingüísitca, requisit a l'ensenyament, llei de lengües, places de valencià, etcètera), i com que cada notícia negativa també pot tenir el cantó positiu, aquests fets estan mobilitzant de forma formidable la societat en general i les entitats civils, que lluiten dia rere dia pels drets lingüísitics dels catalanoparlants, i també està fomentant l'aprofundiment de la relació i col·laboració entre les diferents associacions culturals dels Països Catalans i del món educatiu, sindical, etc. 

Aquesta "revolta dels enllaçats", que començà a les Illes, s'està intentant estendre arreu de tota la comunitat cultural, de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó.

En aquests importants moments, socialment i polític, quan al Principat hi és encetat un procés per decidir el seu futur nacional, creiem més adient que mai reivindicar l'espai històric, cultural i d'interessos compartits que representen els Països Catalans. Des de la sobirania de cada territori ja és arribada l'hora d'empényer plegats per un bé comú.

I per tot això, des d'Acció Cultural dels Països Catalans saludem, donem suport i promovem amb entusiasme aquesta nova iniciativa conjunta, tot esperant que aquest no sigui sinó el començament d'una relació profunda i profitosa interterritorial per a l'articulació de tota la nació catalana. 

  

MANIFEST ENLLAÇATS PER LA LLENGUA. 

Enfront dels atacs
contra la llengua catalana arreu dels nostres territoris, orquestrats
principalment pel Partit Popular, les entitats signants d’aquest manifest:

·     Ens refermem en la
lluita per aconseguir el plens drets lingüístics i el dret irrenunciable a
poder viure plenament en la llengua pròpia d’aquest país.

·    Defensem polítiques
lingüístiques d’equitat que passen per avançar en la normalització de l’ús i el
coneixement de la nostra llengua, per fer present el català a les
Administracions, a l’escola , als mitjans de comunicació, etc., i per fer del
català la llengua comuna i de cohesió social.

·    Denunciem que tractar de
forma igual les dues llengües oficials a l’ensenyament, com pretén el ministre
Wert, en el context actual, resulta injust, ja que és l’únic àmbit en què es
pot garantir el dret dels ciutadans a conèixer la nostra llengua. Encara queda
molt camí per fer per a la plena normalització lingüística.

·    Reivindiquem la
necessitat de fer del català la llengua vehicular a l’educació, afavorint la
immersió lingüística en contextos sociolingüístics adversos, alhora que volem
capacitat en el coneixement i ús de diverses llengües els nostres alumnes.

·    Defensem, així mateix la
necessitat de fer del català la llengua vehicular en els mitjans de comunicació
públics, l’administració, la justícia i els cossos de seguretat.

·   Volem aconseguir el ple
coneixement del català per a tota la ciutadania, ja que és un acte de justícia
amb la llengua i amb totes les persones que tenim el dret al seu ús i
coneixement.

·   Argumentem que la
construcció d’una comunitat lliure i cohesionada només és possible sobre la
base de garantir el coneixement per a tothom, sigui quin sigui el seu origen
social o cultural.

Per tots aquests motius,
les entitats i els moviments civils que hem liderat socialment les diferents
respostes en defensa de la nostra llengua davant cada agressió i en cada
lloc,creiem que ara és el moment d’una gran resposta general en tot l’àmbit de
la nostra comunitat lingüística.

Enllaçats per la
llengua, proposta nascuda a les Illes enfront dels intents de minoritzar el
català a les escoles i les Administracions públiques, és avui una expressió que
ens convoca a la unitat en la defensa de la llengua que ens és pròpia, més
enllà de les Illes, també a la Franja, a la Catalunya Nord, al País Valencià i
al Principat de Catalunya.

Amb aquest lema, doncs, hem convocat el dia 9 de març a una
jornada general d’acció per la llengua, amb mobilitzacions enllaçades i
simultànies.

Per la dignitat i per la igualtat Signeu el manifest

Seguiu la campanya a:

http://exllengua.blogspot.com.es/

https://www.facebook.com/pages/Enlla%C3%A7ats-per-la-Llengua/411353605624643

Més enllaços de webs i projectes per a la vertebració dels Països Catalans:

Enllaçats No Acatem

Som Països Catalans

País lliure, llengua viva

El joc de fet i amagar el fusterianisme

Tot just acabem l'any on hem homenatjat la figura de Joan Fuster, il·lustre escriptor valencià del segle XX, del que diuen que, precisament, si no hagués estat valencià i si no hagués tingut la ideologia que defensava, catalanista i esquerrana, avui estaríem parlant d'un autor admirat i conegut arreu d'Europa.

