L'esquerra federalista i la sensibilitat nacional

Curiosa estampa, no? Una senyera estelada envoltada de banderes republicanes espanyoles en franca majoria, que ja va sent una imatge típica de les esquerres ex-comunistes dels Països Catalans (en aquest cas, la foto és d'EUiA). Aquest fet resumeix que els mateixos partits reconeixen tenir independentistes a dins les seves files i demostra com poc a poc es van postul·lant sobre la qüestió nacional més profundament i amb més ambició.

Per centrar-nos, estic parlant dins un marc de partits que inclourien ICV, IPV i IV per una banda, i les diferents federacions territorials d'IU a casa nostra (EUPV, EUIB i EUiA).
Aquestes forces conflueixen en el fet de defensar una república federal i plurinacional per Espanya i la defensa (retòrica) del dret a decidir dels seus territoris, havent-hi accentuat aquests darrer matís en els últims temps, sens dubte moguts per la necessitat de no quedar-se ancorats en posicions immovilistes (vegis PSC o PSPV). També tots els partits tenen en comú la defensa dels Països Catalans com a realitat cultural a preservar, i en algun cas parlen de fomentar els vincles (també) polítics. S'ha de dir que aquesta defensa a voltes no és prou vehement, però existeix.

De totes les formacions que hem anomenat, ICV és la que ha fet un pas més gran en pro de la defensa de la causa nacional de Catalunya i dels Països Catalans (sempre parlant des del pla teòric), com així es pot veure en diferents textos oficials del partit. Ja parlen de cercar una solució si Espanya es nega a "federalitzar-se" i d'aconseguir un estat propi que lliurement decideixi el seu futur. A remarcar que el dret a decidir ha esdevingut un dels pilars bàsics del seu corpus teòric, tot i que inclogui una via federalista no prou clara. És també la formació que més parla i més defensa la col·laboració entre països catalans. A tall anecdòtic, ja hi ha uns quants militants importants defensors de l'estat propi (Romeva, Camats, Gomà...).



Pel que fa a les altres formacions, jo en destacaria el paper d'EUPV, sobretot per l'entorn polític en que es mou (País Valencià), on les manipulacions espanyolistes del PP i els blavers cerquen qualsevol possible "relliscada" per llençar la seva croada anticatalanista. En aquest context, la posició d'EUPV defensant la llengua i cultura catalanes (en aquests termes), fent proposicions en favor del valencià a les institucions i fomentant la col·laboració entre tot l'àmbit lingüístic no hauria de quedar en l'oblit, així com la defensa del símbols del país (nom, senyera, unitat de la llengua...). En aquest últim sentit, la federació encara evoca el fusterianisme, encara que sigui en el plànol més estrictament cultural. Als seus estatuts referencien discretament el terme "Països Catalans"



En aquest video podem comprovar com la diputada en Corts per Castelló, Marina Albiol, defensa la identitat valenciana, i les arrels compartides amb Catalunya. Acaba recitant les paraules d'una cançó d'Ovidi Montllor; "tinc senyera on blau no hi ha, dic ben alt que parle català, i ho faig a la manera de València". Això no sent tots els dies per allà dintre...

A remarcar també el ràpid afiançament i creixement d'Inciativa pel poble Valencià dintre de Compromís, sobretot si ens enrecordem que el partit va néixer fa pocs anyets fruit d'una escissió precisament d'EUPV, i que ha guanyat un pes dintre de la coalició força notable, donant cares mediàtiques com Mònica Oltra o Mireia Mollà i sens dubte marcant un perfil clarament esquerrà de Compromís.

Per la seva banda, la tercera iniciativa en discòrdia, Iniciativa Verds, de les Illes també s'ha coaligat amb els nacionalistes del seu territori (PSM-EN) i tampoc li van malament les coses. Als seus documents polítics fan referència als "Països Catalans".

Cal valorar com aquestes tres formacions afins (ICV, IPV, IV) es reuneixen periòdicament dintre de l'Institut Triangle de la Mar Blava, en l'ambit de la Fundació Nous Horitzons d'ICV, en un marc de col·laboració de Països Catalans, també.


