"Una estratègia imprescindible és aconseguir un discurs propi a nivell de PPCC" [Defensa de les torres, Tomàs Escuder]

Tomàs Escuder

Defensa de les torres

El castell sempre era alt, gran, llunyà i enigmàtic.En els contes per a xiquets i xiquetes la imatge del castell apareixia com una que venia a representar alguna cosa d’inabastable. En la nostra imaginació infantil era fàcil de veure i creure que dins aquelles muralles i torres quedava amagat un poder, imprecís , però alguna mena de poder.

Una vegada era un rei malvat, o una bruixa terrible, un tresor amagat o una princesa presonera. Era, sempre, en tot cas, un lloc inexpugnable i llunyà, al que ni els personatges del contes ni qui ho escoltava hi podria accedir.

Ara però ja no som xiquets i xiquetes. El problema rau en el fet de saber si aquelles imatges van quedar en el nostre subconscient massa arrelades. Poc importa: això és psicoanàlisi . Deixem-ho fora!

Però pensem en quina mena de castells tenim ara als que no podem accedir. Encara que , com en aquells temps, siguem sabedors de qui s’hi amaga o viu en eixos llocs .

Els habitants dels castells actuals, Mònaco, Bahames, Bruxel·les , la City, són igualment com aquells infantils, personatges desconeguts, misteriosos, llunyans. Tal vegada algun estrambòtic ( Trump, per exemple) apareix en els media. I d’altres ho fan de tant en tant per pregonar-nos el seu encanteri. Amb paraules obtuses, desproveïdes del significat habitual, mistificacions, enganyoses ...

Diuen la seua tirallonga magnificada pels seus acòlits i patges. I se’n van deixant les paraules amenaçadores .No els veiem massa però fan i desfan, manen.

Ara la pregunta és: tenim algun castell d’eixos ací a casa nostra? En uns moments com els actuals de globalització intensa , de poder, entre València i Barcelona, n’hi ha ben poc. Alguna torre dins l’entramat de castells poderosos, muralles llarguíssimes i tractats internacionals que disposen i fan sense considerar-nos de cap de les maneres.

Caldria un mínim de conjunció, de dinàmica econòmica i institucional, feta amb un criteri propi per salvar aquest terrirori. La via cap a una tal cosa ha de passar forçosament pels canals establerts. I ser conscients de que ultrapassar-los , en la mesura que siga i en l’àmbit que siga, serè feina llarga.

El que sembla evident és que hi ha molts interessos comuns entre nosaltres. I parlem ara dels econòmics. No els podem mencionar ací. Només dir que eixa és una part de l’eixida. Dins el marc europeu, què és inevitable i el que pot permetre més poder, es poden obrir portes tal vegada no tant a la llarga. Esdeveniments que avui mateix ens enfonsen en la crisi podrien ser els que acabaren propiciant una major autonomia per a les nostres terres dins el model, ara aparcat, de les euroregions.

Tenim no només interessos comuns sinó que una situació geopolítica similar. I si és ben cert que no tenim cap gran castell, sí que ho és també que tenim, dins l’àmbit dels PPCC moltes torres. Una estratègia imprescindible és aconseguir un discurs propi. El discurs polític, clar. Però és en l’àmbit econòmic on es juga el joc. Cal construir doncs, més torres de defensa arreu del litoral. I fer que siguen escoltades les seues opinions.



Tomàs Escuder Palau, sociòleg i escriptor

La crisi actual de la Unió Europea [Sal·lus Herrero]

                     

La crisi actual de la Unió Europea

El número 50 de la revista fundada per Joan Fuster, L’Espill, segona època, fa una reflexió molt interessant i oportuna sobre Europa amb uns vint intel·lectuals d’alçada mundial, d’altres països, com Adam Zagajewski, Andrei Kurbov, Enzo Traverso, Wolf Lepenies, Robert Menase, Sabastian Landschbauer, Étiene Balibar, Ulrike Guérot i d’altres dels nostres Països Catalans com Joan Francesc Mira, Antoni Mora, Marina Garcés, Simona Skravec, Antoni Martí Mongterde, Manuel Sanchis Marco, Estanislau Vidal-Folch, Josep M. Martorell, Montserrat Davan, Francesc Xavier Grau i Josep Lluís Gómez Mompart. Aquesta revista, en català, sobre pensament crític està publicada per la Universitat de València i és una de les més interessants d'Europa, tracta de ser un mirall i mostrar com indica el seu nom, "L'Espill", la realitat del món actual i del nostre context catalanoparlant de la manera més hàbil, intel·ligent i perspicaç.  

De fet, a l’Editorial “Si Europa trontolla”, se’ns diu que “Europa apareixia naturalment com ‘la solució. Hi havia bones raons per pensar-ho. L’Europa de la Reforma, de la Il·lustració, de la Revolució francesa, de la llibertat i la cultura, havia estat capaç de refer-se, de recuperar les seues millors tradicions, de superar la deriva suïcida de la primera  meitat del segle. L’Europa unida caminava a bon ritme, amb la democràcia assentada, una economia florent i un model social envejable. Era quasi un miracle”, sobretot perquè aquest diagnòstic tan optimista es fonamentava en una espoliació extraordinària i insostenible de la natura, del saqueig i l’empobriment dels habitants dels països del sud i d’un nacionalisme d’estat, amb un model jacobí hereu de la Revolució francesa que minorava i genocidiava, les llengües, cultures i nacions sense estat propi fins a l’extermini.

Ara aquest model europeu trontolla, “Cal ser conscients de la significació profunda d’aquesta eventual fallida del model europeu no tan sols per a les perifèries europees sinó per al món en general. Europa tot i les seues mancances evidents, havia esdevingut un “focus d’estabilitat”, “pluralisme”, “debat racional” i “benestar social” sense parió. Europa havia aprés del seu passat dramàtic, havia pres consciència dels seus crims (el colonialisme, el totalitarisme, l’Holocaust), i semblava encaminar-se a un futur d’unió cada vegada més estreta, sobre la base d’una economia avançada i d’un Estat de benestar desenvolupat”.

