"L'EQUOació" impossible, una oportunitat més perduda?

"EQUO i Iniciativa per Catalunya Verds es consideren dos projectes polítics germans que es reconeixen de l'espai polític de l'esquerra verda i l'ecologia política. La presència cada cop més necessària d'un espai polític articulat a Espanya al voltant dels valors de la justícia social, la defensa del medi ambient, els drets humans i la igualtat de gènere, fan més necessari l'acord de tots els actors polítics rellevants que es reconeixen d'aquest espai. "

Així comença el text de l'acord de relacions entre ICV i EQUO, la nova formació política que preten aglutinar l'alternativa al bipartidisme estatal des de la seva base de partit ecologista d'esquerres, així com ser el galvanitzador polític del moviment indignat del 15-M. Ser pretenciós no n'és cap delicte, i el temps i els resultats electorals del 20N deixaran a cadascú al seu lloc, allà on li toca.

Però més enllà de l'espai polític que preten ocupar EQUO, m'agradaria escriure sobre les relacions d'aquest nou partit amb els ecosocialistes dels Països Catalans, i de com això pot afectar de cara a tenir un nou grup parlamentari a a Madrid, davant la més que previsible majoria absoluta del PP.

Primer de tot, diré que estem davant una situació especial i preocupant, la llengua catalana està en perill de regressió contínua, com bé ho saben al País Valencià, on el valencià a les aules, institucions i mitjans sempre està en desaventatge, o a la Franja, on la ja tèbia "llei de llengües" aprovada a correcuita per l'anterior govern aragonès abans de plegar promet d'ésser molt efímera amb el nou ens autonòmic del PP. A les Illes Bauzà, tot i respectar el pacte de l'IRL, ja ha signat la sentència de mort de la immersió lingüística als col·legis i, parlant de sentències i llengües, a Catalunya ja li veiem les orelles al llop en qüestions que fins ara semblaven intocables, a cop judicial. El castellà vol fer-se forat alllà on no va poder (del tot) ferse-lo fa trenta anys (aules, mitjans, etc).


Amb aquest negre panorama (hem parlat de llengua, però podríem fer-ho d'economia, fiscalitat, autogovern, drets socials, retallades, etc.), la unitat dels diversos territoris de llengua catalana s'esdevé clau per a aguantar l'envit estatal, que promet ser fort. En aquest sentit, deixeu-me aplaudir la coordinació mostrada entre governs autonòmics per la defensa del corredor mediterrani (finalment recolzat per la UE però amb "escala" a Madrid), mai no vista fins aleshores, l'anar remant en una mateixa direcció dels diferents lobbys econòmics (cambres de comerç, empressaris, ajuntaments, Cermed, etc.) ha de permetre de fer realitat una infraestructura vital per a l'economia de tots, vencent així les reticències estatals.




És en aquesta unitat d'acció, doncs, que jo parlo de les possibilitats dels diferents partits polítics amb sensibilitat nacional i els emplaço a la coalició de forces després de les eleccions. Podria donar-se el fet històric (sempre segons les enquestes) que, juntament amb la representació de CiU, ERC i ICV, Compromís-EQUO i PSM-IV-EQUO  poguessin treure el cap a les corts espanyoles, veient-se així configurat un interessant mapa per a les forces nacionalistes dels Països Catalans.

Veiem, com a hipòtesi plausible i excloent d'una eventual conjunció CiU per raons òbvies, ens quedariem que ERC podria tenir-ne 2-3 escons, ICV 2, Compromís 1-2 i la coalició del PSM 1 (si n'hi arriba).

Donant per bo aquests números, trobaríem que un suposat grup parlamentari  "nacionalista i progressista" d'uns vuit components podrien tenir veu i vot a la cambra baixa espanyola, anant a una en la unitat de la llengua, defensa de la immersió, oficialitat a la UE i a Espanya, etc., representativitat de les autonomies a Europa, major autogovern, nou pacte fiscal, denunciar l'espoliació, finançament econòmic, corredor mediterrani, dret a decidir, millorament de la democràcia, noves polítiques ecologistes, contra la corrupció, les retallades, i un llarg etcètera de coses en que podríem confluir els camins dels diversos partits i coalicions que integrarien el grup. No sona malament, no?