Com a conclusió, sembla clar que aquests partits polítics no volen quedar al marge del creixent problema de l'encaix dels Països Catalans dintre l'estat espanyol i es veuen obligats a pronunciar-se sobre aquest fet, diríem, cada vegada més explícitament, tot i que alguns més que altres. 
En conseqüencia, allò que sí ajudaria al meu parer a la causa nacional és que aquestes formacions que defensen el federalisme, defensessin també sense embuts el dret d'autodeterminació de la nació catalana sencera (o de cada territori) com diuen predicar, que passessin de la retòrica als fets, ja que no hem d'oblidar que aquesta gent defensa que una altra Espanya és possible, sí, però és Espanya al cap i a la fi, tot el republicana i federal que es vulgui, clar.

I ens que no hem d'oblidar tampoc mai (com llegia a un genial article de l'Accent) que una cosa és tenir "sensibilitat nacional" i una altra és tenir-ne un "projecte nacional", cosa aquesta última de la que semblen carèixer les formacions de les esquerres federalistes.

Donaran mai el pas?


 

Unitat per la llengua a Castelló

Això es concreta, en els actes previstos pel desembre, en tres reivindicacions essencials:

- la consolidació d'una escola valenciana, pública i de qualitat, ja que es considera  que l'ensenyament  és una eina fonamental perquè el català esdevinga efectivament la llengua vertebradora de la societat valenciana.

- la necessitat de la recepció de TV3, IB3 i Canal 9 al País Valencià, les Illes i Catalunya, per a la creació d'us espai comunicatiu compartit.

- el reconeixement sense embuts de la unitat de la llengua per part de l'Acadèmia Valenciana de la Llengua, que cal defugisca els projectes isolacionistes, de creació d'un model lingüístic separat de la resta de les varietats del català.

Per acabar la seua intervenció ha anunciat tots els actes que Castelló per la Llengua ha preparat en motiu del 79é aniversari de les Normes de Castelló, principalment el cicle de conferències a la Llotja del Cànem i la manifestació del 17 de desembre, dia central de la celebració, en què també es realitzarà una fira d'entitats al matí i un concert com a cloenda festiva.

 

Així es manifesta Castelló per la llengua, plataforma que ja ha fet uns quants actes en defensa de la llengua catalana al País Valencià, que vol recordar i reivindicar les Normes del 32 i que és un exemple d'unitat en pro de la llengua, ja que engloba diferents col·lectius i partits polítics. El punt àlgid de tot plegat s'esdevindrà el pròxim dia 17 en una manifestació a Castelló. 

Paga la pena fer una ullada al seu blog, on s'explica la història de les normes i les activitats que s'estan fent i que es faran.

 

Fem tots un crit per la llengua catalana!

 

 

 

 

Video del 35è Aplec Excursionista dels Països Catalans, a l'Alguer

Benvinguts germans i germanes dels Països Catalans! així començava el seu discurs el síndic de l'Alguer, que donava inici a la presentació del 35è Aplec Excursionista dels Països Catalans, celebrat els passats dies 29, 30, 31 d'octubre i 1 de novembre.

Un any més, gent vinguda de tot els territoris van gaudir de la trobada cultural, esportiva i paisatgística que representa aquest gran acte, enguany fet a l'Alguer, que es donà un bany de catalanitat uns pocs dies, refermant així el compromís de la ciutat sarda amb la seva identitat catalana.

Quan la memòria històrica és selectiva...

El Fòrum per la Memòria del País Valencià porta anys fent bona tasca per tal d'aconseguir la justícia, si més no póstuma, als repressaliats i condemnats de l'època franquista. Al cementiri de València encara n'hi ha una de les majors fosses comunes d'Europa, i aquesta associació lluita junt amb els familiars dels desamperats perquè la memòria dels morts sigui rescabalada, per la dignitat de la gent que morí defensant els ideals democràtics i de llibertat.
Aquí teniu una bona mostra de com les autoritats valencianes tracten un tema tan delicat:

Comunicat del Fòrum per la Memòria del País Valencià en relació amb la senyalització de les fosses comunes del Cementeri General de València el dia 1 de novembre de 2011.