“Però ara Europa trontolla. La construcció europea està aturada i al nostre voltant s’encadenen les crisis. Sovint amb un dramatisme esfereïdor. Europa mostra obertament –i ens horroritza- la seua pitjor cara: la insensibilitat davant el patiment dels altres, siguen compatriotes grecs o refugiats sirians. O les víctimes de les polítiques d’austeritat a tots els països de la Unió i especialment als del sud i l’est. Una malaltia recorre Europa, i és la disgregació del seu model polític i social d’èxit. La gestió de la crisi financera, del deute i finalment de l’euro ha estat letal. La reacció davant la crisi dels refugiats ha estat lamentable. A Europa se li acumulen els problemes i no sap respondre. Alguna cosa greu falla al seu si, i ara tot són mals averanys de cara al futur més immediat. I la manca de confiança envers el futur a més llarg termini és encara pitjor, i no augura res de bo. Tot indica que anem cap a una nova crisi de l’esperit europeu”. El tracte als immigrants i als refugiats de les guerres a Síria, la requisa dels diners, el temors i les pors, etc. mostren una UE incapaç de reaccionar, que desmenteix els valors democràtics i ens recorda, en bona part, la França de Petain, davant la gent refugiada que fugia de les bombes del feixisme de Franco el 1939, des dels Països Catalans.  

S’imposa una pausa de reflexió i renovació del debat sobre Europa […] Perquè malgrat tot, en un món assetjat per tensions de tota mena, Europa continua sent la solució”. La UE no arriba a veure’s  com  "la solució" sinó que cada vegada és més qüestionada per més gent europea, no només per l’extrema dreta sinó per sectors de la població lligats a la democràcia radical, crítics amb el capitalisme neoliberal, al compliment dels drets socials, dels drets ecològics, dels drets humans de les persones immigrants, dels refugiats i asilats. 

De fet l’assaig sobre Europa de Tony Judt «A Grand Illusion? An Essay On Europa”, 2011, analitza el mite d’Europa com una noció massa abstracta per atraure una autèntica lleialtat popular i inclús ens impedeix trobar solucions a problemes concrets, tots eixirem guanyant si som capaces d’examinar-lo amb esperit crític. En aquest assaig Judt reconeix: “Sóc europeu entusiasta; cap persona ben informada podria desitjar seriosament tornar al combatiu i mútuament enemistat cercle de sospites i nacions introvertits que el continent europeu ha sigut en el passat recent. Però una cosa és creure que alguna cosa és desitjable i altra molt distinta considerar-ho possible. I el que jo sostinc en aquest assaig és que una Europa vertaderament unida és quelcom massa improbable com perquè insistir en això no esdevinga tan insensat com enganyós. De manera que supose que això en converteix en un europesimista. A diferència de Jean Monnet, en fundador de la Comunitat Europea, jo no crec que siga prudent, ni possible, “exorcitzar la història”, i en cap cas més enllà d’uns límíts raonables, pel que el meu assaig termina amb un al·legat a favor de la reinstauració parcial, o la relegitimació, de les nacions-Estats”. El que no tinc clar del tot és què entén Tony Judt per “relegitimació” de les nacions-Estats i tem que potser no l’entén a la manera que ho entenem els que reclamem el reconeixement dels Països Catalans, del català com a llengua oficial a la UE, tenir estructures d’estat propi, etc. perquè Judt, sacsejat per les guerres que provocaren la descomposició de la exIugoslàvia a principis dels anys  noranta del segle XX abjurava del “nacionalisme” en considerar que era la pitjor de les opcions polítiques, tot i que l’imperialisme o el nacionalisme dels estats sovint té instruments per relegitimar-se sense les critiques que es dirigeixen contra el ‘nacionalisme’ de les nacions sense estat que aspiren a tenir estat propi per garantir el reconeixement dels drets humans i la supervivència de la nostra llengua i cultura catalana.

I tanmateix, al remat d’aquest assaig sobre Europa, Judt conclou: “Si veiem la UE com una solució per a tot, invocant la paraula “Europa” com un mantra, enarborant l’estàndard d’”Europa” front els recalcitrants heretges “nacionalistes” i cridant “abjureu, abjureu”, un dia ens adonarem que, lluny de resoldre els problemes del nostre continent, el mite d’”Europa” s’haurà tornat en un impediment per a saber reconèixer-los. Descobrirem que ha passat a ser poc més que la forma políticament correcta de fer la vista grossa davant les dificultats locals, com si la mera invocació de la promesa d’Europa servira per a tapar tots els problemes i les crisis que realment afecten a eixe lloc. Pocs desitjarien negar l’existència ontològica d’Europa, per dir-ho així. I “existeix” un cert avantatge auto-complit en parlar d’ella com si realment existirà en un sentit més profund, més col·lectiu; el mer desig pot ajudar a generar aquest pensament i de fet ja ho fa en bona mesura. Però hi ha algunes coses que per si mateix no pot aconseguir, alguns problemes que no pot solucionar. “Europa” és quelcom més que un concepte geogràfic, però no arriba a ser una resposta”. Sobretot quan observem el tractament que reben les persones refugiades que fugen de la guerra de Síria, un augment de la islamofòbia, la xenofòbia i el racisme… i la manca de reconeixement de les nacions i les llengües sense estat com la nostra, tot i que l’eurodiputat d’ERC, Josep Mª Terricabras em va prometre a la manifestació d’Amposta, contra el Pla Hidrològic que vol malmetre el Delta de l’Ebre, el 7 de febrer, que el reconeixement de l’oficialitat del català als parlaments de la EU estava prou encarrilat per aconseguir-se del tot. Esperem que es complesca prompte.  

Sal·lus Herrero

Sobre els orígens del terme "Països Catalans"

 Arnau Gonzàlez Vilalta és l'autor del llibre 'La nació imaginada. Els fonaments dels Països Catalans (1931-1939)', editat per l'editorial valenciana Afers. L'autor hi demostra que Joan Fuster no va ser el primer a teoritzar sobre els Països Catalans. L'autor, com es pot veure en aquesta entrevista en vídeo, situa als anys 20 i 30 del segle 

Amnèsia Històrica Induïda

Bienvenido Oliver i Esteller.

(Catarroja (Valencia), 2 de desembre de 1836 - Madrid, 20 de març de 1912)

Va ser jurista i historiador, es considera un dels primers a usar el terme Països Catalans (com Países Catalanes) en la seva obra:

 “HISTORIA DEL DERECHO EN CATALUÑA, MALLORCA Y VALENCIA. CÓDIGO DE LAS COSTUMBRES DE TORTOSA” (1876).

Al estudiar la historia del Derecho en los distintos pueblos que hoy constituyen la nación española, y al comparar las leyes e instituciones políticas, civiles y judiciarias de cada uno de ellos desde un punto bastante elevado para abarcar el conjunto y los detalles, aquello en que convienen y lo que les separa, se observa a poco que se profundice cierta comunidad de usos, costumbres, legislación y tradiciones entre los habitantes de los territorios conocidos con los antiguos nombres de Principado de Cataluña, Reinos de Mallorca y de Valencia, que todavía mantienen como vinculo de unión la misma lengua de origen o de nacimiento, a la cual designaremos con el nombre común y más propio de lengua catalana.