I ara arriben els problemes i l'explicació que fa que aquesta "eqüació" no sumi, primer de tot, avui dia les difíicils relacions i la lluita per un semblant espai electoral fa que pensar en un mateix grup on h convisquin l'ERC i ICV, el BLOC o el PSM és poc menys que fer volar coloms. Segon, i tornant al començament que transforma aquesta complicada "eqüació" en "EQUOació", la ja anunciada voluntat de les Iniciatives de conformar un mateix grup parlamentari amb els hipotètics diputats del partit verd a Madrid (Uralde?).
Clar, en aquest nou context i tot depenent la força final que acaba tenint EQUO, és evident que part del programa comú que podrien defensar el grup parlamentari "nacionalista progressista" se n'aniria a en orris...

Per tant, i tot i que estem davant un final incert on no hem de descartar sorpreses futures, bé podria succeir que estiguessim davant d'una nova oportunitat perduda, la de vertebrar un nou espai, un nou marc de relacions de tú a tú entre forces dels Països Catalans, cercant allò que ens podria unir més, una nova "eqüació impossible" de resultat frustrat, una nova renúncia en pro de buscar nous ponts amb Espanya, de caire federal, un nou tren que passa de llarg. El tren de la història se'n va i nosaltres restem ancorats al passat, tan nostàlgic i tan bonic però tan poc efectiu.

Com s'explica en aquest explicatiu article de l'Accent, és la diferència entre tenir "sensiblitat nacional" o tenir un "projecte nacional".

Ben trist, tot plegat, una vegada més, vergonya cavallers, vergonya!! que ens hi juguem la pell...

Josep Termes i les esquerres catalanes

"I, per enllestir, deixeu-me dir, perquè no es confongui ningú, que jo no sóc regionalista, ni tan sols nacionalista, car sóc més radical, sóc català de nació i, en tot cas, membre independent i solitari d'una esquerra nacional, somiada i mai aconseguida"

 Amb aquestes eloqüents paraules, l'historiador recentment traspassat Josep Termes acaba el seu llibre "La catalanitat obrera", excel·lent recull periodístic sobre què pensaven les forces obreres de  casa nostra en referència a la qüestió nacional, l'estatut del 1932 i el paper de la Generalitat republicana, a través dels seus òrgans propagandístics.

Però anem a pams, la casualitat va fer que quan me'n vaig assabentar de la desaparició d'aquest autor, m'estava llegint un llibre que, no essent fet per ell, hi reflecteix d'alguna manera allò que va voler plasmar en Termes al llarg de la seva extensa obra: la contribució de les classes populars al primer catalanisme, el desmentiment de l'associació "catalanisme/burguesia" coma un tòtem indefugible i la contribució política de les esquerres catalanes a la identitat nacional de Catalunya.

Aquesta obra és "Les dues Catalunyes; jocfloralistes i xarons", d'Àngel Carmona, escrita amb exquisitisme culturalista, plena de citacions, ve a defensar el caràcter popular de l'essència de la catalanitat, de com el poble es va mantenir fidel a la llengua en temps molt difícils, de com les revoltes dites bullangues de la primera meitat del XIX venen a demostrar el caràcter revolucionari protocatalanista del poble i de com és d'injust que aquesta essència representada, intel·lectualment, d'alguna forma per figures tals com Josep Robreño, Anselm Clavè, Valentí Almirall, Pep Ventura o Narcís Monturiol (cadascú en la seva faceta) quedà en certa manera eclipsada per la literarura de la Reinaxença, i figures com Aribau o Rubió i Ors, que vincularen a ulls del general opinador el catalanisme amb el conservadurisme, com s'encarregaren després de propiciar Eugeni d'Ors (amb les tesis noucentistes) o, ja en clau política, figures de la LLiga Regionalista com Prat de la Riba o Francesc Cambó i la seva "cultura cívica".