El cas és que a més de ser un intel·lectual d'una talla immensa i un gran estudiòs de la nostra història, llengua (de fet li han batejat com a "historiador de la llengua") i un "monstre" que consumia literatura de manera compulsiva, com és prou sabut es convertí en el gran gurú del nou valencianisme de postguerra, en un acèrrim defensor de la unitat de la llengua catalana, en un pont entre catalanistes a banda i banda del sénia i, com es digué del seu admirat Pompeu Fabra, si d'aquest hom el definí com "el mestre ordenador de la llengua  catalana", no fora forassenyat de dir que Fuster fou i és, pels qui creiem i defensem la idea i concepte de Països Catalans, el "geni ordenador de la unitat nacional". Perquè no-res començà ni acabà amb el "solitari de Sueca", però sense ell segurament estaríem a anys llum de la situació actual (i això que estem a les beceroles), on, d'alguna manera, el concepte unitari de Salses a Guardamar ha amarat en l'esperit d'entitats culturals, món acadèmic i que, amb certa certesa, podem dir que n'ha esdevingut una mena de somni o objectiu últim del catalanisme polític, com ens explicà Arnau Gonzàlez a "La Nació imaginada".

Arribats en aquest punt, i d'alguna manera superats alguns dels conceptes que Fuster ens deixà sobre el País Valencià (`paper de la burguesia o economia productiva per exemple), l'alta i complexa figura de Joan Fuster segueix marcant el camí de tots aquells catalanistes que bandegen les fronteres de l'estat autonòmic espanyol i d'altres, i que segueixen, seguim, perseguint el somni del mateix Fuster, o de Verdaguer, o d'Alcover, o de Pere Quart, per exemple, que no és altre que creure't que el teu país és on dius "bon dia" i et responen "bon dia", com diuen que digué Josep Pla.




Acceptant, doncs, que l'ànima del seu esperit encara cueja i influeix, i molt, en el pensament del valencianisme actual, hi ha una curiosa situació actual que val la pena de comentar, en l'espectre polític del País Valencià, situació que resulta molt curiosa i paradoxal alhora.
Repassant la història valenciana de la transició, traumàtica història, veiem com la doctrina fusteriana i la seva idea de país (i de països) fou ben recollida, a voltes parcialment, però, per totes les opcions partidistes considerades d'esquerres, des de l'antiga Unitat del Poble Valencià (UPV, bressol de l'actual BLOC) fins el PSPV passant per EUPV (cal dir que ambdós sigles començaren sent partits d'obediència valenciana).
Aquest vincle fou aprofitat per les dretes (regionals i espanyoles) per atacar les dites esquerres i vendre la història de l'annexiosme català, espantall que, malauradament, trobem encara a la política diària del país.

Estigmatitzades i acomplexades, dites esquerres començaren a fugir de la figura de Fuster i de la idea de Països Catalans (recordem que el primer PSOE reconeixia el dret d'autodeterminació i que el PSPV en parlava de PPCC), començant així el joc de fet i amagar del fusterianisme, podríem dir-ne.

En el procés del pas d'UPV a BLOC es deixà de parlar de "Països Catalans", que fou ja, i fins avui, com una paraula perduda i maleïda, encara que, per dir-ho tot, els mateixos estatuts actuals del BLOC accepten la possibitat d'una "associació política amb la resta de països amb els que es comparteix llengua, cultura i bona part de la història". A despit d'aquest punt estatutari, la tendència al BLOC (i ara a Compromís) és la de separar les coses de València i les de Catalunya com les de dues realitats separades que, això sí, poden tenir molts interessos conjunts (corredor mediterrani, cura de la llengua, etcètera). El possibilisme decantà la balança i el pancatalanisme és obviat, tot i tenir segurament molts militants defensors d'aquesta ideologia.