Philippe de Pretot 1787

Este hecho que, si no somos los primeros en descubrir, nadie hasta ahora lo ha proclamado, arroja inesperada luz sobre nuestra historia y sobre el verdadero carácter de los pueblos que podemos llamar de lengua catalana, los cuales aparecen a nuestros ojos como partes de un todo, como miembros de una nacionalidad, no solo dentro de la gran familia española sino dentro de aquel poderoso Estado político, conocido durante la Edad Media, y hasta el siglo pasado, con el glorioso nombre de Corona de Aragón. Aunque unidos desde el siglo XII bajo un mismo cetro el condado de Barcelona y el Reino de Aragón, eran muy diversos entre si estos dos pueblos en hábitos, costumbres y leyes, a pesar de cierta comunidad de origen y de tradiciones. Habiéndose realizado aquella unión por el matrimonio del Conde Barcelonés con la hija del Rey Ramiro, tubo el carácter de personal la unión de los dos Estados, bajo la dominación de Ramón Berenguer IV durante su vida y bajo la de sus sucesores después, sin alterarse en lo mas mínimo la respectiva constitución política de cada uno de dichos Estados ni sus peculiares leyes y costumbres. Los diferentes actos relativos a esta unión, celebrados entre el Rey de Aragón y el Conde de Barcelona, el testamento de este y finalmente, la donación otorgada por Doña Petronila a favor de su hijo Ramón, que tomo el nombre de Alfonso II, confirman de una manera indudable que el Soberano de la Marca Hispánica (Ramón Berenguer) adquirió la corona del reino de Aragón, ejerciendo sobre este territorio las prerrogativas inherentes a ella, pero respetando siembre las leyes fundacionales del nuevo Estado que era llamado a Gobernar.

Así que, guardadores celosos del pacto de unión, catalanes y aragoneses jamás consintieron en que las leyes de Cataluña imperasen en Aragón, ni que las de éste gobernasen a Cataluña. Ninguno de estos estados perdió con semejante unión su propia individualidad y autonomía; cada cual continuó independiente del otro; y la asociación de ambos pueblos solo estuvo inspirada en el deseo de afianzar y robustecer la creciente importancia de los mismos y defenderse más fácilmente contra las agresiones de otros Estados cristianos o infieles. Ninguna superioridad política legislativa o administrativa ejercía el Reino, cuya capital era Zaragoza, sobre el Condado de Barcelona ni sobre los Reinos de Mallorca y de Valencia, los cuales estuvieron unidos sin estar incorporados, pues cada cual conservó sus leyes e instituciones particulares. Y si bien en Monzón se reunieron periódicamente las Cortes del Reino de Aragón, Las Corts de Cataluña y las Corts Valencianas, de semejante reunión no resulto una asamblea general de todos los representantes de los distintos pueblos allí convocados, pues fuera de las sesiones generales y solemnes, como las de “solio”, a las que asistía el Rey, las tres asambleas se congregaban y deliberaban con entera independencia unas de otras, como pudieran verificarlo en sus respectivos Estados, de tal suerte, que discutían aisladamente de las proposiciones que el Rey dirigía a las Cortes y los proyectos de Ley (Constituciones) que las de cada Reino sometían al soberano “placet” del monarca.

Pero no haber tenido presente la especial fisonomía y diverso carácter que dentro de la confederación de Estados, titulada Corona de Aragón, ofrecen los pueblos de lengua catalana y el Reino propiamente dicho de Aragón, han incurrido en muchos errores reputados historiadores y doctos jurisconsultos, de los que no es el menos grave el atribuir las mismas instituciones y el mismo espíritu jurídico a todos los Estados regidos por el Soberano que ostentaba como primero de sus títulos el de Rey de Aragón.

Ferran II presidint les Corts Catalanes. 

Frontis d'una edició incunable de 1495

de les Constitucions catalanes.

La legislación aragonesa, por primera vez codificada en las Cortes de Huesca de 1247, lejos de ser, como algunos han supuesto, le ley común de Cataluña, Mallorca y Valencia,  apenas influyó en las instituciones políticas y civiles de los pueblos donde se hablaba la lengua catalana. Examinando los diversos códigos, costumbres y usos de estos últimos pueblos durante el siglo XIII, descubrimos en ellos grandes y notables analogías, que demuestran que todos obedecían al mismo impulso, que todos pertenecían a un mismo ser moral, que vivían con vida propia, que pensaban y obraban guiados por instintos y pasiones determinadas, desarrollándose dentro de una misma atmósfera moral y física bajo la influencia de idénticas creencias, de iguales intereses, de un mismo clima, y de una situación geográfica que hace fáciles las reciprocas comunicaciones; en una palabra, que todos esos pueblos, que como sello exterior e indeleble se valen de la misma lengua para expresar sus sentimientos y sus ideas, desde los Pirineos al rió Segura, y en las Islas del Mediterráneo, formaban y constituían una verdadera nacionalidad.

Poco importa que, merced a distintas causas, en unos países se mantenga más vivo que en otros aquel carácter común. El fondo siempre permanece idéntico. Si el Reino de Valencia no conserva en toda la extensión de sus antiguos límites territoriales aquel espíritu de origen, debido es, parte a que para la conquista y repoblación del mismo contribuyeron los aragoneses con elementos casi iguales a los catalanes, logrando los primeros algunas veces equilibrar la influencia de estos, de lo cual son prueba, en la legislación, cierto espíritu feudal, y en el idioma el uso en varios pueblos de la lengua aragonesa; y en parte a la transformación fundamental que sufrió dicho Reino a consecuencia de la apasionada abolición total que de su legislación propia hizo el Rey Felipe V al terminar la guerra de sucesión. Mas ni la influencia aragonesa, ni este rudo golpe que llevo a cabo el nieto de Luis XIV derogando uno de los Códigos más perfectos de Europa, han impedido que los pueblos de lengua catalana del Reino de Valencia protesten de aquella violencia en la forma que han podido, y que vuelvan siempre con amor los ojos a sus hermanos de Cataluña y de Mallorca.

A pesar de tales vicisitudes, unos y otros continúan formando todavía un solo pueblo distintos de los demás que componen la gran familia española, sin que pretendan romper por eso los lazos políticos con que la divina Providencia ha querido unirles a los restantes de la Península para constituir un Estado mas grande y poderoso.