 Dita vinculació entre regionalisme catalanista i conservadurisme burguès serà aprofitat per l'espanyolisme per adoctrinar la classe treballadora com a antítesi del "catalanisme", com representa a la perfecció a casa nostra la figura d'Alejandro Lerroux i el seu Partit Radical, ple de demagògia populista anticatalana, amb retòrica obrerista. També en podem incloure aquí el "blasquisme valencià" i certs posicionaments oficials dels partits i sindicats espanyols obrers a l'època republicana, que mantingueren una actitud d'oposició oberta, quan no de negació, a la qüestió nacional catalana. També hi podem incloure aquí els republicans reformistes espanyols.

Fet i fet, i sense negar la importància cabdal dels pares e la Reinaxença primer i de la burguesia política després, sí vull aprofitar per expressar la meva adscripció a aquestes tesis que defensen un "catalanisme d'arrel popular", i manifestar després allò que és una evidència; que després de l'hegemonia durant tot el primer terç del segle XX de la dreta regionalista, hagué de ser l'esquerra catalana la que aconseguí l'autogovern català que, tot i ser deficitari, serà un gran pas en aquell moment.

En qualsevol cas, i tornant a Josep Termes i Àngel Carmona, només dir que el millor homenatge que podem fer a aquests intel·lectuals nacionalment compromesos, és llegir les seves obres, i dir-los allà on siguin que mentre quedin escrits de la seva obra, la seva memòria romandrà per sempre amb nosaltres.

Descanseu en pau, mestres, i gràcies per tot.

                                                               

En defensa del català a l'escola

Somescola.cat

El Tribunal Suprem espanyol ha dictat tres sentències que qüestionen el paper del català com a llengua vehicular de l’ensenyament a Catalunya. Aquest fet atempta clarament contra un dels elements bàsics de l’escola catalana, un model que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys i gràcies al qual la nostra societat gaudeix d’un bon nivell d’educació i cohesió social.
Davant d’això, les persones, entitats i centres educatius sotasignats.

AFIRMEM:

• Que l’escola catalana és un model educatiu consolidat, basat en la no separació dels infants i joves per raó de llengua i que fa possible el coneixement de les dues llengües oficials per part de l’alumnat en acabar l’ensenyament obligatori, tot afavorint la cohesió social i la igualtat d’oportunitats.
• Que la immersió lingüística i la consideració del català com a llengua vehicular han donat força i solidesa a aquest model, el qual ha estat objecte de reconeixement per part de diverses institucions internacionals, i és un referent com a model pedagògic eficient en el Marc Europeu de les Llengües.
• Que aquest model lingüístic ha contribuït de manera decisiva a pal•liar el greu desequilibri que viu el català, llengua pròpia de Catalunya, respecte al castellà, en diferents àmbits.
• Que l’actual model d’escola és el resultat dels esforços de tota la societat, especialment de la comunitat educativa, que amb un consens absolut entorn del model lingüístic, i amb la implicació de pares, mares i del professorat, ha treballat diàriament per tenir una escola catalana, democràtica i de qualitat.
• Que amb l’arribada d’un nombre important de famílies nouvingudes durant la primera dècada del segle XXI, aquest model d’escola ha ajudat a mantenir la cohesió social del país i s’ha demostrat eficaç en l’acollida i l’arrelament dels infants i joves de les darreres onades immigratòries. A més, situa un nou escenari de multilingüisme que afavoreix l’excel•lència en la competència comunicativa.

SUBRATLLEM:

• Que la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena.
• Que les sentències del Tribunal Suprem espanyol amenacen aquest model d’escola i de societat i obren la porta a demandes interessades que poden posar en perill la cohesió social de Catalunya.
• Que cal actuar contra aquestes agressions de manera positiva, reforçant el model d’escola catalana i millorant la seva eficàcia per garantir un bon coneixement de les llengües oficials que possibiliti l’ús del català en els àmbits socials, econòmics i culturals.

EN CONSEQÜÈNCIA:

• Rebutgem les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades.
• Fem una crida a continuar reforçant el model d’escola catalana i a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social.
• Animem les persones, les entitats i tota la comunitat educativa a comprometre’s de manera activa en suport d’una escola catalana en llengua i en continguts, que no separi els infants i joves per la seva llengua d’origen i que ajudi a construir una societat més cohesionada, democràtica i lliure.

Barcelona, 16 de febrer de 2011

http://www.somescola.cat/www/somescola/ca/manifest.html

Cent anys. El valor de les paraules.