Pel que fa al PSPV-PSOE d'avui dia, exclou tota referència del seu antic pensament, diem-ne, amarat de fusterianisme, fins al punt de quasi canviar de sigles (de poc va ser que no parlem avui de PSCV), i de parlar en tot moment i prioritària de "Comunitat Valenciana", per molt que el seu líder actual (Ximo Puig) pugui ésser considerat un "fusterià a la intimitat".

Per últim, EUPV (marca territorial d'IU) és un cas força curiòs, ja que fa gala d'un desacomplexament fusterianista molt més acusat que el nacionalisme valencià, com si l'estigma que acompanya els defensors de Fuster no hi vagi amb ells. Si bé, cal aclarir, que parlem, a grans trets, d'un desacomplexament bàsicament simbòlic (ús de senyeres sense blau, denominació de la llengua com a català, èmfasi en la unitat de la llengua, de les sigles PV, defensa del nacionalisme cultural catalanista d'ACPV, etc.).
Una reflexió s'escau de tot això, segur que molts hi veuen la idea de treure vots al votant més proPPCC de Compromís, però llavors, la idea de Països Catalans, aquell fusterianisme omnipresent no restava al País Valencià?  en què quedem? mentre uns n'amaguen el seu perfil "catalanista", uns altres flirtegen i gairebé es postulen com a garants (repetim, simbòlics) d'aquest?



Entre tant, el feble independentisme d'esquerres al País Valencià, n'ha fet enguany una passa d'unitat precisament sota la figura de Joan Fuster, una ingeniosa idea dita "Nosaltres els fusterians", on ERPV, SI-PV, i l'MDT cerquen reivindicar la vigència del mestre i l'apologia de la seva idea de plenitud nacional.

Sacralitzat per uns, marginat per una altres, encobert, ignorat, utilitzat, atacat i defensat, tot a parts iguals, sembla com si la figura fusteriana estigués condemnada a romandre dins la controvèrsia entre valencianistes, i també del catalanisme en general. Ell, que "només" volia generar un debat inexistent aleshores, sense conviccions predeterminades (ja se sap que una convicció és la petrificació d'una idea), avui dia es podria donar per satisfet, perquè de debat, n'ha generat a bastament, i el que queda...

Per sempre quedarà, mestre, com a geni ordenador de la unitat nacional.

Catalunya i Espanya: l'estancament cíclic

Avui dia diuen que vivim en una cruïlla històrica dins la història de Catalunya i del catalanisme. Les pròximes eleccions autonòmiques a Catalunya podrien marcar un punt i final a l'autonomisme dins Espanya i s'espera que el poble català (del Principat) pugui decidir el seu futur nacional en llibertat. Ara que, cada vegada més, sembla que l'encaix de Catalunya amb Espanya és impossible, ara que moltes opinions vinculen aquest auge independentista amb "la postura del president Mas" o amb "la crispació i desesperació davant la crisi econòmica", crec de justícia recordar que l'estancament de les relacions entre ambdós provenen d'uns temps molts llunyans que té la seva arrel en la diferent concepció de la idea d'Espanya (nació única de matriu castellana o conjunt de pobles que poden conviure junts).
Valgui com a exemple d'aquests antecedents en les relacions difícils en l'encaix català dins l'estat espanyol, aquests, extraordinariament actuals, textos del 1922 d'Antoni Mª Rovira i Virgili, unes paraules que podrien ésser signades avui mateix, atesa la situació actual:

*Sobre el discurs de la por:

"La superstició econòmica"

"Hi ha, senyors, una superstició econòmica al món; hi ha qui creu que un poble no pot prescindir d'uns altres per raons d'economia. Dintre de Catalunya, sentim a dir que nosaltres, separats d'Espanya, no podríem viure, i que si un dia ens dividíssim, per la mateixa força de les coses ens tornaríem a unir. Es deia el mateix dels pobles d'Àustria-Hongria, es considerava que a Àustria-Hongria s'havia de mantenir forçosament la unió. Però quan ha vingut la ruptura, cada poble ha viscut, i aquells als quals es donava menors condicions de viabilitat, com Txecoslovàquia, aquells són els més forts. I es que els pobles, quan ve una ruptura de l'equilibri, per un instint biològic, troben un equilibri nou, tant un equilibri polític com un equilibri econòmic."