Més d’un centenar de persones es reuniren dimarts 1 de noviembre, convocades pel Fòrum per la Memòria del País Valencià, per tal de retre homenatge a les víctimes del genocidi franquista soterrades en les fosses comunes del Cementeri General de València. Familiars de represaliats, membres del Fòrum i ciutadans que, simplement, volien denunciar una vegada més l’existència de les considerades com les majors fosses de tota Europa han senyalitzat amb cartells informatius les distintas seccions, algunes d’elles ja perdudes de manera irreparable per la construcció de nínxols, que la dictadura va utilitzar per llençar els cadàvers de la sagnant repressió que continuà després de la victòria feixista l’1 d’abril de 1939.

Els diferents cartells contenien la superfície total de cadascuna de les fosses, el nombre de víctimes registrades en elles i, en algun cas, una representació dels noms de les personas soterrades al lloc. Però, segons sembla, a aquesta ciutat és imposible informar, recordar, fer ús lliure i respectuós de la llibertat d’expresió segons en quins casos. I és que gran part del recorregut estigué “amenitzat” pels altaveus de la capella del Cementeri, la qual i des d’el bell mig del mateix, sembla tenir el monopoli de la paraula en aquest Estat suposadament aconfesional i que les nostres autoritats municipals semblen també entendre com a excloent.

Per contra, els cartells informatius van ser arrencats per operaris del Cementeri, en una persecució més pròpia de règims dictatorials, conculcant-se, de nou, per part dels responsables municipales, un exercici bàsic d’alguns drets elementals: la informació, l’expressió i, en aquest cas, el record i l’homenatge a les víctimes d’una repressió que continua sent negada, deliberadament condemnada a l’oblit i a la intrascendència. A tot açò es va unir també la prohibició, per part de la Policia Local, de continuar amb la tasca informativa que representaven els cartells, apel·lant a certes Ordenances que, en cap cas, prohíbeixen senyalitzar respectuosament i pacífica llocs, a més en aquest cas, tan simbòlicament definidors de la realitat d’aquest Cementeri.

Als ciutadans i ciutadanes de València se’ns condemna a seguir fidelment les pautes

establertes pel poder municipal. Un poder obstinat en perseguir qualsevol manifestació que resalte l’aportació de tots els morts de les fosses a la dignitat democràtica. Doncs no és pas altra cosa el que representen els ciutadans i ciutadanes allí dipositats: la conciència d’una societat lliure i l’extermini d’uns valors democràtics que, ara, també diu representar l’Ajuntament de València. Però que són negats per la força, l’arbitrarietat i l’autoritarisme més condemnables.

Hem de denunciar públicament l’acaçament, la persecució, la interpretació restrictiva i paralitzant d’unes normes només per a uns casos determinats –sempre per als mateixos casos- i l’específica repressió que sempre recau contra els mateixos ciutadans i ciutadanes, units amb la resta de persones que visitaven els seus familiars morts el dia 1 de novembre. I açò, amb independència de les accions legals que puguen derivar-se davant d’aquest abús d’autoritat, el qual palesa el tarannà antidemocràtic dels seus últims responsables.

Un dels actes fets pel Fòrum per la Memòria del País Valencià

"L'EQUOació" impossible, una oportunitat més perduda?

"EQUO i Iniciativa per Catalunya Verds es consideren dos projectes polítics germans que es reconeixen de l'espai polític de l'esquerra verda i l'ecologia política. La presència cada cop més necessària d'un espai polític articulat a Espanya al voltant dels valors de la justícia social, la defensa del medi ambient, els drets humans i la igualtat de gènere, fan més necessari l'acord de tots els actors polítics rellevants que es reconeixen d'aquest espai. "

Així comença el text de l'acord de relacions entre ICV i EQUO, la nova formació política que preten aglutinar l'alternativa al bipartidisme estatal des de la seva base de partit ecologista d'esquerres, així com ser el galvanitzador polític del moviment indignat del 15-M. Ser pretenciós no n'és cap delicte, i el temps i els resultats electorals del 20N deixaran a cadascú al seu lloc, allà on li toca.

Però més enllà de l'espai polític que preten ocupar EQUO, m'agradaria escriure sobre les relacions d'aquest nou partit amb els ecosocialistes dels Països Catalans, i de com això pot afectar de cara a tenir un nou grup parlamentari a a Madrid, davant la més que previsible majoria absoluta del PP.