Ahir va fer cent anys del naixement d'Enric Valor (Castalla, l'Alcoià, 1911 - València, 2000). Gramàtic, lexicòleg, rondallista i novel·lista. Sense ésser un gran coneixedor d'aquesta figura, em sumo a l'homenatge que la xarxa d'internet l'està fent, i així aporto el meu gra de sorra per a la recuperació de la memòria de l'obra d'un home que va fer molt per a la normalització del valencià, el català de tots com ell deia. Un home compromès amb la llengua, cultura i la identitat del País Valencià. Un home compromès amb el valencianisme, amb els valors republicans, progressistes i amb la defensa dels Països Catalans.

Deixo aquí el seu discurs d'investidura com a doctor Honoris Causa, on diu coses més que interessants i on queda palès la seva lluita per imposar la normativa fabriana a casa seva, l'amistat amb figures cabdals del valencianisme i la filologia d'aleshores, com Carles Salvador o Sanchis Guarner, i la vocació patriòtica que li feu implicar-se en projectes polítics a més a més de la seva tasca cultural:

 http://enxarxats.intersindical.org/celebritats/discursEValor.pdf

Biografia i obra

Per acabar una imatge curiosa de l'obra d'Enric Valor, una publicació en castellà que segons explica hagué d'anomenar "Curso de lengua valenciana", per esquivar els censors de l'època però, això sí, va poder mostrar a la portada el mapa lingüístic de les terres on es parlada la llegua dels valencians. Tot plegat va quedar una portada curiosa per a la història.

«Vida, poble i llengua» és el lema de la quaranta-tresena edició de la UCE

Del 16 al 24 d’agost és previst que unes dues mil persones —entre conferenciants, professors i alumnes— participin a la quaranta-tresena edició de la Universitat Catalana d’Estiu, a Prada. Amb el lema «Vida, poble i llengua», l’edició d’enguany abordarà temes d’actualitat de l’àmbit del medi ambient, la salut i l’economia, entre altres. Tal com el rector de la UCE, Jordi Sales, i el president de l’IEC, Salvador Giner, van destacar el passat 14 de juliol en la presentació dels cursos i activitats programades, «la UCE es troba en una fase molt clara de progrés, enfocada cap al present i el futur, en expansió».

La lliçó inaugural serà el 17 d’agost, a les cinc de la tarda, i la durà a terme Joaquim Torres, president de la Societat Catalana de Sociolingüística, filial de l’IEC, qui oferirà la conferència «La presència social de la llengua catalana». El dia 19, Joan Peytaví, membre de la Secció Filològica de l’IEC, participarà en l’acte d’homenatge a Manuel Sanchis Guarner amb motiu del centenari del seu naixement. Enguany, un dels cursos és dedicat a l’Any Internacional de la Química, amb l’objectiu de mostrar com la química té un paper central en la ciència i en el progrés de la humanitat. En el marc d’aquest curs, Pilar González Duarte, membre de la Secció de Ciències i Tecnologia de l’IEC, oferirà el dia 20 d’agost dues conferències: «Dones químiques excepcionals» i «El món dels elements i els elements del món». Aquest mateix dia se celebrarà la XXVI Jornada d’Agricultura a Prada, organitzada per la Institució Catalana d’Estudis Agraris, filial de l’IEC, amb el títol «Agricultura globalitzada i agricultura de proximitat, una de les dues o totes dues?»

Tot i els ajustaments pressupostaris obligats, la Universitat Catalana d’Estiu manté el nivell d’oferta tant pel que fa a cursos com a activitats organitzades, segons va manifestar el secretari de la UCE, Joan Maluquer. La programació d’aquest any manté, en paraules de Salvador Giner, «el rigor acadèmic de sempre, així com la dèria pels valors de la cultura catalana, com són el cosmopolitisme, la racionalitat i una visió molt lligada a les ciències»

Notícia de l'IEC

En record del manifest contra l'article 138 de la constitució espanyola [1978]

Nota: L'article 138 de la constitució al 1978, equival a l'actual article 145.1, que diu, textualment, el següent:

Cooperación

entre

Comunidades

Autónomas

1. En ningún caso se admitirá la federación de Comunidades Autónomas.

(*) Un grup nombrós d'intel·lectuals, polítics i dirigents obrers del País Valencià, el Principat i les Illes Balears, han fet públic un manifest adreçat al Senat, en el qual expressen el seu refús al primer paràgraf de l'article 138 del Projecte de Constitució, que prohibeix la federació entre entitats autònomes. El document fou citat pel senador comunista per Alacant Josevicente Mateo, en la sessió del 3 d'octubre, al Senat.