Al señalar este tan importante hecho de la historia interna de nuestra patria, debemos manifestar sinceramente que nada se halla mas lejos de nuestro animo que suscitar recelos, rivalidades y odios que parecen haberse extinguido para siempre. Puesta la mirada en el porvenir de nuestra patria, consideramos como bien todo lo que tienda a unir a los pueblos, siempre que la unión sea fruto del convencimiento y de la libertad, no cuando sea resultado de la fuerza y del despotismo, que ahogan la manifestación de los sentimientos individuales. La aspiración a la unidad fue ya proclamada por Jesucristo al mandar a sus discípulos que predicasen una sola doctrina por todo el mundo para la regeneración humana, y esa misma aspiración en el orden político y social se deja sentir también en el fondo de los pueblos como rumor sordo precursor de grandes transformaciones. Mas para realizarla, no han de emplearse como medio la absorción ni la centralización: han de buscarse por el contrario en la armonía de todas las voluntades y de todas las tradiciones locales. Aspiramos, por consiguiente, al emprender estos trabajos a que se estudie, reconozca y proclame por todos cuantos han de influir en la gobernación del país el carácter peculiar de los pueblos de Cataluña, Mallorca y Valencia, a fin de que sirva de punto de partida y dato esencial para cuando haya sonado la hora de asentar en España sobre firmes y sólidas bases la constitución política y civil de nuestra desasosegada nación, en armonía con las gloriosas tradiciones jurídicas de aquellos países y con las nuevas doctrinas y necesidades sociales de la época. Aspiramos, en fin,  a que se conozca la enérgica y robusta nacionalidad que en nuestra Península ha estado de antiguo acostumbrada, a unir prácticamente y en todas las esferas de la vida la justicia con libertad.

Ni el señalar esta distinción ofrece el menor peligro para la confraternidad que ha de existir entre los miembros de una nación ni para la total integridad del Estado. Si existe, en vano será desconocerla, negarla o sofocarla bajo el peso de la fuerza material; porque aparte de que los hechos reales no dependen de que los afirmemos o neguemos, la ignorancia o violencia solo producirán gérmenes de perturbación general, que podrán vencerse hoy, pero que renacerán mañana bajo nueva forma. Por el contrario, si cada miembro de la nación, si cada uno de los pueblos que han venido a construir la España moderna se ve considerado y tratado a su propio carácter, manifestado este conjunto de las instituciones, leyes y costumbres a cuya sombra ha vivido y prosperado durante largos siglos, lejos de tener interés en romper los vínculos que le unen a un Estado que así sanciona y respeta su personalidad particular, se apresurara a fortalecerlos, toda vez que dentro de el puede satisfacer todas sus legitimas y naturales aspiraciones. 

Compuestas las naciones como España, de antiguos y distintos organismos, que, semejantes a los individuos de una dilatada familia, son mayores de edad unos, menores otros, activos los de allá, indolentes los de acá; acostumbrados los de ciertas comarcas a esperarlo todo de la autoridad, y faltos por consiguiente de iniciativa; habituados los de otras a contar solo con sus fuerzas individuales, ¿será justo ni razonable que a todos se les mida con igual rasero, que se les obligue a caminar al mismo paso y a vivir sujetos a iguales trabas y tutelas? De ningún modo. Lejos de eso, debería reconocerse a cada uno su carácter particular, subordinado al común y superior del Estado. Así se cumplirá aquella ley de la naturaleza de hallar en la unidad la variedad, que es también ley del Derecho moderno. Porque hemos de proclamar muy alto que han acabado para siempre, y están condenadas por la ciencia, las escuelas inspiradas en el absolutismo monárquico o revolucionario, que por medio de una irracional centralización conducen a la muerte de la libertad individual para imponer el ciego vasallaje o la niveladora igualdad. Acabáronse también los patrones y modelos a que se pretendía sujetar mecánicamente las instituciones de los pueblos. 

Hoy es otro sendero de la ciencia del Derecho. Los problemas relativos al Gobierno de los Estados no se resuelven ya a priori por las formulas vacías del subjetivismo filosófico: se resuelven penetrando en las entrañas de los pueblos para quienes se trata de legislar, estudiando sus verdaderas y serias tradiciones, conociendo, en fin, su manera de vivir y de desarrollarse. Solo teniendo estos datos será como podrá darse a los pueblos aquella organización mas conforme con su naturaleza, y en armonía con el ideal de la ciencia moderna, la cual tiende precisamente a consolidar la libertad total y sustancial del hombre y de los organismos morales dentro de la existencia y fin superior de la sociedad. Por eso, al fijar las relaciones del Estado con los diversos pueblos que la componen, tiene rigurosa aplicación la ley de la variedad en la unidad, realizándose esta por medio e la uniformidad de las instituciones políticas fundamentales, para que el espíritu nacional se fortifique y sirva de vinculo entre todos los individuos del Estado, y asegurándose aquella – la variedad – por medio de instituciones propias y peculiares, para que la nativa energía de los pueblos que forman la totalidad de la nación se desarrolle libremente, marchando sin trabas ni estorbos por la senda mas adecuada a la respectiva naturaleza del ser, sin que la actividad del uno moleste a la negligencia del otro, ni se vean contrariados en sus gustos y vocaciones los que de inmemorial los tienen diferentes y aun opuestos.

Desvanecido el recelo que pudieran algunos abrigar contra la tendencia a que obedecen las anteriores observaciones, y volviendo a la ley histórica que hemos deducido del detenido estudio de los monumentos legales formados en Cataluña, Mallorca y Valencia durante el siglo XIII, hemos de reconocer que entre todos esos pueblos existen y han existido desde el principio, vínculos comunes que atestiguan la comunidad de usos, costumbres e instituciones, la cual en el orden histórico forma las naciones nuevas, del propio modo que en el fisiológico crea las variedades de la humana especie.

LLEGIR SENCER AL BLOG AMNÈSIA HISTÒRICA INDUÏDA

Manifestació a Perpinyà reclamant l'ensenyament en català

Prop de 300 persones es concentraren dissabte 6 de febrer al peu del Castellet de Perpinyà per denunciar la reforma francesa dels col·legis, que fa perillar l'oferta pública bilingüe amb hores d'ensenyament en català.

France 3_Languedoc-Roussillon (en francès)

Perpignan : 300 personnes manifestent pour soutenir l'enseignement en catalan

Environ 300 personnes ont manifesté cet après-midi à Perpignan contre la réforme du collège et pour soutenir l'enseignement bilangue en catalan. 

• P.S. avec AFP
• Publié le 06/02/2016 | 17:20, mis à jour le 07/02/2016 | 09:43

586

© PHOTOPQR/L'INDEPENDANT

586

Quelque 300 personnes ont manifesté samedi après-midi à Perpignan "contre la réforme du collège" et "pour le maintien des heures d'enseignement de la langue catalane"dans les collèges. "Non à la réforme du collège" ou "hier la terre, aujourd'hui la langue" en référence à la disparition de la Catalogne française puis de l'enseignement, ont été deux des banderoles du cortège très bruyant des manifestants.