*Sobre la idea federalista amb Espanya:

"La federació dels fantasmes"

"Si ara passem, respecte a la federació, del cas internacional a l'aspecte interior, veurem encara més complicat el problema federalista. Catalunya, segons els federalistes, siguin teòrics, siguin pràctics, s'hauria de federar, però on són les personalitats federables que hi ha a Espanya? Les regions, aquelles catorze regions marcades per les catorze estrelles de la bandera federal? Aquestes regions, senyors, no han tingut coratge per formar una Mancomunitat. Com podem esperar que formin un dia un Estat particular de la federació? Hi hauria encara una altra possibilitat, la d'una federació, no regional, sinó nacional per sota de l'escorça peninsular hi ha nacions vives: ens trobem amb Portugal i Galícia, amb Basconia, que té un tros a França, amb Catalunya i amb Castella. Aquestes personalitats existeixen, vigilem-les. Però, on és, fora de Portugal i fora de Castella, la concreció política d'aqueixes nacions? Si avui vingués a Espanya una federació, per força hauria d'ésser regional, i Catalunya amb plena personalitat, hauria d'ajuntar-se federativament, no pas amb nacions, sinó amb fantasmes de regions i amb fantasmes de nacions, i jo no crec que a nosaltres ens convingui la companyia de fantasmes.
Em permeto, doncs, alterar aquell programa predicat per homes respectabílíssims, de plena sinceritat radical amb Catalunya, que diuen: aconseguim la independència de Catalunya, i aconseguida la independència, pactarem la federació, és a dir, formació de l'Estat català i federació amb els altres pobles ibèrics. Aquests dos temps, jo no els veig consecutius. Veig una altra fòrmula. És la següent: primer temps, la plena sobirania; segon temps-un temps llarg-, ens hi pensarem...; tercer temps, allò que convingui, en la seva hora ho diran els catalans que hagin de resoldre el problema."


*Sobre el reconeixement internacional de la causa nacional catalana:

"L'ambient internacional"

"Ocupem-nos, senyors, del camí internacional. Jo crec que té una gran importància. S'ha dit entre nosaltres recentment que no havíem de confiar en l'auxili estranger. Segons com s'entengui aquesta assistència.
Durant molt de temps, un romanticisme pueril ha confiat que vindria una intervenció estarngera, igual que la noia romàntica espera el promès que l'ha de raptar. En aquestes intervencions miraculoses i romàntiques no s'hi ha de confiar, no las podem esperar; però hem de crear fora de Catalunya, fora de la península, un ambient favorable al nacionalisme català. Cap poble d'Europa, cap nacionalitat, per les seves pròpies i úniques forces, no ha arribat a la llibertat nacional. La primera nació que es redimí fou Grècia, aquesta pobra Grècia lamentable que avui veiem, que és un record, que és un fantasma: vegeu quin resultat dóna en la història de la resurrecció de les coses fantàstiques.
A Grècia li vingué la lliberat, no per pròpia força sinó per l'ajuda de les potències occidentals. Hi havia en aquesta ajuda un interès internacional; hi havia, també, un sentiment romàntic: era el temps en què es feien excavacions arqueològiques, en què sortia la Grècia antiga, i pel record de la Grècia antiga la Grècia moderna ressuscità. A Itàlia mateix, tampoc no podem dir que hi va renéixer la nacionalitat per les seves pròpies forces; sense la batalla de Solferino, no s'hauria aconseguit la unitat italiana, i encara, a Itàlia, li era més fàcil la victòria, perquè tenia forces pròpies, tenia exèrcit, cosaque no tenen els pobles quan comencen a lluitar per la seva llibertat. Vegeu el quadre de les nacions redimides, com tenen, al costat de l'acte de la seva redempció, una ajuda exterior, una ajuda estrangera. Hi ha de vegades al món forces morals invisibles que determinen la victòria dels pobles. De vegades una simpatia internacional per una nació la porta a la victòria, no sol perquè aquella li dóna ales, sinó perquè s'avergonyeix el poble opressor. I aquesta simpatia estrangera és el que nosaltres hem d'assolir. No és pas que esperem aliats, no és que esperem exèrcit estrangers que ens vinguin a redimir; esperem i busquem les simpaties dels amics exteriors. De vegades ens pot venir l'ajut decisiu, a la nostra causa, d'un amic ignorat d'Anglaterra, d'Itàlia o de França, d'aquell home que senti simpatia per Catalunya i ens doni la mà i ens ajudi a la victòria nacional."