                                                                       *  *  *

Els sotasignats, homes i dones del País Valencià, del Principat de Catalunya i de les Illes Balears, que durant molts anys hem lluitat per la defensa de la democràcia a l'Estat espanyol i dels drets nacionals dels Països Catalans, hem cregut convenient manifestar el nostre rebuig al primer paràgraf de l'article 138 de la Constitució, aprovat en el Congrés de Diputats de Madrid, que prohibeix la federació d'entitats autònomes i, per tant, condiciona negativament la lliure expressió de la voluntat popular. Aquesta prohibició a la possibilitat d'exercir un dret democràtic- exercici que en cap cas en presuposa el resultat- considerem que és una imposició específicament dirigida contra els nostres països units per vincles històrics, lingüístics i culturals: d'altra banda, pensem que aquesta restricció està en contradicció amb el tractament que la Constitució fa del problema de les autonomies de l'Estat espanyol.

Lamentem que davant un problema tan important, i que va més enllà de l'actual conjuntura històrica, no s'haja tingut en compte ni la tradició ni l'esperança de milers de ciutadans dels PPCC que, durant molts anys, han treballat per consolidar la pròpia comunitat a partir de les seues característiques: treball amb el qual seguirem compromesos, perquè forma part de la nostra manera de realitzar-nos com a ciutadans i demòcrates, dins el sistema de transformacions solidàries i modernitzadores que desitgem a tots els pobles que formen l'Estat espanyol.

Demanem que aquesta restricció dels drets democràtics siga reconsiderada en el Senat, última instància en què s'haurà de discutir el text constitucional. I ho fem, precisament, en nom de la sobirania popular que informa la Constitució. I amb la finalitat que siguen les comunitats autònomes les que, amb voluntat col·lectiva, puguen decidir lliurement el seu propi futur.

                                                                     * * *

Joan Mas, secretari general de la Unió de Pagesos de Mallorca.
Francesc Obrador, secretari general de la Unió General de Treballadors (UGT) de les Illes Balears.
Manuel Càmara, secretari general de Comissions Obreres (CCOO) de les Illes Balears.
Joan Fuster. Escriptor. Sueca.
Francesc de Borja Moll. Filòleg. Ciutat de Mallorca.
Salvador Espriu. Poeta. Barcelona.
Vicent Andrés Estellés. Escriptor. València.
Josep Renau. Pintor. València.
Maria Aurèlia Campany. Escriptora. Barcelona.
Josep Maria Llompart. Escriptor. Ciutat de Mallorca.
Ramon Pelegero "Raimon". Cantant. Xàtiva.
Andreu Alfaro. Escultor. València.
Vicent Peset Llorca. Metge. València.
Jordi Carbonell. Escriptor. Barcelona.
Joan Oliver. Poeta. Barcelona.
Joan Genovés. Pintor. València.
Vicent Ventura. Periodista. València.
Josep Maria Castellet. Escriptor. Barcelona.
Marià Villangómez. Escriptor. Eivissa.
Antoni Maria Badia i Margarit. Rector de la Universitat de Barcelona. Barcelona.

                                                
                                                    València, 8 d'octubre de 1978

(*) Extret del llibre: "La transició democràtica als Països Catalans", 2005, PUV (pàg. 253-254)

Aquells vells temps de la transició, on tot estava per fer, i tot semblava possible...




 

Artículo 145

Federalisme: darrera estació abans de l'estat propi?