Perpignan : 300 personnes manifestent pour soutenir l'enseignement en catalan

Reportage : P. Georget, J.-F. Puakavase

Vers une disparition de l'enseignement en catalan ?

Pour les organisateurs de la manifestation, la réforme du collège va entraîner "une diminution de 30%" des heures d'enseignement de catalan dans les classes bilingues pour les élèves qui ont suivi des cours de catalan depuis la maternelle. En outre, toujours selon les défenseurs de la langue régionale, le catalan enseigné en option à partir de la sixième va au mieux diminuer mais peut même disparaître si le responsable de l'établissement scolaire le décide comme il en a le pouvoir. 

"Le catalan ce n'est pas seulement qu'un apport linguistique. C'est aussi l'enseignement d'une culture, d'un patrimoine", ont affirmé des enseignants de catalan, estimant que cet "enseignement était une nécessité" en raison de la proximité de la frontière
entre Perpignan avec la Catalogne. "Dans le nord on va étudier en Belgique, ici on va étudier à Gérone ou Barcelone et il y a les entreprises où on parle le catalan", ont-ils fait valoir.

Entrevista a l'historiador alguerès Marcel A.Farinelli [Nationalia]

Nationalia

"Els nacionalistes sards admiren Catalunya, però aquest interès no hi és a l'inrevés. Sardenya no és tan mediàtica com el procés!"

Marcel A. Farinelli

Historiador sard especialista en Sardenya i Còrsega

04.02.2016 10.00 h

 
 

Marcel A. Farinelli.

ENTREVISTA. Marcel A. Farinelli (l'Alguer, 1978) es defineix com un "doctor en història apassionat de les illes". Una conversa amb ell ho revela, efectivament: Còrsega i Sardenya són les seves àrees d'especialització, però no deixa de repetir la fascinació que sent pels territoris insulars de la Mediterrània, curulls d'història i de diversitat, que ressegueix des d'Alacant fins a Creta i des de Gènova fins a Tunísia. De Barcelona estant ha publicat dos llibres sobre la seva vila natal: El feixisme a l'Alguer (Angle, 2010) i Història de l'Alguer (Llibres de l'Índex, 2014).

Nationalia: Salvador Dalí, quan parlava de Perpinyà, deia que l’estació de la capital de la Catalunya del Nord era el centre del món. Mirant la història de l’Alguer i totes les anades i vingudes de pobles, imperis i estats que hi han anat deixant petjada, hom té la sensació que la ciutat catalana de Sardenya no és el centre del món, però sí que potser és el centre de la Mediterrània occidental.

Marcel A. Farinelli: És una metàfora bona. És un lloc de pas perquè és estratègic, té un port natural, perquè Sardenya i Còrsega estan al centre de la regió... Diverses potències que volien controlar la Mediterrània hi han passat: pisans, genovesos, catalans, espanyols, la Dinastia de Savoia, els britànics amb l’almirall Nelson, Itàlia… A l’edat mitjana, qualsevol embarcació que sortís de Barcelona o de les Balears s’aturava a l’Alguer. I a més, és una ciutat que atrau gent de fora. Hi ha persones que no diries mai que hi hagin estat. Per exemple, Antoine de Saint-Exupéry, l’autor d’El Petit Príncep, durant la Segona Guerra Mundial…

N: Què hi feia, a l’Alguer?

M. F.: L’Alguer tenia un aeroport. Ell era aviador i, quan l'any 1943 el feixisme va trontollar i l'illa es va consignar als Aliats, el feia servir com a base. Durant la guerra feia fotografies d’interès militar del sud de França i Còrsega. Un dels seus darrers vols el va fer des d’allà. O un altre cas: Elizabeth Taylor hi va rodar una pel·lícula. La generació dels meus pares encara se’n recorda.

N: Més enllà de Saint-Exupéry i Taylor, totes aquestes anades i vingudes històriques han esquitxat les costes de Sardenya, i també les de Còrsega, d’illots lingüístics i culturals. L’Alguer és segurament el més conegut a casa nostra, però tenim altres casos curiosos com el de la comunitat lígur de San Pietro i Sant Antioco al sud de Sardenya, o els grecs de Carghjese a la costa occidental de Còrsega, o els també lígurs de Bonifacio, al sud d’aquesta illa. Per què ha perviscut aquesta diversitat?

M. F.: T’explico la meva teoria. Sardenya i Còrsega són dues illes grans. I aïllades. Més que no pas Sicília, per exemple, a la qual és relativament fàcil passar des de la península Itàlica. Això ha fet que Sicília hagi participat més en la història del sud d’Itàlia i que també la població hi sigui més uniforme. Però Sardenya i Còrsega estan més lluny, i són com grans muntanyes dins del mar. Quan les potències marítimes hi han arribat, la part interna d’ambdues illes se n’ha mantingut més al marge, i els intents de colonització s’han concentrat a la costa. Totes aquestes localitats que has esmentat són colònies creades ex novo. I els colonitzadors hi han reproduït les seves tradicions, usos i costums. La relació entre aquestes localitats i l’interior sempre ha estat poc fàcil. Un dels casos més extrems és, efectivament, el dels grecs de Carghjese.

N: Per què?

M. F.: Perquè són els protagonistes de diversos intents fracassats de colonització, tant a Sardenya com a Còrsega. Els grecs, després de la conquesta otomana de Creta (1669), van emigrar a diversos indrets de la Mediterrània occidental, com a la Menorca britànica. Una part, però, es van instal·lar a prop d'Ajaccio, a Còrsega, on van fundar la vila de Paomia i hi van obtenir terres. Durant la revolta dels corsos contra Gènova (1729-1769) els grecs, que gaudien del favor dels lígurs, van ser durament atacats i es van refugiar a Ajaccio. Però, quan la ciutat va caure en les mans dels rebels, els grecs van fugir cap a Menorca, i cap a Sardenya. Aquí van fundar la colònia de Montresta, un indret prop de Bosa, al sud de l’Alguer. Un lloc que no estava pas despoblat: eren terres de pastura per als ramats dels pastors sards. Els grecs hi van durar poc: va esclatar un conflicte amb els locals i van ser foragitats per la força de les armes, amb diverses persones mortes incloses. Llavors, una part d'aquesta gnt va tornar a Còrsega -ja sota el domini francès- i es van establir a la localitat de Carghjese, als afores d'Ajaccio. L'experiència dramàtica d'aquests grecs mostra la dinàmica diferent entre l’interior i la costa, una constant en la història de les dues illes. A banda dels que has esmentat, hi ha els casos d’Ajaccio, a Còrsega, amb el seu llegat genovès, o el de Càller, a Sardenya, amb tot el gòtic català…

N: De fet el centre de Càller va ser catalanoparlant durant la dominació de la Corona d’Aragó. Hi podria haver perviscut un segon Alguer.