Primer de tot, diré que estem davant una situació especial i preocupant, la llengua catalana està en perill de regressió contínua, com bé ho saben al País Valencià, on el valencià a les aules, institucions i mitjans sempre està en desaventatge, o a la Franja, on la ja tèbia "llei de llengües" aprovada a correcuita per l'anterior govern aragonès abans de plegar promet d'ésser molt efímera amb el nou ens autonòmic del PP. A les Illes Bauzà, tot i respectar el pacte de l'IRL, ja ha signat la sentència de mort de la immersió lingüística als col·legis i, parlant de sentències i llengües, a Catalunya ja li veiem les orelles al llop en qüestions que fins ara semblaven intocables, a cop judicial. El castellà vol fer-se forat alllà on no va poder (del tot) ferse-lo fa trenta anys (aules, mitjans, etc).


Amb aquest negre panorama (hem parlat de llengua, però podríem fer-ho d'economia, fiscalitat, autogovern, drets socials, retallades, etc.), la unitat dels diversos territoris de llengua catalana s'esdevé clau per a aguantar l'envit estatal, que promet ser fort. En aquest sentit, deixeu-me aplaudir la coordinació mostrada entre governs autonòmics per la defensa del corredor mediterrani (finalment recolzat per la UE però amb "escala" a Madrid), mai no vista fins aleshores, l'anar remant en una mateixa direcció dels diferents lobbys econòmics (cambres de comerç, empressaris, ajuntaments, Cermed, etc.) ha de permetre de fer realitat una infraestructura vital per a l'economia de tots, vencent així les reticències estatals.




És en aquesta unitat d'acció, doncs, que jo parlo de les possibilitats dels diferents partits polítics amb sensibilitat nacional i els emplaço a la coalició de forces després de les eleccions. Podria donar-se el fet històric (sempre segons les enquestes) que, juntament amb la representació de CiU, ERC i ICV, Compromís-EQUO i PSM-IV-EQUO  poguessin treure el cap a les corts espanyoles, veient-se així configurat un interessant mapa per a les forces nacionalistes dels Països Catalans.

Veiem, com a hipòtesi plausible i excloent d'una eventual conjunció CiU per raons òbvies, ens quedariem que ERC podria tenir-ne 2-3 escons, ICV 2, Compromís 1-2 i la coalició del PSM 1 (si n'hi arriba).

Donant per bo aquests números, trobaríem que un suposat grup parlamentari  "nacionalista i progressista" d'uns vuit components podrien tenir veu i vot a la cambra baixa espanyola, anant a una en la unitat de la llengua, defensa de la immersió, oficialitat a la UE i a Espanya, etc., representativitat de les autonomies a Europa, major autogovern, nou pacte fiscal, denunciar l'espoliació, finançament econòmic, corredor mediterrani, dret a decidir, millorament de la democràcia, noves polítiques ecologistes, contra la corrupció, les retallades, i un llarg etcètera de coses en que podríem confluir els camins dels diversos partits i coalicions que integrarien el grup. No sona malament, no?

I ara arriben els problemes i l'explicació que fa que aquesta "eqüació" no sumi, primer de tot, avui dia les difíicils relacions i la lluita per un semblant espai electoral fa que pensar en un mateix grup on h convisquin l'ERC i ICV, el BLOC o el PSM és poc menys que fer volar coloms. Segon, i tornant al començament que transforma aquesta complicada "eqüació" en "EQUOació", la ja anunciada voluntat de les Iniciatives de conformar un mateix grup parlamentari amb els hipotètics diputats del partit verd a Madrid (Uralde?).
Clar, en aquest nou context i tot depenent la força final que acaba tenint EQUO, és evident que part del programa comú que podrien defensar el grup parlamentari "nacionalista progressista" se n'aniria a en orris...

Per tant, i tot i que estem davant un final incert on no hem de descartar sorpreses futures, bé podria succeir que estiguessim davant d'una nova oportunitat perduda, la de vertebrar un nou espai, un nou marc de relacions de tú a tú entre forces dels Països Catalans, cercant allò que ens podria unir més, una nova "eqüació impossible" de resultat frustrat, una nova renúncia en pro de buscar nous ponts amb Espanya, de caire federal, un nou tren que passa de llarg. El tren de la història se'n va i nosaltres restem ancorats al passat, tan nostàlgic i tan bonic però tan poc efectiu.