Des de que Catalunya i la resta de Països Catalans es va anar vinculant més i més a la monarquia hispànica, ençà de 1479, l'equilibri de forces entre ambdues corones d'origen medieval (la d'Aragó i Castella) va esdevenir font de conflicte continu i motiu de disputes jurisidiccionals que d'alguna manera venen a explicar la delicada situació actual de l'anomenat estat espanyol.
El primer rei comú (l'emperador Carles V) va ser molt curòs de respectar, inicialment, aquest complicat joc d'equilibiris entre els dos poders, tot i que acabà decantant-se vers l'opció mesetària per moltes raons.
Una concepció "d'Espanya" cada volta més castellanitzadora  va anar guanyant terreny, i els territoris més perifèrics patien de valent per a que els Àustria respectessin llurs privilegis i furs històrics. Les corts cada vegada es convocaven menys i bàsicament amb funcions recaptadores més que evidents fins arribar al malaguanyat segle XVIII i la guerra de successió, que deixà la monarquia en mans de la casa francesa dels Borbó, amb l'abolició de les nostres llibertats i drets.

Malgrat això, i acabat aquí el mínim repàs històric, aquesta herència històrica anava de bracet amb la nova concepció unitarista d'Espanya, i ciclicament va resorgint l'esperit de llibertat i rebel·lia dels antics territoris autònoms, especialment a Catalunya i Euskadi, sigui en una forma o en una altra.
Germanies a banda, el cas català presenta  diversos intents de no perdre el tren de la història, ja sigui intentant blindar els drets històrics o intentant reorientar la política espanyola cap a mars més propicis a Catalunya i la seva possible preponderància.
Així trobem en aquest sentit manifestacions tals com la guerra civil contra Joan II (1462-72), la guerra dels segadors (1640-59), la mateixa guerra de successió (1701-15) o els intents de formar un estat català dintre la I República espanyola (1873) o la promaclamació dues vegades de l'estat català durant la II República.

És evident que l'esperit federal, entès en sentit modern, s'arrelà a casa nostra durant el primer període republicà espanyol, de la mà de figures com Pi i Margall, Estanislau Figueres o Valentí Almirall. Aquests personatges ja intentaren resoldre, sense èxit, l'encaix de Catalunya en Espanya i es realitzaren l'eterna pregunta que es fa el catalanisme des de la reinaxença (i encara abans): "Governar Espanya o marxar d'Espanya?"



Reprès cincuanta anys més tard el nostre primer autogovern des de 1714, els anys trenta són l'exemple perfecte de com el nou catalanisme d'esquerres (lliurat ja de l'analogia conservadurisme/catalanisme) majoritariament és, en essència, federalista i iberista, veient en aquest projecte com una nova visió de l'Espanya castellana, com una mena de redistribució de poders que permetés assolir a Espanya la seva veritable condició plurinacional, i a Catalunya bellugar-se en un nou projecte on es sentís còmoda i respectada, al davant de la resta de pobles hispànics. La República esdevendria el camí vers la redempció...



Arribats en aquest punt, avui a ple segle XXI l'actual estat de les autonomies ha sigut el màxim de descentralització possible que ha assolit l'estat espanyol, i no sembla que les èlits polítiques estiguin disposades a cedir massa més.
Als Països Catalans trobem els ecosocialistes d'Iniciativa com a ferris defensors del federalisme (el PSC en menor mida), mentre el catalanisme hegemònic de CiU mostra de tant en tant les seves simpaties cap a la "via confederal", com va reconèixer el propi President en una entrevista a TV3.

Tot i axí, no són pocs els federalistes catalans que reconeixen que gairebé no hi ha ningú a l'altra banda escoltant aquestes bones propostes, i que si això és així, cal donar la veu al poble per a que es pronuncii en aquest afer, esdevenint així el federalisme com el pas previ a l'assumpció de l'estat propi, com si fos una renúncia més en un mar de frustracions que simbolitzi per sempre allò que pogué ser i no fou, la solució que Espanya no va voler assumir i, per tant, haurà d'assumir com a fet consumat la veu d'un poble (com el poema de J.V. Estellés) que vol caminar dret, mirant l'horitzó com si qualsevol temps futur hagi de ser millor, després de segles i segles mirant enrere tot planyent-se de com un gloriòs passat deixà pas a un incert i decebedor present.

Cumpleixi el federalisme la seva funció històrica, doncs.


Independentista federal

Avís per a navegants, tot recordant la resposta espanyola al 6 d’Octubre del 1934