M. F.: La diferència va ser que Càller era la capital sarda, una ciutat més gran que no pas l’Alguer: el canvi de poder va anar acompanyat d’un canvi de classe dirigent i de persones que vivien al centre de la ciutat. Per això la llengua catalana s’hi va perdre. L’Alguer tenia trets que el feien diferent: estava molt fortificat i es trobava a la zona nord, un territori sempre més complicat per al poder establert que no pas el sud de l’illa, que s’acomoda més a qui mana. Durant el segle XIX la ciutat prova de destacar mitjançant la seva peculiaritat -per exemple pesquera- i això també inclou l’herència catalana. Però de fet, el sard que es parla al sud de Sardenya està molt impregnat de mots catalans.

N: Més que no pas el dialecte de Nuoro, que es parla cap al centre-est de l’illa.

M. F.: Per això ja al final del segle XVIII van triar el dialecte de Nuoro com a base d'una llengua sarda literària, perquè és més pur. Però en realitat hi ha més parlants de la varietat meridional.

N: Hi ha una altra comunitat amb una història similar a la dels grecs de Carghjese, d’un cert diguem-ne nomadisme, que és la dels lígurs que surten de la costa de Tunísia i acaben davant d’Alacant.

M. F.: És una d’aquestes històries que et fa entendre com és la Mediterrània. Em fascina. Al segle XVI els otomans donen l’illa de Tabarka, a Tunísia, a una família genovesa, com a feu. A Tabarka s’hi traslladen gent de Pegli, un poblet prop de Gènova. Hi comencen a explotar el corall, i s’hi acaba formant una comunitat lígur de comerciants rics -rival marinera dels algueresos, per cert. Quan el corall s’acaba, la comunitat entra en crisi. El bei de Tunis envaeix l’illa i n’esclavitza la població, que al final però és alliberada i és traslladada a Sant Antioco i San Pietro, les dues illes al sud de Sardenya que hem esmentat abans. Hi funden una ciutat ex novo. Ara es dedicaran a la pesca de la tonyina i a les salines. I han mantingut el seu dialecte lígur i la seva cultura marinera fins avui, contrastant amb els sards de terra ferma, que són pastors o miners. Una part d’aquesta gent se’n va anar a l’Illa Plana, davant de la costa d’Alacant. Però aquí la llengua es perd.

N: Diries que el fet de tenir una illa tan diversa internament ha fet que el nacionalisme sard hagi tingut més dificultats per a emergir i per a convèncer totes aquestes poblacions de la conveniència de forjar un projecte polític comú d’autogovern?

M. F.: Sempre s’explica -i no sé si és una llegenda- que l’emperador Carles V deia que els sards eren “pocos, locos y mal unidos”. El problema és que Sardenya sempre ha estat poc poblada. Encara avui, conduint per l’illa, veuràs que entre un poble i un altre no hi ha absolutament res. Això sempre ha provocat que hi hagués desconnexió interna, particularment amb molt poca comunicació entre el nord i el sud i amb una gran rivalitat entre les respectives capitals: Sàsser i Càller. Això no ha fet país. És una mica com la història de tot Itàlia: eren mil capitals, mil dinasties, mil rivalitats.

Però parlant específicament del nacionalisme sard, el factor que ha fet que no hagi nascut fort està lligat a l’economia de l’illa. Durant el segle XIX, Sardenya no va tenir desenvolupament industrial -la mineria exportava gairebé tota la producció- ni una agricultura capitalista que donés emergència a una classe empresarial que es pogués posar al capdavant d’un moviment nacionalista. La burgesia sempre ha estat massa petita, massa feble i massa lligada a l’Estat italià: el seu poder depenia del fet de ser diputats al Parlament italià, o alcaldes… Això els ha arrabassat independència. A Còrsega va passar el mateix. No s’ha estructurat, com sí que va passar a Catalunya, un moviment de reivindicació que pogués bastir un nacionalisme propi. Els tempos dels estats també han estat diferents: al mateix temps que a Catalunya hi ha la Renaixença, a Itàlia es viu la ressaca de la unificació, que és un clima poc propici per a construccions nacionals alternatives a la italiana.

N: Malgrat això, abans i sobretot després de la Primera Guerra Mundial comença a emergir un sardisme polític -que desemboca en la fundació del Partit Sard d’Acció el 1921, que reclamarà unes institucions pròpies per a Sardenya- amb figures com Camillo Bellieni, Luigi Puggioni… De quins sectors provenen aquestes persones?

M. F.: Molts són fills de mitjans propietaris. Són gent de províncies que van a Sàsser o Càller a estudiar, i es converteixen en advocats, metges, enginyers…

N: No estan lligats a aquest poder més fidel a l’Estat italià que esmentaves, el dels alcaldes, diputats…

M. F.: Són de segona fila. Entenem-nos: tampoc no són ni obrers ni camperols. Però són força radicals, i freqüenten la universitat en una època de canvis socials, de lluites una mica desestructurades. No hi ha grans moviments obrers a Sardenya, però sí que hi ha revoltes, de vegades violentes, sense un lideratge polític clar. Els qui crearan el Partit Sard d’Acció creixen amb el mite de la confrontació amb aquells qualificats com a “continentals”, és a dir, els que venen del continent: els italians. D’aquella generació, la figura més coneguda és Antonio Gramsci, un dels primers lemes del qual és “Fora els continentals!”. És una generació, aquesta, que somia amb l’alliberament de Sardenya, però que és ambigua en aquest punt: no se sap si volen fer fora “els continentals” perquè són símbol de la monarquia dels Savoia -i llavors volen fundar una Itàlia nova, republicana- o si els volen fer fora per a independitzar Sardenya. Ni Gramsci ni els fundadors del Partit Sard d’Acció no ho seran pas, d’independentistes. El 1918 i 1919 Gramsci flirtejarà amb la idea de fer una revolució camperola a Sardenya -perquè no hi ha obrers- i proclamar-hi una república federada amb Itàlia, a l’estil soviètic. Gramsci no és un nacionalista sard, però entén que hi ha una empenta identitària a l’illa, i la vol aprofitar.