Com s'explica en aquest explicatiu article de l'Accent, és la diferència entre tenir "sensiblitat nacional" o tenir un "projecte nacional".

Ben trist, tot plegat, una vegada més, vergonya cavallers, vergonya!! que ens hi juguem la pell...

Josep Termes i les esquerres catalanes

"I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida"

 Amb aquestes eloqüents paraules, l'historiador recentment traspassat Josep Termes acaba el seu llibre "La catalanitat obrera", excel·lent recull periodístic sobre què pensaven les forces obreres de  casa nostra en referència a la qüestió nacional, l'estatut del 1932 i el paper de la Generalitat republicana, a través dels seus òrgans propagandístics.

Però anem a pams, la casualitat va fer que quan me'n vaig assabentar de la desaparició d'aquest autor, m'estava llegint un llibre que, no essent fet per ell, hi reflecteix d'alguna manera allò que va voler plasmar en Termes al llarg de la seva extensa obra: la contribució de les classes populars al primer catalanisme, el desmentiment de l'associació "catalanisme/burguesia" coma un tòtem indefugible i la contribució política de les esquerres catalanes a la identitat nacional de Catalunya.

Aquesta obra és "Les dues Catalunyes; jocfloralistes i xarons", d'Àngel Carmona, escrita amb exquisitisme culturalista, plena de citacions, ve a defensar el caràcter popular de l'essència de la catalanitat, de com el poble es va mantenir fidel a la llengua en temps molt difícils, de com les revoltes dites bullangues de la primera meitat del XIX venen a demostrar el caràcter revolucionari protocatalanista del poble i de com és d'injust que aquesta essència representada, intel·lectualment, d'alguna forma per figures tals com Josep Robreño, Anselm Clavè, Valentí Almirall, Pep Ventura o Narcís Monturiol (cadascú en la seva faceta) quedà en certa manera eclipsada per la literarura de la Reinaxença, i figures com Aribau o Rubió i Ors, que vincularen a ulls del general opinador el catalanisme amb el conservadurisme, com s'encarregaren després de propiciar Eugeni d'Ors (amb les tesis noucentistes) o, ja en clau política, figures de la LLiga Regionalista com Prat de la Riba o Francesc Cambó i la seva "cultura cívica".

 Dita vinculació entre regionalisme catalanista i conservadurisme burguès serà aprofitat per l'espanyolisme per adoctrinar la classe treballadora com a antítesi del "catalanisme", com representa a la perfecció a casa nostra la figura d'Alejandro Lerroux i el seu Partit Radical, ple de demagògia populista anticatalana, amb retòrica obrerista. També en podem incloure aquí el "blasquisme valencià" i certs posicionaments oficials dels partits i sindicats espanyols obrers a l'època republicana, que mantingueren una actitud d'oposició oberta, quan no de negació, a la qüestió nacional catalana. També hi podem incloure aquí els republicans reformistes espanyols.

Fet i fet, i sense negar la importància cabdal dels pares e la Reinaxença primer i de la burguesia política després, sí vull aprofitar per expressar la meva adscripció a aquestes tesis que defensen un "catalanisme d'arrel popular", i manifestar després allò que és una evidència; que després de l'hegemonia durant tot el primer terç del segle XX de la dreta regionalista, hagué de ser l'esquerra catalana la que aconseguí l'autogovern català que, tot i ser deficitari, serà un gran pas en aquell moment.

En qualsevol cas, i tornant a Josep Termes i Àngel Carmona, només dir que el millor homenatge que podem fer a aquests intel·lectuals nacionalment compromesos, és llegir les seves obres, i dir-los allà on siguin que mentre quedin escrits de la seva obra, la seva memòria romandrà per sempre amb nosaltres.

Descanseu en pau, mestres, i gràcies per tot.

                                                               

En defensa del català a l'escola

Somescola.cat

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.
Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignats.

AFIRMEM:

• Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
• Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.
• Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal•liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.
• Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.
• Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel•lència en la competència comunicativa.

SUBRATLLEM:

• Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.
• Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.
• Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

EN CONSEQÜÈNCIA:

• Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.
• Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.
• Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Barcelona, 16 de febrer de 2011

http://www.somescola.cat/www/somescola/ca/manifest.html