Un exemple d’això és el cas de la producció de formatge, molt important a Sardenya, i que al final del XIX i principi del XX està dominada per empresaris italians. A l’illa emergeix una reivindicació perquè la producció sigui controlada per part dels pastors mateixos, mitjançant cooperatives, i d’aquesta forma eliminar aquesta classe d’empresaris italians. Sempre és una batalla molt pràctica, més que no pas identitària. Això es veu fins i tot en el Partit Sard d’Acció mateix, que en aquesta època no té un programa de salvaguarda de la llengua o de la cultura sarda, ni demana competències educatives, sinó que bàsicament es preocupa de les condicions de vida dels sards, de portar Sardenya cap a la modernitat.

N: Un altre dels federalistes sards d’aquesta època -i fundador del Partit Sard d’Acció, com Bellieni- és Emilio Lussu, qui escriu que Sardenya hauria de tenir un estatus dins d’Itàlia similar al que tenen els cantons dins de Suïssa. Lussu, de fet, pronostica que després del feixisme mussolinià, Itàlia no podrà ser cap altra cosa que una federació. Acabada la Segona Guerra Mundial es fa evident que Lussu s’ha equivocat en la seva predicció. Per què?

M. F.: Itàlia és un país que, encara que molts no ho admetin, viu una guerra civil de facto entre 1943 i 1945. Una part de la resistència d’esquerres aposta per fer una revolució, mentre que la Democràcia Cristiana i els sectors monàrquics hi estan absolutament en contra. En principi, la idea de l’esquerra, on militava Lussu, és fer un estat federal. Però s’acaba pactant una autonomia per a quatre regions -Sardenya, Sicília, Aosta i Trentí-Tirol del Sud- que més endavant seran cinc -Friül-Venècia Júlia. Però el 1948 la Democràcia Cristiana guanya les primeres eleccions -restarà al poder durant 50 anys- i té por que els comunistes puguin controlar parts d’Itàlia si accedeixen al poder en algunes d’aquestes regions. Aquestes autonomies, d’entrada, queden gairebé congelades per aquest motiu. I els comunistes, que anteriorment havien criticat el model federal, l’acaben defensant.

N: Tant Bellieni com Puggioni, i també Egidio Pilia, manifestaven una preferència pel federalisme no només com a via per a reorganitzar Itàlia, sinó també amb una perspectiva mediterrània. Eren partidaris d’estrènyer relacions amb Còrsega, amb Catalunya, amb les Balears, amb Provença, fins i tot amb Creta, i que a la llarga, això pogués desembocar en una gran federació mediterrània. La política sarda actual conserva aquest ideal?

M. F.: Per mi aquesta és la part més interessant de la teoria sardista. Però s’ha quedat en aquell moment històric. La idea sorgeix perquè, als sardistes, l’etiqueta de “nacionalistes” no els agrada: l’associen al nacionalisme d’estat. I ells intenten superar-lo. Volen una germanor entre pobles, que beu de la idea de Mazzini, de fer una Europa de nacions, de pobles.

N: Però la idea mazziniana està molt més pensada per a nacions més grans: Itàlia, Alemanya…

M. F.: Sens dubte. Els sardistes la reprenen i l’apliquen als grups més petits. En tot cas, la idea no qualla. Qui torna a recuperar-la és Antoni Simon Mossa, que de fet és el gran hereu de Bellieni, el gran ideòleg del Partit Sard d’Acció de la primera època. Mossa fa un discurs sobre la necessitat de posar d’acord tots els pobles oprimits com a alternativa a l’Europa de les grans nacions. Ara mateix això no passa gaire. Començant pels polítics sards i els corsos, que són els primers que haurien de parlar-se entre ells i ho fan molt poc. Crec que a totes aquestes grans illes de la Mediterrània els convindria posar-se d’acord, perquè totes elles estan lligades a estats continentals i sempre tenen els mateixos problemes: la connexió física, el preu dels transports, l’energia elèctrica… S’hauria de crear un espai on totes aquestes societats insulars poguessin acordar una batalla comuna en el marc europeu.

Pel que fa a Catalunya, en els deu anys que fa que visc aquí he vist poca sensibilitat de part dels polítics catalans i de la Generalitat de parlar amb altres institucions que tenen autonomia. Hi havia un període en què Artur Mas sempre comparava Catalunya amb Massachusetts, o després amb Escòcia. I jo sempre pensava que davant de Catalunya hi ha dues illes, Còrsega i Sardenya, que estan en una situació similar. Els nacionalistes sards admiren Catalunya, i no només pel que està passant ara, sinó també per la política lingüística des dels anys 80. Però al revés, aquest interès no hi és. Sardenya no és tan mediàtica com el procés!

N: Abans has comentat alguns dels aspectes colonials del punt de vista de la història sarda i corsa. A les dècades de 1960 i 1970, el neosardisme també apunta molt en aquesta direcció: critica la instal·lació de bases militars i d’indústries petroquímiques a l’illa -no desitjades en d’altres indrets d’Itàlia-, el nou desenvolupament turístic en benefici de les elits italianes… Antoni Simon Mossa arriba a comparar Sardenya amb Cuba! D’aquesta crítica colonial, n’ha quedat algun pòsit a la Sardenya actual?

M. F.: Cada cop menys. És cert que hi ha encara la sensació de ser el lloc de vacances d’una classe italiana més privilegiada. Quan jo era petit me n’adonava que els nens que venien de Milà tenien les joguines de darrera moda, veies que hi havia una distància. Alguna cosa n'ha quedat, de tot això. Però la retòrica anticolonialista s’ha perdut molt, encara que alguns moviments -minoritaris- d’extrema esquerra la mantinguin. Els moviments actuals, més que fer victimisme colonial, intenten fer un pas més enllà, una política real. Però en l’època de Mossa era comprensible: hi havia les independències de Xipre i de Jamaica, que eren illes, com Sardenya, i fascinaven. També hi ha sectors de la societat sarda que es prenen el Piano di Rinascita -un pla de desenvolupament econòmic de Sardenya dels 60- com una proposta colonialista, perquè per a fer fàbriques desplacen zones de conreu i pasturatge. Figures com Mossa critiquen que això significa implantar un model econòmic estrany a l’illa i ho perceben com una imposició. No és estrany per tant que sigui també en aquests moments que el sardisme es comenci a preocupar per la cultura i la llengua.

N: Des d’aquesta època i fins a l’actualitat, a Sardenya hem assistit a una veritable explosió de partits independentistes. Un dels que darrerament havia agafat més volada era Projecte Sardenya, al voltant de Michela Murgia, el qual abans de les eleccions sardes de 2014 els sondejos apuntaven que podia arribar a guanyar. En canvi, el resultat a les urnes va ser molt inferior a les expectatives.

M. F.: Falta una mica d’experiència política. Fora de l’experiència del Partit Sard d’Acció a la dècada de 1980, mai no hi hagut una força que hagi dit als sards que cal un govern regional fort per a oposar-se a Itàlia. Si tu als sards els preguntes si se senten més sards o més italians, sempre diran que se senten més sards, i sempre criticaran Roma. Però la solució als seus problemes sembla que sempre passi per aliar-se amb el partit més fort a Itàlia. Durant el berlusconisme això era evidentíssim. Berlusconi governava en coalició amb els postpostfeixistes d’Aliança Nacional, i en canvi a Sardenya arrasava. En aquesta coalició hi anaven la Lliga Nord i el Partit Sard d’Acció. Com t’ho expliques, això? Doncs és el transformisme italià, és deixar d’una banda els principis i fer aliances tàctiques que, però, jo crec que no han dut enlloc.

Sardenya ha donat dos presidents d’Itàlia. Francesco Cossiga n’era un. Recordo que a Sardenya tots el criticaven no pas per com governava, sinó perquè no feia res per l’illa. La gent no s’adonava que Cossiga no era el president d’un partit nacionalista sard, sinó un democratacristià italià d’origen sard, que feia el seu treball per a Itàlia.

N: Abans parlava de la candidatura independentista de Murgia. Un membre de la seva llista, Omar Onis, em va dir: “L’autonomia sarda ha acabat esdevenint un fetitxe i, al mateix temps, un llast, una arma de distracció de les masses”. Hi estàs d’acord?

M. F.: Sí, perquè és una autonomia que no funciona en realitat. Els polítics sards no han pogut utilitzar l’autonomia per a guanyar més espais d’autogovern. No han treballat sistemàticament, com sí que ho ha fet la classe política catalana, per a ampliar l’autogovern. També els sicilians han estat molt més hàbils per a obtenir més autogovern. Després del 2000 hi ha hagut l’intent de fer un altre Estatut a Sardenya, però no s’ha arribat enlloc.

Un altre problema, a més, és que Sardenya té molt poc pes, dins d’Itàlia. Sicília i Sardenya són totes dues autònomes, però Sicília té el doble de població i envia a Roma més parlamentaris. Per això l’Estat italià ha escoltat més les veus que venien de Sicília que no pas les de Sardenya. Això es veu en molts aspectes: per exemple, en les dificultats que Sardenya ha tingut sempre per a aconseguir preus més favorables, o descomptes, per als illencs que han d’usar mitjans aeris o marítims de transport. Qualsevol victòria sarda ha estat entesa des de Roma gairebé com una concessió, i això passa en part perquè Sardenya no ha tingut instruments per a fer valer la seva força. A Còrsega, per contra, han aconseguit millors condicions, i això fins i tot tenint en compte la història complicada de les relacions entre l’illa i l’Estat francès.

N: De fet, la vida política corsa experimenta des fa anys uns esdeveniments que a Sardenya encara semblen llunyans: els membres de l’Assemblea de Còrsega -i no només els dels partits nacionalistes corsos- s’han posat d’acord amb una sèrie de demandes, com la cooficialitat de la llengua, la demanda d’una mena de ciutadania corsa, el PADDUC… Això ha culminat, de moment, amb la victòria històrica dels partits corsos a les eleccions del 13 de desembre passat. Ara hi ha molta atenció mediàtica a França cap a Còrsega. I això els corsos ho estan aconseguint tenint una població que pesa molt menys en el conjunt de França del que pesa la població sarda a Itàlia. Per què aquesta diferència?

M. F.: Crec que el tema de la violència explica moltes coses respecte de com s’ha arribat fins aquí. L’Estat francès es preocupa més de Còrsega, en general. Vaig ser-hi el 2012 i encara llavors ressonaven molt a la premsa els atemptats del FLNC -sense víctimes mortals- durant el que s’anomenava “la nit blava”.

N: Per tant creus que per aquesta via, l’independentisme ha obligat l’Estat francès a prestar més atenció a Còrsega.

M. F.: D’alguna forma sí.

N: Però més enllà de la violència, després fa falta presentar-se a les eleccions i que la gent et voti.

M. F.: És clar. I això, molts dels que estaven al FLNC als anys 70 i 80, ho van veure: es van passar a la política. També hi ha hagut un factor geopolític. Còrsega té una marcada petjada italiana. No és que recentment Itàlia hagi reivindicat Còrsega -com es va fer durant el Risorgimento i a l’època feixista-, però teòricament podria ser possible. Als anys durs de la violència a Còrsega, els nacionalistes corsos emetien des d’una estació de ràdio a l’illa d’Elba, davant la costa toscana. I els serveis secrets francesos la van dinamitar. Aquesta qüestió geopolítica pot ajudar a explicar l’atenció de França cap a Còrsega. En canvi, Sardenya ningú no la reivindica.

També, com a factor, se m’acut el fet que molts francesos continentals acabin vivint a Còrsega. Hi pot haver un interès del govern francès per a resoldre els seus problemes amb el nacionalisme cors.

N: Un nacionalisme cors que s’ha presentat unit a la segona volta de les eleccions, cosa que ha estat clau per a la victòria.

M. F.: Que hagi guanyat la coalició dels autonomistes i independentistes corsos és una gran novetat. Als anys 50 hi ha una primera generació de nacionalistes corsos que aposten per la via política, però la reacció de l’Estat francès és duríssima, histèrica. La part juvenil de l’Acció Regionalista Corsa passa al FLNC com a reacció. Després vindrà la guerra bruta de França contra els nacionalistes corsos, amb la creació fins i tot d’una mena de GAL francès, el FRANCIA. Amb tot això, al nacionalisme cors li interrompen l’evolució. I ara és com si aquesta interrupció s’estigués superant i el nacionalisme cors pogués tornar a fer política.

N: El 2017 Còrsega disposarà d’un nou ens polític, la col·lectivitat territorial única, que el govern cors actual vol omplir de contingut autonòmic fins allà on sigui possible. A Itàlia, per contra, fa mesos que assistim al debat sobre la reforma constitucional impulsada pel primer ministre Matteo Renzi en què moltes veus a Sardenya, al Friül o a la Vall d’Aosta l’acusen de voler recentralitzar competències.

M. F.: Això arrenca de l’època de Berlusconi, amb aquella idea d’estendre una mena de federalisme estrany en aliança amb la Lliga Nord a tot Itàlia. Sembla que Renzi va en la línia d’aigualir l’autonomia de les cinc regions amb estatut especial. Podria ser que Renzi volgués fer un estat més centralista. Esperem que sigui només una idea d’ell, i no quelcom més generalitzat en la política italiana.

Una entrevista de David Forniès (@davidfornies)